Era membre de l’Academia de San Fernando, de Madrid, i de la Societat Econòmica d’Amics del País de Mallorca, la qual li confià la direcció de l’escola de dibuix. Regidor perpetu de Palma (1793) i dipositari reial de Mallorca (1794), compongué diverses obres, la majoria de les quals inèdites; destaca el Viaje por el interior de la isla de Mallorca, conservat parcialment; és una descripció de la ciutat i dels pobles de l’illa, acompanyada amb plans, alguns dels quals publicats.
La seva banda arribà a constituir una mena de govern que exigia tributs locals, fins que fou desarticulada pel virrei de Nàpols, Pedro Afán de Ribera.
En la junta de braços de Barcelona (juny-juliol del 1713) fou partidari de la resistència a les tropes filipistes, malgrat l’abandó de les tropes aliades; morí en la defensa de Barcelona durant el setge de 1713-14.
Participà en la defensa de Barcelona durant el setge dels francesos del 1697. Austriacista, col·laborà amb el grup de Vic (1704), participà decisivament en les corts de 1705-06 i en la defensa de Barcelona del 1706, així com en l’ofensiva de Carles VI d’Àustria en terres castellanes (1710). Com a regent per Catalunya al consell d’Aragó proposà, sense èxit, la creació d’un exèrcit regular format per catalans del Principat i del País Valencià i per aragonesos.
Després d’una estada a Itàlia (1642-45) tornà al seu país, on pintà sobretot escenes pastorals amb motius italians.
Ministre d’afers estrangers (1912-15), fou partidari de la intervenció austríaca als Balcans i de l’entesa amb l’Imperi Alemany.
La temàtica de la seva obra comprèn sobretot vistes urbanes (Oudegracht de Haarlem, 1666). El seu germà, Gerrit Berckheyde (1638-98), d’un interès artístic inferior, conreà una temàtica semblant.
Estudià a Kíev, d’on fou expulsat per les seves idees revolucionàries. Després de la revolució soviètica fou nomenat professor de la Universitat de Moscou (1920), però fou expulsat del país, el 1922, per la seva ideologia, incompatible amb el marxisme. Anà a Berlín, i el 1924 s’instal·là definitivament a París, on fundà la revista Put (‘Camí’), portaveu de la intel·lectualitat exiliada. Berd’ajev fou un pensador cristià, però amb un cristianisme espiritual i subjectiu, sense cap lligam dogmàtic, en el qual hom observa una clara influència de l’idealisme postkantià.