El derma és la capa de la pell que és per sota l’epidermis, i en depenen sobretot la resistència i la flexibilitat de la pell. També al derma, s’hi localitzen els annexos cutanis, els vasos sanguinis i les fibres nervioses.
L’epidermis i el derma es mantenen units per la membrana basal, una capa de proteïnes i d’altres substàncies químiques secretades en part per les cèl·lules de l’epidermis. La unió entre epidermis i derma presenta nombroses irregularitats. Així, el derma forma prominències còniques que s’introdueixen en l’epidermis, anomenades papil·les dèrmiques. Alhora, hi ha prominències de l’epidermis que penetren en el derma, les anomenades crestes interpapil·lars. Les papil·les dèrmiques i les crestes interpa-pil·lars encaixen entre si, i de la forma d’aquestes pro-minències depèn la formació de solcs en la pell, especialment visibles en les zones on la pell és més gruixuda.
La formació de les papil·les dèrmiques i les crestes interpapil·lars és determinada per l’herència, i per això els solcs de la pell són específics en cada persona. Es formen durant el desenvolupament fetal i no es modifiquen mai. Justament per aquesta raó hom pot identificar una persona per les empremtes digitals o dermatoglifs, que són les empremtes que deixen els solcs dels palpissos dels dits.
Per sota la membrana basal s’inicia el derma, constituït per teixit conjuntiu. Aquest teixit es compon de cèl·lules i fibres, i de substància intersticial que ocupa els espais lliures entre els altres elements. En l’organisme hi ha diverses menes de teixit conjuntiu, la consistència de cada un dels quals depèn del tipus de fibres i la substància intersticial que en forma part. El derma està format per teixit conjuntiu lax, de consistència tova, flexible i elàstica. Aquest teixit dèrmic es compon sobretot de fibres, unes estructures allargades i fines que s’entrecreuen i constitueixen l’estructura bàsica del teixit. Les fibres del derma són de tres tipus: hi ha fibres col·làgenes, fibres elàstiques i fibres reticulars.
Les fibres col·làgenes, les més abundants en el derma, són fibres toves, de color blanc, que constitueixen uns feixos relativament gruixuts i que es disposen especialment en un sentit horitzontal i paral·lel a la superfície de la pell. Cadascuna de les fibres col·làgenes està formada per unes fibril·les petites constituïdes per molècules de proteïna col·làgena. L’encadenament de fibril·les de proteïna col·làgena genera aquest tipus de fibres.
Les fibres elàstiques són menys abundants que les col·làgenes, una mica més primes i d’un color groguenc. Es componen, sobretot, de la proteïna elastina. Aquestes fibres tenen la capacitat de poder-se estirar, i recuperar després les dimensions originals; d’elles en depèn l’elasticitat de la pell. Les fibres elàstiques se situen al nivell mitjà del derma, i es distribueixen especialment en un sentit paral·lel a la superfície cutània, bé que es ramifiquen i adrecen branques verticals en direcció a les papil·les dèrmiques.
Les fibres reticulars són les menys abundants en el derma, tenen un gruix semblant al de les fibres col·làgenes, i es componen del mateix tipus de proteïna. A diferència de les fibres col·làgenes, en lloc de formar feixos, aquestes fibres es disposen en forma de xarxa. Juntament amb les fibres col·làgenes, constitueixen l’estructura del derma.
Les cèl·lules principals que componen el derma són els fibroblasts, unes cèl·lules molt aplanades i allargades, en forma de fus, que tenen diverses prolongacions i que es troben disperses pel derma, sobretot als nivells superiors. És a l’interior dels fibroblasts que són sintetitzades les proteïnes que formen les fibres i la substància intersticial del derma.
També en el derma, hi ha d’altres cèl·lules amb unes funcions especialment defensives, ja que impedeixen que la pell sigui envaïda per gèrmens procedents de l’exterior o per substàncies estranyes a l’organisme. Entre aquestes cèl·lules, són especialment abundants els histiòcits o macròfags, que són cèl·lules d’una grandària considerable, de forma globulosa, capaces d’ingerir els gèrmens que localitzen i destruir-los amb substàncies que contenen a l’interior. A més de microorganismes, els macròfags també poden ingerir restes de cèl·lules mortes o productes de rebuig de les cèl·lules, i es poden moure, es desplacen d’un punt del derma a un altre i detecten els gèrmens o les substàncies estranyes.
D’altra banda, els mastòcits són un altre tipus de cèl·lules localitzades al derma. Els mastòcits són cèl·lules completament plenes de grànuls que contenen diverses substàncies, com ara l’heparina i la histamina. Quan aquestes substàncies són alliberades de l’interior del mastòcit, generen una dilatació dels vasos sanguinis i n’incrementen la permeabilitat, de manera que es provoca una reacció inflamatòria. Normalment, aquesta reacció és defensiva i es desencadena quan la pell és envaïda per gèrmens o bé substàncies nocives. De vegades, però, és possible que es presenti un alliberament anòmal de les substàncies contingudes en els mastòcits, la qual cosa pot generar diversos trastorns cutanis.
L’espai que queda entre les cèl·lules i les fibres del derma és ocupat per la substància intersticial, d’una composició química complexa. Entre els seus components més abundants hi ha els mucopolisacàrids com ara l’àcid hialurònic, formats per proteïnes i hidrats de carboni. A través de la substància intersticial, l’oxigen i les substàncies nutritives pro vinents dels vasos sanguinis es difonen cap a les cèl·lules del derma i l’epidermis. La substància intersticial és més abundant en la zona posterior del derma corresponent a les papil·les i en canvi no ho és tant en la zona inferior del derma, més compacta i especialment composta de fibres.