Equival a l’execució successiva de dos reguladors. L’origen d’aquesta expressió, que es pot traduir per col·locació o impostació de la veu, cal buscar-lo en els mestres de cant italians del segle XVIII, època del bel canto, en la qual el seu ús tenia dos objectius: d’una banda era un bon exercici per a aprendre a controlar l’emissió de la veu, i de l’altra servia per a adornar les àries cantades, en les quals cada nota llarga s’interpretava amb una messa di voce, per donar més bellesa al cant. La característica d’aquestes àries, anomenades aria di portamento, eren les notes llargues i lligades i el moviment lent, la qual cosa donava poques oportunitats per a l’ornamentació i el lluïment del cantant, que havia d’utilitzar la tècnica esmentada per a donar més interès a la interpretació. Alguns cantants de l’època, com els castrats Farinelli o G. Pacchiarotti, eren admirats per la seva tècnica i bellesa en les execucions de la messa di voce. No s’ha de confondre amb l’expressió mezza voce.
Música