Ingressà a l’exèrcit amb el seu germà i formà part del moviment d’oficials oposats a la monarquia del rei Faisal, la qual enderrocà en el cop d’estat del 1958, i després, en caure el primer ministre Kassem (1963), ajudà el seu germà a alliberar-se dels baasistes, i fou cap d’estat major (1964). En morir aquell (1966), el succeí en la presidència i formà govern amb baasistes moderats i kurds.

Col·laborador de Kassem en l’enderrocament de la monarquia (1958) i destituït per aquest dels seus càrrecs (1959). Allunyat del país, organitzà un cop d’estat (febrer del 1963) amb l’ajut dels baasistes que el portà a la presidència de la república. Establí un règim dictatorial i seguí una política d’amistat amb la RAU.

Deixeble de Jaspers i de Heidegger, fugí del nazisme el 1933 i s’instal·là primerament a França i després als EUA (1949). Entre altres obres, és autora de The Origins of the Totalitarianism (1951) —on analitza el desenvolupament del totalitarisme, l’antisemitisme i l’imperialisme del segle XIX—, The Human Condition (1958), On Revolution (1963) i On Violence (1970).

Fou anomenat Eiximèn Peres de Tarassona fins que esdevingué senyor d’Arenós. Es casà amb Alda, filla de l’antic governador musulmà de València, Abū Sa'īd, la qual li aportà en dot Arenós. Una companyia aragonesa comandada per ell havia ja ajudat Abū Sa'īd en la lluita contra el darrer rei musulmà de València, Zayan ibn Mardaniš. El 1233 figurava ja en el seguici reial durant el setge de València (1238) i fou un dels barons que aconsellaren l’atorgament dels primers furs de València; el 1240, en la primera absència del rei, en fou nomenat lloctinent a València.