Les fabàcies o papilionàcies

La família de les papilionàcies és una de les més importants a escala mundial, tant pel nombre d’espècies que la formen (més de 12 000, repartides en uns 450 gèneres) com pel protagonisme que tenen moltes en certs paisatges vegetals, com també per la intensa utilització agrícola de què són objecte, ultrapassades només en aquest aspecte per les gramínies. El gruix de les papilionàcies viu a les regions temperades —al nostre país, se n’hi fan unes 280 espècies— bé que, en conjunt, la família és cosmopolita. Abunden sobretot les herbes, anuals o vivaces, però cap a les latituds més càlides augmenten les mates i els arbusts, que a les terres mediterrànies són ja força importants; i, a les zones tropicals, s’hi concentren les formes arbòries.

Fabàcies o papilionàcies. 1 Astragalus monspessulanus: a planta sencera, de fulles formades per molts folíols i de flors allargades, agrupades en glomèruls (x 0,5); b raïm de fruits (x 1). 2 Brot terminal de trèvol pudent o camabruna (Psoralea bituminosa), de fulles trifoliades i glomèruls de flors blaves (x 0,5). 3Trigonella monspeliaca, petit teròfit de fulles trifoliades i fruits abundants i corbats (x 0,5). 4 Fragment de Medicago orbicularis, de fruit helicoide i aplatat (x 0,5). 5 Fruit de M. minima, espinós (x 3). & Fruit de l’alfals (M. sativa, x 3). 7 Fragment de Dorycnium pentaphyllum, de fulletes formades per tres folíols i dues estipules, peces totes lanceolades (x 0,5). 8 Branca d’Anthyllis hermanniae subespècie hystrix, mata espinosa endèmica de l’illa de Menorca (x 0,5). 9 Inflorescència d’Hippocrepis comosa (x 0,5). 10 Coronilla emerus: a branca florida i amb fruits immaturs (x 0,5); b fruits lomentacis, que es fragmenten transversalment en segments monosperms (x0,5).

Eugeni Sierra

Cesalpiniàcies (1) i fabàcies o papilionàcies (2-6). 1 Garrofer (Ceratonia siliqua): a brot, amb dues fulles paripinnades i dos raïms de flors femenines (x 0,5); b flor masculina (x 2); c flor hermafrodita (x 2); d dos fruits, o garrofes, llegums de polpa farinosa i dolça (x 0,5). 2 Lathyrus clymenum: a fragment amb dues fulles pinnades, estipulades i proveïdes de circells, i raïms de flors i fruits (x 0,5); b peces florals separades: a dalt, l’estendard; a banda i banda, les dues ales; a baix, la carena; i, al mig, l’androceu i el gineceu seccionats transversalment (x 3); c androceu, que consta de nou estams soldats en tub pels filaments i d’un de lliure (x 3); d gineceu, d’estil colzat (x 3); e fruit en llegum (x 0,5). 3 Cytisus sessilifolius: a brot florit, de fulles formades per tres folíols sèssils (x 0,5); b brot fructífer (x 0,5). 4 Gatosa (Ulex parviflorus): a branca en flor, típicament afil·la i molt espinosa (x 0,5); b flor seccionada longitudinalment (x 3). 5 Branca de Genista hispanica, espinosa i sense fulles a les parts velles i amb fulles lanceolades als brots de l’any (x 0,5). 6 Ginestera blanca (Retama monosperma), planta sovint cultivada a casa nostra: a ramell florit (x 0,5); b brot amb fruits (x 1,5); c secció d’un fruit, portador d’una sola llavor i indehiscent (x 1,5).

Eugeni Sierra

Les papilionàcies comparteixen unes característiques generals que les fan de bon reconèixer. Disposen les fulles esparses al llarg de la tija, acompanyades de dues estipules ben aparents; solen ser fulles compostes, des de bipinnades i pinnades fins a trifoliades o, més rarament simples, per reducció de folíols. Amb certa freqüència, en les formes herbàcies, el raquis foliar termina en circells o bé en un filament. A les regions eixutes sovintegen les papilionàcies de fullatge reduït, o fins i tot nul. Molts cops són, a més, espinescents, sigui a causa d’espines foliars, corresponents al raquis o a les estipules, sigui a causa de branques endurides i agudes, com a les argelagues. Les flors es disposen en raïms, i són força vistents, de color groc, blanc, rosat, blau o encara d’altres. La morfologia floral és molt constant a tot el grup i, a més, n’és exclusiva. Es tracta de flors zigomorfes i pentàmeres, amb cinc sèpals soldats i cinc pètals lliures i desiguals. La forma de la corol·la recorda alguns cops una papallona en vol, raó per la qual hom anomena aquestes flors papilionades, i la família, papilionàcies. Cada flor és formada per un pètal superior i exterior, generalment més gran que els altres, anomenat estendard per la posició oberta que sol prendre; per dos pètals laterals que neixen per dins de l’estendard, les ales; i per dos més, inferiors i interns, més o menys soldats longitudinalment entre ells per un dels marges, que adopten la forma de la carena d’un vaixell. Més endins de la carena, hi ha un verticil de deu estams colzats, generalment soldats pels filaments, tots deu o només nou, formant un tubet. El gineceu conté un sol carpel d’ovari súper, allargat, que es troba dins del tubet estaminal i que termina en un estil colzat i un estigma. Moltes papilionàcies fan les flors aromàtiques i productores de nèctar, i són pol·linitzades per abelles o altres himenòpters o per papallones. Sovint aquesta pol·linització comporta elaborats mecanismes dinàmics, com és ara el de la gòdua i la ginesta. En les flors d’aquestes plantes, molt grosses i atraients, els dos pètals que formen la carena es troben units també, al principi, pel marge superior i tanquen completament estams i pistil. Quan un himenòpter gros s’hi atura buscant el nèctar, fa que la carena es torci sobtadament cap avall perquè, amb el seu pes, obre la comissura superior. Llavors, el conjunt de les anteres i de l’estigma colpegen per sota l’insecte, que en surt ben empolsat de pol·len i que, amb la seva continuada activitat, afavoreix la pol·linització creuada.

El fruit característic de les papilionàcies és el llegum, fruit sec dehiscent al llarg de dues sutures longitudinals, generalment allargat i amb un rengle de llavors al seu interior. Molt sovint aquestes llavors són expulsades de forma violenta pel fet que les valves del llegum, en assecar-se, tendeixen a corbar-se cap enfora o a recorbar-se cadascuna sobre ella mateixa helicoïdalment, cosa que aconsegueixen sobtadament quan les línies de dehiscència, ja prou afeblides, els permeten de separar-se l’una de l’altra. Moltes papilionàcies arbustives, com és ara la ginesta o l’argelaga, manifesten aquest fenomen a les hores caloroses de l’estiu amb el continuat petar dels seus llegums que, així, van escampant les granes tot al voltant. Altres espècies, però, fan fruits curts, amb una sola grana i indehiscents, en forma de núcula o d’aqueni, com ara els trèvols. I algunes els fan en forma de loment, allargats i polisperms però que no s’obren, sinó que es trenquen transversalment en artells.

Les papilionàcies abunden en molts tipus de formacions vegetals, però especialment a les dels prats i a les arbustives. Moltes són pròpies de sòls pobres, raó per la qual es fan abundants en certs ambients desfavorables: costers eixuts, pradells terofítics, etc. Una característica molt general a la família és que formen a les rels uns petits nòduls que corresponen a colònies bacterianes simbiòtiques, fixadores de nitrogen atmosfèric. Aquesta activitat, que explica la capacitat d’explotació d’ambients pobres que tenen moltes espècies, les fa ecològicament interessants, pel fet que enriqueixen el medi en compostos nitrogenats, sempre escassos; i pel que fa a l’agronomia, milloren els sòls que ocupen i forneixen els productes vegetals, tant farratges com granes, més rics en proteïnes. Com ja hem avançat, en aquesta família abunden les plantes cultivades, que es distribueixen sobretot entre plantes farratgeres i llegums. Són bons exemples de les primeres l’alfals (Medicago sativa), la trepadella (Onobrychis viciifolia), l’enclòver (Hedysarum coronarium), intensament cultivat a Menorca, i els trèvols (Trifoliumpratense, T. incarnatum, etc.). Les plantes que es cultiven pels seus llegums són encara més esteses i de més tradició a tot el nostre país. Recordem la mongetera (Phaseolus vulgaris), de la qual hom aprofita les tavelles tendres, anomenades bajoques o mongetes tendres i les llavors seques, els fesols o mongetes seques; el pèsol (Pisum sativum), la fava (Vicia faba), la llentia (Lens culinaris), el cacauet (Arachis hypogaea) que, després de la floració, enterra els llegums en formació, i tantes altres.

Les papilionàcies comparteixen amb les dues famílies precedents, mimosàcies i cesalpiniàcies, diverses característiques, tant bioquímiques com de morfologia: nòduls radicals, morfologia foliar, fruit en llegum, etc. Per això, molts autors reuneixen tots tres tàxons en una única família, les lleguminoses. Dins aquest grup més ampli, s’observa un trànsit des de les flors actinomorfes de les mimosàcies fins a les zigomorfes, típicament papilionades, de les papilionàcies o fabàcies, a través de les que fan les cesalpiniàcies, molt més diverses.

Les argelagues, les ginestes i afins

El bàlec (Genista balansae subespècie europea) és una papilionàcia pirinenca de port genistoide molt característic; es ramifica a la base i dona diverses branques, que es van dividint i terminen en nombrosíssimes branquetes fines, cilíndriques i verdes, amb poques fulles o sense. Com moltes altres plantes d’aquest grup, floreix d’una manera llampant, amb incomptables flors grogues tan aromàtiques que arriben a embafar.

Oriol Alamany

En molts dels costers eixuts de les nostres terres abunda una o altra papilionàcia arbustiva de fullatge reduït i flors grogues, fent part més o menys important de brolles i matollars diversos. Algunes són espinoses, com les gatoses i argelagues mediterrànies, i d’altres no, com és ara el bàlec, les ginestes i els ginestells. Són en general plantes heliòfiles, pròpies de llocs oberts i assolellats, i prosperen bé en moltes de les extenses zones desforestades de les nostres muntanyes. N’és un bon exemple la gatosa (Ulex parviflorus), arbust molt espinós, de ramificació molt densa i sense fulles, que es cobreix de groc a l’hivern amb les seves flors abundants. D’acord amb aquesta floració hivernal, la gatosa evita les terres interiors d’hivern fred; abunda, en canvi, a les comarques litorals catalanes i valencianes, als costers secs i pedregosos, i apareix, rara, a Eivissa. S’hi assembla força l’argelaga (Genista scorpius), també espinosa però de ramificació menys densa i tota ella d’un color més fosc, verd grisenc. A més, floreix a la primavera, amb unes flors de color groc més viu. Es fa en ambients semblants, a quasi totes les comarques catalanes i valencianes, i des de terra baixa fins més amunt dels 1800 m als solells arrecerats dels Pirineus; cap al País Valencià, però, tendeix a refugiar-se quasi exclusivament a les muntanyes. Del mateix gènere Genista fan part de la nostra flora una vintena d’espècies, totes arbustives o subarbustives, sovint espinoses, algunes sense fulles, altres de fulles simples, petites, i altres de fulletes trifoliades. Entre els subarbusts destaca G. hispanica, que viu a les muntanyes calcàries mediterrànies del Principat i del País Valencià, a les pastures i a les brolles. És una mateta que tendeix a fer gespes extenses, de vora un pam d’alçada, i que cada any dona brots nous amb fulletes lanceolades, uns i altres coberts de pèls tous. Cadascun d’aquests brots acaba amb un grupet de flors grogues més aviat petites. A l’axilla de les fulles es van formant branquillons ramificats i espinescents i, a poc a poc, van caient aquelles fulletes, de manera que les parts menys joves de la mata esdevenen espinoses i afilles. Altres espècies d’interès són G. cinerea, arbust de poc fullatge i de branques abundants i grisenques, no espinoses, que viu als Prepirineus i a certes muntanyes valencianes; G. balansae subespècie europaea ( = G. purgans) de port semblant, que s’arriba a fer dominant als costers àcids subalpins dels Pirineus; G. dorycnifolia, mata endèmica de l’illa d’Eivissa; i G. patens, arbust no espinós i de fulles trifoliades propi de les muntanyes valencianes i tarragonines. Propera a Genista és l’anomenada argelaga negra (Calycotome spinosa), arbust d’espines laxes i fortes i de fulletes escasses, trifoliades, tot ell de color verd fosc. Viu a moltes comarques litorals i també a les Illes.

Brot florit de ginesta (Spartium junceum) en el qual poden observar-se diferents estadis de maduració de les flors. Les del capdamunt presenten encara tots els pètals plegats, fins i tot l’estendard; les d’entremig, ja ben obertes, mantenen la carena encara tancada per la part superior, amb els estams a dins; i algunes de les inferiors la tenen oberta i forçada cap avall, com a resultat de la pol·linització per part de borinots o altres insectes robustos. A la dreta, branca amb les tavelles obertes.

Fototeca.cat / MC

Les ginestes i els ginestells, ben adaptats als climes eixuts, supleixen l’absència o l’escassetat de fulles amb les nombroses tiges verdes fotosintetitzadores de què consten. Malgrat els seus noms populars, la majoria d’aquests arbusts genistoides no fan part del gènere Genista, sinó de molts altres. La ginesta vera (Spartium junceum) n’és un dels més característics; de branques cilíndriques i llises, és un arbust de creixement ràpid, que fàcilment ultrapassa els dos metres d’alçada, i que taca de groc daurat amb la seva vistosa florida nombrosos erms i costers, des de les darreries de la primavera fins ben entrat l’estiu. La ginesta viu espontània a les comarques litorals catalanes i septentrionals valencianes, però es veu també cultivada i subespontània per moltes altres zones, essent com és una planta molt adequada als jardins mediterranis. Del gènere Sarothamnus viuen a Catalunya dos ginestells, S. scoparius, de les muntanyes més humides, i S. catalaunicus, que es fa sobretot a la serralada litoral, des del Llobregat cap al NE. Tots dos són arbusts de tiges estriades al llarg i de fulles trifoliades, abundants al segon i escasses al primer. A les terres més eixutes de la depressió de l’Ebre i del migjorn valencià, en canvi, s’hi fa Retama sphaerocarpa, arbust alt, de branques molt llargues i primes i de floretes grogues, menudes i abundants. Tant aquest ginestell com el seu congènere, R. monosperma, cultivat als jardins, fan fruits globosos i indehiscents, amb una única grana a dins.

Finalment, entre aquestes papilionàcies llenyoses, en destaquen dues de ben diferents. Una d’elles, la robinia (Robinia pseudoacacia), és un arbre de fulles pinnades, estipules espinoses i flors blanques que es planta a les vores de camins i carreteres i que es veu sovint naturalitzat a la Catalunya humida. L’altra és l’anomenat garrofer del diable (Anagyris foetida), arbust d’olor desagradable que apareix molt esparsament al País Valencià, a les Illes i, més rarament, a la Catalunya eixuta. Hom el veu amb relativa freqüència a les vores dels castells o d’altres construccions antigues i, atès que la seva fusta conté un potent alcaloide, hom pensa que s’hi plantava per a emprar-lo en l’emmetzinament de sagetes.

Les veces, els trèvols i afins

Herba mediterrània dels erms, dels secans i de les vores de camí, Scorpiurus muricatus fa fulles espatulades i un xic carnoses. Criden l’atenció els seus característics llegums, nuosos, recorbats i coberts de curtes espinetes, adequades a la disseminació pels animals; pel curiós aspecte d’aquests fruits, hom l’anomena herba d’eruga.

Carles Arnal / Lligabosc

Agrupem ací la major part de les papilionàcies herbàcies, tan abundants a la nostra flora. Moltes pertanyen als gèneres Vicia, Lathyrus i Medicago, cadascun amb unes 25 espècies a casa nostra, i Trifolium, amb més de 40. Les espècies de Vicia i de Lathyrus fan fulles pinnades, molts cops amb un circell terminal, i flors en raïms axil·lars o, rarament, solitàries. Molt sovint són herbes lianoides anuals, que es desenvolupen bé a les primaveres humides. Entre les veces més típiques hi ha Vicia cracca, de fulles formades per nombrosos parells de folíols estrets i flors blaves en densos raïms; representada per diverses subespècies, es fa a quasi totes les terres peninsulars. Repeteixen una morfologia força semblant diverses espècies properes, com ara V. villosa, V. benghalensis, etc. També s’hi assembla V. tetrasperma, comuna a quasi totes les comarques mediterrànies, però tota ella és més gràcil i duu, en cada raïm, poques floretes rosades o lilacines. Algunes veces són males herbes de conreus, com ara V. peregrina, i altres són plantes cultivades, com la veça vera (V. sativa) i la fava (V. faba).

Una de les pesoleres bordes (gènere Lathyrus) creix a les vores dels camins assolellats i a la primavera creix i s'enfila per damunt de les altres herbes ràpidament Fa unes tavelles planes.

Fototeca.cat / MC

Les espècies de Lathyrus fan fulles amb pocs folíols i sovint tenen les tiges amb dues estretes expansions laminars longitudinals; hom parla en aquest cas de tiges alades. Entre moltes altres espècies, són generals a les nostres terres L. clymenum, de les comarques litorals; L. latifolius, un dels més robusts i de grans flors rosades, que es fa als marges i a les bardisses de tot el país; L. cicera, petita herba de flors vermelles i solitàries i de fulles amb dos únics folíols allargats; i L. aphaca, de fulles reduïdes a dues grans estipules triangulars i a un circell que correspon alhora al pecíol i al limbe foliars.

Els representants del gènere Medicago es caracteritzen pels seus llegums enrotllats de forma helicoidal. La majoria són herbes anuals o vivaces, de fulles trifoliades i floretes grogues reunides en petits raïms. Algunes fan aquests fruits recoberts d’espines, com és ara M. truncatula o M. minima, molt generals a tot el país, o M. marina, herba coberta de pèls aplicats i blancs, comuna als sorrals litorals; d’altres els fan llisos, com M. lupulina, dels prats i dels herbassars, M. orbicularis, mala herba dels camps mediterranis que fa els fruits molt comprimits, de contorn discoidal, o M. arborea. Aquest darrer és un arbust recobert de pèls sedosos que es fa espontani a les illes dels Columbrets i a certs illots de les Balears i que, en una forma un xic diferent, es cultiva sovint en jardineria.

Unes de les herbes més típiques i comunes d’aquesta família són els trèvols (Trifolium), fàcils de reconèixer per llurs fulles trifoliades i pels glomèruls de floretes menudes i de color groc o rosat en què terminen les fulles. Entre els més estesos, n’hi ha molts de petits i anuals, comuns als pradells efímers mediterranis, als camps i als matollars. En són bons exemples T. campestre, de petites flors grogues que, en madurar el fruit, s’acreixen i es tornen brunenques i membranoses; T. angustifolium, herba erecta de folíols llargs i estrets i de glomèruls allargats; T. scabrum, T. arvense, etc. D’altres, vivaços, fan part de pastures menys eixutes, a muntanya mitjana, o de les jonqueres i dels herbassars humits de terra baixa. És el cas de T. pratense, el trèvol de prat, de flors d’un rosat intens i folíols oblongs, alguns cops cultivat com a farratger; o de T. repens, de flors blanquinoses, que sovint l’acompanya o es fa en herbeis trepitjats com ara gespes i vores humides de camí. Un altre trèvol d’interès és T. alpinum, de flors llargues i rosades, comú als pasturatges de l’alta muntanya pirinenca, que, a causa de les seves gruixudes rels ensucrades és conegut amb el nom de regalèssia de muntanya, tot associant-lo amb la regalèssia vera (Glycyrrhiza glabra). Aquesta darrera és una herba robusta, de fulles imparipinnades que es fa als indrets humits de les comarques de l’Ebre i, esparsa, a d’altres terres, sovint procedent d’antics cultius.

Amb el nom de trèvol pudent, cabruna o camabruna hom coneix Psoralea bituminosa, herba lleugerament fètida que recorda els trèvols, però que en destaca pel seu port erecte i per les seves flors blaves. Abunda als marges i als prats eixuts de totes les terres mediterrànies. També de flors menudes i fulles trifoliades viuen a casa nostra moltes altres papilionàcies, com ara les del gènere Melilotus, herbes erectes que donen llargs raïms de floretes grogues o blanques i fruitets globosos, monosperms; i les de Trigonella, petits teròfits mediterranis; etc.

Els coixins de monja, les trepadelles i les coronil·les

Com d’altres papilionàcies, Erinacea anthyllis és de forma típicament xeroacàntica; creix en forma de dens coixinet del qual sobresurten nombroses espines, raó per la qual hom l’anomena coixí de monja. És una morfologia que va lligada als indrets rocosos i ventejats de muntanya o costaners. En el cas de la fotografia, es tracta d’una planta que abunda a diverses muntanyes altes mediterrànies, formada per branques sense fulles i que dona nombroses flors blaves de calze inflat.

Josep Girbal

Igual que passa en plantes d’altres famílies, certes papilionàcies s’adapten als climes eixuts i ventejats prenent una forma pulvinular, en coixinet més o menys orbicular, i cobrint-se d’espines. Sovint hom les anomena, humorísticament, coixins de monja o de frare i també eriçons o encara altres noms. Un dels més estesos d’aquests vegetals és Erinacea anthyllis, mata densament espinosa que abunda i arriba a dominar a les carenes, als serrats i als costers, en indrets ventosos i pedregosos de les muntanyes altes mediterrànies. Apareix a les del País Valencià i a les tarragonines, i es va enrarint cap a les més septentrionals.

També a les muntanyes tarragonines i de les Illes fan el seu paper alguns astràgals (Astragalus) també de port pulvinular, amb les fulles formades per un raquis espinós que duu diversos parells de folíols. Als Prepirineus i als Pirineus, als costers calcaris secs i pedregallosos, es tracta d’A. sempervirens subespècie catalaunicus; a les Gimnèsies és l’endèmic A. balearicus, que hom anomena eixorba-rates, referint-se al fet que les seves denses espines no permetrien d’obrir-se pas a una rata sense ferir-li els ulls; i als penya-segats costaners del cap de Creus, de l’Empordà i del Rosselló es tracta d’A massiliensis.

Del gènere Astragalus, el més nombrós de les papilionàcies a escala mundial, n’hi ha a la nostra flora encara moltes altres espècies, anuals o vivaces i de fulles pinnades, no espinoses. Algunes viuen als erms i als pradells terofítics mediterranis, com ara A. stella, de flors blaves, o A. hamosus, que les fa groguenques i que deu el seu nom a la forma corbada, com un ham, dels seus petits llegums. D’altres fan part de pastures i brolles, com per exemple A. incanus i A. monspessulanus, aquest darrer més o menys freqüent des del Baix Vinalopó fins als Pirineus. I en aquesta serralada es circumscriuen, pel que fa a l’àrea dels Països Catalans, dos astràgals alpins, A. australis i A. alpinus, que viuen als pasturatges calcaris de l’alta muntanya, en companyia de les espècies també pirinenques d’Oxytropis, de port molt semblant.

A més dels astràgals, moltes altres papilionàcies herbàcies i subarbustives tenen importància en les diverses pastures de les nostres muntanyes. Esmentarem, només de passada, els gavons (Ononis), amb diverses espècies herbàcies, com és ara 0. natrix, O. spinosa o bé O. cristata, i altres d’arbustives, com la gipsícola O. tridentata; les hipocrepis Hippocrepis comosa, H. unisiliquosa, etc.), de curiosos llegums amb una mena d’entrants laterals; les trepadelles, de llargues fulles pinnades i espigues de flors rosades, amb algunes espècies autòctones, com és ara Onobrychis supina, molt general, i la cultivada O. viciifolia; o els lots, com Lotus corniculatus, de flors grogues i fulles aparentment formades per cinc folíols —en realitat, tres folíols i dues estipules, tots ells de forma semblant. També són de fulles falsament pentafoliades les espècies de Dorycnium, i en el cas de D. pentaphyllum, el seu nom específic fa referència precisament als cinc segments estrets que formen cada fulla; és una mata grisenca molt estesa per tot el país, llevat dels Pirineus axials, que es fa a les brolles i als prats eixuts. Hom l’anomena vulgarment botja, com també al seu congènere D. hirsutum, amb el qual sovint conviu. Aquesta segona espècie és una mata de folíols més amples, tota ella de color més fosc i coberta de pèls llargs i tous. Totes dues, D. pentaphyllum i D. hirsutum, fan flors petites, blanques i aglomerades i llegums curts.

Del gènere Anthyllis recordarem sobretot l’albada (A. cytisoides), mata grisenca amb flors de color groc pàllid i fulles formades per tres folíols molt desiguals (el terminal molt més gran que els altres), que fa un paper important a les brolles caldcoles de les comarques litorals valencianes i tarragonines. Altres espècies d’interès són les herbàcies A. tetraphylla, comuna als erms i als prats secs de totes les comarques litorals, i A. vulneraria, diferenciada al llarg de tot el nostre país en nombroses subespècies, des de les terres alacantines i de les Illes fins a l’alta muntanya pirinenca.

Acabarem el tractament d’aquesta important família amb les coronilles ( Coronilla), que fan flors grogues, fulles pinnades un xic carnoses i fruits lomentacis. Són generals a quasi tot el país C. minima, mata o herba vivaç de les brolles i de les pastures seques, i C. scorpioides, petita herba dels camps i dels sembrats, que fa les fulles simples o trifoliades (en aquest cas els dos folíols laterals molt més petits que l’altre) i els fruits corbats en forma de cua d’escorpí, cosa que recorda el seu nom vulgar, herba de l’escorpí. Altres coronilles són arbusts força grans, com és ara C. emerus, dels boscos caducifolis, i C. glauca, cultivada per a ornament i alguns cops subespontània.