Nascuda en una família d’intel·lectuals i científics olotins, és filla del farmacèutic i botànic Antoni de Bolòs i Vayreda i germana del botànic Oriol de Bolòs. Es llicencià en història a la Universitat de Barcelona (1953) i es doctorà a Madrid el 1966 amb una tesi que fou publicada, en les seves parts fonamentals, a La comarca de Olot. Estudio de geografía regional (1978).
Fill del farmacèutic i botànic Antoni de Bolòs i Vayreda i germà de la geògrafa Maria del Tura de Bolòs i Capdevila.
Tingué una participació important en el descobriment dels volcans de la Garrotxa i del Gironès, dels quals publicà una descripció: Noticia de los extinguidos volcanes de la villa de Olot (primera edició, 1820; segona edició, ampliada, 1841). Inicià i sostingué durant molts d’anys les observacions meteorològiques a Olot. Juntament amb Pierre André Pourret, feu exploracions florístiques, constituí un herbari, conservat actualment a l’Institut Botànic de Barcelona, i escriví Plantarum olotensium catalogus, treball que romangué inèdit fins l’any 1936.
Interrompé els estudis de dret per prendre part a la tercera guerra Carlina (1872-76). El 1900 redactà, amb Ramon Jordana, un estatut regional de Catalunya que presentaren a Carles VII a Venècia. Fou conseller de l’Ajuntament de Barcelona (1918-22 i 1929-30), i és autor de La Guerra civil en Cataluña (1872-1876) (1928) i El Carlismo en Cataluña (1930), on exposà els fets d’una manera força imparcial.
El 1934 fou nomenat conservador d’herbaris de l’Institut Botànic de Barcelona. El 1939 s’hagué de fer càrrec de la direcció de l’Institut Botànic, i més tard fou nomenat director de l’Institut Municipal de Ciències Naturals. El 1946 fundà la revista Collectanea Botanica. Fou membre de la Institució Catalana d’Història Natural (1926) i de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona (1959).
Cap d’una revolta camperola que s’estengué per tota la Rússia centromeridional, primera de la cadena de revoltes que s’hi succeïren als ss XVII i XVIII. El motiu fou la desesperada situació dels camperols i la política del tsar usurpador Vasilij Šjuskij. Morí assassinat després de la derrota de Tula, el 1608.
Sacerdot i capellà de Bolquera (Alta Cerdanya), fou xantre i arxiprest i residí un quant temps a Carcassona. De les tres poesies del Cançoneret de Ripoll que porten el seu nom, la millor és Li fait Dieu son escur, cançó adjectivada on, a partir de rimes derivatives, encadena una sèrie de lamentacions sobre l’ordre material i espiritual de l’home.
El 1545 abandonà l’orde carmelità i passà a Ginebra amb Calví (1550). La seva doctrina sobre la predestinació, contrària a la de Calví, fou la causa del seu exili a França (1553) i del seu pas al partit antireformador. Escriví biografies polèmiques de Calví i de Théodore de Bèze.
Figurà a la cort d’Alfons X de Castella. Als Cancioneiros hom en conserva quinze cantigues d’amic, dues d’amor i dues tençons. Correspon al final de l’escola popular gallega i en parodià les fórmules.