La mala oclusió dentària és un trastorn de la dentició caracteritzat per un contacte anòmal entre les dents de l’arcada inferior i les de l’arcada superior, a causa d’una alteració de la posició de les dents o a una alteració dels maxil·lars.
Normalment, les dents van sortint de manera que, amb la boca closa, l’extrem de les de l’arcada superior queda just per davant de les de l’arcada inferior. A més, les dents queden disposades de manera que cadascuna de les de l’arcada superior està justament alineada amb la corresponent de l’arcada inferior. Aquesta és la disposició més adequada perquè els moviments de masticació siguin eficaços i perquè la boca es tanqui bé, sense que hi quedin obertures entre les dents ni que es pugui lesionar la mucosa bucal o la llengua. Si en tancar la boca les dents no queden disposades d’aquesta forma, la força de la masticació pot repercutir de manera excessiva sobre determinades dents, la qual cosa pot arribar a alterar-ne l’estructura i afavorir el desenvolupament de la càries dental. Com a conseqüència, la mala oclusió pot arribar a causar la pèrdua de peces dentàries. D’altra banda, la posició inadequada de les dents ocasiona alteracions estètiques, que poden tenir repercussions psicològiques.
La mala oclusió dentària se sol deure a una anomalia congènita o una alteració del desenvolupament, com pot ésser una erupció anòmala de les dents, la formació de més dents de les normals, o una grandària de les dents excessiva respecte del maxil·lar. També pot causar mala oclusió la pèrdua de peces dentàries produïda per càries dental. Més rarament la mala oclusió és deguda a una posició anòmala de les dents produïda per certs hàbits, com llepar-se el dit o el xumet excessivament, o comprimir les dents amb la llengua.
La mala oclusió pot corregir-se amb major eficàcia com més aviat es diagnostiqui. Per això, convé efectuar controls odontologies regulars, i, si es detecta alguna anomalia, pot caldre efectuar alguna prova complementària, com ara radiografies, per a establir-ne la causa i la posició exacta de les dents.
Les mesures que es poden prendre en cas de mala oclusió són diverses, segons de quina anomalia es tracti i quina en sigui la causa. En alguns casos, pot ésser útil extreure alguna peça anòmala o efectuar el tallat d’algunes peces dentàries, i en cas d’anomalia dels maxil·lars pot haver-se de recórrer a una intervenció quirúrgica per corregir-la. Tanmateix, el tractament més habitual és l’ortodòncia, una tècnica consistent a efectuar un desplaçament progressiu de les dents mitjançant la utilització de diversos dispositius que s’hi fixen a sobre. Segons quina sigui l’anomalia, poden utilitzar-se diversos dispositius, com ara peces metàl·liques, filferros o cintes, que es col·loquen sobre les dents de manera que hi efectuïn una força oposada a la desviació. Així, a mesura que el nen va creixent, les dents i les estructures òssies que les suporten es van modificant fins a corregir la mala oclusió. Perquè el tractament sigui efectiu s’ha de" mantenir generalment durant anys, en el decurs dels quals es van modificant els aparells emprats, segons quina sigui l’evolució. En general, al principi s’utilitzen aparells permanents, però al cap de cert temps es poden emprar dispositius temporals que es col·loquen només durant unes hores al dia, generalment per la nit.