Es tracta d’una important família d’arbusts i d’arbres restringits a les zones tropical i subtropical, especialment abundants als continent sud-americà i australià. La componen unes 3000 espècies repartides en més d’un centenar de gèneres; només una, la murta (Myrtus communis) es fa de manera espontània al continent europeu. Tenen les fulles oposades o bé esparses, perennes, sense estípules i enteres. Si hom observa les dites fulles a contrallum apareixen plenes de puntets translúcids que corresponen a diminutes cambres subepidèrmiques plenes d’essències. Aquests olis essencials, que es formen també en les tiges joves, les flors i els fruits, són la causa de la utilització de certes mirtàcies com a font de productes medicinals i aromatitzants, com és ara els eucaliptus (Eucalyptus) i l’arbre del clau d’espècia. Aquests claus són les petites poncelles, assecades, de Syzygium aromaticum, arbre cultivat en molts països tropicals.
Les mirtàcies fan les flors vistoses, hermafrodites i actinomorfes, amb quatre o cinc peces a cada verticil periàntic. El periant és sovint poc vistent, a l’inrevés que els estams, nombrosíssims i de color blanc o rosat. Moltes espècies són pol·linitzades per insectes, però d’altres es beneficien de l’activitat de petits ocells o, fins i tot, de rat-penats. L’ovari sol ser ínfer i dona fruits força diversos.
La murta i els eucaliptus
La murta (Myrtus communis) és un bell arbust mediterrani amant dels climes marítims poc contrastats. Les seves fulles, perennes, oposades i el·líptiques, contenen nombroses cambres plenes d’essències, com és característic de les mirtàcies. Floreix al final de la primavera i al principi de l’estiu, obrint nombroses flors molt aromàtiques, de cinc pètals i d’innombrables estams, i fruita a la tardor donant els murtons, unes baies de color blau fosc.
Enric Curto
La murta (Myrtus communis) és un arbust lligat a les costes mediterrànies, amant dels climes temperats i càlids i dels sòls poc eixuts. A casa nostra es fa, més aviat rar, a totes les comarques litorals, des del Rosselló fins a l’Alacantí, i a les Illes, on és més comú. Viu als matollars i a les màquies, en llocs arrecerats i amb sòl frescal, com ara marges de rambles i de torrenteres. Per la seva bellesa i pel fet que suporta bé les podes, és un arbust força interessant en jardineria.
El gènere Eucalyptus comprèn unes 500 espècies de plantes llenyoses, la majoria australianes. Entre elles, s’hi troben arbres d’enormes dimensions, els més alts del regne vegetal, amb exemplars que poden arribar a fer 150 m d’alçada. Algunes corresponen als principals arbres i arbusts de les boscúries d’aquell continent i, encara que n’hi ha una gran diversitat, són especialment característics els que viuen a les regions subtropicals i tropicals més aviat eixutes. Una curiosa adaptació a aquells climes lluminosos és el fet que llurs fulles pengen, de manera que, a les hores de més calor, reben els raigs solars molt obliquament i així aconsegueixen no sobreescalfar-se gaire. Com que alguns són arbres de creixement ràpid i d’aspecte curiós, foren importats als països europeus fa un parell de segles. S’han emprat en jardineria i en repoblacions forestals, si bé en aquest aspecte llur eficàcia és molt discutible per diverses raons. Cal fer notar en aquest sentit la lenta descomposició de la virosta que produeixen, el perill d’incendi que suposen i l’intens consum d’aigua del sòl que els és característic (d’altra banda, motiu pel qual s’havien introduït, en certes regions, per a sanejar les terres pantanoses).
Certes espècies d’eucaliptus (Eucalyptus), bé que absents en la nostra flora espontània, es veuen sovint cultivades com a ornamentals o com a fustaneres. Són arbres que presenten un curiós dimorfisme foliar: quan són adults fan les fulles pèndules i de forma curiosament falcada, mentre que els plançons les fan oposades i ben esteses, d’un color verd glauc. Es tracta d’un interessant fenomen adaptatiu, tant pel que fa a les unes, que eviten amb llur posició vertical de sobreescalfar-se excessivament, com a les altres, les quals, pel fet de trobar-se en el sotabosc, reben una insolació menys intensa.
Jordi Vidal
A casa nostra hom veu plantats, sobretot, E. globulus i E. camaldulensis, ambdós formadors de dues menes de fulles; de joves, en fan unes d’oposades i amplament oblongues, molt glauques i ben esteses, i, quan van creixent, les fan lanceolades, falcades i pèndules, molt característiques. Aquestes fulles s’empren en infusions i per a fer vapors útils contra les afeccions respiratòries.