Estudià humanitats i filosofia a Tarragona. Inicià estudis de dret i medicina a Cervera i Osca, que hagué de suspendre a causa de l’anomenada Guerra del Francès; també féu estudis de geologia i mineralogia. L’any 1800 es doctorà a Montpeller. Treballà per millorar els alambins de destil·lació d’alcohols i introduí al Camp de Tarragona el clor per al blanqueig de fibres i teixits vegetals. El 1804 s’establí a Reus, on exercí la medicina, participà en l’estudi sanitari del port de Salou i es casà. A partir del 1805 propagà, en aquesta mateixa comarca, el conreu de la patata.
Fill de Jaume Ardèvol i Cabrer. Exiliat (1823) amb el seu pare, estudià medicina a París. Un altre cop a Catalunya, els seus coneixements de mecànica el portaren a ésser sotsdirector de can Bonaplata (1833); més tard dirigí els tallers de Valentí Esparó, on tingué una participació directa en la fabricació de la primera màquina de vapor construïda a la península Ibèrica. En fusionar-se aquests dos establiments per tal de constituir La Maquinista Terrestre i Marítima, en fou un dels tres directors. És autor de diversos opuscles sobre mecànica.
Combaté els carlins, amb el grau de tinent metge, però, restaurada la monarquia borbònica (1875), abandonà la carrera militar. A Barcelona fou un dels dirigents dels republicans radicals i destacat lerrouxista, amb forta influència a la Casa del Poble. Es mostrà intransigent amb Solidaritat Catalana i, després de la Setmana Tràgica, amb el seu testimoniatge comprometé greument Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou afusellat.
Ordenat sacerdot, abandonà després l’Església i esdevingué professor a la Universitat de Pàdua. Adscrit al moviment positivista italià, Ardigò representà la tendència subjectivista pròpia de John Stuart Mill i Ernst Mach enfront de la direcció objectivista d’August Comte. Les seves obres principals són: Psicologia come scienza positiva (1870), La morale dei positiviste (1893) i Scienza dell’educazione (1893).
El 1814 anà a Suïssa per tal de perfeccionar la tècnica catalana dels estampats de cotó. El 1819 publicà a Barcelona un Tratado teórico y práctico para la fabricación de pintados o indianas.
Hom no en coneix sinó el nom i la durada de set anys del seu regnat, però hom pot conjecturar que fou elegit pels notables del seu regne. Després de la defecció d’Àkhila, i continuant l’acció diplomàtica que l’ocasionà, ‘Abd al-'Azīz, fill de Mūsā, el 5 d’abril de 713 obtingué la submissió del comte visigot Teodomir, que regia l’extrem meridional dels dominis d’aquell. Retuda Mèrdia, Mūsā i Tāriq, vers l’agost del mateix any, ocuparen Saragossa, ciutat pertanyent al primitiu domini d’Àkhila i probablement conquerida després de Roderic, però no progressaren més ençà.
Expressionista abstracte, amb elements de collage. Rebé la formació cultural més important al Bauhaus de Weimar, on fou amic de Klee, de Kandinsky i de Feininger. El 1948 es traslladà a Israel. La seva obra, que té punts de contacte amb la dels seus companys del Bauhaus, se'n separa per l’intens dramatisme i per l’extraordinària brillantor cromàtica.
Cap de l’oposició antiimperial a Itàlia, a la mort d’Otó III fou elegit rei d’Itàlia i coronat a Pavia (1002). El 1003 derrotà l’emperador Enric II, però fou vençut l’any següent. El 1004, abandonat pels feudataris i amenaçat per Enric II, es retirà al monestir de Fruttuaria.