L'aprofitament dels recursos vegetals a les selves plujoses

Collir sense plantar

La selva plujosa equatorial proporciona un ampli ventall de recursos vegetals útils que han satisfet tradicionalment les necessitats bàsiques dels seus habitants. D’altra banda, i cada vegada més, també els proporcionen sovint una font d’ingressos mitjançant el comerç local dels productes de la selva. Alguns d’aquests productes que són comercialitzats internacionalment poden ser articles rellevants per a les economies nacionals dels països que els exporten. Tot i que bona part de la riquesa vegetal encara està per explorar, hi ha un reconeixement creixent del gran potencial de la selva plujosa equatorial com a reserva de biodiversitat vegetal.

La diversitat i el nombre d’espècies utilitzades per les cultures pròpies de la selva plujosa és impressionant. Els yukuna de Colòmbia, per exemple, fan servir més de 160 espècies diferents de plantes espontànies per obtenir fusta per a fer canoes o altres materials per a afaiçonar atuells domèstics, de cacera o de pesca, per a disposar de materials de construcció o de decoració, a més de medicines, curares per a la cacera, verins per a la pesca, elements per a pràctiques rituals o xamàniques, tintures per a pintar-se el cos o fins i tot elements destinats a determinats jocs. De tota manera, són les plantes alimentàries les que tenen un paper més determinant.

Les plantes alimentàries

La selva plujosa és el bressol d’algunes de les plantes que han esdevingut conreus tropicals d’importància mundial. Espècies de conreu bàsiques —i per això mateix tractades més endavant, en els apartats dedicats a l’agricultura—, com el cacau (Theobroma cacao), l’ananàs o pinya americana (Ananas comosus), les bananes (Musa) o la palma d’oli (Elaeis guineensis), han estat desenvolupades al llarg de segles de conreu i selecció, i ara són molt diferents dels seus parents silvestres; semblantment, la majoria de les espècies de cuina, des del pebre fins a la nou moscada, avui dia cultivades a gran escala, procedeixen d’ancessors sorgits a la selva plujosa. Tot i això, els parents silvestres de les plantes conreades sovint tenen importància com a fonts d’aliment locals, juntament amb un gran nombre d’altres plantes collides a la selva. Gairebé cadascuna de les formes vegetals que es poden trobar a les selves plujoses és una possible font d’aliment per als indígenes en alguna circumstància. Els fongs, les falgueres, els tubercles, les fulles i els fruits són recollits ja sigui com a aliment bàsic, com a entreteniment, com a condiment, o com a reserva d’emergència per a èpoques de dificultat.

Les limitacions alimentàries de les plantes de la selva

Una característica bàsica de la selva intertropical, i una restricció important per a l’aprofitament dels seus recursos pels humans, és l’heterogeneïtat química de les seves plantes. Hi ha una àmplia diversitat de compostos secundaris que han evolucionat per concedir cert grau d’immunitat a les plantes que els posseeixen contra l’atac dels herbívors, els paràsits o els organismes patògens. En ben pocs altres biomes la vegetació està tan ben defensada químicament com a la selva plujosa tropical, i això suggereix que en aquest bioma les plantes estan sotmeses a pressions particularment severes que les obliguen a transformar una part dels seus recursos en defenses químiques. Dues raons, com a mínim, n’expliquen el perquè. La primera és que, a la selva, tant la llum com els elements minerals són molt difícils d’obtenir a causa de la intensa competència; això significa que els teixits que han aconseguit fer créixer les plantes els són particularment valuosos i els han de defensar. La segona és que no hi ha hivern; per tant, no hi ha unes “vacances” estacionals de la depredació, ni cap oportunitat de créixer i reproduir-se ràpidament durant la primavera, abans que augmenti el nombre de depredadors.

Al llarg de mil·lennis, les forces bessones de la contínua depredació i de l’amenaça subtil de la mort per inanició han transformat la selva plujosa en un ecosistema ple de metzines, on només poden sobreviure els més forts o els més especialitzats. La vegetació del bosc plujós conté una enorme diversitat de compostos defensius secundaris, que actuen de maneres molt diverses. Els làtexs, les resines i les gomes, per exemple, obstrueixen els apèndixs bucals dels herbívors, mentre que les fitohemoaglutinines els coagulen la sang. Els terpenoides i els olis fenòlics suprimeixen les plantes veïnes i cremen la pell dels animals o els produeixen càncer. Els alcaloides, com ara la cocaïna, la cafeïna, la morfina, la nicotina, la mescalina i la codeïna, actuen com a agents neurotòxics. Compostos disfressats d’hormones, aminoàcids i vitamines, alteren la fisiologia dels animals i els fan estèrils o n’impedeixen el creixement. Les saponines trenquen les membranes cel·lulars, reventen les cèl·lules sanguínies i aturen l’absorció d’aliment per l’intestí. Els cardenòlids ataquen els músculs, i alguns verins flavonoides el metabolisme energètic. Les lignines i els tanins —polímers fenòlics indigeribles— lliguen la cel·lulosa i les proteïnes per interferir en la digestió, i priven així de l’aliment a aquells animals que no s’han deixat intimidar pel seu gust astringent.

Els humans dels boscos plujosos han hagut de fer-se un lloc per viure en aquest ambient complex i perillós. Amb els seus sistemes digestius simples, no poden digerir la major part de teixits vegetals del bioma en el qual viuen i s’han de limitar a seleccionar la polpa de fruits madurs (que les plantes no defensen, ben al contrari, sovint adverteixen que són comestibles), meristems i òrgans d’acumulació als quals tenen accés gràcies a l’ús d’eines simples, o bé a aquells aliments que poden ser destoxicats cuinant-los. Bé que intel·ligents a l’hora de buscar materials comestibles, els humans han trobat poques fonts d’aliment vegetal de confiança a la selva plujosa, i allà on en consumeixen és perquè, la majoria de vegades, han netejat petites parcel·les on conreen espècies seleccionades.

La recol·lecció de subsistència

Bé que la majoria dels habitants de la selva plujosa amazònica practiquen una forma o altra d’agricultura, i tenen com a conreu bàsic diverses varietats de la mandioca (Manihot esculenta), no ho és menys que la suplementen amb algunes altres espècies cultivades i amb nombroses plantes recollides directament de la selva. Hi ha prou exemples significatius del nombre de plantes aprofitades per recol·lecció per diferents pobles: es parla de 34 espècies diferents de plantes utilitzades com a aliment pel poble ka’apor de Brasil per a cada parcel·la de selva d’1 ha, o de 38 espècies en una parcel·la equivalent ocupada pels chacobo; o del cas dels indis kayapo, que n’utilitzen unes 250 pels fruits frescos i uns quants centenars més pels fruits secs, tubercles i fulles. Un dels casos potser més curiosos és el de l’arbre de la llet (Brosimum galactodendron), una moràcia que forneix per incisió un làtex blanc, fluid i comestible, tradicionalment aprofitat pels indis orinòquics.

Les plantes silvestres continuen proporcionant la font més important d’hortalissa de fulla en moltes àrees tropicals on es practica l’agricultura itinerant. Com a mínim 1 650 espècies de plantes de la selva plujosa contenen a les fulles aproximadament tanta proteïna com les granes dels llegums cultivats, i constitueixen també una font important de vitamines. Dels nombrosos exemples africans destaquen el “bologi” (Crassocephalum biafrae), una planta enfiladissa perenne que es cultiva i es cull en estat silvestre al S de Nigèria i altres països del golf de Guinea, i una espècie silvestre d’alberginiera (Solanum aethiopicum), més interessant per les seves fulles que no pas pel fruit.

D’altra banda, l’aliment bàsic més important de la selva plujosa a l’Àsia sud-oriental, particularment a Papua Nova Guinea i a Borneo, és el sagú silvestre o semisilvestre, que s’extreu de la medul·la de Metroxylon sagu i d’altres palmeres de sagú, com per exemple d’Eugeissona utilis. El sagú suplementa les plantes cultivades tradicionalment, com són la tapioca, el blat de moro i els nyams, a les quals s’afegeixen altres aliments addicionals que es poden obtenir tot l’any a la selva, com ara la part comestible d’algunes falgueres (Athyrium esculentum, Achrosticum aureum i altres), algunes espècies silvestres de moniatos (Ipomoea) arrels, rizomes i tiges. Els fruits de la selva, tant els de temporada com els que es poden obtenir tot l’any, es mengen frescos, rostits, bullits, fets en forma de pastís o en conserva.

Un cas concret d’alimentació basada exclusivament en productes de la selva podria ser el del poble baroi, del delta del riu Purari, a Papua Nova Guinea, que cultiven la palmera de sagú com a aliment bàsic, juntament amb un ventall de fruits i hortalisses. A més, els baroi recullen plantes silvestres de la selva i dels aiguamolls més pròxims: brots de la palmera Arenga, frondes de diverses falgueres, fulles de Gnetum gnemon i de diferents espècies dels gèneres Ficus, Cassia, Morus i Evodia. Els fruits dels mangostaners i espècies pròximes (Garcinia), els fruits de Myristica, les cireres de Caiena (Syzygium malaccense) i altres fruites contribueixen a arrodonir una dieta variada.

La recol·lecció a gran escala

La recol·lecció de fruits silvestres pot donar resultats econòmicament importants. És el cas dels arbres que, malgrat que tenen un mercat obert, no han reeixit encara a donar bones plantacions. N’és un exemple la noguera del Brasil (Bertholletia excelsa), que té alhora un paper important en l’alimentació tradicional de molts pobles de l’Amazònia, i una importància econòmica com a producte d’exportació a Bolívia, Brasil i Perú.

A part els fruits tropicals importants a escala internacional, n’hi ha molts d’altres d’importància regional o local, siguin silvestres o de conreu. En algunes regions del Perú, per exemple, es consumeixen regularment els fruits de prop de 200 espècies, 120 dels quals es recullen a la selva exclusivament i 19 més provenen tant de la selva com de conreus. A tota la Malàisia peninsular es consumeixen més de mig miler de fruits diferents, tant indígenes com introduïts, dels quals només una seixantena són cultivats. El durió (Durio zibethinus), per exemple, un fruit popular a l’Àsia sud-oriental, famós pel seu gust deliciós i la seva olor desagradable, no es coneix actualment com a espècie silvestre, però podria ser originària de qualsevol dels molts llocs on es cultiva; a la Malàisia peninsular es troben unes 13 espècies del gènere Durio, almenys cinc de les quals donen fruits comestibles. El fruits del rambutaner (Nephelium lappaceum), el langsat (Lansium domesticum), el rambai (Baccaurea motleyana) i el jambu o pomarosa (Syzygium jambos) també són molt apreciats a la regió. El mangostaner (Garcinia mangostana) creix en estat silvestre a les selves tropicals d’Indo-xina, Malàisia i Indonèsia, si bé també el planten extensament a Sri Lanka, les Filipines i l’Índia. La major part dels mangostans que es venen en els països de la seva distribució natural encara són collits a la selva.

Algunes palmeres de l’Amazònia tenen un valor reconegut en el mercat internacional. La palmera assaí (Euterpe oleracea), també anomenada pinot, creix en denses poblacions en àrees d’estuari de les boques de l’Amazones, prop de la ciutat de Belem. Localment els seus fruits es fan servir per a produir una beguda, les arrels tenen usos medicinals i les fulles i els troncs serveixen per a propòsits diversos. El meristem apical de la palmera és important econòmicament com a menja de luxe: és el valuós cor de palmera. Per a extreure el cor de palmera s’ha de matar l’arbre. Aquest fet ha comportat la destrucció de poblacions senceres de les espècies més directament emparentades, com la palmera juçara o palmito (E. edulis) al SE del Brasil, i amenaça la palmera huasai o “yuyu-chonta” (E. precatoria) al Perú. Sortosament, la palmera assaí és una espècie amb múltiples tiges, que rebrota més fàcilment que les altres palmeres emparentades. Els “caboclos”, nom que reben a l’Amazònia els camperols mestissos autòctons, gestionen la palmera assaí d’una manera que produeix bones collites de cors i a la vegada incrementa la producció de fruits. Així obtenen uns bons ingressos a partir d’un recurs vegetal mitjançant la venda de fruits i cors, sense sobreexplotar l’espècie. La palmera patauà (Jessenia bataua) també es troba escampada per la selva amazònica. La polpa del seu fruit, de color morat, conté un oli de qualitat similar a la de l’oli d’oliva. Hi ha un interès considerable per desenvolupar el conreu d’aquesta espècie; científics de Colòmbia i de Malàisia treballen conjuntament per millorar-ne el rendiment i altres característiques desitjables.

S’està investigant el potencial de diversos arbres de la selva plujosa que, com la nou del Brasil, puguin donar una producció i una comercialització sostenibles. Dos candidats amb futur a les selves amazòniques són dues palmeres: el babaçú i el buriti, “aguaje” o “moriche”. El babaçú (Orbignya phalerata) té molts productes aprofitables i comercialitzables i és important per a l’economia de moltes poblacions rurals de l’estat de Maranhão, a l’Amazònia brasilera; les parts comestibles de la palmera inclouen el pinyol del fruit, semblant a un petit coco, molt proteic, del qual s’extreu oli, el mesocarp, que s’utilitza per fer farina, i les fulles i els cors de l’estípit, consumits com a ensalada. Com moltes palmeres, el buriti o “moriche” (Mauritia flexuosa) és una planta dioica, amb individus de sexes separats. Produeix un fruit comestible, petit i cobert d’escates, oliós i lleugerament àcid, que es fa servir per a aromatitzar gelats al Brasil i al Perú. Per recollir-lo es tallen, sencers, els peus femenins, i com a conseqüència, s’han d’anar a buscar cada vegada més lluny dels centres de mercat: els fruits, que es podreixen fàcilment, sovint no aguanten el viatge. Els peus mascles proporcionen productes que la gent de la selva també aprofita: les fulles serveixen per a teixir envans i sostres, la base de la fulla s’usa com a tap d’ampolla i del tronc s’extreuen larves d’escarabat que localment es consideren un requisit gastronòmic.

Els fruits silvestres semiconreats

Entre l’estricta recol·lecció i l’agricultura itinerant tradicional practicada en zones de selva plujosa hi ha tota una gamma de situacions intermèdies de difícil avaluació en termes quantitatius i en importància local. Per exemple, la pràctica de l’agricultura itinerant tradicional no ha privat moltes vegades de conservar els arbres fruiters o útils que es trobaven dins les parcel·les aclarides per al conreu. És més, els pobles nòmades de la selva plantaven fruiters silvestres al llarg de les seves rutes de migració per tal de tenir una font d’aliments i per atreure animals salvatges. També es dóna el cas dels arbres que tenen un “propietari”, és a dir, algú que en té cura a la mateixa selva, com passa a Nova Guinea amb molts exemplars de l’arbre del pa (Artocarpus altilis). En total es coneixen aproximadament 2 500 fruits comestibles diferents a les selves tropicals. Alguns es coneixen només en estat silvestre, d’altres es recullen a la selva i són cultivats sense haver estat millorats per selecció, i d’altres han estat desenvolupats com a conreus bàsics. Només una petitíssima proporció de la diversitat de fruits tropicals és a l’abast del consum arreu del món, i no són més d’una quinzena els que es produeixen a escala comercial.

Entre els fruits silvestres de la selva, encara ara es recol·lecten els pares de fruites tropicals ben conegudes com a fruites de plantació. Així, les espècies silvestres del bananer (Musa) encara es poden trobar a l’Àsia sud-oriental i al Pacífic, on, a més de recollir-ne el fruit al llarg de tot l’any, els indígenes preparen plats de verdura amb la seva flor i consumeixen els cors de les plantes silvestres. N’és un altre cas ben conegut el del mango silvestre, que és de fet un conjunt de 35 espècies del gènere Mangifera que es fan al S i SE d’Àsia.

Les plantes medicinals i les plantes tòxiques

Un 80% dels habitants de països en vies de desenvolupament depenen de la medicina tradicional basada fonamentalment en les herbes. Un ventall extremament ampli d’espècies vegetals s’utilitza a escala local i, en gran part, encara és recollit en estat silvestre. A Malàisia, per exemple, la majoria dels herbolaris i curanderos locals depenen dels recursos silvestres. Per això, contràriament al que passa amb els arbres fruiters, que sovint es mantenen en semicultiu als voltants dels pobles, les plantes medicinals es van perdent a mesura que els seus hàbitats són destruïts.

Els usos tradicionals

Els pobles de la selva plujosa que viuen segons el seu estil de vida tradicional conserven un bon coneixement dels beneficis de les plantes, encara que variable segons la tribu. Els waoramis de l’Equador fan servir un nombre relativament petit de plantes medicinals, una trentena, mentre que els seus veïns, els kofans, utilitzen com a mínim vuitanta espècies per guarir vint-i-set malalties diferents. Altrament, la distinció entre espècies de cuina i plantes medicinals és sovint artificial pel que fa a l’ús tradicional d’algunes plantes: la mateixa planta es pot emprar per condimentar el menjar, per afavorir la bona salut o per guarir malalties: una espècie culinària tan coneguda com el cardamom, per exemple, és molt utilizada a l’Índia per curar la tos, l’asma i algunes malalties de la bufeta i del ronyó.

S’ha dit que a l’Àsia sud-oriental la medicina tradicional ha utilitzat com a mínim un 4,5% de la flora autòctona, cosa que representa, comptant només la selva plujosa de la terra baixa de Malàisia, Borneo i Nova Guinea, de 560 a 900 espècies. També s’ha dit que són més de 6 000 les espècies utilitzades pels curanderos tradicionals de l’Àsia oriental i sud-oriental, en gran part procedents de la selva. A Malàisia, moltes espècies de plantes medicinals de famílies com les apocinàcies, les annonàcies, les rutàcies, les dioscoreàcies, les papilionàcies, les lauràcies i les zingiberàcies són espècies de selves plujoses esclarissades. En aquest i en altres països tropicals, la protecció dins de parcs nacionals i el suport a la seva utilització tradicional són dos aspectes importants de la conservació de plantes medicinals.

Els habitants de Gunung Leuser, una de les selves tropicals en règim de reserva de biosfera d’Indonèsia, utilitzen més de 170 espècies de plantes medicinals. A la reserva hi ha dos poblats els habitants dels qual no tenen virtualment cap accés a la medicina moderna. Depenen quasi totalment de les plantes medicinals administrades pels curanderos locals, anomenats “dukuns”. Utilitzen tant plantes indígenes com introduïdes. Algunes espècies encara es recullen exclusivament a la selva, com per exemple l’escorça d’algunes espècies de Ficus, anomenada “konyel”, que s’utilitza com a remei per al dolor abdominal i la diarrea. Les plantes medicinals es recullen i es cultiven tant per a l’ús local com per a la seva venda en les parades de medicina tradicional dels pobles veïns.

El poble kenyah daiak, de l’altiplà d’Apo Kayan, a l’est de Kalimantan, la part indonèsia de l’illa de Borneo, utilitza més de 200 espècies de plantes per fer medicines i verins. Els medicaments tradicionals es continuen utilitzant per tractar més de seixanta-cinc malalties, però els coneixements tradicionals ja no són tan valorats com abans. A cada comunitat tan sols uns quants dels curanderos de més edat tenen un coneixement detallat de les plantes medicinals i dels seus usos. Els joves consideren ara que l’ús de plantes remeieres està desfasat. A més, les plantes medicinals es van tornant més escasses a les selves de l’altiplà d’Apo Kayan. Algunes espècies es cultiven al voltant de les “cases llargues” comunals, als jardins de les vores del poble o, més lluny encara, en els camps d’arròs. Això no obstant, la majoria de les plantes medicinals es recullen en estat silvestre, la meitat aproximadament a la selva primària o a la selva secundària madura. Amb la desforestació, aquestes espècies ja no es troben tan fàcilment.

Les aplicacions farmacèutiques modernes

Alguns dels primers exploradors europeus dels tròpics ja s’interessaren per l’ús local de les plantes medicinals. Per exemple, la primera exploració botànica d’Amèrica fou organitzada per Felip II d’Espanya el 1570. Un dels seus metges, Francisco Hernández, passà set anys a Mèxic recollint i herboritzant informació sobre plantes medicinals. Compilà una obra en sis volums sobre les tradicions medicinals de la civilització asteca, els originals de la qual es perderen malauradament en un incendi a l’Escorial. Actualment les empreses farmacèutiques inverteixen en l’exploració de la flora de les selves plujoses per trobar noves substàncies medicinals, però la tasca és immensa. Només la flora de l’Amazònia, per exemple, comprèn unes 80 000 espècies de plantes, del 99% de les quals no se’n coneix la composició química.

Només un nombre relativament petit de plantes de la selva plujosa ha estat explotat per la medicina moderna, en efecte. Així i tot, el catàleg d’espècies de valor provat no para de créixer. Anualment, els Estats Units ja importen plantes de la selva plujosa per a ús medicinal per valor de més de 20 milions de dòlars (1993). Un exemple de la importància d’aquests productes naturals seria l’alcaloide D-tubocuranina, utilitzat en cirurgia com a relaxant muscular, que s’obté a partir de l’amfihuasca o “pareira brava” (Chondrodendron tomentosum), una liana de la família de les menispermàcies utilitzada per molts pobles de l’Amazònia per a fer un curare. Els químics encara no han aconseguit de produir una forma sintètica d’aquest alcaloide que tingui tots els atributs del producte natural i, per tant, la producció comercial continua provenint de la selva.

El cas de la reserpina, un agent hipotensor que s’extreu de les arrels de les rauvòlfies (Rauvolfia), seria un altre exemple de medicament d’importància internacional provinent de la selva. R. serpentina és un arbust de la selva que s’ha utilitzat en medicina tradicional a l’Índia i a altres països de l’Àsia meridional al llarg de 4 000 anys, per tractar mossegades de serp (per això es coneixia com a “arrel de serp”), alteracions nervioses, disenteria, còlera i febre; però, a més, l’extret de reserpina s’ha usat al llarg dels darrers 50 anys en la producció industrial de tranquil·litzants i la seva extracció de l’arrel de rauvòlfia continua essent més barata que la seva síntesi. L’“arrel de serp” es recull encara a les selves de l’Índia i Tailàndia i també és cultivada als països de l’Àsia meridional i de l’Amèrica tropical. D’altres espècies de rauvòlfia es recullen en estat silvestre al Zaire, Moçambic i Rwanda. També té un gran interès farmacèutic la ipecacuana (Cephaelis ipecacuana), una rubiàcia de la selva plujosa americana, les arrels de la qual són riques en cefelina i emetina, alcaloides eficaços contra les disenteries amebianes.

Tant la D-tubocuranina com la reserpina es deriven directament de plantes de la selva plujosa per al seu ús en la medicina moderna. Altres extrets de plantes s’utilitzen com a base per a la producció de medicaments derivats semisintètics. Per exemple, alguns extrets de plantes han estat modificats per a la producció d’esteroides. Fins fa poc, un 95% de tots els esteroides s’obtenien a partir d’extrets dels nyams neotropicals (Dioscorea). La diosgenina derivada del nyam mexicà (D. mexicana) i altres espècies afins, com D. composita o D. floribunda, de la selva plujosa mesoamericana, ha estat el material bàsic per a la producció de moltes medicines esteroides, incloent-hi la píndola anticonceptiva. Durant els últims deu anys, l’augment dels preus imposat pel govern mexicà ha estimulat les indústries farmacèutiques a produir la diosgenina sintèticament i a buscar-la en altres fonts naturals. S’ha trobat amb èxit una primera matèria alternativa en la fava de Calabar (Physostigma venenosum), de l’Àfrica occidental, i en algunes espècies de nyam (Dioscorea) de l’Índia i la Xina.

A més de les plantes medicinals provinents de la selva plujosa ja provades i conegudes, encara n’hi ha un nombre incalculable de desconegudes que poden tenir propietats salutíferes. Una descoberta recent sensacional ha estat que les granes d’una papilionàcia de la selva plujosa australiana, Castanospermum australe, contenen una substància, la castanospermina, que podria ajudar a guarir la sida.

Els verins de la selva

Els habitants de les selves humides de tot el món coneixen a bastament, no sols les medecines, sinó també els verins que es poden extreure de les plantes. Algunes preparacions metzinoses s’han estudiat cientifícament com a fonts potencials de compostos amb valor medicinal. Aquest és el cas d’una gran varietat de verins per a fletxa o curares produïts per les tribus amazòniques. La majoria de les preparacions de curare són combinacions de diferents materials vegetals. Normalment inclouen espècies d’Abuta, Curarea, Chondrodendron, i altres gèneres de la família de les menispermàcies, o de Strychnos, el gènere que produeix l’estricnina, de la família de les loganiàcies. D’altres espècies utilitzades per diferents ètnies de l’Amazònia són el “gingive’-ko” (Ocotea venenosa), el “por-son” (Schoenobiblus peruvianus), i el “ko-yo-vi-fan’-ti” (Anaxagorea), que aprofiten els indis kofan de Colòmbia i de l’Equador per a preparar diverses variants de curare i també en diferents aplicacions medicinals o el “ka-ho-gaw” (Vochysia columbiensis), que aprofiten amb finalitats semblants els indis maku del Brasil.

Al sud-est d’Àsia, l’ingredient actiu principal del verí d’un dard de sarbatana és normalment el làtex d’un arbre de la família de les moràcies (Antiaris toxicaria) i, de vegades, la saba d’alguna de les loganiàcies congèneres de l’arbre de la nou vòmica (Strychnos nux-vomica) o un extret de l’arrel del derris o tuba (Derris), planta de la família de les papilionàcies. Aquests verins vegetals són més estables que els d’origen animal i aguanten més temps dins del buirac abans de ser utilitzats. El principi actiu del derris és la rotenona. Aquesta substància i unes altres igualment tòxiques presents en altres plantes (Mundulea sericea, Phyllanthus brasiliensis, Ryania speciosa, Euphorbia cotinifolia, Adenia lobata, Olax gambecola, Paullinia pinnata, Hura crepitans, Tephrosia toxicaria, etc.), són emprades, de cap a cap del món tropical humit, per a pescar mitjançant el sistema d’intoxicar transitòriament els peixos.

Les plantes de vestir-se i ornar-se

A la selva, vestir-se més aviat vol dir dotar-se d’una elaborada decoració corporal com a ornament personal, que no pas cobrir-se de roba. En aquest sentit, les fulles de palmera constitueixen una bona primera matèria per a teixir peces simples, com les d’Astrocaryum chambira, fetes pels indis yagua de l’Amazònia, o les de Phoenix hanceana varietat philippinensis, que només es troba a les illes Batan de les Filipines, utilitzada per a fer-ne impermeables i barrets. Els indígenes de Nova Guinea fan teixits amb herbes i fibres d’escorça, que després converteixen en faldellins, capes per a la pluja i altres peces.

A part els materials de fibra per a teixir, encara hi ha altres usos vegetals d’ornament personal. Molts grups indis utilitzen els tints per pintar-se el cos i per a d’altres usos decoratius. Les llavors de la bixa o urucú (Bixa orellana), per exemple, són utilitzades pels indis “colorados” de l’Equador per fer-ne una pasta vermella per decorar-se el cabell. Hi ha la creença que aquest tint de color taronja, l’arxiota (localment anomenada “archioto”), proporciona una protecció màgica contra els esperits de la selva; a més, el seu oli és un repel·lent dels mosquits. El mateix tint, un cop processat, i aleshores denominat “annato” (en la indústria és l’E-160b), es fa servir per a donar color a la mantega, el formatge i la margarina. Un altre tint molt comú a l’Amazònia és el que s’obté de la “yágua” o “tapurita” (Genipa americana), la qual produeix una saba que pren un color blau fosc quan se l’exposa a l’aire. Les tribus de l’Amazònia el fan servir per a tenyir i per a pintar-se el cos. Aquesta útil espècie d’arbre, que creix des de Mèxic fins al Brasil, és bona també per la seva fusta, molt dura, i per a fer-ne una beguda.

Algunes plantes de la selva plujosa donen també elements per a peces de joieria. Dels pinyols dels fruits de les palmeres del gènere Astrocaryum, negres i brillants, se’n fan collarets i arrecades. De la fusta olorosa de l’espècie brasilera de “pau santo” (Kielmeyera coriacea) també se’n fan collarets. A Papua Nova Guinea els brins i les granes de llàgrimes de Job (Coix lacryma-jobi) es fan servir tant per a fer ornaments de nas (els emprats pels homes huli, per exemple) com per a fer elaborats collarets de dol (les vídues enga).

Les plantes amb significació cultural o ritual

A més de satisfer les necessitats domèstiques més bàsiques dels habitants de la selva plujosa, moltes plantes s’utilitzen en activitats de caràcter purament cultural o espiritual.

A Vanuatu, per exemple, hi ha la creença que les falgueres arbòries de la selva estan en connexió amb el món ocult dels esperits. Les figures tallades en fusta de falguera arborescent tenen una importància singular en la vida cultural en aquesta cadena d’illes del Pacífic. En les cultures de les illes septentrionals de Vanuatu, l’estatut social s’adquireix amb l’acumulació de riquesa, la mesura de la qual ve donada pel nombre de porcs que un individu posseeix. Quan arriben a una certa posició en l’escala social, els homes passen per una cerimònia d’ascens que requereix la preparació d’una talla de falguera arborescent sotmesa a molts tabús. Aquesta talla acabada és el centre de la cerimònia que inclou balls, rituals i sacrificis. De vegades, les estàtues de falguera arborescent es col·loquen fora de les cabanes sagrades o a les entrades dels pobles; hi ha la creença que serveixen de refugi als esperits ancestrals. Posant les figures de dues en dues s’assegura la fertilitat d’horts i plantacions.

El poble kenyah daiak de l’altiplà d’Apo Kayan, a l’est de Kalimantan, utilitzava abans una gran varietat de plantes en els rituals “mamat”, associades amb la cacera i amb cures rituals. Actualment s’utilitzen molt poc, encara que una vintena d’espècies tenen certa significació cultural o ritual com a amulets o ofrenes. Les fulles i les arrels de “lung bileng” (Homalomena rubra), recollides a la selva, s’utilitzen com a amulets per a protegir els nens dels esperits errants. El fruit del “beleng la” (la lauràcia Litsea cubeba), és un dels nou ingredients utilitzats en l’encens que es crema per tractar malalties que hom creu provocades per malediccions.

Els materials de construcció i parament

És impossible separar la idea de selva plujosa de la de bosc dens, és a dir, de comunitat rica d’arbres. De grans arbres, per a ésser exactes, o sigui amb enormes troncs capaços de fornir immenses quantitats de fusta. I així és, de fet: la selva plujosa ha estat i és una font generosa de fusta, de la qual hom ha usat i abusat. En tot cas, però, els arbres de la pluviïsilva són alguna cosa més que troncs i taulons. Ultra llur funció biològica primordial com a elements constituents de la mateixa selva, són font d’una infinitat d’altres productes, des dels emprats tradicionalment pels indígenes locals fins als utilitzats en la indústria moderna. En primer lloc, són el material bàsic tradicional per a bastir els habitacles dels humans de la selva.

La fusta, en efecte, és un dels materials de construcció bàsics, tant si es fa servir per fer senzills refugis a la selva, com si s’empra per a les grans cases comunals d’Amèrica del Sud i el sud-est d’Àsia; els bambús també són una font important de material de construcció. Tanmateix, però, les palmeres són les plantes de la selva més versàtils a l’hora de construir, tant per la seva lleugeresa com pels imbatibles avantatges que ofereixen les seves fulles per a cobricelar cabanes i refugis.

Els usos de les palmeres

A la península de Malaca les palmeres utilitzades per empallar els sostres són la palmera de sagú (Metroxylon sagu), la millor de totes per a aquest ús, i la nipa (Nypa fruticans), que dóna un material particularment apreciat per a cobrir sostres conegut com a “atap”. D’altres espècies que s’utilitzen localment són la palmera de fulla de paraigües (Johannesteijmannia altifrons), el “bertam” (Eugeissona tristis), Arenga obtusifolia, i diferents espècies del gènere Livistona. L’“atap”, de tota manera, s’està substituint cada vegada més per la planxa de ferro ondulada, que és més duradora però s’escalfa molt més i no deixa circular l’aire.

A Sarawak i a Sabah, a l’illa de Borneo, l’ús de materials procedents de les palmeres espontànies és més estès que a la Malàisia peninsular. Els penan de Sarawak i de la resta de Borneo depenen de materials que obtenen de diferents palmeres per fer sostres i estores als seus refugis provisionals, com també per fer dards de sarbatana, cistells i cordes. La nipa (Nypa fruticans), que els malais de la costa cullen als estuaris per a empallar les cases, també es fa servir a Sarawak per a fer barrets, bosses, cistells, paper de fumar, escombres i cordills. Proporciona igualment fruits comestibles, i de la saba se’n fa sucre, alcohol i vinagre. També a les Filipines les fulles de nipa són les més buscades per a empallar cobertes i fer parets. A les primeries de la colonització espanyola, una bona part de les costes filipines era coberta de selva de nipa, fins i tot els actuals emplaçaments de Manila i de la ciutat de Cebú. Actualment, les poblacions d’aquesta palmera van minvant i, fins i tot, desapareixent. A les Filipines s’estan fent servir moltes altres varietats de palmeres per a empallar cobertes. Per exemple, són útils les fulles de les quatre espècies de Livistona que hi ha al país, especialment l’“anahaw” (L. rotundifolia), del tronc de la qual s’obtenen, a més, sòlides bigues per a la construcció de cases a les àrees rurals. Aquesta espècie també està desapareixent ràpidament de les selves naturals per l’explotació i encara no se n’han desenvolupat plantacions comercials.

El cas dels rotangs

Els rotangs, denominació genèrica d’un grup de lianes de la família de les palmes, només són superats per la fusta com a vegetals generadors d’ingressos econòmics. Aquestes palmeres enfiladisses són immensament útils als habitants de les àrees de selva plujosa i són molt importants en el comerç internacional com a primera matèria per a la producció de mobles. Es tracta d’unes 600 espècies de diferents gèneres (Calamus, Daemonorops, Korthalsia, Plectocomia, Plectocomiopsis), la majoria originàries de l’Àsia meridional i sud-oriental, utilitzades pels indígenes de la península de Malaca principalment per a fer cordes per a assegurar els marcs, els terres i els sostres de les cases, i per a fer cistells i trampes de pesca.A les Filipines hi ha unes 60 espècies autòctones de rotang, de les quals una desena tenen valor comercial. Els brots tendres de la majoria de les espècies són comestibles, especialment els de Daemonorops melanochaetes i D. hallieriana, que són les dues espècies més apreciades des del punt de vista gastronòmic: cuits amb peix i llet de coco, fan un plat que sovint es prepara per als convidats importants. El suc del fruits de rotang s’utilitza com a tintura o medicinalment per tractar el reumatisme, l’asma i les mossegades de serp. Però el centre de la diversitat de les espècies de rotang és la península de Malaca, on s’han comptat 104 espècies, de les quals un 38% són endèmiques, i una vintena, silvestres, són importants des del punt de vista comercial. Els indígenes n’utilitzen una gran varietat d’espècies, principalment per a fer les cordes amb les quals asseguren els marcs, els terres i els sostres de les cases, i per a fer cistells i trampes de pesca.

La fusta i les palmes en les construccions comunals

Tot aquest conjunt d’elements constructius i de parament domèstic es manifesta de manera especialment completa en el cas de les complexes cases comunals que, d’un cap a l’altre de món, resulten tan característiques de molts pobles de les selves plujoses. En parlar dels pobles amazònics (apartat 3.1.2), ja s’ha tractat el tema de les seves “maloca” o grans habitatges col·lectius, tanmateix cobertes amb fulles de palmeres “yapó” (Parascheelea), però hi ha altres construccions comparables.

Els poblats dels “ribereños” del nord-est del Perú, que són majoritàriament descendents dels indis cocama, tot i que alguns afirmen que tenen avantpassats europeus, es componen de cases construïdes prop del riu amb diverses fustes dures i palmeres, seleccionades de la flora local. Els troncs partits de les palmeres “pachudes”, com Iriartea deltoides i Socratea exorrhiza, es fan servir per a les parets i els terres. Per als pilars de fusta resistents als insectes i a la putrefacció, s’utilitza l’olacàcia Minquartia guianensis. La fusta de les annonàcies del gènere Guatteria serveix per a les bigues i els suports dels sostres, que han de ser flexibles i resistents al vent. Els suports secundaris es fan amb les canyes de la gramínia Gynerium sagittatum. Per lligar tota l’estructura es fan servir diferents lianes, principalment l’aràcia Heteropsis jenmannii.Les comunitats daiak de Sarawak que viuen en “cases llargues” comunals també depenen d’una gran varietat d’espècies vegetals de les selves plujoses pròximes per a la construcció. Entre els productes forestals recollits principalment per a ús de la “casa llarga” hi ha els vims de rotang (Calamus rotang i un munt d’altres espècies de palmes enfiladisses), amb els quals també fan estores, cistells i molts altres objectes. Un altre producte de singular importància és la fusta del “belian” o arbre de ferro de Borneo (Eusideroxylon zwageri), una sapotàcia de fusta molt dura que es fa servir per a la construcció, per trespolar cobertes i per fer cubells i altres recipients per a líquids. Es tracta d’una espècie que era molt estesa a les selves de dipterocarpàcies de Borneo i Sumatra, però la desforestació i l’explotació comercial l’han feta escassejar.

A la selva de l’Ituri, al nord-est del Zaire, viuen dues comunitats amb formes de vida molt diferents però que obtenen totes dues de la selva tot el material de construcció que necessiten: els lese dese, que són agricultors, i els pigmeus mbuti, que són caçadors-recol·lectors. Aquests construeixen les cabanes, les cuines cobertes (“mafika”) i els coberts per a les reunions socials dels homes (“baraza”) amb arbres petits i plançons, units amb palmeres enfiladisses i bambús joves, i amb fulla de tilipi o mongongo (Megaphrynium macrostachyum) entreteixida per a les cobertes; els costats enreixats de les construccions són recoberts amb fang. Altrament, els efe viuen en senzilles cabanes en forma de cúpula, construïdes amb branques tendres doblegades i entreteixides, que després cobreixen amb fulles de tilipi.

La fusta i els arbres fusters

La fusta és el principal producte econòmic de la selva plujosa. La varietat d’espècies d’arbres existents a la selva que assoleixen la mida adequada per a l’aprofitament fuster és immensa, però generalment només se n’explota comercialment un petit nombre. Per exemple, dels milers d’espècies d’arbres de l’Amazònia, només una cinquantena s’explota intensament, tot i que n’hi ha fins a 400 que tenen un cert valor comercial. Durant la dècada dels setanta, hom exportava 35 espècies de fusta de les selves plujoses africanes, 10 de les quals sumaven el 70% del comerç total. Malgrat els esforços, cada vegada més importants, que s’han fet per a diversificar el comerç, encara hi ha una dependència molt forta de les espècies tradicionalment afavorides. Només a Ghana ja hi ha 674 espècies que assoleixen una mida aprofitable per a l’explotació fustera, de les quals durant els darrers vint anys unes 60 han estat objecte d’exportació; l’espècie que ha dominat les exportacions de fusta del país és la samba o wawa (Triplochiton scleroxylon), un arbre de la família de les esterculiàcies que ha representat, entre el 1972 i el 1989, el 45% de les exportacions de fusta en brut i el 23% de les de fusta obrada.

Malgrat aquesta gran abundància d’arbres fusters, l’ebenisteria de qualitat feta amb fustes tropicals sol limitar-se a un nombre força reduït d’espècies: caobes americanes i africanes (Swietenia, Khaya, Entandrophragma), banussos (Diospyros), palissandre americà i asiàtic (Dalbergia nigra, D. sissoo), embero o dibetú (Lovoa), limba (Terminalia superba) i ocumé (Aucoumea klaineana).

Els dipterocarps i els banussos

La font més important de fusta tropical del comerç internacional és l’Àsia sud-oriental, on les selves de terra baixa tenen una proporció alta d’espècies amb utilitat comercial, i s’hi explota un ventall d’espècies més ampli que a les altres regions. Aquesta diversitat d’espècies queda dissimulada per l’agrupament de diferents fustes sota un mateix nom comercial. La sola família de les dipterocarpàcies proporciona el 80% de la fusta que exporta la regió: els arbres fusters més importants pertanyents a aquesta família són els keruing o dau (Dipterocarpus), els kapur (Dryobalanops) i els lauan o meranti (Shorea i Parashorea). Només a la península de Malaca hi ha com a mínim 3 000 espècies arbòries, de les quals més de 400 es comercialitzen en els mercats internacionals. Indonèsia en té unes 4 000, més de 260 de les quals es consideren productores de fustes comercials.

Els diferents banussos o ébens (Diospyros) són una de les fustes tropicals més apreciades, sobretot per a treballs d’ebenisteria o d’escultura. La característica més destacada de la fusta de banús és el color extremament fosc, pràcticament negre, del cor del tronc, com també la seva duresa i capacitat d’admetre poliment, bé que aquestes circumstàncies no es donen pas en totes les espècies fusteres del gènere. Entre els banussos negres cal esmentar el banús ver o banús per antonomàsia (D. ebenum), originari de la selva plujosa de Sri Lanka, i també el banús de les Cèlebes o de Macassar (D. celebica), una atractiva fusta de color negre amb unes fines betes de color marró, com també D. philipinensis i D. reticulata, procedent de Maurici. Tanmateix, hi ha banussos de fusta clara, els anomenats banussos blancs, com el coromandel o banús blanc africà (D. quaesita) i altres congèneres de procedència extratropical.

Les caobes

La caoba per excel·lència (Swietenia mahagoni), coneguda també amb el nom de caoba de Cuba o caoba de les Antilles, és una meliàcia originària de l’Amèrica Central i del Carib. Ha estat important per al comerç internacional des del segle XVI, però en queden molt pocs arbres i l’espècie és un exemple extrem d’erosió genètica. El progressiu exhauriment de S. mahagoni estimulà la recerca d’altres caobes, i al principi del segle XX el comerç es girà cap a l’anomenada caoba d’Hondures o “mara” (S. macrophylla), espècie de distribució molt àmplia a Amèrica Central i del Sud, per bé que les poblacions, ja de natural petites, estan escampades. Tanmateix, el ritme d’explotació de S. macrophylla ha provocat preocupació sobre el seu futur a diversos països. Les dues caobes americanes tenen un to vermellós fosc característic, el color que les ha fet famoses; el seu valor en ebenisteria és molt gran.

Les anomenades caobes africanes corresponen a diferents espècies dels gèneres Khaya i Entandrophragma que pertanyen, com les americanes, a la família de les meliàcies. Durant els últims cent anys aquestes espècies han estat explotades molt intensament, sobretot per a la seva exportació a Europa, i actualment, en alguns països, són difícils de trobar. Les valuoses fustes de tipus caoba de la Costa d’Ivori es coneixien a Europa des del segle XVIII. La caoba roja africana o “samanguila” (K. ivorensis) va dominar les exportacions fins a la dècada dels cinquanta, però actualment aquesta i altres espècies de Khaya i Entandrophragma estan protegides per la llei. K. ivorensis també estava sobreexplotada a Ghana; des de l’any 1979 està prohibida l’exportació de fusta en brut d’aquesta espècie. Les espècies comercials més importants de Entandrophragma són la tiama (E. angolense), el sapel·li (E. cylindricum), l’utile o sipo (E. utile). A mesura que van minvant les fonts d’aquestes fustes en els països de l’Àfrica occidental, la fusta es va extraient de les selves relativament intactes de l’Àfrica central. El sapel·li és una de les fustes més importants del Camerun i una de les poques que es tallen a les remotes selves de l’est del país per a l’exportació. Les selves del nord del Zaire també proporcionen fusta d’aquesta espècie.

Les fustes més lleugeres i les més pesants

De les fustes tropicals més notables, la de la balsa (Ochroma pyramidale), una bombacàcia de les selves centramericanes i del nord-oest de l’Amèrica del Sud, és la més lleugera d’importància comercial. El seu pes específic és només de 0,12. En els seus orígens, la fabricació d’avions es basava en estructures de fusta de balsa: el famós bimotor de caça “Mosquito”, construït primordialment amb fusta de balsa, es distingí per la seva rapidesa i eficàcia durant la Segona Guerra Mundial. Actualment la balsa és encara la fusta predilecta dels aeromodelistes. L’Equador en proporciona el 80%, en part procedent de plantacions i en part directament de la selva.

A l’altre extrem de la balança hi ha les anomenades fustes de ferro. La fusta de ferro negra sud-americana (Krugiodendron ferreum) és la fusta més pesant que es coneix: té un pes específic d’1,3 i, per tant, no sura en l’aigua. L’azobé o ekki (Lophira alata), propi de la selva plujosa africana del golf de Guinea, és una altra fusta de ferro, dura i pesant. Altres fustes tropicals pesants són la del “belian” o arbre de ferro de Borneo (Eusideroxylon zwageri) i els “lignum vitae” o guaiacs (Guaiacum officinale, G. sanctum), espècies de les àrees més eixutes de selva tropical de l’Amèrica Central i el Carib. Totes aquestes fustes són apreciades tradicionalment per a la construcció d’habitatges i, pels xinesos, per a fer-ne taüts; les seves principals aplicacions comercials són les obres públiques (principalment ponts i embarcadors), la construcció de vaixells i els paviments industrials.

Les primeres matèries industrials

La fusta no és, ni de bon tros, l’únic material fornit pels arbres de la selva plujosa. Ben al contrari, moltes substàncies de gran interès per a la indústria són espontàniament sintetitzades per innombrables espècies forestals de la selva i acumulades en escorces, fusts, conductes resinífers o laticífers, etc. Efectuant incisions o, més expeditivament, mitjançant remocions de parts vegetatives completes, aquestes substàncies poden ser recol·lectades, a vegades a la selva mateix, a peu d’arbre. Es fa difícil imaginar el món modern sense els productes manufacturats que aquests làtexs, reïnes, ceres, olis i colorants permeten de fabricar, però encara hauria estat més penós per als primers pobladors de la selva no tenir-los a mà: sense tanta sofisticació industrial, certament, la majoria d’aquests materials han estat utilitzats des de sempre en la vida quotidiana dels habitants de la selva plujosa.

Els olis i les reïnes

Els olis essencials extrets dels arbres de la selva plujosa són un element important de la indústria perfumera, com també les fragàncies i les essències extretes de diversos arbres de la pluviïsilva. És el cas del “pau de rosa” (Aniba rosaeodora), un arbre de la família de les lauràcies antigament abundant a l’Amazònia central, intensament explotat per a l’extracció del seu oli. Altres olis essencials derivats d’arbres de la selva plujosa que tenen importància per a la indústria del perfum són l’oli de guaiac, que s’obté de les fustes de diferents espècies de zigofil·làcies dels gèneres Guaiacum i Bulnesia, gèneres tropicals tanmateix més aviat propis dels boscos secs del Carib i del Chaco. La seva explotació per al comerç internacional ha crescut tant els últims anys que algunes d’aquestes espècies comencen a escassejar. L’oli de sassafràs (Ocotea pretiosa), una lauràcia brasilera pròpia tant de la “mata” atlàntica com dels boscos d’araucàries, és utilitzat per fer sabons, cosmètics i desinfectants. Les flors de l’ilang-ilang (Cananga odorata) produeixen un oli d’olor dolça, molt valuós per a la producció de bons perfums; originari de l’Àsia meridional, l’ilang-ilang és un dels conreus que més beneficis econòmics aporta a les illes Comores.

Les oleoreïnes tenen una consistència més viscosa que els olis essencials. A la península de Malaca, l’oleoreïna extreta de Dipterocarpus kerrii es ven com a oli essencial, i l’oli “yang” s’extreu a Tailàndia d’algunes espècies de Dipterocarpus, tot i que està prohibit. L’anomenat bàlsam copaiba és una oleoreïna obtinguda de diversos copaiers amazònics (Copaifera), utilitzat pels indis com a medecina i com a perfum i emprat modernament tant en farmàcia com en la indústria de vernissos. És tanta la copaiba que s’acumula en els conductes oleoreïnífers dels copaiers que a vegades els troncs rebenten espontàniament. La copaiba de Maracaibo s’obté de C. officinalis, i la copaiba de Parà, de C. reticulata.

Els bàlsams són oleoreïnes que contenen àcid benzoic o cinàmic, raó per la qual resulten molt aromàtics. L’anomenat bàlsam del Perú, un xarop espès emprat en farmàcia com a antisèptic i protector de les mucoses, s’obté de la varietat pereirae de Myroxylon balsamum, una papilionàcia mesoamericana, semblant a la caoba, que el secreta en rebre una ferida; en perfumeria i en la indústria dels sabons, i també en farmàcia com a expectorant i antisèptic, s’utilitza el bàlsam de Tolú, obtingut de la mateixa espècie (M. balsamum) a la selva veneçolana, colombiana i peruana. Uns usos semblants té el benjuí, reïna balsàmica més que bàlsam pròpiament dit, sòlid i d’olor com de vainilla; hom diferencia el benjuí de Siam, obtingut de Styrax tonkinense i S. benzoides, del benjuí de Sumatra, produït per S. benzoin.

Les reïnes pròpiament dites són producte de l’oxidació espontània dels olis essencials al si de conductes resinífers; la seva composició varia molt segons els casos, però totes són solubles en alcohol i insolubles en aigua. Moltes pintures, vernissos i laques contenen productes refinats de les reïnes d’arbres de selves plujoses, entre les quals les més importants són els anomenats copals, reïnes amb una taxa molt baixa d’olis que permeten de fabricar vernissos elàstics i durs. El kauri blanc (Agathis alba), per exemple, a més de ser una conífera molt apreciada per la qualitat de la seva fusta, produeix el copal de Manila, que tradicionalment també era usat en la producció de tèxtils estampats bàtik, en les torxes i per calafatejar vaixells; a les Filipines s’explota comercialment A. philipinensis. Altres copals importants provenen dels copaiers africans (Copaifera demeusii, C. mopane, C. copallifera, C. salikounda i Daniellia ogea).

Algunes dipterocarpàcies de l’Àsia sud-oriental dels gèneres Neobalanocarpus, Hopea, Shorea i Dipterocarpus són tan valuoses per la reïna que produeixen, anomenada dammar, com per la seva fusta. El “chengal” (Neobalanocarpus heimii), per exemple, produeix el dammar penak; Shorea hypochra, el dammar temak; S. robusta, el dammar sal; i S. wiesneri, el dammar de Batàvia. El dammar es recol·lecta a partir dels grumolls que es formen espontàniament sobre l’escorça o bé mitjançant incisions regulars. Els habitants de la selva el fan servir de combustible per a il·luminació i per impermeabilitzar barques i cistells. Una altra espècie de dipterocarpàcia, el camforer de Borneo (Dryobalanops aromatica) produeix una càmfora comparable a la del veritable camforer (Cinnamomum camphora); localment té usos medicinals i també s’exporta a la Xina, cap on el comerç de productes de les selves plujoses de l’Àsia meridional funciona des de fa milers d’anys: el dammar, les càmfores i el “gaharu” s’intercanviaven, per exemple, per ceràmica xinesa. El “gaharu”, un producte preciós i ara com ara no cultivable, és la reïna del duramen malalt de la timeleàcia Aquilaria malaccensis, que s’utilitza per a cremar a tall d’encens i com a producte medicinal; de vegades proporciona als habitants de la selva uns bons ingressos econòmics, però actualment els arbres estan massa escampats per la selva perquè en resulti rendible l’explotació.

Els tints i els colorants

L’explotació d’una espècie arbòria pel seu tint fou una de les primeres operacions extractives dels colonitzadors europeus al Brasil: la fusta del brasil (Caesalpinia echinata), arbre productor d’un bellíssim tint vermell, actualment a punt d’extingir-se a les selves de la costa atlàntica, donà nom al país; la seva explotació començà el 1503 i continuà uns tres-cents anys fins que les existències silvestres s’esgotaren i els tints sintètics foren desenvolupats. Aquest nom, tanmateix, havia estat anteriorment aplicat al sapan (C. sappan), arbre que els portuguesos conegueren a les selves del sud-est asiàtic i que, semblantment, forneix un tint vermell intens, el primer colorant vermell conegut procedent d’una fusta. Un bon colorant, però deleble, que no és el cas de l’hematoxilina.

Potser cap planta no ha fornit mai un colorant més famós i de tanta importància econòmica com l’hematoxilina. Durant segles i encara ara, en efecte, l’hematoxilina ha permès tenyir el cotó i la llana i ha estat capital, doncs, per al desenvolupament de la indústria tèxtil, base, al seu torn, de la revolució industrial del segle XVIII. L’hematoxilina (C16H14O6·H2O) utilitzada també en les tincions histològiques, és més un fixador cromàtic que un color en ella mateixa, de manera que la mescla amb additius de tons diversos dóna coloracions variades i estables, però especialment un negre intens. L’hematoxilina impregna de vermell el duramen del campetx o “palo campeche” (Haematoxylon campechianum), un arbret espinós de les vorades de la selva, propi del Yucatán, molt exportat cap a les tines angleses a partir del segle XVII des d’Hondures Britànica (actual Belize).

Al vermell del brasil i el sapan, i al negre intens del campext, el fustic aportà el groc per a tenyir tant llana, cotó i fibres sintètiques com pells i cuirs; s’obté del duramen de Chlorophora tinctoria, una moràcia tropical americana. Per a fer pintures grogues, en canvi, ha estat molt emprada la gutagamba, una reïna tintòria exsudada per Garcinia hanburyi, gutífera del sud-est asiàtic. I finalment, una menció per a l’arxiota, el colorant vermell de la bixa o urucú (Bixa orellana), ja esmentat a 3.2.1, i per al catecú, el colorant castany d’Acacia catechu, arbre de l’Índia i Myanmar.

Els làtexs

El làtex és una secreció interna que, amb utilitat defensiva davant d’herbívors i altres agents agressors, secreten nombrosíssimes espècies vegetals, unes 12 000, pertanyents a vint famílies distintes. És generat en uns canals específics, els anomenats conductes laticífers, els quals també solen emmagatzemar-lo a una certa pressió, raó per la qual el làtex flueix generosament davant d’una ferida incisa. Els diferents làtexs —que no han de ser confosos amb les gomes, substàncies amorfes constituïdes per sals neutres d’àcids orgànics originats per la descomposició espontània dels teixits vegetals— són sempre solucions o emulsions aquoses d’aspecte lletós, blanques, groguenques o rosades, que contenen quantitats variables de proteïnes, alcaloides, enzims, substàncies coagulants i, sobretot, midó i terpens. És justament l’especial riquesa en terpens dels làtexs de diversos arbres de la selva plujosa el que els fa industrialment explotables.

El més important d’aquests productes és el cautxú, el làtex de l’hevea (Hevea brasiliensis), una euforbiàcia amazònica. També són importants els làtexs de la sapotàcia asiàtica anomenada gutaperxa o palaqui (Palaquium gutta), el de la balata (Manilkara bidentata [=Mimusops balata]) o el del “zapote” o acras (Manilkara [=Achras] zapota), que també són sapotàcies.

L’activitat agrícola tradicional

Els orígens de l’agricultura a l’àmbit de la selva plujosa són força més mal coneguts, i per això mateix més subjectes a l’especulació, que en altres regions en les quals el registre arqueològic ha estat més extens i més intensament estudiat, com passa al Pròxim Orient i a l’àrea mediterrània. Les àrees “pre-adaptades” a l’explotació que semblen requerir les més antigues pràctiques de domesticació de plantes i animals conegudes a diferents punts del món són més difícils de trobar sota un clima relativament constant com el de les selves plujoses que sota unes condicions climàtiques amb una estacionalitat més marcada. Tot i així, alguns arqueòlegs han volgut veure testimonis molt antics d’activitats agrícoles o pre-agrícoles, per exemple, en certs abancalaments i canalitzacions descoberts a la vall de Kuk, a Nova Guinea, sota dipòsits de torba, i que han pogut ser datats de 9 000 anys enrere. No hi ha proves concloents que aquesta transformació de la morfologia d’una vall tingués objectius agrícoles, però alguns autors pensen que el medi així transformat hauria estat d’allò més a propòsit per cultivar-hi el taro (Colocasia). En tot cas, les dificultats per a practicar l’agricultura a la selva són grans, començant per la poca idoneïtat dels sòls.

L’escassa aptitud agrícola dels sòls selvàtics

La selva equatorial constitueix un sistema amb un cicle de nutrients bastant fràgil i relativament tancat. La biomassa immobilitza una quantitat important de nutrients que les arrels han estat capaces de capturar en uns sòls de baixa fertilitat. Les caolinites, tan abundants als sòls de la selva, són argiles de baixa capacitat d’intercanvi catiònic, i per tant amb poca capacitat d’emmagatzemar uns nutrients que per altra banda són susceptibles de ser lixiviats, atès que les elevades precipitacions afavoreixen els processos de transferència en aquests sòls. Quan predominen els òxids de ferro enfront de les caolinites, la fertilitat encara és menor: la seva capacitat d’intercanvi catiònic, que varia segons el pH, és gairebé nul·la en aquests medis àcids, i per tant no poden retenir nutrients.

Els humans han descobert empíricament que la biomassa constitueix un compartiment de l’ecosistema on anar a buscar els nutrients que els sòls no tenen. Lluny de la tecnologia i dels circuits dels fertilitzants minerals, la solució tradicional ha estat tallar i cremar la selva per practicar una agricultura de subsistència en un sistema itinerant o rotatori. Els agricultors, en cremar la massa vegetal per disposar de terra per al conreu, aconsegueixen recuperar els nutrients que conté. Les cendres enriqueixen durant un cert nombre d’anys la fertilitat dels sòls que serà aprofitada per a produir aliments.

L’exhauriment dels nutrients

Ara bé, la incorporació de matèria orgànica al sòl queda interrompuda, la qual cosa trenca el fràgil equilibri de nutrients en aquests sistemes basat en l’aportació i la mineralització de la matèria orgànica. El conreu d’aquestes terres de selva implica un progressiu exhauriment de la matèria orgànica preexistent al sòl. En la selva de la conca central del Zaire s’ha estimat que durant el primer any de conreu en sòls que eren de selva, amb continguts de matèria orgànica de prop de 10 000 kg/ha, la seva mineralització parcial és capaç de subministrar uns 400 kg de nitrogen disponible per a les plantes. En continuar el conreu, la quantitat de nitrogen orgànic va minvant, i també ho fa el nitrogen disponible. Al cap d’uns quants anys, la matèria orgànica deixa de ser la font principal de nitrogen i, llevat que es cultivin lleguminoses, capaces de fixar biològicament el nitrogen atmosfèric, la fertilitat nitrogenada pot arribar a ser un condicionant molt important per a la producció agrícola.

La resta de nutrients, sotmesos a processos de lixiviació i d’extracció per les collites, es van exhaurint progressivament al cap d’uns anys d’iniciar-se el conreu. Les bones collites dels primers anys s’expliquen perquè les cendres poden aportar, per hectàrea, entre 9 i 31 kg de fòsfor, entre 124 i 740 kg de potassi i entre 278 i 2 560 kg de calci, segons valors mesurats a diferents països africans de l’àmbit de les selves plujoses, com Ghana, Zaire, Libèria o Nigèria. A Colòmbia l’alliberament s’estima que és, per hectàrea, de prop de 280 a 360 kg de calci, 240 kg de magnesi i 90 kg de potassi. Aquesta incorporació de cations bàsics representa una esmena al sòl que fa augmentar el pH, amb la qual cosa disminueix la solubilitat de l’alumini i, per tant, la seva toxicitat.

La disminució de la fertilitat dels sistemes agrícoles de selva depèn, doncs, de les característiques dels sòls, del seu contingut de matèria orgànica, de nitrogen i d’altres elements nutritius i argiles, del pH, de l’estructura del sòl, i de la seva activitat biològica. Les característiques del sistema (rotació o monocultiu, intensitat de l’explotació i prevenció o no dels processos erosius) controlen el ritme de la degradació inevitable de la fertilitat. Dependent d’aquests factors, la zona acaba per ser abandonada al cap d’un període de 2 a 5 anys, i recomença el procés en un altre indret de la selva.

La recuperació de la fertilitat s’aconseguia tradicionalment deixant descansar la zona entre 8 i 30 anys. Actualment, la pressió demogràfica i la manca de terra ha obligat en molts dels països on es practica l’agricultura itinerant a retornar sobre la mateixa parcel·la després d’un període més curt. La selva no es pot arribar a regenerar i es forma un bosc secundari o una sabana de degradació, que no arriba a assolir la fertilitat original, la qual cosa afecta la potencialitat de cara a una activitat agrícola posterior. Un desastre històric d’aquest tipus és una de les explicacions que podria tenir la desaparició de la cultura maia clàssica. Per estudiar i preveure els efectes de la degradació de la selva, la FAO va crear ja fa anys el Comitè per al Desenvolupament de la Selva als Tròpics.

El problema de l’alumini edàfic

Un altre problema clàssic de l’agricultura tropical és l’existència d’alumini edàfic. Tanmateix, la situació de l’alumini en el sòl es millora tradicionalment mitjançant la combustió de la vegetació natural o per l’aplicació de calç. La combustió d’una hectàrea de selva tropical pot alliberar 1 890 kg / ha de calci, 290 kg / ha de magnesi i 850 kg / ha de potassi, quantitat suficient per a elevar el pH per sobre de 5,5, amb la qual cosa els problemes relacionats amb la toxicitat d’alumini es resolen provisionalment. En conseqüència, és essencial dur a terme una gestió racional del sòl que inclogui pràctiques de conservació per tal d’evitar la pèrdua de les cendres per l’acció de l’escolament hídric o per rentatge a través del sòl.

En els casos de bosc degradat, en el qual la quantitat de nutrients immobilitzats en la vegetació és molt menor que la quantitat requerida de cations per a neutralitzar l’alumini, haurà d’aplicar-se calci, en forma de calç agrícola, roca calcària o dolomia. El problema en aquest cas resideix en si hi ha o no a prop pedreres de roca calcària, en si és o no factible el transport d’aquest material de la pedrera a l’explotació agrícola i en si l’agricultor o el propietari de les terres té o no les disponibilitats econòmiques per a adquirir i aplicar l’esmena. El contingut de matèria orgànica del sòl s’ha de tenir en compte a l’hora de determinar les aportacions, ja que una part del calci quedarà immobilitzada per la fracció orgànica.

Les arrels de l’activitat agronòmica

Malgrat aquestes dificultats objectives, a la selva hi ha activitat agrícola des de fa segles. Sembla admesa, tanmateix, l’existència d’un complex de plantes domesticat a l’Àsia sud-oriental i difós després cap a la resta de l’Àsia tropical i subtropical i cap al Pacífic, i més tard cap a la resta del món. La més important d’aquestes seria l’arròs (Oryza sativa), però el complex inclouria també una colla de conreus d’arrels i tubercles, com els nyams (Dioscorea) i el taro o colcàs (Colocasia), i fruits com ara les bananes (Musa ) o els mangos (Mangifera), i encara altres plantes, com la canya dolça o de sucre (Saccharum).

En el cas americà, sembla que hi ha evidències indirectes de conreu de la mandioca (Manihot esculenta) a l’Amazònia des de fa entre 8 000 i 9 000 anys. Alguns autors veuen en la intensificació d’aquest conreu i la seva expansió cap a àrees noves amb flora i clima diferents dels de les riberes dels rius de la conca amazònica (Andes, costes i illes del Carib, Amèrica Central) l’origen d’altres centres avui més ben documentats, com el mesoamericà o el peruà. Associat amb aquest conreu sembla que caldria situar tot un complex hortícola sense res a envejar al de l’Àsia sud-oriental, amb fruites com l’alvocat (Persea americana), la pinya americana (Ananas comosus), la papaia (Carica papaya) i moltes plantes productores de colorants, verins per a la cacera o la pesca, estimulants, etc., que encara avui es mantenen en semidomesticitat als horts immediats a “malocas” i poblats.

Més obscurs encara són els orígens de l’agricultura a la selva plujosa africana, tot i que mols autors pensen que poden ser molt antics. La carbassera vinetera (Lagenaria) hi hauria estat domesticada segons alguns autors en època remotíssima i la palma d’oli (Elaeis guineensis) hauria estat afavorida en clarianes i vorades de bosc al llarg de mil·lennis fins a ser efectivament cultivada a partir de l’època colonial.

La majoria de les plantes tropicals que constitueixen aliments bàsics s’han cultivat des de fa milers d’anys però cap d’elles no ha tingut una difusió pantropical fins a l’època del colonialisme europeu. A partir de les colonitzacions iniciades al final del segle XV, les bananes, el blat de moro, la mandioca i els moniatos, per dir-ne només uns quants, s’escamparen ràpidament per tot el món tropical, de manera que actualment fins i tot els habitants tradicionals de les selves plujoses cultiven espècies procedents d’altres continents. La mandioca i el blat de moro, conreus americans, foren introduïts a l’Àfrica durant el segle XVI i a l’Àsia durant el segle XVIII. Les amèriques absorbiren diversos conreus del Vell Món; els portuguesos, per exemple, hi introduïren la canya dolça i les bananes de l’Àfrica occidental. La introducció de conreus de plantació durant l’època colonial, particularment cautxú, tabac, oli de palma i cafè, alteraren significativament les economies nacionals.

L’agricultura itinerant

A la selva plujosa equatorial encara hi ha grups reduïts d’humans que obtenen tots els productes alimentaris per mitjà de la cacera i la recol·lecció. Però, entre els habitants de la selva plujosa, tant entre els indígenes que continuen practicant el seu estil de vida tradicional com entre els colonitzadors més recents, és molt més estesa la producció d’aliments mitjançant el conreu d’algunes plantes seleccionades i domesticades, sovint mitjançant un sistema de conreus itinerants. Molts dels diferents sistemes tradicionals d’agricultura itinerant han evolucionat cap a formes d’agricultura que depenen d’un coneixement detallat de les espècies que componen la selva i de la seva ecologia. Tant les espècies silvestres com les cultivades hi són utilitzades en nombre considerable de manera integrada per poder fer el millor ús possible dels recursos vegetals existents.

L’horticultura de clariana i l’agricultura d’artigatge

Alguns autors oposen una agricultura pròpiament dita, originària del Pròxim Orient, fonamentada en el conreu de plantes de gra dur (cereals, llegums) que se sembren a ruix i en la cria d’animals herbívors de comportament gregari, a una horticultura, originada independentment a les regions de selva plujosa de l’Àsia sud-oriental i de l’Amazònia, fonamentada en plantes productores d’arrels i rizomes amilacis que es multipliquen per esqueix i sense animals domèstics susceptibles de formar ramats. La primera requeriria un ús extensiu i massiu de la terra i una permanència de l’activitat agrícola i ramadera en uns espais determinats. La segona un ús més intensiu, però temporal, de clarianes artigades i acondicionades a la selva en règim itinerant, que no exclou, sinó tot al contrari, el retorn a espais ja condicionats i conreats en el passat.

De fet, l’agricultura itinerant d’artigatge és encara la forma principal d’agricultura de subsistència practicada en totes les àrees de selva plujosa de l’Àsia meridional, d’Oceania, d’Amèrica Llatina i d’Àfrica. L’agricultura itinerant ha precedit en milers d’anys la producció en plantació d’una espècie única introduïda durant el període colonial, i es desenvolupà independentment en totes les zones tropicals. Sovint es parla de l’agricultura itinerant com la causa principal de la desforestació dels tròpics, però les formes tradicionals han demostrat ser sostenibles des de fa segles.

L’agricultura itinerant comporta la neteja de parcel·les de selva plujosa mitjançant la tala dels arbres i la crema posterior. L’àrea de selva aclarida, enriquida pels nutrients alliberats per les cendres, es cultiva uns anys fins que la fertilitat del sòl i la producció del conreu baixen. Llavors, la parcel·la s’abandona perquè la selva l’ocupi novament, i es neteja una altra parcel·la per poder-la cultivar. En la seva forma més simple, l’agricultura itinerant és una extensió natural de la recol·lecció de plantes per a l’alimentació directament de la selva. Una forma simple de conreu nòmada encara la practiquen els indis siriono, del nord de Bolívia. Els siriono aconsegueixen la majoria del seu menjar amb la cacera i la recol·lecció, però en certes èpoques de l’any netegen i cultiven petits horts, que deixen abandonats mentre continuen amb les seves expedicions de cacera, fins a tornar-hi uns mesos més tard a recollir el que havien plantat; després de la recol·lecció, les parcel·les s’abandonen i la selva hi torna a créixer. En les formes més sofisticades, com ara les practicades per exemple a Melanèsia, l’agricultura o horticultura itinerant comporta una llarga selecció de clons de les principals plantes cultivades i un condicionament de les parcel·les molt elaborat, amb cavallons per plantar els nyams i bancals irrigats per als taros, amb retorn a les mateixes parcel·les al cap de 10 a 20 anys de repòs i abandó a la selva.

El cas dels lacandons de Chiapas

Els maies lacandons de Chiapas, a Mèxic, produeixen més de setanta espècies diferents de plantes alimentàries i tèxtils en horts de només una hectàrea establerts en un espai artigat de selva de muntanya baixa. Després de netejar i cremar una parcel·la de selva, hi planten primer espècies de creixement ràpid, com la papaia (Carica papaya), les bananes (Musa), la mandioca (Manihot esculenta) i els moniatos (Ipomoea batatas). Aquests productes ajuden a retenir els nutrients que la crema ha aportat al sòl abans que les fortes pluges se’ls enduguin. Després, durant l’època de l’any més apropiada, hi planten una gran varietat d’hortalisses, fruites i herbes, a més de blat de moro i arròs. Els esdeveniments naturals que són part del calendari de la selva assenyalen el moment de plantar certs productes. Quan cauen les flors de la caoba (Swietenia), per exemple, és el moment de plantar el blat de moro de primavera; el tabac, en canvi, es planta quan cauen les flors del moruro (Pithecellobium arboreum).

A més dels productes que ells planten, els lacandons deixen créixer algunes plantes silvestres que surten en els seus horts, des de plantes comestibles com el mamei (Mammea americana), la pinya americana silvestre (Ananas comosus), el “zapote” de Campeche (Manilkara achras), el “ramón” o “ojoche” (Brosimum alicastrum) o la “chaya” (Cnidocolus chayamansa), fins a d’altres que els proporcionen primeres matèries per a la construcció o per a la manufactura d’arcs i fletxes. La diversitat d’espècies alimentàries atreu els animals salvatges, els quals fan una important contribució a la seva alimentació. Al cap d’uns 7 anys de tenir bona cura dels seus horts, els agricultors lacandons aturen el conreu intensiu i planten arbres com el del cautxú, diversos cítrics i alvocater, que donen collita entre uns 5 i 15 anys més, mentre les espècies naturals de la selva es regeneren. Mentrestant, ja han preparat una altra parcel·la de selva per al conreu, i el cicle agrícola es repeteix.

Els mètodes agrícoles dels maies lacandons s’han transmès de generació en generació des de temps pre-colombins. Malauradament, bona part de la selva plujosa de la zona lacandona ha estat destruïda. Els darrers colonitzadors i els criadors de bestiar no tenen el mateix coneixement íntim de la selva i la mateixa apreciació de tots els recursos que la selva pot donar. L’aculturació i la marginalitat a què es veuen abocats els lacandons deteriora ràpidament tots aquests coneixements ancestrals.

El cas dels baroi de Papua Nova Guinea

A Papua Nova Guinea, els baroi del delta del riu Purari són agricultors i pescadors, i viuen en grans poblats instal·lats en llocs seleccionats segons les possibilitats de pesca i captura de crancs i la disponibilitat de terrenys per cultivar. El sagú, midó obtingut de la palmera de sagú (Metroxylon sagu) que cultiven a les riberes dels estuaris, és el seu aliment bàsic. Planten 12 varietats diferents d’aquesta palmera, que seleccionen sobretot pel gust del seu midó. Després de la plantació, els baroi fan ben poca feina per cuidar el seu camp. En la seva zona també hi ha grans poblacions de sagú silvestre, però són relativament lluny dels poblats i rarament s’exploten.

A les riberes, envoltant els claps de sagú que han plantat, els baroi també planten cocos (Cocos nucifera), bananes (Musa), taro (Colocasia), canya dolça (Saccharum) i areca (Areca catechu). A les àrees pantanoses arrenquen la nipa (Nypa fruticans), per fer-hi horts amb moltes d’aquestes plantes i encara d’altres. A més, artiguen també petites clarianes en llocs més eixuts al costat del poblat fàcilment accessibles a peu des de casa seva. En aquestes clarianes, renovades cada any, hi planten mandioca (Manihot), bananes (Musa), canya dolça (Saccharum), carbassera (Cucurbita), taro (Colocasia), blat de moro (Zea mays) i síndries (Citrullus) sense dedicar-hi cap cura especial fins a l’hora de la collita. Normalment els horts del poblat s’abandonen després d’una única collita i es deixen en guaret.

Els homes baroi tallen i escapcen les palmeres de sagú dels terrenys de la ribera i les fan baixar surant riu avall fins al poblat. Els troncs es deixen dins de l’aigua, estacats a la riba, un parell de setmanes o més, fins que es necessitin. Les dones extreuen el midó de la medul·la del sagú, que es menja de diverses maneres, per exemple, en forma de bastonets cuits al caliu embolicats en fulles de nipa, de vegades amb coco ratllat; o en forma de sopa, acompanyada ja de verdures, ja de peix fumat, ja de crancs. Alguns escarbats extrets del tronc i la capçada de la palmera de sagú després d’haver-la tallat, es consideren un requisit. Les larves d’escarbat rinoceront són particularment apreciades cuites al caliu embolicades amb fulles de nipa. De fet, la palmera de sagú té una gran varietat d’usos entre els baroi. La medul·la que es llença després de l’extracció del sagú atreu els porcs salvatges, que els baroi cacen. Les fulles es fan sevir en la construcció de cases, per a empallar terres, parets i sostres. També se’n fan bosses i cistells, faldilles, paranys per al peix i xarxes.

Els conreus permanents bàsics: les arrels i els tubercles

Tanmateix, a l’àmbit de les selves plujoses també han evolucionat altres sistemes d’agricultura més estables. Abans de la colonització europea, les poblacions índies de l’Amazònia cultivaven permanentment les riberes, estacionalment inundades, de l’Amazones i encara avui dia alguns grups ho continuen fent seguint mètodes similars. Els maies d’Amèrica Central eren també, abans de la conquesta, agricultors sedentaris que cultivaven els seus productes en camps elevats. El sistema de les “chinampas” que es practica al centre de Mèxic és un exemple de conreu permanent que encara es manté. En qualsevol cas, tant entre els agricultors itinerants com entre els que practiquen una horticultura més sedentària, els conreus bàsics de la majoria dels habitants de l’àmbit de la selva plujosa són plantes productores d’arrels i tubercles: la mandioca, els nyams, el moniato o patata dolça, el taro o colcàs i encara d’altres.

La mandioca

La mandioca (Manihot esculenta) és un dels principals conreus alimentaris del món i constitueix als tròpics un aliment bàsic de subsistència i a la vegada un conreu d’exportació destinat a la producció de midó industrial, tapioca i pinsos per al bestiar; per fermentació, se n’obtenen begudes alcohòliques prou populars (el “pinarri” del Carib, per exemple). La producció mundial supera els 90 milions de tones, repartides en quantitats semblants entre Amèrica del Sud, Àfrica, i Àsia i Oceania.

La mandioca s’ha cultivat des de molt antic a l’Amèrica del Sud, on s’originà el conreu. A la Conca de l’Orinoco se n’han trobat les evidències més antigues, que daten d’uns 4 000 anys enrere. Es creu que fou un dels vegetals que serví d’aliment als primers humans arribats a la regió, i el seu comerç ja fou important entre 4 000 i 5 000 anys enrere. L’espècie ja no existeix en estat silvestre, però hi ha centres de diversitat d’espècies silvestres emparentades a diferents zones del Brasil i del sud-oest de Mèxic. Al final del segle XVI la mandioca fou introduïda a l’Àfrica occidental i arribà al costat oriental del continent, a través de les illes de l’oceà Índic, al final del segle XVIII. Es cultiva a l’Índia des de fa aproximadament 200 anys.

El coneixement indígena de diferents tipus de mandioca és molt sofisticat. Els indis “jarawara” del riu Purus al sud de l’Amazònia brasilera, per exemple, cultiven 22 tipus diferents de mandioca, i els indis tukano, dels confins colombiano-brasilers, en cultiven 140 varietats. També els indis “machiguenga” de la vall del riu Madre de Dios, als confins de Perú i Bolívia, que creuen que els tubercles de la mandioca, com la resta de plantes cultivades, són filles de la Lluna (que en la seva cultura és un heroi civilitzador de sexe masculí que les deixà als humans i els instruí per cultivar-les adequadament perquè no haguessin de menjar terra mai més com feien abans) en cultiven moltes varietats.

Hi ha nombroses varietats de mandioca, diferenciades per l’aspecte de l’arbust i també pel contingut de midó del tubercle. Generalment les varietats es divideixen en dos grups: les dolces i les amargants. Els tubercles de mandioca dolça es couen, es bullen o es mengen com una hortalissa qualsevol, mentre que les varietats amargants porten toxines i s’han de processar elaboradament abans de menjar-les. El suc tòxic que s’extreu en el procés és utilitzat com a verí per a peixos per alguns grups d’indis de l’Amazònia, i també per treure les puces dels gossos. Més de la meitat de les espècies silvestres del gènere Manihot són endemismes de limitada àrea de distribució a l’Amèrica Llatina. És important conservar aquests parents silvestres de la mandioca per poder-los utilitzar en els programes de millora de conreus. Actualment, la reserva silvestre de gens de Manihot es va erosionant per la conversió de l’hàbitat forestal en pastures, i per l’eliminació de les plantes que resulten verinoses per al bestiar.

Els nyams

Els nyams (Dioscorea) són un dels principals conreus de subsistència en els tròpics. Es tracta de plantes enfiladisses, productores d’arrels molt engruixides, carregades de substàncies alimentàries, bé que, a vegades, també fan una mena de tuberositats aèries; la diosgenina i altres substàncies irritants i fins tòxiques presents a les arrels desapareixen amb la cocció. La producció global és d’uns 20 milions de tones anuals, dels quals Nigèria en produeix aproximadament la meitat. Potser la meitat dels agricultors africans depenen dels nyams com a aliment bàsic, i el seu conreu és una part indestriable de la vida quotidiana i cerimonial de molts d’ells. Els nyams també són molt importants a diferents zones de l’Àsia meridional, de Melanèsia, del Carib i de diferents zones del continent americà.

El conreu de nyams per a l’alimentació es desenvolupà separadament a l’Àsia, a l’Àfrica i a l’Amèrica tropical, i s’utilitzaren dotzenes d’espècies diferents (Dioscorea alata, D. esculenta, D. hispida, D. japonica que són d’origen asiàtic, D. cayenensis, D. bulbifera, D. dumetorum, D. rotundata que són africanes, D. trifida, D. floribunda, D. hastata, D. racemosa, que són americanes, i encara moltes altres). Hi ha evidència que els nyams s’han consumit a l’Àsia sud-oriental pel cap baix els darrers 10 000 anys, i es creu que la seva història a l’Àfrica occidental és, com a mínim, igual d’antiga. Se sap molt poc de la història del conreu dels nyams a l’Amèrica tropical, però allí s’han vist eclipsats històricament per la importància de la mandioca. En èpoques de penúria, els nyams silvestres encara són una font d’aliment en els llocs on creixen naturalment. Aquest és l’ús que es fa, per exemple, de Dioscorea lecardi a l’Àfrica occidental, de D. schimperiana tant a l’Àfrica oriental com a l’occidental, i de D. luzonensis a les Filipines. Els semang de Malàisia consumeixen com a mínim 10 espècies diferents de nyams silvestres.

El moniato o patata dolça

Igual que la mandioca, el moniato (Ipomoea batatas) és una espècie d’origen neotropical i se n’han trobat testimonis arqueològics al Perú que podrien tenir una antiguitat de prop de 10 000 anys. El seu conreu s’escampà per tots els tròpics americans ja en època pre-colombina i, després del descobriment d’Amèrica, per la resta del món, fins i tot a latituds no tropicals, com el litoral mediterrani del sud de la Península Ibèrica a l’hemisferi boreal o Nova Zelanda a l’hemisferi austral. Actualment és un conreu de subsistència important, tant a l’Àsia meridional com a Oceania. Així, per exemple, serveix de complement a l’arròs a molts llocs de l’Àsia sud-oriental i és cultivada juntament amb els nyams i el taro a Oceania; fins i tot els maoris, ja ben lluny dels tròpics, cultiven diverses varietats de moniato. Sembla que fins i tot podria haver estat portat a Polinèsia en temps pre-colombins.

El colcàs o taro i altres aràcies

Diverses espècies d’aràcies, com el taro i els “cocoyams”, també són importants fonts d’aliments bàsics de subsistència. Es creu que el taro o colcàs (Colocasia antiquorum [= C. esculenta]), com també la varietat anomenada “dasheen”, es començà a cultivar a l’Índia, d’on s’escampà en direcció E cap a l’Àsia sud-oriental, Xina, Japó i les illes del Pacífic. També s’escampà en direcció W cap a Aràbia i Egipte, on fa més de 2 500 anys que es cultiva, i d’Egipte cap a l’Àfrica tropical.

A l’Àfrica occidental anglòfona el taro es coneix amb el nom d’“old cocoyam”, i té menys importància que el veritable “cocoyam” o taro americà (Xanthosoma), introduït a la regió des del Carib a l’època del comerç d’esclaus, on es coneix amb el nom de “yautia”; avui dia, la producció de taro americà a l’Àfrica occidental ocupa el tercer lloc després dels nyams i la mandioca. Altres espècies d’aràcies comestibles són les orelles d’elefant (Alocasia) i els taros d’aiguamoll (Cyrtosperma), que tenen importància com a conreus de subsistència en diferents zones del Pacífic.

Els fruits cultivats i semisilvestres

Moltes espècies de la selva plujosa produeixen fruits comestibles per als humans, i les més interessants han estat objecte de conreu més o menys regular. L’interès se centrà inicialment en aquells fruits de més elevat valor alimentari, però amb el temps la fruita dolça fruïtiva ha anat prenent més i més importància. Altrament, alguns d’aquests fruits tenen interès com a primera matèria per a l’elaboració de determinats productes derivats, com begudes alcohòliques o substàncies edulcorants.

El nombre d’arbres i fins i tot de lianes o plantes herbàcies productores de fruita dolça comestible és molt elevat a la selva plujosa: només de les Filipines, n’ha estat elaborat un repertori que en censa més de 250. La majoria no són objecte de conreu en absolut, i moltes altres, bé que localment explotades, no reben atencions pròpiament agronòmiques, ja que es tracta d’individus espontanis el creixement dels quals és simplement afavorit mitjançant estassades. Només una selecció reduïdíssima d’espècies, mitja dotzena o poc més, ha generat plantacions a l’engròs, l’anomenada agricultura de plantació. Entre aquest extrem i la senzilla recol·lecció efectuada sobre individus espontanis, hi ha una àmplia gamma de situacions intermèdies, en força casos de les quals és lícit de parlar de conreu. És la fruita d’aquestes plantes conreades més o menys aleatòriament la que apareix en els mercats locals, i fins s’exporta en alguns casos. Altrament, algunes d’aquestes espècies són objecte de conreus més regulars. Tot plegat configura un panorama complex, dels més representatius exponents del qual donem notícia aquí, després que ja se n’hagin esmentat alguns a propòsit de les plantes espontànies recol·lectades amb finalitat alimentària.

Els mangos i afins

Mangos.

Corel

La més important de totes aquestes fruites deu ser, probablement, el mango (Mangifera indica), arbre de la família de les anacardiàcies oriünd de l’Índia, però esdevingut corrent als tròpics humits d’arreu del món. Es tracta d’un arbre de fructificació generosa, del qual es coneixen moltíssimes varietats. De fet, el mango és de les poques espècies tropicals que ha experimentat un procés de millora genètica a través del conreu i de la selecció agronòmica; se n’han inventariat més de 500 varietats diferents. Les millors donen fruits saborosos i tenen una aroma característica, relativament lliures de les fibres que tan desplaents resulten en les varietats més rústegues o en els fruits poc madurs. Els mangos són consumits com a fruita de taula, però també com a components d’ensalades. Se n’estima una producció mundial anual de prop de les 100 000 tones.

El mango ver (Mangifera indica) és certament l’espècie més difosa, el mango per antonomàsia, però només a la península de Malaca es fan més de 20 espècies més de mango amb fruit comestible, 11 de les quals es cultiven als poblats com a fruita de consum local. Als mercats de l’illa de Borneo es poden trobar 14 espècies indígenes de mango, 5 de les quals només es troben a la selva, mentre que d’altres són de semiconreu. Aquests mangos, desconeguts fora de la seva àrea d’origen, són localment molt apreciats i identificats amb noms específics: “binjai” (M. caesia), “lanjut” (M. lagenifera), “bachang” (M. foetida), “bambangan” (M. panjang), “kuini” (M. odorata), etc. A tot el sud-est asiàtic també s’aprecia el “kundang” (Bouea macrophylla), semblant al mango.

Les ambarel·les (Spondias) també s’assemblen als mangos i pertanyen a la mateixa família, però no són d’origen asiàtic. L’ambarel·la vera (S. cytherea) és originària de l’illa de Reunió, però es cultiva en molts indrets tropicals. A Amèrica n’hi ha diverses d’indígenes, algunes de les quals es cultiven, com els mombins (S. mombin, S. purpurea) i altres són objecte de recol·lecció en exemplars espontanis (S. venulosa).

Les papaies, les xirimoies, el durió i altres fruites

Papaies.

Corel

Després dels mangos, les papaies i les xirimoies són les fruites tropicals de petita plantació més difoses. Les papaies, en concret, poden trobar-se en qualsevol mercat i fins se’n fa una certa comercialització exportadora. Però hi ha encara moltes altres fruites dolces tropicals pròpies de les àrees de selva, com els rambutans, les guaiabes o els mangostans. Tradicionalment apreciades en els mercats locals, la seva importància augmenta de pressa, a mesura que el gust per l’exotisme les fa cada vegada més presents en els mercats internacionals.

El papaier ver (Carica papaya) produeix les papaies més comunes des del punt de vista del consum. Es tracta d’una planta herbàcia de port arbori, dioica, probablement originària de l’Amazònia andina, però cultivada avui dia arreu del món tropical, en qualsevol hortet o pati casolà; actualment, no se’n coneixen individus silvestres. Els individus femenins produeixen, al llarg de la tija, nombrosos i enormes fruits de pell llisa i polpa taronja, carregats de granes: les papaies, consumibles com a fruita de taula, però també en ensalades. Tanmateix, existeixen una colla d’espècies semblants, moltes d’elles semisilvestres, els fruits de les quals poden trobar-se en els mercats locals sud-americans: C. cauliflora, que és mesoamericana, C. microcarpa, plantada pels indígenes de Darién, C. stipulata i C. pubescens, que apareixen a les selves de muntanya, etc.

Els xirimoiers (Annona, Rollinia), originaris dels tròpics americans, pertanyen a la família de les annonàcies. Hi ha una setantena d’espècies diferents, la majoria petits arbres, una dotzena de les quals és objecte de cultiu. El xirimoier ver (Annona cherimola) és més aviat propi de la selva de muntanya, mentre que el xirimoier blanc o “anón” (A. squamosa), que és el que dóna el fruit més saborós de tots i potser l’espècie més àmpliament cultivada, i el guanabaner (A. muricata), que fa una fruits enormes (20-30 cm, 3,5-4,5 kg), les guanàbanes, emprats per a fer sorbets, viuen al domini de la selva de plana; també són prou apreciades A. reticulata, A. diversifolia i A. purpurea, com també les biribes (R. deliciosa, R. jimenezii, R. emarginata), de fruits semblants però més rugosos i igual de grans.

El durió (Durio zibethinus) té una remota semblança externa amb les xirimoies, i comparteix amb elles el fet d’oxidar-se ràpidament un cop obert. El seu origen i la seva natura, però, són ben diferents: el durió és una bombacàcia originària de Malàisia, d’on a penes ha sortit, bé que hi és cultivada activament. De fet, els durions, que semblen un meló espinós, fan de molt mal transportar perquè es malmeten de seguida. Són localment molt apreciats, bé que fan una olor dolça insuportable per a les persones que no hi estan avesades.

La família de les sapindàcies té diversos fruits molt valorats en els mercats tropicals asiàtics i cada vegada més en el món en general, carateritzats pel fet de presentar-se en generoses infructescències, posseir una pela dura i aspra, i una polpa gelatinosa. Sens dubte el més conegut arreu és el litxi (Litchi chinensis), originari del sud-est asiàtic, de pela vermellosa i coriàcia, i popularitzat a través dels restaurants xinesos i de la seva conserva en almívar, però a tota Malàisia són més corrents el rambutans (Nephelium lappaceum, N. mutabile), de pela eriçada de garfis tous, que també es cultiven en altres regions tropicals del planeta. Els longans (Dimocarpus longan, D. malaiense), igualment procedents del sud-est asiàtic, s’assemblen al litxis, però tenen la pela marronosa.

El guaiaber (Psidium guajava) és una mirtàcia neotropical cultivada des de temps antiquíssims, ja que els inques estengueren el consum dels seus fruits, les guaiabes, en una amplíssima àrea d’Amèrica del Sud; actualment es conrea arreu del món tropical. Les guaiabes són una mena de baies, la polpa de les quals, de colors diversos i molt rica de vitamines i fina de gust, admet el consum directe i la preparació de gelees per mor del seu elevat contingut de pectines. Una espècie afí d’origen brasiler (P. littorale [= P. cattleianum]) és també objecte de conreu local, al costat d’un enorme repertori d’altres espècie del gènere, més d’un centenar, els fruits de les quals també són poc o molt consumits.

Eugenia i Syzygium són dos gèneres també de mirtàcies, pròxims als guaiabers, que produeixen un sens fi de fruits dolços comestibles, a més de tenir entre el seus representants el famós clau o clavell d’espècia (Syzygium aromaticum [=Eugenia caryophyllata]) tractat a l’apartat corresponent. Cal esmentar, entre les espècies més difoses, el jambu o pomarosa (S. jambos) i els jambolans (S. cumini, S. malaccense, S. aquea), que són d’origen asiàtic, i la pitanga (E. uniflora) i espècies afins (E. brasiliensis, E. dombeyi).

Restaria encara un calaix de sastre amb moltíssimes espècies de famílies diferents comercialitzades en els mercats locals o fins en àmbits més amplis. Sense cap especial relació entre elles esmentarem el mangostaner (Garcinia mangostana), una del centenar d’espècies d’aquest gènere de gutíferes, oriünd de Malàisia, que produeix fruits comestibles, els mangostans, de deliciosa i finíssima polpa blanca i cremosa, i el mamei (Mammea americana) de les Antilles, de fruits igualment deliciosos; el santol i el langsat o duku (Sandoricum koetjape i Lansium domesticum), dues meliàcies indomalaies de fruits vagament semblants als mangostans; les caramboles (Averrhoa carambola, A. bilimbi), oxalidàcies productores de curiosos fruits de secció estrellada, molt àcids, populars al sud-est asiàtic; els diversos sapots, fruits normalment molt saborosos de diferents sapotàcies de les selves neotropicals, com Calocarpum mammosum i Chrysophyllum cainito, molt populars a les Antilles sota els noms locals de “mamey sapote” i “caimito”, el mateix “zapote” o acras (Manilkara zapota) fornidor del xicle amb què es fa el xiclet, la lúcuma o canistel (Pouteria campechiana [= Lucuma nervosa]), etc.

Alguns dels fruits de la selva, finalment, no són consumits en cru com fruita dolça, sinó cuinats o bé tractats com a aliment bàsic no fruïtiu. Potser el cas més representatiu d’aquesta situació és el fruit de l’arbre del pa. L’arbre del pa (Artocarpus altilis) és una moràcia que té un lloc en les faules de la història del colonialisme europeu. Pràcticament desconegut com a aliment pels europeus d’avui, les primeres descripcions que el capità Cook i els tripulants dels seus vaixells feren del fruit d’aquest arbre al segle XVIII promogueren una visió d’aquesta senzilla planta alimentària com un “conreu meravellós”. Els primers exploradors del Pacífic quedaren veritablement impressionats per aquest arbre “el fruit del qual és el pa mateix”. El fruit de l’arbre del pa, cuinat de maneres ben diverses, és encara avui l’aliment bàsic en algunes illes del Pacífic, tot i que ara es cultiva també extensament a les terres baixes d’altres països tropicals. D’altra banda, l’arbre també dóna fusta, fibra i làtex. Malgrat la seva importància per a les economies de subsistència, l’arbre del pa ha rebut poca atenció com a planta alimentària. D’altres espècies emparentades que s’aprofiten com a aliment són Artocarpus integer i A. heterophyllus, cultivades principalment a l’Àsia meridional pels seus fruits. Algunes espècies silvestres també serveixen d’aliment a l’Àsia sud-oriental i al Pacífic.

Els fruits de les palmeres

La importància de les palmeres en les economies locals dels humans de la selva és recurrentment evocada en els diferents apartats (alimentació, materials constructius, etc.). També en el cas dels fruits comestibles cal prestar-hi una atenció especial. Del babaçú (Orbignya phalerata) i el buriti (Mauritia flexuosa) ja s’ha comentat l’ús com a espècies sotmeses a recol·lecció a l’engròs, mentre que les palmes d’oli (Elaeis i altres gèneres) són específicament tractades a l’apartat de l’agricultura de plantació, atesa l’enorme difusió d’aquests conreus.

Hi ha, per contra, un altre seguit de palmeres que, ben a l’inrevés, no són quasi o gens cultivades, baldament forneixin fruits de gran interès en els mercats locals. A l’àmbit neotropical és el cas de les acrocòmies (Acrocomia panamensis, A. totai), de les astrocàries (Astrocaryum aculeatum [= A. vulgare], A. tucuma, A. chonta), de les atalees (Attalea spectabilis, A. agrestis), de la jessènia o patauà (Jessenia bataua), dels enocarps (Oenocarpus) i molt especialment del bactris o “pejibaye” (Bactris gasipaes), els ramells de fruits de la qual es troben una mica arreu de l’Amèrica tropical, tot i la dificultat de recol·lectar-los a causa de les temibles espines que eriça tot l’estípit d’aquesta palmera.

Al sud-est asiàtic són amplament consumits els fruits de la palmera salac (Zalacca), prou semblants als del buriti, i sobretot tenen un rol social de de primera magnitud els de l’areca (Areca catechu), utilitzats com a masticatori mesclats amb calç i amb fulles fresques de bètel (Piper betle).

Els fruits edulcorants o alcoholitzables

Moltes palmeres, d’altra banda, s’han utilitzat extensament per a la producció local de substàncies dolces. És el cas del kitul (Caryota urens), espècie originària de les selves humides del sud de l’Índia i de Sri Lanka. De la inflorescència tendra del “kitul” se n’extreu la saba, que és dolça. Aquesta és fermentada per a fer-ne “toddy”, una beguda alcohòlica, o bé concentrada per a preparar el “jaggery”, una mena de caramel cristal·lí. El “jaggery” és popular com a substitut del sucre i té bona sortida en els mercats locals. L’extracció del kitul és una manufactura domèstica ben establerta a algunes zones de Sri Lanka, amb uns mètodes tradicionals que es transmeten de generació en generació. Malauradament, segles d’extracció de les plantes silvestres han provocat que l’espècie, que mai no s’ha cultivat, hagi esdevingut rara. Hi ha altres palmeres amb un ús semblant com ara la palmera nipa (Nypa fruticans), la saba de la qual es fa servir per fer sucre, vinagre i una popular beguda fermentada coneguda a les Filipines amb el nom de tuba, o bé, també en alguns llocs de les Filipines, la palmera buri (Corypha elata [= C. utan]). Amb els fruits de la palmera Acrocomia vinifera, mesoamericana, es prepara una beguda fermentada.

Algunes altres plantes de la selva plujosa han despertat un interès considerable pel seu potencial comercial com a edulcorants naturals. El “katemfe” (Thaumatococcus danielli), una marantàcia de la selva plujosa de l’Àfrica occidental, dóna uns fruits de color carmesí que contenen una substància gelatinosa, la taumatina, que és una proteïna d’una dolçor fins a 4 000 vegades més gran que la de la sacarosa. Aquests fruits es xuclen com a caramels i també es fan servir per endolcir els cuinats. La taumatina extreta d’aquests fruits és molt utilitzada al Japó per afegir a begudes, xiclets i cigarretes, i es ven també com a potenciador del sabor. La patata de Guinea o fruit de la sort (Dioscoreophyllum cumminsii) és una menispermàcia de fruits vermells que contenen una proteïna, la monel·lina, també molt més dolça que el sucre, utilitzada com a edulcorant. Els fruits de l’“asaa” o fruita miraculosa (Synsepalum dulcificum), una sapotàcia que també viu a la selva plujosa de l’Àfrica occidental, produeix una altra proteïna, la miraculina, capaç de transformar en dolç el gust agre.

L’agricultura de plantació

A partir de la colonització europea dels tròpics, i en concret a l’àmbit de la selva plujosa, s’han desenvolupat àrees extenses de plantacions destinades a la producció a gran escala d’aliments o d’altres productes destinats a l’exportació. Sovint això ha comportat la tala de grans extensions de selva original i el desplaçament de sistemes agrícoles de subsistència més ben adaptats al medi. La producció industrialitzada de conreus de plantació per a l’exportació al mercat internacional contrasta amb la quotidiana agricultura de subsistència que practiquen milions de persones a la selva i als seus marges. Mentre que els conreus per a l’exportació considerats rendibles es realitzen com a monocultius, l’agricultura tradicional habitualment produeix una gran varietat de collites sense adobs artificials, insecticides ni altres productes agroquímics.

Els grans plantadors, en efecte, foren el principal braç econòmic de les administracions colonials, i es convertiren després en l’eix de l’activitat de la majoria dels nous països independents, amb tota la càrrega de problemes inherents a les situacions de monocultiu (manca de conreus alimentaris diversificats a l’època colonial, supeditació als preus de mercats monopolístics actualment). A l’àmbit de la selva plujosa, les plantacions més extenses són les de l’arbre del cautxú, seguit per la palma d’oli i pel cacau.

La canya de sucre

Les dolçors del sucre han estat font de plaer durant més de 5 000 anys. Totes les plantes verdes produeixen sucres, de manera que durant segles se n’han extret els xarops dolços, amb inclusió de la mel, l’edulcorant per antonomàsia, obtingut certament de les abelles, però a partir de les seves libacions. Actualment dues espècies proporcionen la major part de la producció mundial de sucre: la bleda-rave sucrera (Beta vulgaris), una espècie originària d’Europa, que començà a ser cultivada per a la producció de sucre al començament del segle XIX i que forneix la quarta part del sucre consumit al món, i la canya de sucre o canya dolça (Saccharum officinarum), una planta herbàcia fistulosa d’origen tropical, que en forneix les tres quartes parts.

L’actual canya de sucre, de la qual no es coneixen els ancessors silvestres, és una gramínia de 2,53,5 m d’alt que creix fent una mena de tofes fulloses. El sucre s’hi acumula precisament a la canya, com a subproducte metabòlic, i hi ateny la màxima concentració al cap de 10-14 mesos d’haver iniciat la brotada, coincidint amb l’inici de la marcescència de les fulles. És aleshores que les canyes són tallades arran, en la majoria dels casos a mà, a cops de matxet, en una operació dura, la “zafra”, que forma part de l’èpica històrica de les plantacions, recollida en innombrables relats literaris. La nova plantació es fa per via vegetativa, mitjançant esqueixos.

Hom creu que la primera domesticació de la canya de sucre tingué lloc a Nova Guinea, i aquest és encara el centre primari de diversitat per a aquest conreu. El conreu era conegut a l’Índia 3 000 anys enrere. Els àrabs el portaren a Egipte, a Sicília i a l’al-Andalus entre el segle VIII i el X de l’era cristiana. Al segle XII ja hi havia a l’Europa cristiana un cert consum de sucre de canya provinent de Sicília, del País Valencià i de l’orient mediterani, però era un producte car, que no era a l’abast de tothom, de manera que l’edulcorant ordinari era encara la mel. Els portuguesos introduïren el conreu de la canya primer a Madeira i més tard al Brasil, mentre que els castellans ho feren primer a les Canàries i després a les Antilles. Amb el desenvolupament de les plantacions del Nou Món, amb mà d’obra esclava, a partir del segle XVI els abans pròspers trapigs o molins sucrers del País Valencià, de Mallorca i de Sicília hagueren de plegar, però l’ús del sucre es començà a generalitzar. En el segle XVII, Brasil dominava la producció mundial de sucre, en mans de plantadors portuguesos i holandesos. Les plantacions de sucre se situaven principalment a la costa, on la terra era fèrtil i l’accés als ports marítims relativament fàcil. Els colonitzadors europeus adoptaren el mètode de tallar i cremar per cultivar la canya i consumiren grans quantitats de llenya per al manteniment dels forns de refinar el sucre. D’aquesta manera, grans àrees del nord-est del Brasil foren desforestades ràpidament.

Actualment la canya de sucre es cultiva en molts dels països càlids del món. El Brasil, els països caribenys i l’Índia en són encara els principals productors; la producció total mundial és de prop del milió de tones. La base genètica de la planta cultivada és molt limitada. Per sort, aquest fet ha dut al desenvolupament de programes de recollida i de conservació ex situ de varietats de canya de sucre. També hi ha la necessitat de protegir el valuós germoplasma de la canya de sucre silvestre i les espècies emparentades, que es van perdent com a conseqüència de la destrucció del seu hàbitat natural a Malàisia, Indonèsia i Papua Nova Guinea.

Les bananes i els ananàs

Les dues fruites tropicals més difoses al món són la banana, el fruit del bananer, una planta herbàcia de grans proporcions de la família de les musàcies, i l’ananàs, la infructescència d’una bromeliàcia.

Les bananes o plàtans

Bé que originaris del sud-est asiàtic, actualment es troben plantacions de bananers (Musa) arreu del món tropical, a més d’exemplars més o menys aïllats, i fins i tot més o menys assilvestrats, a qualsevol clariana de la selva o a qualsevol hort domèstic. Es tracta quasi sempre d’exemplars reproduïts vegetativament, perquè les bananes no són viables com a fruit. Els bananers produeixen unes curioses i enormes infructescències (35-50 kg) d’aspecte característic, els rams de bananes, capçades per unes bràctees acolorides que protegeixen ramells de flors femenines. Això, i l’aspecte de palmera, amb grans fulles esfilagarsades amb pecíols que constitueixen l’aparent “tronc” de la planta, donen als bananers una morfologia inconfusible. I el cas és que aquesta gran estructura vegetativa, alta de 3-4 m, que es fa en qüestió de mesos, és abatuda després de cada recol·lecció, i rebrota sense problemes.

De fet, se’n cultiven tres espècies, dues que forneixen bananes mitjanes o petites, consumibles com a fruita de taula (Musa sapientium, M. cavendishii [=M. nana]), i una altra (M. paradisiaca) que forneix bananes grosses, consumibles cuites o processables per a l’obtenció de farina, perquè el seu percentatge de midó és força alt. Tanmateix, no hi ha acord entre els diversos autors sobre l’existència real de tres tàxons específics diferents, car aquestes tres espècies o varietats bàsiques són estèrils, de manera que no se’n pot comprovar la capacitat hibridativa, i hi ha, a més, un nombre immens de varietats derivades de cada una d’elles que complica qualsevol apreciació. En efecte, existeixen moltes variants, sobretot entre les formes de taula —a vegades abusivament anomenades plàtans en l’àrea llatina—, de mides i colors diversíssims.

La història antiga del conreu de la banana no és del tot clara. En tot cas, és segur que la domesticació es produí fa milers d’anys: hi ha testimonis de l’existència de bananers cultivats devers l’any 1100 aC a Assíria. Ben aviat els bananers degueren arribar a la Polinèsia, atès el grau d’integració aconseguit, i també a l’Àfrica intertropical; a la primeria del segle XVI foren introduïts a les Antilles, des d’on s’estengueren per tota la zona neotropical. Les plantacions americanes (Brasil i Mesoamèrica, sobretot), índies i filipines forneixen la major part de la collita comercialitzada internacionalment, que és de prop de 40 000 tones anuals. Algunes companyies en detenen o n’han detingut el monopoli, cosa que, de retruc, els ha donat un poder enorme sobre els estats productors (les anomenades “repúbliques bananeres”).

En la selva plujosa de l’Àsia sud-oriental i del Pacífic encara es poden trobar bananers silvestres (Musa acuminata, M. balbisiana), els fruits dels quals, fèrtils, formen part de la dieta local. Aquestes bananes silvestres també podrien ser importants per a futurs programes de reproducció. La base genètica de la banana de conreu és molt limitada i depèn d’uns quants clons triploides desenvolupats a partir de M. acuminata i M. balbisiana. Aquestes espècies estan ben adaptades al conreu comercial i al transport de llarga distància però mostren poca resistència a certes malalties.

Els ananàs o pinyes americanes

Les espècies d’ananàs o pinya americana (Ananas) són originàries de les terres baixes neotropicals. La que amb el temps ha estat objecte d’un conreu més sistemàtic és A. comosus [=A. sativus], inicialment descoberta i domesticada pels guaranís, però n’hi ha d’altres, objecte de recol·lecció ocasional per les poblacions indígenes (A. bracteatus, A. guaraniticus, A. microcephalus, etc.). Totes comparteixen el característic aspecte de bromeliàcia: una roseta de fulles allargassades, al centre de la qual es fa primer la inflorescència i després la infructescència o “pinya”. Curiosament, les varietats agronòmiques de l’ananàs que avui dia són objecte de conreu arreu dels tròpics humits, no s’originaren a Amèrica, sinó a Europa. Ja en èpoques pre-colombines l’ananàs era conreat a les Antilles, i més tard ho fou a la conca orinòquica. A la primeria del segle XIX, exemplars cultivats a la Guaiana foren portats als hivernacles de Versalles, on s’obtingueren les varietats actualment comercialitzades. Les principals plantacions d’ananàs es troben a Hawaii, Amèrica Central i Costa d’Ivori. Una part considerable de la producció es comercialitza enllaunada.

Els olis de palma

La palma d’oli vera (Elaeis guineensis) és una palmera originària de clarianes i àrees marginals de la selva plujosa africana, no excessivament ombrejades. Els seus petits fruits ovalats, de 3 a 5 cm de llarg i agrupats en denses infructescències esfèriques, produeixen dues menes d’oli: l’oli de palma pròpiament dit, que s’extreu de la polpa dessecada i premsada, i la del pinyol o palmist, que se separa de la polpa abans de premsar-la. El primer és força semblant a l’oli d’oliva, mentre que el segon s’assembla més a l’oli de coco; l’un i l’altre són productes d’exportació usats per la indústria alimentària dels països industrialitzats, tot i que també hi ha un consum important d’oli de palma a la cuina local dels països productors de l’Àfrica occidental (de Guinea fins a Angola). Els països que n’exporten més són Malàisia i Indonèsia, on el conreu fou introduït fa amb prou feines un segle, i està creixent molt la producció d’alguns països americans, entre els quals destaquen Colòmbia i Equador.

A la conca amazònica hom cultiva també, a un nivell molt més modest, la palma d’oli americana (Elaeis oleifera). Semblantment, hom obté oli d’una colla d’altres palmeres del grup dels babaçús (Orbignya martiana, O. oleifera, O. cohune) i dels astrocaries (Astrocaryum murumuru, A. tucuma, A. vulgare).

El cacau

Grans de cacau acabats de collir.

iStockphoto.com - Typogigo

El cacau (Theobroma cacao) és un arbret de la família de les esterculiàcies, originari del sotabosc de l’Alt Amazones, cultivat des de temps remotíssims pels indis mesoamericans, a qui en devem el nom vulgar actualment difós arreu: “cacahuatl” és una paraula nàhuatl, derivada del maia “cacahu”. És un de tants casos de plantes cauliflores de la selva, amb uns fruits que, doncs, pengen del tronc i que, a la maturitat, contenen un elevat nombre de llavors, els grans de cacau pròpiament dits, amb els quals es fa la xocolata. Bé que hi ha una dotzena d’espècies del gènere a l’àrea neotropical (abusivament, se n’ha descrit una vintena), només cinc fan fruits comestibles: T. bicolor, T. canumanense, T. subincanum (localment anomenat “cupuí” i “cacao de monte”), T. grandiflorum (el “cupauçú” dels indis de Pará i Maranhão, àrea on l’espècie existeix encara en estat silvestre, i hi és també cultivada des de temps pre-colombins) i T. cacao.

El cacau usualment cultivat (Theobroma cacao) fa, com els seus congèneres, fruits de polpa comestible, però s’aprecia sobretot per les granes. Se’n coneixen tres varietats distintes, que es corresponen als tres centres de diversificació genètica dels exemplars cultivats: l’anomenat cacau “criollo” mesoamericà, descendent segurament dels primers individus cultivats, de fruits rugosos, grocs o vermellosos; l’anomenat cacau “forastero” amazònic, de fruits llisos i de tons verdosos o blanquinosos, el més difós; i el cacau “trinitario”, difós a partir de l’illa de Trinidad i Veneçuela, de fruits molt rugosos, en altre temps molt apreciat.

El cacau, fidel als seus orígens, vol ser conreat a mitja ombra i sota un clima humit i calent. Fins al segle XIX, només es conreà a l’àrea neotropical i a les Filipines, però aleshores, des del Brasil, passà a Bioko, d’on es difongué pels tròpics africans humits; també començà de cultivar-se a Java i a Sri Lanka. Les immenses plantacions africanes i brasileres actuals (Costa d’Ivori, Nigèria, Ghana, i l’estat de Bahia, sobretot), i en menor mesura les malàisies, en són els màxims productors mundials, de prop d’un milió de tones anuals. De fet, se n’exporten només les granes, havent-les alliberat de la polpa en què es troben contingudes (unes 25-40 per fruit) i fetes fermentar lleugerament durant uns dies: és durant aquest procés d’assecatge i fermentació espontània que perden l’amargor inicial, prenen un to torrat vermellós i adquireixen l’aroma que els és característica. Aquests grans de cacau tenen un elevat contingut de greixos o mantega de cacau (45-50%) i en proteïnes (12-14%), i sobretot estan dotats d’un alcaloide singular, la teobromina (1,5%), responsable de moltes de les propietats del producte que se’n fa: la xocolata.

El tast i la flaire de les espècies

Entre les plantes de la selva plujosa utilitzades amb finalitat alimentària, les productores d’espècies de cuina ocupen una posició singular, a cavall de la recol·lecció i del conreu. En el passat, les espècies tropicals eren articles recol·lectats normalment d’individus espontanis i molt apreciats; actualment se’n manté l’interès, tanmateix apaivagat, però se’n practica un conreu generalitzat. En tot cas, la recol·lecció a la selva no és cap raresa.

El món de les espècies

Sota la denominació genèrica d’espècia, tanmateix, s’engloben productes sempre vegetals, però de natura molt diversa: poncelles, fruits, llavors, escorces, arrels… L’única característica comuna és la possessió d’aromes, essències o principis químics singulars, normalment inexistents en la flora europea de l’època, i per això mateix reputables d’exòtics, asiàtics quasi sempre. Actualment, hom continua parlant d’espècies per a referir-se a aquesta mena de productes, però la llista s’ha eixamplat molt, amb noves incorporacions d’origen americà, africà i fins europeu mateix. En tot cas, alguns dels productes que tenien o tenen la consideració d’espècia no procedeixen de la selva plujosa, per exemple el safrà, el pebre vermell, l’anís estrellat o badiana, les mostasses i moltes granes d’umbel·lífera (cilandre, comí, anís, anet, etc.).

El comerç d’espècies exòtiques de l’Orient té més de 2 000 anys d’existència a Europa. Les rutes, molt concorregudes, anaven cap a l’oest des de la Xina, l’Índia, Sri Lanka i Indonèsia, i travessaven l’Afganistan i l’Iran fins a arribar a Europa. Així, les selves intertropicals, inicialment les asiàtiques, van ser percebudes pels europeus com a simples i cobejables centres proveïdors d’espècies, les quals eren de valor incalculable com a medicaments, reals o pretesos, per a fer perfums, per a preparar begudes i, en especial, per a corregir els gustos desplaents de les menges quotidianes, sovint en dubtós estat de conservació. Actualment, la comercialització de les nou espècies més importants de la selva plujosa representa un volum de negoci de més de 150 milions de dòlars anuals, xifra que cal doblar o triplicar quan arriben al comerç a la menuda.

Les espècies reines: el clau, la nou moscada i el pebre

Les tres espècies històricament més importants han estat, i de fet encara són, el pebre, la nou moscada i el clavell o clau d’espècia. El clavell d’espècia, que és el botó floral assecat de la mirtàcia Syzygium aromaticum [=Eugenia caryophyllata], i la nou moscada, que és la llavor de la miristicàcia Myristica fragrans, provenen de les Moluques; el pebre són els fruits del pebrer (Piper nigrum), una piperàcia originària de l’Índia.

El clavell o clau d’espècia i la nou moscada foren tan importants històricament que l’interès per trobar una ruta millor cap a les Moluques conduí al descobriment de les Amèriques. Més tard, al principi del segle XVI, un grup de petites illes volcàniques a les Moluques del Nord, conegudes com les Illes de les Espècies, foren descobertes pels portuguesos quan buscaven clavell d’espècia per al mercat europeu. Els portuguesos hi establiren un monopoli comercial que finalment caigué en mans de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals un segle després. Actualment, la producció de clavell d’espècia es dóna majoritàriament a Zanzíbar i Pemba, davant de les costes orientals d’Àfrica, a Tanzània, i també en són productors importants Madagascar i Indonèsia. Una proporció important de la producció indonèsia d’aquesta espècia es dedica a les cigarretes “kretek”, que contenen una barreja de clavell d’espècia i tabac.

L’arbre de la nou moscada (Myristica fragrans) és una miristicàcia originària de les Moluques orientals. Els holandesos en monopolitzaren el comerç entre la meitat del segle XVII i el principi del segle XIX, mitjançant la restricció forçosa del seu conreu a Ambon i Banda, dues petites illes de les Moluques. Que la nou moscada s’escampés a altres illes s’ha atribuït en part als coloms frugívors que es traslladen d’una illa a una altra. Avui en dia Indonèsia encara és un país productor important i Grenada, a les Petites Antilles, n’és un altre centre de conreu. De la nou moscada s’aprofita tant l’endocarp del fruit (la nou moscada pròpiament dita) com l’aril de color vermell que el recobreix parcialment, del qual s’obté, un cop assecat i triturat, el macis.

Un altra espècia important de la selva plujosa és el pebre. Exemplars silvestres de pebrers creixen als Ghats Occidentals de Malabar, probablement el centre on se n’originà el conreu. El pebrer fou dut al sud-est asiàtic des de l’Índia en forma d’esqueixos. Trobar accessos als llocs de producció del sud-est d’Àsia fou un estímul important per als viatges marítims dels europeus dels segles XV i XVI, mentre que la introducció del pebrer a altres parts dels tròpics és relativament recent; actualment és cultivat, principalment per petits productors, en països com Malàisia, Indonèsia i el Brasil. A més del pebrer ver (Piper nigrum) també existeixen els anomenats pebrers llargs (P. retrofractum, P. longum), de Java i d’Assam i Bengala, fornidors del pebre més apreciat en l’antiguitat clàssica.

El cardamom, la vainilla i altres granes i fruits

El cardamom és una espècia costosa, derivada dels fruits assecats o bé assecats i adobats d’Elettaria cardamomum, una zingiberiàcia originària de l’Índia. Actualment es cultiva principalment a l’Amèrica Central, l’Índia i a Sri Lanka, però els fruits silvestres també són comercializats. A Sri Lanka, la varietat cardamomum es cultiva extensament a l’ombra de la coberta natural de la selva, en àrees muntanyoses; la varietat silvestre (major) es troba amb freqüència a les selves plujoses de terra baixa.

La vainilla (Vanilla planifolia) forneix l’espècia més important de les originàries del Nou Món. Autòctona d’Amèrica Central, les tavelles d’aquesta orquídia enfiladissa ja eren utilitzades en temps pre-colombins pels asteques per a aromatitzar la xocolata, costum que els europeus no deixaren d’imitar, i que feren extensiu als pastissos i als gelats. L’espècia de vainilla es prepara deixant assecar i curar les tavelles, a fi que, per acció enzimàtica espontània, uns determinats glucòsids esdevinguin els cristalls de l’agent aromàtic de l’espècia. La vainilla fou introduïda per primera vegada a Europa pels volts de l’any 1510. Actualment, els principals productors són Madagascar, les Seychelles, Reunió i les illes Comores.

Com a succedanis de la vainilla, a vegades es comercialitzen els fruits de Vanilla pompona, també una aroma sintètica derivada de l’euglenol, anomenada vainillina, i en especial la fava tonca, la llavor del cumarú o sarràpia (Dipteryx odorata), que és utilitzada per a aromatitzar els menjars i el tabac (sobretot, antigament, el rapè). El cumarú és un gran arbre de la família de les papilionàcies, abundant a moltes riberes dels grans rius del nord de l’Amazònia i de les Guaianes, principalment a Veneçuela, que n’és el principal productor. Bona part dels fruits que se’n comercialitzen prové de plantes silvestres. Recentment, el comerç de la fava tonca ha disminuït a causa de la preocupació sorgida per la possible toxicitat de la cumarina, un dels seus components actius.

Dues espècies més mereixen ser esmentades. El pebrer de Jamaica (Pimenta dioica), un petit arbre mesoamericà de la família de les mirtàcies, amb els fruits verds assecats del qual s’elabora el pebre anglès o melegueta anglesa, una espècia que sembla una mescla de clau, canyella i nou moscada; Jamaica, on l’arbre creix sense a penes cultivar-lo, n’és el principal productor comercial. La grana del paradís o melegueta vera són les llavors de la zingiberàcia herbàcia Aframomum melegueta, usades com a substitut del cardamom; es recullen generalment d’individus silvestres o cultivats a diferents països de l’Àfrica occidental.

Les escorces de canyella

El canyeller ver (Cinnamomum zeylanicum, C. aromaticum) és una lauràcia originària de Sri Lanka, famosa des d’antic per la seva aromàtica escorça, la canyella. A Sri Lanka, de fet, prosperen set o vuit espècies més de canyeller, inclosa el recentment descobert, a la selva de Sinharaja, C. sinharajensis, cap de les quals no pot superar, però, la finor de C. zeylanicum. La canyella és l’escorça dels llucs joves posada a secar i presentada en tires cargolades sobre elles mateixes, o bé en pólvores. L’aldehid cinnàmic és l’agent causant de la seva aroma tan característica, molt apreciada en pastisseria i en perfumeria. Si bé l’aromàtica escorça de la canyella s’ha recollit de la selva plujosa de Sri Lanka des de fa segles, els primers conreus començaren durant la colonització holandesa de l’illa als segles XVII i XVIII, després que ells mateixos, els portuguesos i els anglesos controlessin el comerç de la canyella ceilanesa obtinguda dels canyellers silvestres.

Més antic encara que el comerç de la canyella vera és el de la canyella de la Xina, escorça de característiques semblants, bé que d’inferior qualitat, obtinguda del canyeller de la Xina (Cinnamomum cassia) i encara d’altres canyellers del sud-est asiàtic (C. tamala, C. burmannii i C. loureirii). Finalment, l’anomenada canyella blanca és obtinguda de Winterana canella, un arbret de la família de les canel·làcies oriünd de les terres del Carib.

La cúrcuma, el gingebre i altres rizomes

La cúrcuma s’obté dels rizomes de Curcuma longa [=C. domestica], una zingiberàcia originària de l’Àsia sud-oriental. La cúrcuma és doblement important en el món de les espècies: com a colorant alimentari permet de tenyir de groc les menges, i és per això que també se l’anomena safrà d’Índies, i com a condiment constitueix l’ingredient fonamental del curri. La cúrcuma és àmpliament conreada a l’Índia i a Malàisia; també s’explota una cúrcuma silvestre (C. aromatica), pròpia de les selves humides del sud de l’Índia i de Bengala occidental, que semblantment s’utilitza com a remei per al mal de cap.

Els rizomes del gingebre (Zingiber officinale), una altra zingiberàcia herbàcia, originària del sud de la Xina, són també molt valorats. Els rizomes de gingebre es preparen bullits i en almívar o bé secs i curats, que és la forma més corrent. Contenen un aromàtic oli essencial volàtil, responsable de la seva olor característica, i una oleoreïna no volàtil, el zingiberè, responsable del seu gust picant i capaç de dilatar els vasos sanguinis cutanis, cosa que causa sudoració primer i sensació de frescor després, raó per la qual el gingebre és molt apreciat en els països càlids. El gingebre s’empra com a condiment i per a preparar una popular beguda refrescant. N’hi ha conreus a quasi tots els països tropicals i també al Japó.

Les zingiberàcies encara tenen altres representants productors de rizomes amb interès com a espècia, però de difusió més local. És el cas de les galangues (Alpinia officinarum i A. galanga), oriündes del sud de la Xina i del sud-est asiàtic respectivament, i de dues espècies igualment indomalaies, molt usades a l’Àsia meridional: la galanga falsa (Kaempferia galanga), i la zedoària (Curcuma zedoaria).