El 1924 s’establí a Israel, on participà activament en la vida cultural del país (fundà l’editorial hebrea Dvir, fou delegat a diversos congressos sionistes, president de la Societat d’Escriptors Hebreus i del Comitè de Llengua Hebrea, etc), i a la seva memòria hom concedeix anualment, a Tel Aviv, un premi literari. Bialik és considerat el millor poeta del ressorgiment hebreu.
Estudià a la Universitat de Pisa i fou director de l’escola normal superior d’aquesta ciutat. Treballà en teoria dels nombres i geometria de superfícies, i estudià el problema de Plateau. Les seves obres bàsiques són Lezioni di geometria differenziale (1826) i Lezione sulla teoria dei numeri algebrici (1923).
Establí un observatori astronòmic a Albano. Fou secretari del comitè per a la reforma del calendari (1705) sota Climent XI; féu estudis sobre les taques de Venus i publicà diversos treballs sobre astronomia. Entre els seus escrits, que abasten els més diversos camps, destaca la Istoria universale provata con monumenti e figurata con simboli degli antichi (1697).
És considerat un dels primers especialistes en la pintura de flors i d’ocells —principalment peònies i paons—. No se'n conserven obres autèntiques.
Representant de la tendència classicista del segon manierisme. És autor de La fama (1597), escultura de bronze, i del jubé (1600-05), de Saint-Étienne-du-Mont, a París.
Fou un dels principals virtuosos del seu temps en l’ús de les dobles cordes i del procediment anomenat scordatura. Actuà a les corts d’Olmütz, de Salzburg i de Baviera. Escriví sonates per a violí (sol o amb clavecí), set partite per a tres instruments de corda, titulades Harmonia artificiosa-ariosa, dues òperes i música d’església.
En ple apogeu del maccarthisme realitzà Salt of the earth (1953), un al·legat polític en favor del sindicalisme que truncà la seva carrera cinematogràfica fins a la realització de Slaves, el 1969.