Fou un dels fundadors de l’escola d’antropologia de París i de la Société d’Anthropologie. És autor de Démographie figurée de la France (1874).
Nomenat intendent del Rosselló (1794), entrà en conflicte amb l’aristocràcia local a causa de l’impost del vintè i calgué traslladar-lo a Lió (1754). Fou tinent general de la policia de París (1757) i controlador general de finances (1759-63). Creà el Cabinet des Chartes i estimulà l’activitat agrícola a França. El 1791 emigrà a Spa (Lieja).
Fou modista de l’alta aristocràcia parisenca entre el 1770 i el 1806. Modista privada de Maria Antonieta, això li permeté de fer conèixer les seves creacions arreu d’Europa i exercir una forta influència en el camp del vestir. Fou la primera creadora coneguda d’un estil propi en la indumentària.
Salomé (1913), Assunta Spina i La signora delle camelie (1915), Tosca, La dona nuda i Frou-Frou (1918), etc, contribuïren a internacionalitzar la seva bellesa i el seu talent.
Visqué a Barcelona fins a 13 anys. Fou professor de llengua i literatura hispàniques a diverses ciutats del nord d’Itàlia. El 1942 fou ordenat de sacerdot. A Torí (1946) fundà l’Associazione per i Rapporti Culturali con la Spagna e l’America Latina (ARCSAL), editora de la revista Quaderni iberoamericani, atenta a qüestions relacionades amb la cultura catalana.
És autor de Della filosofia della storia (1787) i de reculls de poesia ( Notti clementine , 1775; Poesie campestri e marittime , 1779; etc). La seva aportació principal fou la introducció a Itàlia dels preromàntics alemanys ( Idee della poesia alemanna, 1779).
Professor a les universitats de Càller i de Nàpols, ha orientat la seva investigació vers la lingüística històrica. Destaquen els seus estudis sobre històries de mots, especialment de botànica; també s’ha ocupat del substrat i de la metodologia dialectal.
És considerat un dels principals creadors de la forma actual de l’instrument. D’ell foren famoses, especialment, les violes.