Era fill d’Amílcar, vençut a Sicília per Agàtocles. Durant la invasió de Cartago per part d’aquest, fou nomenat cap del govern cartaginès amb el general Hannó. Agàtocles matà Hannó i obligà Bomílcar a retirar-se dins els murs de la ciutat; aquest aprofità la situació per a obtenir, mitjançant un cop d’estat, la tirania, la qual cosa provocà una revolta a la ciutat. Posteriorment fou condemnat a mort.
La temàtica del seu teatre —Albertina (1948), Anche i grassi hanno l’onore (1950), Paura di me (1951), Lamento d’Orfeo (1961), etc— és l’angoixa existencial. L’any 1929 fundà a Milà l’editorial que porta el seu nom.
Interpretà, sobretot, Goldoni, un personatge del qual li serví de model per a les comèdies Ludro e la sua gran giornata (1832), Il matrimonio di Ludro (1837) i La vecchiaia di Ludro (1837).
Es traslladà a Madrid, juntament amb el seu cosí l’economista Joan Eloi de Bona i Ureta, per indicació de Pròsper de Bofarull. Fou redactor de “La Discusión” (1850-59) i d’altres diaris polítics. Defensor del lliure canvi, formà part de l’Asociación para la Reforma de los Aranceles i fou un dels fundadors de la Sociedad Abolicionista Española (1865). És autor d'Economía popular (1870) i La huelga (publicada pòstumament), novel·la en defensa del lliurecanvisme.
Entre les seves obres destaquen Psallentis Ecclesiae harmoniae tractatus historicus symbolicus asceticus de divina psalmodia eiusque causis mysteriis et disciplina (1653), Rerum liturgicarum libri duo (1671) i Principia et documenta vitae christianae (1673).
Titulat el 1915 a Barcelona, on fou catedràtic de l’escola d’arquitectura (1922-60). Del 1920 al 1925 col·laborà amb Francesc de P. Nebot en la transformació de la torre Güell de Barcelona en l’actual palau de Pedralbes. Típic representant del monumentalisme, evolucionà des de l’historisme de La Unión y el Fénix (1930) a la major austeritat del Banco Español de Crédito (1942-47), ambdós edificis a Barcelona.
Estudià a les acadèmies d’André Lhote i de Fernand Léger i, al Brasil, amb Portinari (1948-50). Després del viatge a Amèrica abandonà la pintura figurativa i es dedicà a la pintura abstracta, de factura lineal i evocadora de moviment. Exposà en diverses ciutats entre les quals a Barcelona (Galeria René Metras, des del 1965).
Assassinat el seu marit (1476), féu proclamar successor llur fill Joan Galeàs, assumí la regència i confià el govern a Cicco (Francesco) Simonetta. Havia descartat la intervenció dels seus cunyats Sforza, els quals vencé i exilià (1477). L’aixecament i separació de Gènova (1478) desacredità Simonetta. Bona decidí de rebre Lluís Sforza (1479), que s’imposà a Milà, féu ajusticiar Simonetta i constrenyé finalment Bona a renunciar a la tutela i a sortir de Milà (1480).
En 1434-36 treballà en el cadirat de l’església de Santa Maria del Mar. Al mateix temps tenia entre mans l’obra del cor de Santa Maria de Manresa i el de la seu de Vic. El 1456 construí el cor inferior de la catedral de Barcelona.