Defensor del poeta Marot i amic d’Étienne Dolet, fou autor de Cymbalum Mundi (1537), obra que l’enemistà amb Calví, i del recull de contes Nouvelles récréations et joyeux devis (1558), que segueixen la tradició dels fabliaux medievals.
Exercí la docència, a l’Uruguai, i el periodisme abans de dedicar-se plenament a la literatura. Publicà la seva primera obra el 1963, Viviendo, una recopilació de contes, a la qual seguiren una segona del mateix gènere, Los museos abandonados (1968) i la novel·la El libro de mis primos (1969). Amb l’establiment de la dictadura militar, el 1972 marxà de l’Uruguai i s’establí a Barcelona, encara que entre el 1974 i el 1975 s’exilià a París. Des del 1975 resideix a la Ciutat Comtal.
Procurador de l’abadia d’Hautvillers, estudià la tendència natural a escumejar dels vins blancs de la Xampanya. Descobrí el procediment d’afegir al vi una quantitat de sucre exactament dosada a fi que la gasificació fos sempre regular, cosa que possibilità, un segle més tard, l’aparició del xampany.
El 1275 els menestrals enderrocaren algunes cases de nobles; després, sortiren sota el comandament de Miquel Peris per saquejar els llocs de moros. El rei Jaume I, en saber-ho, es traslladà a València i restablí l’ordre. Perseguit per les tropes reials, fugí a Castella. Hom ha considerat l’alçament com un precedent remot de la revolta de les Germanies al s XVI.
Estudià a Barcelona, on es titulà el 1898. Realitzà la seva millor obra fins els anys vint, influït pel Modernisme català. En els habitatges que projectà fou agosarat i profús quant a l’ornamentació i el disseny, en contrast amb el Modernisme historicista neogòtic i neoromànic, en la tradició constructiva del s XIX, dels seus edificis religiosos com ara els convents dels caputxins —destruït— i sobretot de les caputxines, a València. Fou arquitecte diocesà, municipal de València i de la Caixa d’Estalvis.
Seguidor del sainetista valencià Eduard Escalante, no intentà superar el seu mestre ni innovar dins el gènere.
Llicenciat en dret, col·laborà a El Universo, de Madrid. Fou alcalde de Borriana i contribuí en l’organització del Sindicat de Regs i de la Policia Rural.
Amb Estanislau Alberola, publicà un abundós Refraner valencià (1928). És autor de nombrosos poemes, apareguts en revistes valencianes i recopilats sota el títol Poesies (1928). Fou mestre en gai saber de Lo Rat Penat. Publicà dues obres teatrals: A la terra (1925) i Parigual (1927).