Fou eclesiàstic i conservador del Museu Diocesà de Tarragona. Membre de la Reial Acadèmia de la Història (1918) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1924). Col·laborà a La Il·lustració Catalana, Catalunya i Pàtria, entre d’altres.
Vida i obra
Era nebot de l’arxiver i historiador Pròsper de Bofarull i Mascaró i germà del també escriptor, arxiver i historiador Antoni de Bofarull i Brocà. Començà estudis al seminari de Tarragona però el 1828 canvià els estudis de teologia pels de dret, que cursà a la Universitat de Cervera, i obtingué el títol d’advocat. Tanmateix l’advocacia tampoc no fou el seu destí. En acabar, exercí durant un breu període.
Vida i obra
Germà d’Andreu de Bofarull. Cursà els estudis primaris a Reus. Havent impulsat la revista estudiantina El Hongo, el 1849 es llicencià en jurisprudència per la Universitat de Barcelona, ciutat on, orfe de pare, s’havia traslladat el 1839. Hi comptà amb la protecció del seu oncle Pròsper, que el col·locà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1846).
Fou senador per Girona (1907) i diputat a corts elegit pel partit tradicionalista (1910-12 i 1915). El 1890 fundà el Centre Català de Madrid, del qual fou president. Publicà diverses obres de caràcter jurídic, com Tratado completo de derecho romano (1878), La codificación civil en España (1888), La libertad social y el poder público, Apéndice al Código Civil español, etc.
Vida i obra
Fill de l’arxiver i historiador Pròsper de Bofarull i Mascaró, estudià lleis a la Universitat de Cervera i es llicencià en dret civil als Estudis Generals de Barcelona (1838). El 1830 ingressà com a oficial quart a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) i l’any 1849 hi obtingué la plaça d’arxiver, en substitució del seu pare. En el conflictiu període 1842-43 tingué un paper destacat en la preservació de la documentació de l’ACA.
Vida i obra
Provinent d’una família ennoblida per Felip V, interromputs els estudis eclesiàstics a Tarragona, estudià filosofia i lletres i lleis a la Universitat de Cervera i es doctorà en dret a Osca el 1798, any que li fou encomanada la càtedra de Digest. A 22 anys es traslladà a Madrid per tal d’obtenir el títol d’advocat dels Reials Consells. El 1802 fou nomenat advocat de la chancillería de Valladolid, i tornà a Madrid.
Protector de l’ensenyament popular, organitzà a El Puerto de Santa María (Andalusia) unes classes d’arts i oficis. És autor d’un projecte d’escola primària i escriví diverses poesies. El 1781 exercia de major, al temps de la rendició de la plaça de Pensacola (Florida). Durant la Guerra Gran (1794) comandà el cos franc anomenat Segon Lleuger de Catalunya. Ascendit a mariscal de camp (1802), morí en una missió a les Balears.
Fill de Manuel de Bofarull i de Sartorio. Inicià estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en dret (1870), seguí els cursos de l’escola superior de diplomàtica, i feu estudis específics d’arxivística. Succeí el seu pare en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1893-1911). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1883) i corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid.