Treballà per a la cort de Lluís XIV. És autor d’escenaris, de vestits i de composicions de focs d’artifici. Creador de l'estil Berain, influí sobre els decoradors del s XVIII.
Es trobava a la misèria quan inicià la composició de cançons escrites sobre tonades populars, que després anà aplegant en reculls (Chansons, 1816-31). Plenes d’agilitat, però sovint massa fàcils, derivaren cap a una sàtira política contrària a la monarquia de la Restauració i favorable als Bonaparte. Obtingué una gran popularitat i la consideració dels grans escriptors romàntics.
Influí sensiblement sobre l’escena francesa. Amb un estil elegant i sofisticat, féu les decoracions i dissenyà el vestuari per a muntatges escènics i per a films de Cocteau (La belle et la bête, 1946). Il·lustrà nombrosos llibres, i conreà també el retrat.
Abans de professar, ensenyà dret canònic a Lleida. Anà com a missioner a Nova Espanya i a les Filipines (1678). Fou rector i canceller de la Universitat de Santo Tomás, de Manila. Partidari de l’arquebisbe de Manila, objecte de persecució, hagué de tornar a Europa. Restà a Barcelona com a predicador; més tard passà a Madrid, on fou nomenat procurador dels dominicans filipins. Els seus escrits han romàs inèdits.
Canonge de la seu de Girona (1666), és autor de Segunda parte de las fiestas que hizo Barcelona por haber llamado Carlos II a Juan de Austria para primer ministro de su gobierno (1677). Coneguda la data de la seva mort, no pot ser seva l’obra Manifestación en que se publican muchos y relevantes servicios [...] con que ha servido a sus señores reyes la excelentísima ciudad de Barcelona, singularmente en el sitio horroroso que acaba de padecer este presente año de 1697 (Barcelona 1697; reed.
Mobilitzà per compte seu una companyia, amb la qual combaté durant 25 anys a les guerres d’Itàlia. Més tard, a les ordres de Manuel Filibert de Savoia, participà en la guerra de Felip II contra Enric IV de França i el papa Pau IV. Intervingué en la batalla de Saint-Quentin (1557), i morí a Namur. És autor d’una Sintaxis nova etymologiae novae respondens (1583).
Contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge filipista del 1706. En l’assemblea de braços de Barcelona (1713) es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d’Àustria. Durant el setge borbònic de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità de la coronela, la companyia d’argenters. Després de la caiguda de la ciutat fugí a Viena. L’emperador Carles VI d’Àustria creà per a ell el títol de baró d’Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V l’any 1726.
El 1434, en passar per Mallorca, Joan II de Navarra el nomenà vicecanceller d’aquest regne, i el féu acompanyar a Itàlia; fou empresonat pels genovesos després de la batalla de Ponça (1435). El 1459, de nou a Mallorca, rebé Carles de Viana en nom de la ciutat i del regne.
Jutge de l’audiència de Barcelona, les pressions de Madrid i del lloctinent l’inclinaren a adoptar (1639) mesures impopulars i contràries a les constitucions (lleves, mobilitzacions, embargaments d’aliments). Per això en la jornada del Corpus de Sang (7 de juny de 1640) morí assassinat i la seva casa fou saquejada i incendiada. Dedicà al comte d’Olivares un Discurso breve sobre la celebración de cortes de los fidelíssimos reynos de la Corona de Aragón (1626).
Havia estat consultor del Sant Ofici, advocat fiscal del rei i oïdor de l’audiència. Nomenat lloctinent, hagué de fer cara a l’ocupació de l’illa de Cabrera pels corsaris barbarescs (1583). Com a recompensa Felip II li concedí (1591) privilegi nobiliari. Escriví un llarg informe a favor de Ramon Llull (1594).