Fou periodista a la guerra civil de 1936-39. Publicà, entre altres: Jurnal de sex (‘Diari de sexe’, 1930), Cartea Oltului (‘El llibre d’Olt’, 1945), cinc volums de prosa (1956-60) i reculls de poemes (Poemul invectiivǎ, 1937). El 1955 ingressà a l’acadèmia romanesa.
Treballà a Puigcerdà, Barcelona i Perpinyà. Féu el Retaule dels sants Abdó i Senén, a Arles.
Escriví en català el poema teològic La Immaculada (1891) i Nina . En francès escriví Harmonies eucharistiques, La dévotion i una Tragédie catalane . Malgrat la forma clàssica del seu vers, denota ja una sensibilitat romàntica.
Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, on completà la seva formació com a romanista, introduint-se en el coneixement de la literatura catalana. Tingué com a mestres, entre d’altres, Antoni Rubió i Lluch i Jordi Rubió i Balaguer. D’aquesta època daten les seves col·laboracions a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, on treballà amb Tomàs Carreras i Artau i Josep M. Batista i Roca. Fruit d’això fou el recull d’articles publicats en la revista Penedès durant la dècada de 1920, titulat Folklore del Penedès.
Fill de Pere Bohigas i Tarragó. Titulat el 1951, tècnic diplomat en urbanisme (1961) i doctor el 1965. Partí d’un realisme fonamental i tingué una posició renovadora en el llenguatge del disseny, que enclou aspectes polèmics contra les utopies. La seva obra és vasta i personal. Fou un dels promotors del Grup R (1953-63). El 1962 creà l’estudi MBM Arquitectes juntament amb Josep M.
De jove col·laborà en La Tralla i El Poble Català amb la signatura de P.B. Tarragó. Més tard dirigí la revista de turisme Barcelona Atracción i fou administrador general dels Museus d’Art a Barcelona i secretari de l’Institut del Teatre (1913-48).
Cònsol a Cadis, propagà les idees de Schlegel i sostingué una polèmica amb Alcalá Galiano i Joaquín de Mora a favor del Romanticisme. A Alemanya publicà Floresta de rimas antiguas castellanas (1821-25) i Teatro español anterior a Lope de Vega (1832).
És autor de treballs bàsics sobre el tractament dels traumatismes i introductor de nombroses tècniques i instruments emprats en traumatologia (un tipus de fèrula per a tractar les fractures del fèmur, un constrictor del calcani i un procediment de tractament de les luxacions de l’extremitat superior).
Fou organista a Sant Joan de Lüneburg. És considerat un dels precursors principals de Johann Sebastian Bach, sobre el qual influí. Els seus preludis corals es caracteritzen per la riquesa de figures del cantus firmus i pels ornaments inspirats en la música francesa de clavecí. Autor de preludis i fugues i d’un capritx (orgue), de suites (clavecí), d’una passió segons Lluc, etc.
Fou Kapellmeister a l’òpera de Munic (1923), director a Darmstadt (1927) i a les òperes d’Hamburg (1931), Dresden (1934) i Viena (1954). Especialista en la música de R. Strauss, li estrenà les òperes Die schweigsame Frau (1935) i Daphne (1938). Dirigí sovint les orquestres filharmòniques de Berlín i de Viena i en els festivals de música de Bayreuth i Salzburg. Ha estat considerat un dels millors directors contemporanis.