Situació
Capçalera de l’església després de la profunda restauració efectuada a la dècada dels anys setanta.
ECSA - F. Tur
L’església parroquial de Sant Feliu és situada fora del nucli antic del poble de Barruera, que és assentat al marge dret de la Noguera de Tor, poc després de rebre el torrent de Barruera.
Mapa: 32-9 (180). Situació: 31TCH195083.
L’església és situada al costat de la carretera principal de la vall de Boí, entre Cardet i Erill-la-vall. (JAA)
Història
EI primer esment del lloc de Barruera és de l’any 1064, en què Artau I i la seva dona Llúcia, comtes del Pallars Sobirà, vengueren i alhora bescanviaren als comtes del Pallars Jussà, Ramon IV i la seva esposa Valença, ipsa illa de Balorsera junt amb el castell d’Erill i d’altres possessions.
Gairebé no tenim referències documentals de l’església de Sant Feliu. Potser en fa esment l’inventari del patrimoni del monestir de Santa Maria de Lavaix, del final del segle XII, que documenta el lloc anomenat Sant Feliu, que el comte Frèdol de Tolosa donà al cenobi vers mitjan segle IX. El mateix cartulari de Lavaix recull un instrument de vers el 1103, segons el qual Ledgarda, muller de Miró Guerreta, amb els seus fills Miró Guerreta, Guillem Miró i Ramon Miró assistiren a la dedicació de l’església de Sant Feliu i la dotaren amb un capmàs a Castellars (Malpàs). Miró Guerreta I tingué infeudada part de la vall de Boí des del 1072 i això fa que no es pugui descartar que aquesta església fos Sant Feliu de Barruera. El temple de Barruera, després del conveni del 1140, deixà de pertànyer al bisbat de Roda i restà vinculat a la diòcesi d’Urgell, situació que es manté en l’actualitat.
Cal esperar al segle XIV per tenir notícies segures de l’església. En la visita pastoral del 1373, el visitador papal va arribar a la vall de Boí i s’entrevistà amb diversos sacerdots, entre ells amb Domènec d’en Jaume, vicari de Barruera. En aquests moments, Sant Feliu ja gaudia del règim especial d’autogovern que tenien les parròquies de la vall, que feia que estiguessin exemptes de visita després d’efectuar el pagament conjunt de 50 sous per dret de visita. El vicari de Barruera, encarregat de la cura d’ànimes, era elegit cada any entre els co-rectors o beneficiats. En la visita del 1575 s’assenyala que “la parrochial de Barruera està subprimida en fillolatges per a los fills de dit loch tant solament, i tots són co-rectors; per al present són set”, un d’ells, absent, perquè era vicari de Castanesa. La visita episcopal de l’any 1758 descriu amb una mica més de detall aquesta organització. Hi havia aleshores 5 beneficiats eclesiàstics o co-rectors. El dret de presentació pertanyia als regidors i homes del lloc; els candidats havien de ser tots fills de l’indret, de manera que si només hi havia un o dos preveres idonis, rebien les rendes de les altres co-rectories, i si no n’hi havia cap, llavors els regidors dotaven un vicari i vacaven totes les co-rectories. De tots els co-rectors només un era l’encarregat de la cura d’ànimes i aquest càrrec s’establia per torn anual.
En la dècada dels setanta la Dirección General de Bellas Artes va emprendre una profunda restauració de Sant Feliu de Barruera a càrrec de l’arquitecte G. Sáez Aragonés, la qual va consistir en l’enderroc de la sagristia nord, l’alliberament del folre exterior de la capçalera amb la modificació de les teulades d’aquesta zona i la reconstrucció de la coberta de l’absidiola sud. També es va aterrar la capella situada entre el transsepte i la torre del campanar. L’interior de l’edifici va ser repicat i es consolidà el campanar. (JBP-APF)
Església
Planta d’aquesta singular església, molt alterada i que probablement no s’arribà a construir segons el pla inicial.
J.A.Corbella - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
L’església de Sant Feliu de Barruera és un edifici profundament transformat, la concepció inicial del qual fou alterada des d’època alt-medieval i no sabem si s’arribà a construir totalment. En l’actualitat, després de la important restauració efectuada els anys setanta, el temple és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, lleugerament peraltada, de perfil semicircular, suportada per arcs torals que arrenquen de sengles mènsules, sense pilars de suport. La coberta és sobrealçada i forma un sostre mort per sobre de la volta.
La nau és capçada a llevant per una capçalera asimètrica, formada per un absis semicircular precedit d’un profund i doble arc presbiteral i pel braç sud d’un transsepte, al qual manca tot el costat nord. Aquest braç de transsepte és de planta quadrada i és cobert amb una volta de canó perpendicular a la de la nau. S’hi obre un absis semicircular més petit que el corresponent a la nau, precedit d’un profund arc presbiteral.
A la banda nord manca totalment, si és que mai s’arribà a construir, el braç del transsepte i el seu absis. Al seu lloc hi ha una capella de planta quadrada, coberta amb volta de canó. Al costat hi ha una altra capella, oberta a la nau mitjançant un arc. Al pilar que separa ambdues capelles hi ha adossat un pilar de secció circular. Tant l’arc esmentat com l’arc d’obertura de la capella de llevant corresponen a les primeres fases de la construcció. A l’angle nord-est de l’església existia, fins a les recents obres de restauració, una sagristia, que mig tapava l’absis principal.
A l’angle sud-oest de la nau hi ha adossat un campanar de torre que no segueix l’estil propi dels de la vall, sinó que és una torre sense decoració, llevat de dues senzilles motllures que assenyalen els dos nivells d’obertures i una tercera motllura que assenyala el ràfec de la coberta. A cada façana del nivell superior hi ha una única finestra d’arc de mig punt i esqueixada recta.
A l’espai comprès entre el braç sud del transsepte i el campanar hi havia una capella rectangular, coberta amb volta d’aresta, que també fou eliminada en el curs de les restauracions esmentades.
La porta s’obre a la façana de ponent de la nau. És aixoplugada per un porxo, obert amb dos arcs de mig punt a les bandes sud i oest i tancat a la banda nord que es lliura al marge del terreny. La porta és feta en arc de mig punt, ressaltat per dos nervis motllurats i extradossat per una motllura que forma un guardapols. Els nervis arrenquen d’una base que es troba elevada amb relació al paviment, fet que permet de suposar que la porta era originalment més baixa i que fou traslladada des d’un altre emplaçament i col·locada en una posició elevada. La seva factura respon a una tipologia ja gòtica, probablement de la fi de l’estil, entre els segles XV i XVI, moment en què fou col·locada al seu emplaçament actual. Pot correspondre a l’època en què es reformà el campanar, almenys la part superior, i s’afegiren les capelles a la banda nord de la nau. En aquest moment fou substituïda la porta original, que podria haver estat en el mateix emplaçament que l’actual o bé en el sector central de la façana sud, que fou alterat per la construcció d’una capella.
L’absis central conserva tres finestres de doble esqueixada i l’absis sud en té dues d’una sola esqueixada, una de centrada i l’altra al costat sud del semicilindre absidal.
Les façanes no tenen ornamentació, llevat de la porta ja esmentada i de les façanes absidals. L’absis sud és llis. Només té una senzilla motllura bisellada que forma el ràfec. L’absis central és decorat amb un fris d’arcuacions sota el ràfec, distribuïdes en sèries de dues entre lesenes, formant set plafons, en els quals se situen, alternament, les finestres.
L’estructura paramental de l’edifici és visible a l’exterior i a l’interior fins al nivell de l’arrencada de la volta, que és enguixada. Presenta una gran complexitat que s’avé perfectament amb els problemes que planteja el seu procés constructiu. L’absis central és construït amb carreuó irregular i reble, embegut en morter de calç, formant filades irregulars i desiguals, amb peces més ben treballades en la formació de les lesenes i les arcuacions, que tot i la seva acurada execució presenten notables deformacions en el seu traçat. L’absis sud, el braç del transsepte, la base del campanar i part de la façana oest són construïts amb un aparell molt acurat de carreuó ben escairat, que es disposa molt ordenadament en filades desiguals però molt regulars i uniformes. La resta d’estructures més tardanes presenten un aparell de reble irregular, que es fa més ordenat a la part alta del campanar, amb grans carreus d’angle.
En l’estat actual de l’església i sense una exploració exhaustiva, tant arquitectònica com arqueològica, es fa molt difícil precisar el procés cronològic i la forma de les diferents fases de la construcció fins a arribar a la seva forma actual. Sembla que el projecte inicial era el d’una església de planta basilical de tres naus separades per pilars circulars, a l’estil de les esglésies de Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí (vegeu E. Riu: Memòria per la declaració com a BIC, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992, inèdit). D’aquesta primera fase només es conservaria o només es va construir l’absis central i l’arc, amb el pilar circular, de la capella nord, que podem datar entre la fi del segle XI i el primer quart del segle XII, per comparació amb les esglésies esmentades. Durant el segle XII o en tot cas després del 1123 amb l’obra anterior inacabada o ensulsiada, es canvià el projecte i se substituí l’estructura de les tres naus per una nau única amb transsepte, tot aprofitant estructures de la primera església, com l’absis i l’arcada d’obertura del transsepte nord, que no sabem si s’arribà a construir totalment. En aquest mateix moment probablement es construí la part baixa del campanar.
Aquesta estructura asimètrica és la que va arribar fins al segle XVI, moment a partir del qual hauríem de situar les reformes del campanar, la porta i l’obertura de les capelles, que acaben de desfigurar l’estructura primitiva. (JAA)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 46, pàgs. 60-61, doc. 49, pàgs. 63-64, doc. 70, pàg. 85, i doc. 132, pàg. 133
- Carbonell, 1974-75, vol. I, pàg. 78
- Boix, 1982, docs. 271, 280, 298, 337 i 428
- Moliné, 1983, vol. VI, pàgs. 401-452
- Puig, 1984, doc. 44, pàgs. 93-94 i doc. 69, pàg. 111