La represa en un marc molt restrictiu (1940-1959)

El president i els dos vice-presidents, cessats

Lluís Enric d’Alòs i Matheu, marquès d’Alòs, nomenat provisionalment president pel govern de Burgos, va ser confirmat en el càrrec pel primer Consell d’Administració que es reuní el 1939 a Barcelona. Era el tercer marquès d’Alòs, sisè marquès de Llo i setè baró de Balsareny. Es dedicava a l’administració de les seves finques, tot i que tenia el títol d’advocat.

El Consell estava dividit d’entrada, ja que els vocals que no s’havien mogut de Catalunya durant la guerra quedaren marginats, i la seva reincorporació, pendent d’un expedient de depuració que s’allargà tres anys. Aquesta situació crearà tensió en el si del primer Consell, integrat només pels que havien abandonat Catalunya el 1936 i pres partit clarament en favor del bàndol vencedor.

L’ambient era dolent en el Consell d’Administració. Segons actes posteriors, la causa era “el favoritismo y persecución del personal de la institución, que produce en su mayoría [del Consell] un malestar palpitante”.

Un fet, relacionat amb els expedients de depuració del personal, activà les disputes i provocà una crisi gravíssima. El president —el marquès d’Alòs— i el vice-president primer —Ignasi de Ros—, com a únics membres del tribunal encarregat d’aclarir les responsabilitats polítiques del personal durant la guerra, donaren cinc dies a Enric Guarro per a contestar el plec de càrrecs que li feien. Es tractava d’un funcionari que s’havia limitat a complir amb la seva feina, però que havia estat distingit per la confiança de la resta del personal, durant tota la guerra. Tres dies després, “fué detenido por la Policía por denuncia como elemento rojo, pasando cuatro días en un centro de concentración de presos y al ser puesto en libertad pudo comprobar que todo ello había sido motivado por un funcionario, directivo de la institución, y que al presentarse para su defensa en el expediente, se le comunicó que el plazo había finido y que todo ya estaba en poder del delegado del estado de las Cajas de Ahorro” (23 de desembre de 1941). Enric Guarro va ser acomiadat.

En la reunió del Consell d’Administració del 28 de novembre de 1941, Rafael del Río del Val, marquès de Casa Pinzón, va manifestar la seva enèrgica protesta per aquell fet, del qual feia responsable el marquès d’Alòs, i “manifestó con frases de gran viveza que el Sr. Presidente debe abandonar la Presidencia para que la ocupe un compañero más digno”. El president no hi era present, però els dos vice-presidents i dos vocals, Ramon Soler i Vilabella i Xavier de Ros, van fer-li costat i abandonaren la sala com a protesta pel tracte donat al president. La resta es quedà i donà la raó al marquès de Casa Pinzón.

Onze dels catorze consellers redactaren i trameteren un escrit al ministre de Treball, on demanaven la revisió de l’expedient i de l’acomiadament, fent referència a “la maquiavélica tramitación de este asunto”.

A la reunió de l’11 de desembre de 1941, el vocal Francesc de Jaumar i de Bofarull acusà el vice-president primer, Ignasi de Ros, i afirmà que la seva actuació era “una sucesión no interrumpida de abuso de autoridad desde la entrada de las Tropas Nacionales, produciendo el malestar y disgusto con favoritismos, arbitrariedades y otros excesos”.

La situació s’anà agreujant. El 23 de desembre, la majoria impugnà l’acta del dia 11 per considerar que falsejava la realitat i la substituí per una altra versió, molt més dura. Aquest dia es demanà la dimissió del vice-president primer, Ignasi de Ros. Cinc dies més tard el Consell acordava la seva destitució. I el 19 de gener de 1942 la del president, marquès d’Alòs, i la del vice-president segon, marquès de Vilallonga.

El marquès d’Alòs recorregué l’acord al Ministeri de Treball. Aquest resolgué en contra seu, però convocà un consell extraordinari el dia 16 de maig per tancar la crisi, en presència del subsecretari del Ministeri, Esteban Pérez González. El marquès d’Alòs renuncià el seu càrrec de president i de vocal, mentre s’elegia nou vocal de la Caixa el seu fill, Lluís d’Alòs i Huelin, i ell era nomenat president honorari. Els anteriors vice-presidents quedaren com a vocals. Enric Guarro, el funcionari, va ser readmès.

En la mateixa sessió es reincorporaren al Consell els vocals sotmesos a l’expedient de depuració. Eren Firmo de Casanova i de Vallès, Joaquim Maria d’Alòs i de Dou, Frederic Elias de Molins i Nicolau, Frederic Camps i Llopis, Llorenç Soler i Fradera, Fèlix Pagès i Vilà i Josep Borrell i Sol. A continuació es nomenaren els substituts dels cessats:

1. President – Carles Sanliehy i Girona, marquès de Caldes de Montbui
2. Vice-president primer – Firmo de Casanova i de Vallès
3. Vice-president segon – Lluís Pons i Tusquets

La llarga presidència de Carles Sanllehy

El nou president, Carles Sanllehy i Girona, era fill de Domènec Sanllehy i Albrich, alcalde de Barcelona (1906-09), i d’Anna Girona i Vidal, filla del banquer Manuel Girona. El 1917 se li atorgà el títol de marquès de Caldes de Montbui. Entrà en la Junta de Govern de la Caixa el 1914, vinculat a l’agència de Sant Pere, amb un càrrec de segon ordre. Les morts i les dimissions dels vocals més antics que ell el situaren com a tresorer del Consell el 1939, fins que els fets relatats el posaren en la primera línia. La seva presidència serà la més llarga de la història de la Caixa i durà 23 anys, fins el 1964.

El Consell d’Administració farà més honor que mai al nom popular de “caixa dels marquesos”. El 1947 hi havia catorze títols nobiliaris: dotze marquesos, un comte i un baró. El 1959 seran divuit els títols nobiliaris: onze marquesos, tres barons, dos ducs, un comte i un vescomte. I això deixant al marge els consellers que són simplement membres de la noblesa de Catalunya, sense títol, o els hereus als quals encara no els ha arribat el moment de portar-lo. Es manté el criteri de nomenar els nous consellers entre els descendents d’antics consellers.

Els industrials o comerciants gairebé han desaparegut. Es mantenen, però, alguns advocats, com a representants de les professions liberals, en aplicació del principi que considerava imprescindible la presència de gent de dret en els organismes de govern d’una entitat com la Caixa.

L’hora dels professionals

Al final del 1939, la plantilla de la Caixa era formada per 64 persones, molt per sota de les 133 que hi havia el 1929. La guerra i la depuració política posterior havien estat les principals causes d’aquesta baixa important.

Al març del 1940 s’amplià la plantilla amb 55 persones noves. Els nomenats tenien les següents característiques:

1. 8 mutilats de guerra
2. 16 ex-combatents
3. 4 ex-captius
4. 1 fill d'ex-captiu
5. 6 militants de Falange Española
6. 20 "adictos al Glorioso Movimiento Nacional"

 

Esteve Molins, que havia estat administrador de la Caixa, i destituït pel Comitè de Control obrer, va ser confirmat en el càrrec. Un administrador, però, que quedava molt lluny de tenir les facultats executives d’un director general, ja que la seva funció es limitava a l’execució de les ordres del Consell, que era l’organisme que tenia les plenes facultats. Molins morí el mateix 1939.

El seu substitut serà Manuel Rocabert i Bosch, però aquest era un dels funcionaris pendents de depuració i el seu expedient quedà aparcat uns anys. El seu lloc serà ocupat provisionalment per Enric de Camps i de Gibert, que feia cinquanta anys que treballava a la Caixa i no era evidentment un jovenet, ni la persona que podia iniciar un procés de modernització de l’entitat. Ell va ser el qui organitzà les festes del Centenari (1944), en les quals abundaren els actes religiosos i patriòtics. El 1945 es jubilà. El seu successor, Lluís Fóo i Martín, només durà un any.

El 1946, Manuel Rocabert i Bosch fou nomenat formalment director general. Amb ell s’inicia l’etapa dels professionals de l’administració, amb un marge creixent d’autonomia. Format a la mateixa Caixa, Rocabert anà pujant esglaons fins arribar al primer rengle. El 1954 publicà un llibre sobre la Caixa titulat Una institución centenaria, interessant per a conèixer alguns fets dels primers anys de l’entitat, però que s’atura el 1944. Va ser director general fins el 1958, que va morir.

El segon director general serà Àlvar Linares i Casanova, que era el sots-director, un altre professional de la gestió.

La dependència d’Hisenda i Treball

La Caixa havia nascut sota la dependència del governador civil i del Ministeri de Governació. Després, tal com s’ha dit, passarà sota la jurisdicció del Ministeri de Treball. I el 6 de febrer de 1943, les caixes d’estalvis quedaven sotmeses al Ministeri d’Hisenda pel que fa a “su actuación como establecimientos de crédito y especialmente en lo que se refiere a fijación de tipos de interés a las cuentas deudoras y acreedoras, concesiones de crédito, tarifas mínimas, inspección y formación de balances”. Hi havia un avenç, des del moment que es reconeixia el seu caràcter d’entitat de crèdit. El Ministeri de Treball, però, mantenia la seva jurisdicció pel que feia a l’obra social de les caixes.

Aquesta situació de jurisdicció repartida es mantindrà fins el 1957, que les caixes d’estalvis passen a dependre definitivament i exclusivament del Ministeri d’Hisenda.

Els comptes bloquejats

Al final de la guerra, les autoritats franquistes hagueren d’enfrontar-se al problema monetari plantejat per la coexistència, durant el conflicte, de dues pessetes diferents, la republicana i la creada pel govern de Burgos amb posterioritat al 18 de juliol de 1936.

Larraz, el ministre d’Hisenda en el segon govern del general Franco, serà l’autor d’una sèrie de lleis destinades a resoldre aquest conflicte. Les lleis seran conegudes com Lleis Larraz.

Hi havia el problema dels bitllets i el problema dels comptes en entitats financeres. El punt de partida dels vencedors de la guerra era que els bitllets emesos pel Banc d’Espanya abans del 18 de juliol de 1936 eren vàlids pel seu valor nominal. El mateix criteri s’aplicà als saldos existents en bancs i caixes el 18 de juliol de 1936.

Als saldos creats durant la guerra, se’ls aplicaran uns percentatges de desvaloració d’acord amb la pèrdua de valor adquisitiu de la pesseta, en una zona i l’altra. El criteri era tècnicament correcte, però a l’hora d’aplicar-lo, els saldos de la zona republicana seran desvalorats més del que els corresponia, de manera que els seus propietaris seran severament castigats.

En el cas dels bancs i les caixes, es distingiran tres tipus de comptes:

• Els improtegibles, que tenien com a titulars institucions o persones compromeses amb el règim republicà. Els diners de partits polítics, sindicats o personalitats exiliades foren simplement expropiats i els saldos traspassats al Banc d’Espanya. En el cas de la Caixa de Barcelona, aquests comptes tenien un volum molt petit, unes 60 000 pessetes. S’entén que fos així, vist el tarannà de la Caixa i les persones del seu Consell d’Administració.

• Els disponibles, o sigui, tots aquells que existien al començament de la guerra, seran respectats i donats per vàlids al 100%.

• Els bloquejats, és a dir, tots els saldos creats durant la guerra. Sobre aquests s’aplicarà el percentatge de desvaloració previst en les Lleis Larraz. A la Caixa de Barcelona es bloquejaren saldos per un volum de 54 milions de pessetes, que es mantingueren com a tals fins l’any 1944, que es convertiren en el seu valor equivalent, molt més reduït.

Comptes corrents, llibretes d’estalvis i imposicions a termini

La nova llei tributària de l’estat obligà de fet les caixes a acceptar l’obertura de comptes corrents i la corresponent concessió de talonaris de xecs als titulars. La novetat no va caure gens bé al Consell de la Caixa, que “lamentando que nuestra Caja, que siempre había estado un esforzado paladín, sosteniendo el criterio de que las Cajas de Ahorro debían de abstenerse de dedicarse a operaciones de carácter bancario” s’hi va veure ara forçada. Els comptes corrents, però, tindran molt poca importància en aquesta etapa històrica. La gran majoria dels dipòsits estan en comptes d’estalvis o bé en imposicions a termini fix, que era normalment d’un any.

Dés del final de la guerra fins al 1964, l’autoritat monetària mantindrà una política d’interessos fixos i obligatoris per a tots els dipòsits dels bancs i de les caixes d’estalvis: l’1% per als comptes corrents, el 2% per als comptes d’estalvis i el 3% per a les imposicions a un any. Aquesta política d’interessos baixos pel que fa a l’estalvi, combinada amb un nivell d’inflació molt alt, representarà un càstig terrible per als estalviadors. Segons es desprèn del quadre adjunt, els saldos mantinguts en llibretes d’estalvis hauran tingut una pèrdua del seu valor adquisitiu del 73% en el període 1939-59 i del 69,04% si estaven en imposicions a un any.

Els clients de la Caixa

Fins el 1947 les memòries de la Caixa publiquen un quadre en el qual figuren els seus clients classificats per activitats, el mateix que publicaven des del 1844. El quadre distingia entre menors, dones, servei domèstic, jornalers, empleats, militars i altres classes. És una classificació que podia tenir la seva raó de ser en constituir-se la Caixa, però que no té res a veure amb la realitat social d’un segle més tard. Els fundadors es proposaven mantenir la puresa de l’entitat, dedicada a la classe obrera.

El 1948 s’aproven uns nous estatuts de la Caixa i l’article que fa referència a aquesta dedicació canvia una mica de to. Ara la Caixa s’adreça a “las clases laboriosas”, que inclouen la burgesia petita i mitjana. És l’any en què desapareix el quadre. El canvi sembla estar vinculat a l’entrada dels professionals a la Caixa i l’aplicació d’uns principis de gestió més adequats als temps. Les noves oficines s’obrien ja en barris tradicionals de la burgesia petita i mitjana.

L’evolució dels dipòsits també experimenta un canvi aquell any. Si bé el saldo sembla que havia estat positiu, la posició relativa de la Caixa de Barcelona havia anat perdent posicions en el que era el conjunt de les caixes catalanes. El 1947 és precisament el punt més baix de la seva història, amb menys del 20% —el 19,82%— del total de l’estalvi català.

El signe canvia radicalment a partir del 1948. I per tres raons. Les dues primeres són mèrits de la Caixa: l’expansió en l’obertura d’oficines i la seva obra de construcció d’habitatges. La tercera és la trista actuació de la Caixa de Pensions sota la direcció d’Enrique Luño Peña, comissari polític, primer, i després director general de la primera entitat d’estalvi catalana. Tant la Caixa de Barcelona com la de la Diputació de Barcelona esgarraparan quotes significatives de mercat. Els dipòsits de la Caixa de Barcelona representen el 1959 el 24,21% de les caixes catalanes i han recuperat més de quatre punts.

L’intervencionisme de l’estat

El govern franquista aviat s’adonà de la importància econòmica de les caixes d’estalvis i de la possibilitat d’utilitzar els seus recursos per a la realització de la seva política.

Primer ho farà puntualment. El 1940 una disposició de la Jefatura del Estado exigirà a les caixes 200 milions de pessetes, que s’havien d’aplicar a “préstamos agrícolas en zonas gravemente afectadas por la guerra” (Ordre de 5 de novembre de 1940). Aquestes zones pertanyien a Castella, Extremadura, Andalusia, Aragó i Múrcia. Les caixes catalanes estaven obligades a transferir al Servicio Nacional de Crédito Agrícola la quota que els corresponia sobre els 200 milions. El tipus d’interès aplicable era del 2,75%, molt baix. El 1946 repetirà la jugada, demanant 90 milions per al Col·legi d’Orfes José Antonio Girón, de Gijón. Aquesta vegada el tipus d’interès serà del 3%. La Memòria de la Caixa expressarà el seu disgust per aquest interès, “algo exiguo”, recordant altres operacions especials que li han representat un gravamen, com “la cooperación al Donativo del Caudillo y, en otro aspecto, pero similar en el fondo, los préstamos a la Diputación para la reconstrucción de Torelló i Manlleu” —poblacions afectades per riuades—.

Després la intervenció fou més àmplia i més decidida. Des del 1933, les caixes estaven obligades a invertir el 30% com a mínim dels seus dipòsits en fons públics. Un Decret de 9 de març de 1951 elevarà aquest percentatge al 60%. Durant aquests anys les emissions de deute públic pagaven el 3%, el 3,5% i el 4% d’interès. D’aquesta manera, l’estat aconseguia els recursos necessaris per a finançar-se, i a bon preu. Aquest baix interès, però superior al que es podia obtenir per l’estalvi, anava acompanyat pel caràcter dels títols que eren pignorables automàticament en el Banc d’Espanya, el qual havia de facilitar un crèdit equivalent al valor nominal dels títols. El 1959 el govern donà una volta de cargol amb l’exigència d’inversió en títols públics del 65% dels increments que els dipòsits de les caixes experimentessin a partir d’aquell any.

Cartera de valors

El 1942 l’estat, després de la creació de la RENFE i la nacionalització de tots els ferrocarrils de via ampla, procedí a bescanviar les obligacions ferroviàries per deute de l’estat, amortitzable, que pagava el 3,5% d’interès. Amb el coeficient obligatori del 60% dels dipòsits invertits en fons públics, és evident que és allí on està la part fonamental de la cartera de la Caixa. Es tracta de veure en tot cas si es limita al 60% exigit o si el sobrepassa, com serà el cas de la Caixa de Pensions. La Caixa de Barcelona no ho fa. Es limita a complir. El 1951, quan s’imposa el coeficient obligatori, tenia el 65,32%, el més baix de les tres caixes barcelonines. Aquesta era la política correcta, des del punt de vista de rendibilitat, ja que els títols de renda fixa de les corporacions locals —Diputació i ajuntaments—, les obligacions de les empreses —públiques o privades— i, no cal dir, els crèdits pagaven un interès superior i eren operacions més rendibles.

Els crèdits

Aquesta inversió tindrà un fort increment, però perdrà pes relatiu amb relació als recursos captats a partir del 1951, com a conseqüència del coeficient obligatori de fons públics i del fort increment de l’immobilitzat, vinculat a l’obertura de noves oficines i a la política de construcció d’habitatges.

Les operacions del Mont de Pietat creixeran, seguint el principi que ens diu que els anys de misèria econòmica són els bons per a les operacions de pignorado, el darrer recurs dels qui van al Mont. Amb la recuperació econòmica que s’iniciarà el 1959, el declivi serà ja constant.

El gran crèdit de la Caixa és l’hipotecari. El 1959 hi havia 1 937 operacions d’aquesta naturalesa per un import de 633 milions de pessetes, o sia, el 66% del total de crèdits concedits. Els seguien per ordre d’importància els crèdits personals —1 046— per un import de 119 milions.

Immobles. Els pisos de la Caixa

El Decret de 17 d’octubre de 1947, que fixava les obres benèfico-socials de les caixes, establia entre elles “la construcción de viviendas protegidas, acogidas al régimen establecido por la Ley de 19 de abril de 1939”. El 1954, la Llei d’Habitatges de Renda Limitada els atorgava una sèrie de beneficis fiscals i bonificacions. El govern, que poca cosa feia per resoldre els problemes derivats d’una fortíssima immigració, va donar a les caixes un paper en la solució d’un dels problemes fonamentals de la nova població.

La Caixa de Barcelona, que havia estat una de les pioneres en aquest camp en construir unes cases barates, adjudicades el 1911, reprendrà ara aquesta tradició fent una gran inversió immobiliària. Per una part construirà blocs de cases de nova planta, pensant en les classes socials més deprimides. Però també n’edificarà d’altres, cedides en lloguer a impositors de les classes mitjanes, o en comprarà de velles o de noves, que incorporen llogaters que pertanyen a totes les classes socials.

La situació d’aquests edificis és ben significativa. La primera operació important va ser la compra d’uns solars al barri del Guinardó i la construcció d’uns 200 pisos, inaugurats el 1949, destinats a “la clase media, al objeto de facilitar la solución de este grave problema —el de l’habitatge— a sus imponentes” (Memòria, 1949). Aquest mateix any anuncia la construcció d’un altre bloc a l’avinguda Sant Antoni Maria Claret-Meridiana “de tipo más modesto, con alquileres alrededor de 200 pesetas y que podrán albergar aproximadamente a 200 familias” (ídem).

Uns anys més tard —1957—, la Caixa comprarà el terreny del que havia estat la fàbrica d’automòbils i de motors d’aviació Elizalde, al passeig de Sant Joan, i hi edificarà unes cases, dedicades clarament a la classe mitjana.

En el cas d’edificis ja construïts, i que la Caixa adquirirà en propietat, la diversitat és evident, però abunden els situats a l’Eixample, com la famosa Casa de les Punxes de l’arquitecte Puig i Cadafalch, a la Diagonal.

Els pisos de la Caixa, com seran coneguts popularment, tindran ja un volum considerable el 1959. La partida d’immobles en renda és de 183 milions de pessetes aquest any i inclou al voltant dels 175 edificis.