Format en el cercle de seguidors de Stefan George, la seva poesia, d’un llenguatge molt estilitzat, gira entorn del passat nacional: Der Rhein (‘El Rin’, 1922), Das Nornenbuch (‘El llibre de les parques’, 1925), Gedichte und Sprüche (‘Poemes i proverbis’, 1951). És autor també de l’assaig Nietzsche (1918).
Fou abat de la canònica augustiniana de Sant Ruf, a Avinyó. S'oposà a la decisió del papa Urbà II (1089) de restaurar la seu metropolitana de Tarragona a favor de Berenguer, bisbe de Vic. Fundà una canònica augustiniana a Sant Adrià de Besòs, subjecta a l’abat de Sant Ruf, i hi posà com a prior Oleguer, futur bisbe de Barcelona.
Atorgà nombrosos préstecs a Pere III. Durant la guerra amb Castella, concedí crèdits a la generalitat de Catalunya (1364) que avançaven la meitat de l’impost del fogatge (650 000 lliures). Com a garantia rebé fermances de les ciutats i fou nomenat recaptador exclusiu del fogatge. El 1367 avançà a l’Església el tribut de Sardenya i comprà el castell i la baronia de Gelida al vescomte de Narbona.
Format a València dins el corrent escolàstic, el protegí el marquès de Dosaigües; fou rector de Bétera i de Massamagrell i canonge de València. Amic de Gregori Maians i de Josep Climent, formà part del grup il·lustrat i regalista valencià. Fou favorable a l’expulsió dels jesuïtes (1767). Amb Pérez i Baier i a través del secretari de justícia Manuel de Roda, reformà els col·legis majors universitaris (1770). Malgrat la fama de tolerant, no pogué evitar la condemna contra Pablo de Olavide (1778), però li facilità la fugida (1780). Fou un orador remarcable.
Pere III li concedí privilegi de cavaller el 1371. Fou algutzir de Joan I i falconer major seu i de Martí l’Humà. Posseí una gran fortuna i féu préstecs a aquests reis i a Pere III. Joan I empenyorà al seu germà Pere diverses rendes reials a Sardenya, Rosselló i Cerdanya.
Essent ardiaca de Lleida fou presentat per a la seu tarragonina per Carles III, l’arxiduc d’Àustria, i nomenat per Climent XI, però no pogué assumir el càrrec fins el 1713; bandejat per Felip V, passà a Vilanova i la Geltrú, a Mallorca i, finalment, a Gènova. Climent XI li mantingué el títol malgrat l’oposició del rei.
Fou concursant assidu dels certàmens literaris que hom celebrà a València al s XVI. La seva producció conservada figura en el volum Obres contemplatives... en llaors de la Santíssima Creu... (1515). Era un escriptor de versificació fàcil, dins una tradició religiosament tòpica.
Fill d’Eduard Bertan i Rubio, metge. Col·laborà a La Vanguardia i El Día Gráfico, entre d’altres. Impulsà la creació a Barcelona un Museu del Teatre i de la Música, del qual fou conservador.