Definició
La urticària és una inflamació del derma i l’hipoderma, generalment d’origen al·lèrgic, caracteritzada per l’aparició sobtada de favasses, o favons, de color rosat i grandària diversa que provoquen coïssor. Sovint, se’n presenta més d’una, cadascuna de les quals desapareix al cap de poques hores, però l’aparició de lesions noves que es disseminen per tot el cos pot continuar hores o bé dies, de vegades setmanes.
L’edema angioneuròtic o angioedema és una variant de la urticària, que s’esdevé quan la inflamació afecta especialment l’hipoderma. L’angioedema consisteix en una tumefacció intensa d’una àrea delimitada de la pell, sovint localitzada a la cara, que es pot estendre a la mucosa de la boca o de les vies respiratòries.
Causes
La urticària és deguda a una inflamació del derma o l’hipoderma causada per l’alliberament de substàncies amb capacitat inflamatòria que efectuen unes cèl·lules determinades del sistema immunitari, els mastòcits. Diversos factors poden desencadenar aquest fenomen, entre els quals cal destacar l’al·lèrgia.
La major part de les urticàries són causades per reaccions al·lèrgiques que consisteixen en una resposta immunitària anòmala davant substàncies que habitualment no causen trastorns a l’organisme, com ara un aliment o un medicament. Aquestes reaccions es presenten en persones que manifesten una predisposició hereditària a patir d’al·lèrgia. Les persones que presenten aquesta característica poden ésser afectades per crisis d’urticària d’origen al·lèrgic quan entren en contacte amb unes substàncies determinades que llur organisme identifica com a nocives equivocadament.
Les substàncies desencadenants de l’al·lèrgia, anomenades genèricament al·lèrgens, poden entrar en contacte amb l’organisme per via digestiva, via respiratòria o a través de la pell. En esdevenir-se el primer contacte amb un al·lergen, les cèl·lules del sistema immunitari sintetitzen anticossos específics del tipus Immunoglobulina E, que s’uneixen a Pal·lergen i l’inactiven o el destrueixen. En aquest moment no se solen produir manifestacions, ja que l’elaboració d’immunoglobulines és lenta i escassa.
Les immunoglobulines elaborades a partir d’aquest primer contacte amb P al·lergen queden fixades a la membrana dels mastòcits, cèl·lules del sistema immunitari distribuïdes per tot l’organisme, al voltant dels vasos sanguinis. Quan l’al·lergen torna a entrar en contacte amb l’organisme, les immunoglobulines s’hi uneixen i, en produir-se aquesta unió, té lloc la desgranulació dels mastòcits, és a dir, la sortida de substàncies contingudes en els mastòcits a través de la membrana cel·lular. Així, s’allibera una quantitat important d’histamina i altres substàncies que provoquen una reacció inflamatòria i una dilatació dels vasos sanguinis, alhora que n’incrementen la permeabilitat. La dilatació dels vasos sanguinis del derma ocasiona una aportació de sang superior, la qual cosa provoca l’envermelliment i l’augment de temperatura de la pell. D’altra banda, l’increment de permeabilitat fa que els vasos sanguinis perdin una gran quantitat de líquid procedent de la sang. L’acumulació de líquids en el derma o l’hipoderma provoca una sobreelevació de la pell, envermellida per la vasodilatació, que dóna lloc a les manifestacions de la urticària. Cada vegada que l’al·lergen responsable torni a entrar en contacte amb l’organisme, es repetirà la reacció al·lèrgica que provoca la urticària. També hi ha d’altres mecanismes que poden causar la desgranulació dels mastòcits. De vegades, unes substàncies determinades s’uneixen directament a les membranes d’aquestes cèl·lules, en provoquen l’alliberament del contingut i desencadenen la reacció inflamatòria que causa la urticària. Així, hi ha medicaments i aliments que en quantitats elevades sempre en provoquen una crisi. D’altra banda, la inflamació pot ésser desencadenada pel contacte directe d’unes substàncies determinades amb la pell, com és ara el cas de les ortigues i d’altres vegetals.
A més de les substàncies químiques que generen una urticària per reacció al·lèrgica o contacte directe, hi ha d’altres factors que la poden desencadenar igualment. Així, és possible que en unes persones determinades la urticària es presenti per diversos estímuls físics, com ara el fred, la calor, el fregament de la pell i fins i tot el contacte amb l’aigua. De vegades, també la generen l’esforç físic i les situacions de tensió psíquica. Encara que en tots aquests supòsits la reacció inflamatòria també és deguda a l’alliberament de substàncies contingudes als mastòcits, hom no ha pogut determinar amb claredat el mecanisme a través del qual s’efectua.
Hi ha una gran varietat de substàncies i factors que poden desencadenar crisis d’urticària, a través dels mecanismes esmentats o per la combinació de més d’un (vegeu el quadre).
De vegades, però, no es pot identificar cap factor desencadenant de la crisi d’urticària. Hom suposa que les persones que en pateixen per una causa desconeguda tenen una predisposició hereditària a presentar-la, ja que sovint afecta alguns membres d’una mateixa família.
| Grup | Desencadenants | Observacions |
|---|---|---|
| medicaments | antibiòtics: penicil·lina, sulfamides i d’altres; àcid acetilsalicílic i d’altres antiinflamatoris; insulina i d’altres hormones; analgèsics opiacis; contrastos radiològics iodats; immunoglobulines | la penicil·lina és el medicament que desencadena urticària més sovint; l’administració injectable incrementa el risc d’urticària en persones predisposades i en provoca les formes més greus; la penicil·lina es pot trobar en aliments d’origen animal, com ara la llet |
| aliments | nous, peix, ous, llet, xocolata, tomàquets, mongetes tendres, pèsols i d’altres | poden causar reaccions al·lèrgiques; |
| aliments | maduixes, musclos, crustacis, la clara de l’ou i d’altres | actuen directament sobre els mastòcits quan es consumeixen en quantitats elevades |
| additius alimentaris | cartracina, benzoats, àcid cítric i d’altres colorants i conser-vants | actuen per mecanisme al·èrgic |
| inhalants | pòl·lens de plantes, espores de fongs, escames i pèls d’animals, pols | solen actuar per mecanisme al·lèrgic, i de vegades s’associen a l’asma bronquial o la rinitis al·lèrgica |
| infeccions | diverses varietats de virus, bacteris, fongs i paràsits | . |
| picades | diversos insectes, com ara vespes o abelles; meduses i picades d’altres animals marins | causada per al·lèrgia a les substàncies que injecten |
| vegetals | ortigues, diverses algues i líquens | actuen per mecanisme directe, en qualsevol persona |
| malalties generals | artritis reumatoide, febre reumàtica, lupus eritematós, hiper-tiroidisme | . |
| estímuls físics | fregament o compressió de la pell, exposició al fred, contacte amb un objecte calent, exposició al sol | només provoquen crisis d’urticària en persones predisposades; els mecanismes no es coneixen gaire |
| diversos | tensió emocional, ansietat, esforç físic | només en persones predisposades |
Evolució i manifestacions
El primer símptoma sol ésser la coïssor, que de vegades és molt intensa. Després d’uns minuts o poques hores d’haver-se iniciat la coïssor, s’esdevé l’envermelliment d’algunes zones de la pell. Al cap de molt poca estona, les àrees afectades se sobreeleven i es generen les lesions característiques de la urticària, els favons o les favasses. Aquest tipus de lesió provoca molta coïssor i forma en la pell una sobreelevació de color vermellós, més clar al centre i més intens a les vores, delimitada clarament de la pell més propera. Acostuma a tenir una forma més arrodonida o menys, però també pot ésser irregular o lineal. La grandària és molt diversa, en general fa alguns mil·límetres de diàmetre però de vegades encara és més petita i en altres casos més gran, d’uns 20 cm.
La quantitat i la localització de les lesions varia d’un cas a un altre. En general, sobretot en les urticàries de causa al·lèrgica, es presenten nombroses lesions grans, disseminades per tot el cos. En les urticàries de causa desconeguda, és freqüent que els favons siguin petits i es localitzin en àrees circumscrites.
Habitualment, cadascuna de les lesions desapareix al cap de poques hores d’haver-se format, però al mateix temps que n’hi ha que desapareixen, n’hi ha d’altres que comencen.
La crisi d’urticària sol ésser aguda, ja que només dura algunes hores o com a molt uns dies, i després les lesions desapareixen completament. De vegades, sobretot en les urticàries d’origen desconegut, la crisi pot ésser crònica, i les lesions es mantenen al llarg de sis setmanes o més.
Els favons són deguts a la inflamació del derma, que en alguns casos afecta també l’hipoderma. En canvi, quan la inflamació altera únicament l’hipoderma, l’afecció és anomenada angioedema.
Les lesions de l’angioedema tenen uns límits menys definits que els favons, perquè l’hipoderma és un teixit més lax que el derma, i, per tant, la inflamació és difon d’una manera menys clara. D’altra banda, l’envermelliment és en general menys notable, perquè els vasos sanguinis dilatats, quan es tracta d’un angioedema, se situen en un nivell més profund que en el cas dels favons. Així, les àrees de pell són sobreelevades, de límits difusos i poc envermellides o gens. Aquestes lesions causen sensació de cremor.
L’aparició de l’angioedema sol ésser també sobtada, però es manté durant més temps que els favons, en general dos dies o tres. Hom en pot localitzar les lesions en qualsevol zona del cos, tot i que afecten especialment les àrees que envolten la boca i els ulls, els palmells, les plantes dels peus i els genitals. Com que es tracta de zones de pell molt laxa, en general s’hi manifesta una tumefacció intensa.
Freqüència, edat i sexe
La urticària és un trastorn molt comú. Hom calcula que entre un 15% i un 20% de la població experimenta almenys una crisi d’urticària al llarg de la vida.
La incidència segons el sexe i l’edat varia pel tipus d’urticària que es presenta i la causa que l’ha provocada. En general, les crisis d’urticària aguda, de causa al·lèrgica, són més freqüents en els joves, sense diferències pel que fa al sexe. Les urticàries cròniques, de causa desconeguda, es presenten especialment en dones adultes.
Complicacions
En la majoria de casos, la inflamació afecta només la pell i les lesions desapareixen espontàniament, sense causar complicacions. És poc habitual que la inflamació s’estengui a les mucoses o fins i tot a òrgans interns. L’extensió es presenta sobretot quan es tracta d’una urticària al·lèrgica. Aquestes formes extenses no són pròpiament complicacions de la urticària, sinó més aviat manifestacions de l’al·lèrgia en uns òrgans determinats.
Quan la reacció al·lèrgica que s’esdevé és molt important, és possible que se’n produeixin manifestacions diverses, tant en la pell com als òrgans interns. Així, es pot presentar una inflamació de les mucoses de les vies respiratòries altes. Les zones que habitualment en resulten més afectades són el paladar i la faringe, de manera que es dificulta l’acte d’empassar. Menys sovint, en resulta alterada la laringe i es presenta una afonia. En casos avançats, es genera dificultat respiratòria. És més estrany que les crisis d’urticària coincideixin amb manifestacions d’al·lèrgia a d’altres òrgans, com ara crisis d’asma, perquè els bronquis en són afectats; acceleració del pols i disminució de la pressió arterial, per dilatació generalitzada dels vasos sanguinis, o dolor abdominal, vòmits i diarrea, per afectació de l’aparell digestiu. En molt pocs casos, es presenta la complicació més greu d’aquesta malaltia, el xoc anafilàctic, en què poden coincidir tots els símptomes esmentats, i que pot causar la mort si no és tractat urgentment.
Diagnosi
La diagnosi de la urticària es basa en l’aspecte de les lesions i llur evolució. En general, les lesions són característiques, i no cal efectuar cap prova complementària per tal de confirmar-ne la diagnosi.
Quan la urticària és crònica o repetitiva, s’ha d’esbrinar quina és la causa desencadenant per evitar d’entrar-hi en contacte i limitar-ne les crisis. Hom sol efectuar aleshores un interrogatori detallat sobre el consum d’aliments, l’administració de medicaments, el contacte amb vegetals, les condicions ambientals en què es presenten les crisis, les malalties que es pateixen i d’altres circumstàncies que poden ajudar a determinar-ne la causa.
Segons el resultat de l’interrogatori, es plantegen les proves complementàries que cal efectuar. En general, s’efectua una anàlisi de sang i orina, i, quan hi ha la possibilitat que la urticària pugui ésser causada per paràsits intestinals, hom sol indicar un examen de les matèries fecals per tal de detectar-los.
De vegades, cal provocar el contacte amb el suposat factor desencadenant per observar si s’esdevé la reacció al·lèrgica. Hi ha diversos mètodes que permeten de fer-ho. En molts casos, hom inocula a la pell la substància sospitosa, i en d’altres aquesta substància és administrada per via digestiva o inhalada per via respiratòria. Quan hom pensa que la causa és física, és possible que calgui exposar la pell a l’agent físic sospitós. En totes aquestes proves, es prenen les precaucions necessàries perquè no s’esdevingui una veritable crisi d’urticària aguda.
Tractament
Hom sol tractar les crisis d’urticària amb l’administració de medicaments antihistamínics per via general. Els antihistamínics impedeixen l’acció de la histamina, i eviten així que les lesions evolucionin o es reprodueixin, alhora que minven la coïssor.
En canvi, quan les crisis són importants, pot caldre l’administració de corticoides per via general per a disminuir la inflamació. Quan es presenta un angioedema que s’estén a les vies respiratòries i causa dificultat respiratòria, hom sol afegir al tractament adrenalina injectable, que bloca l’alliberament de les substàncies contingudes en els mastòcits i detura el desenvolupament de la inflamació. Si la dificultat respiratòria és important o si s’arriba a produir alguna complicació greu, com el xoc anafilàctic, pot caldre l’hospitalització de la persona afectada en una unitat de cures intensives perquè rebi el tractament que necessita.
En la urticària crònica, hom basa el tractament en l’eliminació de la causa desencadenant de les crisis i l’administració d’antihistamínics. Quan la causa no ha pogut ésser diagnosticada, és útil evitar tots els factors que podrien augmentar el nivell d’histamina, com ara un excés de begudes alcohòliques, el cafè, l’àcid acetilsalicílic, l’hàbit de fumar, els ambients calorosos, l’exercici físic intens i l’estrès.