Per a donar el biberó a l’infant convé d’adoptar una posició còmoda, tant per a ell com per a la mare, semblant a la que s’adopta en la lactància natural. El reflex de succió es pot provocar igualment en aquest cas tocant la galta del nen amb la tetina.

Els estris emprats en la lactància artificial han de mantenir-se en bones condicions per tal que no es contaminin i transmetin una infecció a l’infant.

Quan el nen ja s’ha acabat el biberó cal aclarir amb aigua el recipient per tal que no hi quedin adherides restes de llet que després seria difícil de treure. Per a netejar bé l’interior de l’envàs convé d’emprar una escombreta especial que només s’ha d’emprar per a això.

Les necessitats individuals dels nadons són les que ajusten l’interval entre cada presa de llet; el mateix nen (la seva tranquil·litat, l’augment de pes, etc.) serà el millor indicador que saber si l’alletament és eficaç. Tanmateix, el temps d’alletament matern variarà segons les necessitats i les possibilitats de cada infant i cada dona en concret.

L’interval entre cada presa de llet s’ha d’ajustar a les necessitats individuals. La mare aprendrà de seguida a saber quan el seu fill té gana i vol mamar. En general, si l’infant plora i el plor no es detura quan se l’agafa i d’altra banda no està brut, és que té gana. Durant els primers dies, la demanda de l’infant es pot produir de manera molt irregular, però al cap de poc temps tots els nens solen adoptar un horari. A més, al cap de dues o quatre setmanes també es pot adaptar l’hora de l’infant a les activitats de la dona i la família, de manera que també ell quedi satisfet.

El millor indicador per a saber si l’alletament és eficaç i l’infant rep la quantitat d’aliment que necessita és el nen mateix. Si l’infant es mostra tranquil i content i no reclama l’aliment fins al cap de tres o quatre hores, probablement està satisfet amb la llet que rep.

El temps de durada de l’alletament pot variar en cada cas, segons les necessitats i les possibilitats de cada infant i cada dona en concret. En qualsevol cas, és recomanable de mantenir la lactància materna almenys de 4 a 6 mesos, fins que es comenci a introduir l’alimentació complementària. Aquest moment es pot aprofitar per a deixar de donar mamar a l’infant, substituint progressivament algunes preses de llet per d’altres aliments. En qualsevol cas, el deslletament s’ha d’efectuar de manera progressiva per tal que la secreció de llet es vagi reduint.

Empassar-se aire durant l’alletament, i la seva posterior deglució, que pot anar acompanyada amb vòmit, i els còlics intestinals són els problemes més habituals dels nodrissons.

De vegades l’infant plora immediatament després de la presa de llet, pel fet que en mamar ha empassat aire i això li causa dolor perquè li disten l’estómac. També és possible que l’aire acumulat provoqui un vòmit, de manera que s’expulsa una part de la llet ingerida.

Quan se segueix la lactància materna aquest problema és generalment degut al fet que l’infant no tanca bé la boca al voltant del mugró, i en succionar aspira aire. Per a evitar-ho, s’ha de seguir una tècnica adequada facilitant el contacte íntim de la boca amb l’arèola.

L’aparició de còlics o espasmes intestinals és un trastorn molt freqüent, consistent en l’aparició de crisis de dolor abdominal, d’origen desconegut, que es presenten sobtadament cap al vespre sense raó aparent, durant els tres primers mesos de vida.

En general, quan es presenta el còlic el nen plora intensament, d’una manera diferent a com ho sol fer. Sovint el plor no s’interromp fins que l’infant no queda del tot esgotat. Solament en alguns casos millora en expulsar matèries fecals o gasos.

Durant l’època en què s’aporta a l’infant una lactància artificial, i tenint com a punt de partida les característiques d’aquest tipus d’alimentació, es presenten alguns trastorns amb una certa freqüència.