L’organització
El comitè d’empresa
Amb l’inici de la guerra civil el 18 de juliol de 1936, el llibre d’actes del Consell d’Administració de la Caixa de Barcelona queda en blanc. En canvi, el de la Comissió Directiva recollirà les actes del Comitè d’Empresa, el qual celebrà la seva la primera reunió el 4 d’agost d’aquell mateix any.
Tenint en compte el seu interès històric, reproduïm íntegrament el text de l’acta:
Acta de la Comissió Directiva, del 4 d’agost de 1936
“El 19 de julio del corriente año de 1936 estalla en varias provincias españolas una sublevación militar contra el Régimen, subversión que en esta ciudad fué rapidamente dominada, tras sangrienta lucha, por los militantes de diversas organizaciones obreras, coadyuvados por las demás fuerzas leales a la República.
Restablecida casi la normalidad el día 21, acudieron en gran número los imponentes y mutuatarios a esta Caja central y sucursales, los primeros para retirar las cantidades tope que había fijado el Gobierno, y los otros para recoger las prendas de los préstamos de ropa, que se devolvían gratuitamente por acuerdo del Comité de sindicatos, así como se devolvieron también gratuitamente las de alhajas hasta 250 pesetas. El día 23 por la mañana, por dicho organismo se dio la orden de no devolver gratuitamente empeño alguno de alhajas, continuando no obstante, la entrega de los de ropas.
Todo el personal de la institución, salvo contados casos de algunos empleados, a quienes por hallarse fuera de Barcelona, no les fué posible trasladarse a ella, acudió a sus puestos, trabajando intensamente, sin control de horas ni de categorías, atendiendo al inmenso público que constantemente invadía nuestras oficinas.
El dia 4 de agosto, ante las dificultades de orden interior que para nuestra Institución representaba la dispersión de la mayoría del Consejo de Administración y, por tanto, la ausencia de Directores, dificultades que a no tardar hubieran obstaculizado la marcha de la Caja, perjudicando hasta su bien cimentado crédito; visto además el peligro que por otra parte hubiera representado para la misma la injerencia de otros elementos que, aunque muy dignos, no estuvieran identificados en absoluto con los altos fines de nuestra casi centenaria institución, el personal de todas las dependencias, reunido en asamblea, acordó ingresar, conjuntamente con el de la Caja de Pensiones y el de la Generalidad de Cataluña en la “Associació de Treballadors de Banca i Borsa”, y de acuerdo con este Sindicato, nombró un Comité de Empresa para la marcha y dirección de esta Caja, constituido por los siguientes compañeros:
Juan Gómez Maestre —como Delegado
Pedro Ferro Álvarez
Emilio Simó Martorell
Manuel Rodríguez Andrés
Eulogio Cajal Paulo
Nombrado este Comité, empezó inmediatamente su actuación, trasladándose a continuación las actas de sus reuniones.”
Revista “Nova Iberia”, núm.1, publicada pel comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.
Butlletí mensual del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, any I, núm. 2.
L’administrador de la Caixa —Molins— serà confirmat en el càrrec i assistirà a les reunions del comitè. Aquest es reunirà gaire bé diàriament fins el mes de setembre. No es tracten temes econòmics ni surt cap balanç i es donen poques xifres comptables; només qüestions relacionades amb l’organització i la vida social de l’entitat. El personal tenia coneixement de l’activitat i els acords del comitè a través d’unes circulars numerades.
Un parell d’exemples:
• 5 d’agost. “Este Comité de empresa tiene interés en afirmar de un modo categórico, que ningún empleado será represaliado por sus ideas religiosas, siempre que acate el nuevo orden constituido y las resoluciones que dimanen de nuestro Comité y de la Administración”.
• 9 d’agost. S’acorda retirar tots els quadres de caràcter religiós i substituir-los per d’altres “alegóricos a la República”.
Els “mozos” es converteixen en “ordenanzas” i el personal de la casa està format per “los compañeros”. El comitè ordena al conserge que es tregui els galons de l’uniforme, ja que s’ha de fer obeir per la seva autoritat i no per l’exhibició de galons.
El Comitè de Control
El 23 de setembre, el Comitè d’Empresa fou substituït per un Consell d’Administració en el qual el president era un representant de la Generalitat de Catalunya, i la resta, personal de la casa.
Era format per:
- President – Joan Comorera
- Vice-president – Pere Ferro
- Inspector de les oficines – Joan Gómez
- Interventor – Emili Simó
- Tresorer – Manuel Rodríguez
El Consell durà un mes. El 24 d’octubre era substituït per un Comitè de Control, en el qual el comissari era Joan Gómez, que havia destituït l’administrador Molins.
Un any més tard —el 22 de desembre de 1937— l’assemblea de treballadors es tornà a reunir i votà massivament contra l’actuació de Joan Gómez. Per 59 vots a favor, 27 en contra i 5 vots en blanc, l’assemblea acordà destituir-lo i inhabilitar-lo.
El nou Comitè de Control es mantingué fins a la fi de la guerra. Les actes no diuen gran cosa d’interès, només tracten temes petits de personal i d’organització.
El 22 d’octubre de 1938, l’acta recull el fet que “ayer a las 6’20 horas, en un raid por la aviación facciosa, cayó una bomba sobre este edificio central, produciendo destrozos en el ángulo del piso recién construido para archivo, parte del terrado y en algunas habitaciones destinadas al personal subalterno; por la explosión fueron destruidas también las claraboyas del edificio, entre ellas las que tan artísticamente adornaban el hall central. Cabe únicamente a este Comité la satisfacción de que, a pesar de que había ya en aquella hora el personal subalterno y las mujeres de la limpieza, no hubo que lamentar la más mínima desgracia personal”.
L’última acta del comitè porta la data del 18 de gener de 1939, però ni aquesta ni les corresponents al mes de desembre del 1938 estan signades. Els darrers membres del Comitè de Control foren Larruy, Ferro, Llorens i Roca.
Totes les actes figuren en castellà, a excepció d’aquelles que corresponen a assemblees de treballadors, presidides per algun dirigent de l’Associació de Treballadors de Banca i Borsa, ja que aleshores estan redactades en català.
Dipòsits
Els dipòsits de la Caixa de Barcelona en començar la guerra —320 milions— coincideixen pràcticament amb els que tenia al final —321 milions el 31 de desembre de 1938—. Durant els primers mesos, els reintegraments superaran per molt els ingressos, de manera que la Caixa es veié obligada a obrir una pòlissa de crèdit amb garantia de valors de l’estat en el Banc d’Espanya per un volum de 35 milions. El màxim disposat serà de 20 milions. La Caixa no va tenir mai problemes de tresoreria durant aquest període.
El punt més baix dels dipòsits es dóna al final del 1937 amb 287 milions. La baixa representa poc més del 10% del total i està concentrada els primers mesos de la guerra. A partir del 1938 comencen a pujar els dipòsits, fins al nivell d’avantguerra.
La primera Memòria de l’etapa franquista donarà una explicació d’aquest canvi, que convenia als interessos del nou règim, i que és absolutament falsa:
“La cuantía de imposiciones, que cayó durante los primeros meses en sentido vertical, en contraposición con el aumento de reintegros, producida por el pánico y la desconfianza en la situación, se fué modificando en curva ascendente para las cantidades ingresadas y descendente para las retiradas, al compás de las victorias nacionales, para llegar a su punto culminante afines del año 1938, como indicio seguro del triunfo ya inminente y feliz augurio de nuestra próxima liberación” (Memòria, 1940).
L’explicació real de l’alça és econòmica i no política. Durant la segona part de la guerra, a la zona republicana es va produir una forta pèrdua del poder adquisitiu de la pesseta, conseqüència d’una política inflacionaria del govern de Madrid. Per tant, els diners que hi havia al final de la guerra representaven molt menys que els que hi havia al començament.
Els resultats de la guerra
Les principals partides de l’actiu de la Caixa es mantindran sense canvis durant tot el període de guerra. El que canviarà serà la seva rendibilitat.
Els immobles de lloguer no van donar cap ingrés, ja que la comissió que els administrava no va actuar. El rendiment dels crèdits hipotecaris va ser mínim i tampoc no es van executar els crèdits, ja que el mercat immobiliari era inexistent.
Els valors d’estat continuaren pagant el seu cupó. No passarà el mateix amb el deute de la Generalitat o de l’Ajuntament de Barcelona.
No obstant això, el balanç final dels 31 mesos de guerra serà positiu per a la Caixa, és a dir, es tancarà amb beneficis. El Comitè de Control passarà a pèrdues una partida de 855 750 pessetes, comptabilitzades com a “pérdidas con motivo de la sublevación de 7/1936”. Però l’exercici doble 1936/1937 es tancarà amb un benefici brut de 5 705 613 pessetes, mentre que el del 1938 donarà una pèrdua de 957 868 pessetes.
El primer Consell d’Administració de l’etapa franquista revisà aquestes xifres, però també donarà un resultat positiu: 2 002 630 pessetes per als tres exercicis de 1936-39.
El retorn dels vencedors
Dos consellers de la Caixa de Barcelona foren assassinats: mossèn Joan Icart, el 20 de setembre de 1936, a Montcada, i Lluís Pérez Samanillo, el 27 de juliol del mateix any, a Cornellà de Llobregat. Dos empleats seguiren la mateixa sort: Carles Tallada de Descatllar i Benet Biescas i Sarasa —aquest probablement al front, lluitant al costat del govern de Burgos—. Els documents de la Caixa no fan referència a les possibles baixes pel costat republicà.
Alguns consellers marxaren de Catalunya el 1936 i es retrobaren a Sant Sebastià. Un d’ells era el president, Lluís de Dalmases, que morí el 1937 a la capital basca.
En els llibres d’actes consta la celebració de reunions per part dels consellers que allí es trobaren, des del mes d’abril del 1937. Els reunits no podien fer altra cosa que esperar la fi de la guerra i el retorn. El 17 de desembre de 1938 el Ministeri d’Organització i Acció Sindical del Govern de Burgos nomenà un Consell d’Administració de la Caixa, en previsió de la caiguda de Barcelona.
Era format per:
- President – Lluís Enric d’Alòs i Matheu, marquès d’Alòs
- Vice-president – Xavier de Fontcuberta i de Dalmases, marquès de Vilallonga
- Tresorer – Carles de Camps i d’Olzinellas
- Secretari – Ignasi de Ros i Puig
Entrada triomfal de Franco a Barcelona, el juny del 1939, tal com quedà recollida en “Nueva España”.
Uns dies més tard, el 4 de febrer, feien la seva entrada oficial els consellers comissionats, que arribaven de Sant Sebastià, encapçalats pel president i el secretari. La referència escrita diu així:
L'acta de possessió del 4 de febrer de 1939 diu textualment:
“Los vergonzosos y dolorosos acontecimientos que contra la Religión y contra España venían sucediéndose desde el 14 de abril de 1931, se agudizaron al principio del primer semestre del año 1936, vislumbrándose claramente el resultado de la conspiración judío-masónica, encaminada a desintegrar la unidad nacional de España, subvertiendo los valores morales, en que se funda, y preparada por la indiferencia con respecto a la Patria única y la Santa Iglesia Católica, hechos que culminaron el 13 de julio de 1936 con el asesinato, dispuesto en las esferas del intruso Gobierno de la República, del proto-mártir de Dios y de España, el Glorioso Caído, Exmo. Sr. D. José Calvo Sotelo.
“El Ejército español no podía contemplar con indiferencia que cayese el edificio que había levantado a costa de tanta sangre, no solamente durante los ocho siglos de guerra durante el invasor mahometano, sinó también posteriormente, en 1472, 1640, 1704 y 1808; y se levantó en heroico y sin par Movimiento los días 17, 18 y 19 de dichos mes y año. Bien pronto el Consejo de esta Caja pudo comprender la imposibilidad material de actuar en esta Ciudad, al frente de la misma.
“Las víctimas que produjo la subversión roja en el mismo personal de la institución son palmaria prueba de ello; todas las disposiciones adoptadas con anterioridad por el Consejo fueron burladas y escarnecidas; organismos y empleados intrusos —personalmente o en los cargos a las órdenes de la Generalidad de Cataluña— se adueñaron de la misma, lanzando de sus puestos bajo pretextos, que quisieron hacer pasar por legalistas, a buena porción de empleados adictos a la Dirección de la entidad; al cabo de algún tiempo, algunos Consejeros, en la acogedora ciudad de San Sebastián pudieron cambiar impresiones con objeto de que no les encontrara desprevenidos el momento de la reconquista y liberación de la Ciudad de Barcelona”.
Acta del 13 de febrer de 1939
“El sábado, día 4 de febrero, a las once de la mañana, los antes nombrados [marquès d’Alòs, Ignasi de Ros, Marià de Salas i Carles Sanllehy], llegados a la Caja de Barcelona, requirieron a Manuel Ortiz, portero de las habitaciones de empleados de nuestra institución, introdujera a la Comisión en nuestro Edificio central; y al efecto llamó a la puerta principal del establecimiento y una vez franqueada y anunciado por el nombrado Manuel Ortiz a los empleados y demás personas, halladas a la sazón en las oficinas, como a tal y único Consejo de la Institución, dieron orden de que se cerrasen todas las puertas que dan acceso desde las oficinas al exterior, y entrando en el mismo a los gritos de ¡Viva Cristo Rey!, ¡Arriba España!, ¡Viva Franco! y otros denuestos a los causantes de la subversión padecida, procedióse a la toma de posesión”.
Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1935-1939.
• La destitució de tots els empleats de la Caixa, sense excepció.
• La confirmació provisional de tots els qui estaven empleats a la Caixa el 18 de juliol de 1936, mentre no es resolgués l’expedient de depuració que s’inicià per a tots ells.
El Consell d’Administració es constituí oficialment el 13 de febrer de 1939. Era format per tots els antics consellers, a excepció dels que s’havien quedat a Barcelona, ja que aquests també havien de ser prèviament depurats.
- President – Lluís Enric d’Alòs i Matheu, marquès d’Alòs
- Vice-president – primer Ignasi de Ros
- Vice-president segon – Xavier de Fontcuberta, marquès de Vilallonga
- Secretari – Josep Peray
- Tresorer – Lluís Pons i Tusquets —Carles de Camps havia mort—
El president i el vice-president primer actuaren de jutge instructor i secretari del tribunal de depuració. Aquest acordà la reintegració a la feina de 55 empleats, de manera immediata, i l’acomiadament de 15, que no s’havien presentat, mentre que la resta quedava pendent d’un expedient més aprofundit de depuració.
La Caixa havia mantingut correctament la seva comptabilitat, els valors de propietat estaven dipositats en el Banc d’Espanya i, fins i tot, les joies pignorades en el Mont de Pietat “permanecían casi íntegras”, tal com dirà l’acta del nou Consell (13 de febrer de 1939), en els seus joiers.