Autor de poesies en llatí, català i castellà, com La fuga de las musas (1824). Fou empresonat al castell de Bellver per les seves idees liberals.
Procurador fiscal de Benet XIII, en defensa del qual escriví Propositio adversus quosdam francos suadentes substractionem obedientiae Benedicto XIII debitate (1397). El 1419 fou nomenat per l’arquebisbe de Saragossa jutge instructor contra els emmetzinadors de Benet XIII.
Autor d’una cobla en català on es plany de l’amor i el rebutja, i d’una cançó d’absència conservada parcialment, recopilades en el cançoner Vega-Aguiló.
Carmelità descalç a Olot (1636), ocupà diversos càrrecs dins l’orde. Publicà, entre altres obres, Jardín del Carmelo (1660) i Elegàncies de Paulo Manucio (1679), traducció catalana de la versió castellana de Joan Llorenç Palmireno.
Precursor en l’educació dels sordmuts. Escriví Reducción de las letras y arte para enseñar a hablar a los mudos (1620), on exposa un mètode basat en la lectura labial, d’ús actual.
Trajectòria i obra
Entrà a formar part d’Els Setze Jutges l’any 1967, poc després d’haver-se traslladat a Barcelona, i es convertí en un dels integrants de la Nova Cançó de trajectòria més sòlida i més dilatada. Posseïdora d’una veu de registre mitjà, plena i de gran expressivitat, i que perfeccionà fins a aconseguir-ne un gran domini i una gran expressivitat, la seva música mostra un profund arrelament a la cultura de les Balears, especialment de Mallorca.
Fou mestre de capella a Las Descalzas Reales, de Madrid (1691-1705), i des del 1706, a la catedral de Toledo. Compongué música d’església, Tonos i Solos humanos, i publicà un escrit sobre la Prevención de la ligadura (1694).
Defensà sempre una posició conservadora dins l’estructuració de la medicina, i fou un dels primers presidents del Col·legi de Metges. El 1901 li fou concedit el títol de baró de Bonet, que ha passat per enllaç als Amigó.
Fill de Lluís Bonet i Garí. Titulat a Barcelona (1949), actualitzà les teories d’Antoni Gaudí en algunes obres seves: esglésies de Vinyoles d’Orís, Osona (1955); de Sant Medir, Barcelona (1960); de la Fortesa, Anoia (1962). Posteriorment, realitzà l’edifici Aiscondel i l’escola Sant Gregori, a Barcelona, i l’auditori Pau Casals, al Vendrell (1981). Fou membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra (1962).