D’aquesta capella en ruïnes, situada dintre l’antiga demarcació religiosa de Sant Julià del Llor, no en coneixem cap notícia històrica, però pel seu titular i pels elements que en resten prop de la casa de Cal Sastre, dintre el nou municipi de Bonmatí, es podria haver originat en època romànica.
Aquest santuari marià situat a l’extrem de llevant del municipi, dins l’antiga parròquia de Santa Margarida de Vallors, és un lloc ben accessible, entre boscos de castanyers, i es manté en molt bon estat. Existia l’any 1285, i l’edifici actual es va aixecar entre els anys 1521 i 1650, esborrant tota la traça del primitiu. S’hi venera una bonica imatge de l’inici del segle XVII.
Esglesiola dependent de la parròquia de Sant Hilari Sacalm, construïda a la fi del segle IX, probablement als voltants de l’any 886, en què n’arriben les primeres referències. Fou renovada pel noble Guerau de Salitja, propietari de la domus de Vallors, d’acord amb l’ardiaca de Vic; posteriorment, el bisbe Pere de Redorta efectuà la consagració el 14 de juliol de 1133.
Capella rural documentada des del 1511, però que existia de molt abans, perquè el cognom Santromà ja apareix des del 1280 al terme de Buixalleu. Es troba a poca distància vers al nord-est de l’església parroquial de Sant Feliu. Avui dia es coneix el seu emplaçament original en unes ruïnes conegudes com Sant Romà vell, per a distingir-les de Sant Romà nou, una moderna capella feta fa poques dècades.
El poble de Grions formava part del terme jurisdiccional del castell de Montsoriu, i des del segle XIII passà a formar part de la batllia de n’Orri, dins el vescomtat i els dominis que tenia la família dels Cabrera. El monestir de Sant Salvador de Breda tenia possessions l’any 1185 dins la demarcació del terme de Grions, que l’any 1246 serien confirmades pel papa Innocenci IV, com també ho féu respecte als privilegis del monestir.
Tot i que les primeres mencions de l’església daten del final del segle IX, la primera referència explícita de la parròquia de Sant Esteve de “Rivo de Cotum” —topònim que reflecteix una zona de sediments arrossegats per les riuades—, la trobem l’any 1064 en el testament d’un preceptor de l’església de Girona.
Aquesta capella o ermita és situada al sud-est del municipi, sobre el mas de Can Corbet, en un petit puig. L’edifici actual, precedit d’un bonic atri, fou reedificat al segle XVII. No en coneixem notícies antigues però pel seu titular i la seva situació és molt probable que fos dreçada en època romànica.
Aquesta església parroquial és situada al centre de la vall de Santa Creu, a l’extrem sud-est del municipi d’Osor. La vall i l’església de Santa Creu són esmentades des del 902. Consta com a parròquia independent de Santa Cruce entre el 1050 i el 1150. L’any 1332 tenia ja el cotitular de Sant Jaume, que acabà essent el principal de l’església i, a causa del despoblament, passà a ésser sufragània d’Osor, fins al 1878. L’edificació actual es va refer al segle XVIII i no conserva vestigis visibles de l’època romànica.
Paginació
- Pàgina anterior
- Pàgina 122
- Pàgina següent