Eugeni Sierra
Componen les onagràcies vora 700 espècies, distribuïdes en quasi una vintena de gèneres, sobretot de plantes herbàcies, encara que algunes són arbusts o, fins i tot, arbres. Es troben distribuïdes per tot el món, si bé el gruix de la família es concentra al continent americà. A casa nostra se’n coneixen una vintena d’espècies, la majoria pertanyents al gènere Epilobium. Les onagràcies fan les fulles simples, esparses o bé oposades, i les flors solitàries o en raïms o espigues, generalment vistoses. Solen ser flors actinomorfes i tetràmeres, més rarament dímeres, amb un ovari ínfer. Típicament es componen de quatre sèpals, quatre pètals rosats o blancs, vuit estams i quatre carpels soldats que alguns cops terminen superiorment en quatre lòbuls estigmàtics. El tipus de fruit més comú és la càpsula, si bé alguns cops es tracta de núcules o de baies.
Algunes onagràcies s’empren com a plantes ornamentals. Entre les més conegudes, s’hi troben algunes del gènere Fuchsia, arbustives i de curioses flors pèndules amb grans sèpals de color blanc o rosat intens, i certes herbes americanes del gènere Oenothera. Algunes, com és ara O. biennis, de flors grans i grogues, o bé O. rosea, de flors més petites i rosades, s’han naturalitzat en certs indrets frescals, especialment a la Catalunya nordoriental.
Els epilobis i l’herba de les encantades
Josep Nuet
Els epilobis són herbes erectes i de flors rosades que viuen en sòls humits o xops. Les flors es troben situades a l’extrem d’una mena de llarg pedicel un xic engruixit que correspon, de fet, a l’ovari ínfer. Fruiten en càpsules allargades que s’obren longitudinalment de dalt a baix i alliberen una munió de diminutes granes proveïdes cadascuna d’un petit plomallet blanc, útil per a la disseminació. Alguns es fan d’un metre o més d’alçada, com és ara Epilobium hirsutum i E. parviflorum. Tots dos duen fulles allargades, si fa no fa lanceolades, però el primer té les flors més grans que el seu congènere i està tot ell recobert d’abundants pèls llargs i suaus. Viuen en ambients oberts de sòl humit, com són jonqueres i vores de canals i de rius, a quasi tot el país menys a les comarques més eixutes. La majoria d’espècies d’aquest gènere, però, són herbes més modestes pròpies de les mulleres i de les vores de fonts i rierols de les muntanyes catalanes humides. En aquests indrets, són freqüents als Pirineus, E. anagallidifolium, E. palustre, etc.
Als boscos frescals i rics de la Catalunya humida, s’hi fa l’herba de les encantades (Circaea lutetiana), força atraient a causa de la seva delicada tendresa. Fa les fulles ovades i les flors, espaiades al llarg d’un raïm terminal, menudes i blanques. Es tracta de flors dímeres amb un ovari globós que es transforma en un petit fruit sec nuciforme cobert de pèls ganxuts.