Les ramnàcies

Grup format per quasi un miler d’espècies arbòries i arbustives, distribuïdes per tot el món, algunes de les quals s’han utilitzat per a extreure’n colorants i d’altres per a plantar-les com a ornamentals. Les flors, axil·lars, petites i, de vegades, sense corol·la, són hermafrodites i tetràmeres o pentàmeres. El gineceu és bicarpel·lar, però té de vegades, quatre cavitats. Els fruits poden ser secs o carnosos. Algunes de les ramnàcies són plantes punxoses perquè tenen les estípules transformades en espines.

Ramnàcies. 1 Espinavessa (Paliurus spina-christi): a aspecte d’una branca amb fulles, espines i inflorescències axil·lars (x 0,6); b detall d’una flor (x 3,8); c fruits aplanats amb aspecte de barret (x 0,6). 2 Aladern (Rhamnus alaternus): a branca amb fruits (x 0,6); b detall d’una flor masculina (x 5).

Eugeni Sierra

Entre els arbusts punxosos podem citar en primer lloc l’espinavessa (Paliurus spinachristi), arbust caducifoli molt ramificat, de fulles ovades i marge enter o dentat, que posseeix dues espines de forma diferent a cada nus; una de relativament recta i l’altra, més curta, ben corbada. Fa un fruit sec, envoltat per una ampla ala membranosa, que li dona un cert aspecte de barret. L’espinavessa és una espècie mediterrània pròpia de les bardisses, plantada sovint a les tanques. Molt freqüent a bona part del Rosselló i de l’Empordà, és molt rara o inexistent a la resta del territori català.

El ginjoler (Ziziphus jujuba), petit arbre espinescent originari de l’Àsia, es cultiva al nostre país com a planta ornamental i pels seus fruits comestibles anomenats gínjols. De vegades es troba subespontània. Té les tiges flexuoses, les fulles esparses amb tres nervis principals i les flors groguenques disposades en cimes axil·lars.

Brancam d'aladern (Rhamnus alaternus), amb els fruits madurs.

Fototeca.cat / MC

L’aladern (Rhamnus alaternus) és un arbre perennifoli, sovint amb aspecte arbustiu, estès per bona part de les contrades mediterrànies dels Països Catalans, especialment pel país de l’alzinar. Fa les fulles esparses i de forma més o menys ovada, amb el marge translúcid i dentat. A l’anvers de les fulles, a banda i banda del nervi medial, i més concretament on el limbe s’uneix al pecíol, sol haver-hi dues petites protuberàncies (domacis), a l’interior de les quals es troben sengles larves d’insecte. El llampúdol bord (Rh. ludovici-salvatoris) és una espècie força semblant a l’aladern, però se’n separa perquè és un arbust més baix i té les fulles molt més coriàcies, de marge espinós o denticulat. El llampúdol bord és un endemisme català estès principalment per les illes Balears, però també present en una localitat propera a València. En indrets secs, tant de vora mar com a les zones continentals, s’hi fa l’arçot (Rh. lycioides), un arbust molt espinós d’1 o 2 m d’alçada, de fulles molt estretes, una mica espatulades, gairebé sèssils i agrupades en feixos. A més de la subespècie típica, estesa per bona part del Principat i del País Valencià, hi ha també la subespècie oleoides, pròpia de les illes Balears i de part del País Valencià, caracteritzada per les fulles amplament lanceolades i clarament peciolades. L’espina cervina de fulla petita (Rh. saxatilis), anomenada també trabucaperols, és un petit arbust caducifoli propi de les rouredes seques de roure martinenc i de roure valencià, que viu bé en sols calcinals pedregosos. És molt espinós, té les fulles petites i oposades i sovint és dioic. Dels fruits s’extreu un colorant groc que, en altre temps, havia estat comercialitzat. En indrets pedregosos carbonatats, als estatges montà i subalpí dels Pirineus, s’hi fa el púdol (Rh. alpinus), arbust caducifoli que pot atènyer 4 m, de fulles amplament el·líptiques, de 4 a 12 cm de llargària, finament dentades. Molt proper al púdol és Rh. pumilus, anomenat púdol de roca, mata que creix arrapada a les roques calcinals dels Pirineus. És sempre dioica i té les fulles el·líptiques, menudes i les flors verdoses. Aquesta espècie es fa exclusivament a les altes muntanyes de l’Europa meridional.