Una part força important de les boscanes decídues i dels boscos mixtos que s’han tractat en aquest volum es troba als països més rics i desenvolupats del món, on hi ha una llarga tradició de protecció dels boscos i de recerca naturalística. Paradoxalment, però, durant els darrers anys, la sensibilització i el debat sobre els boscos i el medi ambient s’han centrat, quasi exclusivament, en els recursos dels boscos tropicals i les amenaces que pesen sobre la seva flora i la seva fauna, mentre que la protecció de les boscanes decídues i la seva biodiversitat, igualment important i única, s’ha negligit i ha passat gairebé desapercebuda.
Tanmateix, les boscanes decídues acullen moltes de les espècies més amenaçades del món. Hi viuen una llarga llista d’espècies vulnerables, en perill d’extinció o fortament amenaçades a causa de la desforestació. Entre els mamífers en perill, per exemple, es poden esmentar animals grans, com els cérvols (Cervus elaphus a Europa i l’Amèrica del Nord i C. eldi a l’Extrem Orient asiàtic) o els felins, del tigre siberià (Panthera tigris altaica) al gat salvatge (Felis silvestris) o el linx (F. [=Lynx] lynx), i també moltes espècies d’insectívors i rosegadors petits i menys coneguts. Probablement, molts altres animals i un nombre elevat de plantes corren el mateix risc, encara que no es conegui amb precisió fins a quin punt estan amenaçats.
La importància de la protecció de les boscanes decídues
Les boscanes decídues, com tots els boscos, tenen un paper de control dels sistemes reguladors de la biosfera, com per exemple de la reserva de carboni. En els terrenys accidentats també tenen una important funció ambiental, ja que regulen la quantitat d’aigua de pluja que s’infiltra, impedeixen l’erosió del sòl, regulen l’abastament de les conques i milloren la qualitat de l’aigua gràcies a la desnitrificació. Les boscanes decídues, per altra banda, han estat d’importància primordial en la recerca sobre silvicultura i gestió forestal i són l’hàbitat d’incomptables espècies vegetals i animals, com també una estimable font d’ingressos, sense comptar el seu paper com a redós cultural i espiritual de gran importància.
Tanmateix, les boscanes decídues han estat extensament talades per destinar les terres a l’agricultura, s’han explotat silvícolament o, d’una manera o altra (expansió urbana, desenvolupament industrial, infrastructures), han estat profundament modificades. És per això que la major part de les zones forestals de l’Amèrica del Nord i d’Europa han desaparegut. En algunes regions, els boscos han estat substituïts per plantacions d’arbres de tipus monocultiu que, malgrat que representen una gran ajuda contra la disminució dels recursos forestals, empobreixen la diversitat del bioma. A les regions on les superfícies boscades minven amb rapidesa, els pocs boscos que queden estan subjectes a una sobreexplotació i una eliminació selectiva de les espècies arbòries de fusta apreciada, i resten només fragments de boscanes fragmentades i degradades, amb arbres que creixen poc i malament. És, doncs, d’interès vital que es protegeixin els claps de boscanes naturals que encara existeixen.
La protecció a escala internacional
Naturalment, la majoria dels països tenen legislació i estructures administratives adreçades a protegir els seus sistemes naturals, però a més hi ha un gran nombre d’acords regionals i globals multilaterals, convencions i programes que pretenen protegir específicament les regions forestals o que són d’abast encara més ampli però que també les inclouen. Entre aquests darrers es poden citar els exemples del Programa Home i Biosfera (MAB) del 1971, la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Cultural i Natural Mundial del 1972, i entre els primers, els Principis Forestals de la Declaració de Rio, del 1992, feta a la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament de les Nacions Unides (UNCED), comunament coneguda com a Cimera de la Terra. Molts estats s’han adherit, també, a la Convenció sobre la Diversitat Biològica de la Cimera de la Terra del 1992, que inclou disposicions per a la protecció de les espècies forestals amenaçades.
El desplegament i l’execució dels acords de la UNCED són a càrrec de la Comissió per a un Desenvolupament Sostenible (CSD). Un gran nombre d’accions directament relacionades amb els boscos temperats s’han desenvolupat a partir d’acords presos per la UNCED i implementats per la CSD, inclosos els anomenats Helsinki Process i Montreal Process, que tenen per objecte el desenvolupament de diversos sistemes de gestió de la conservació dels boscos temperats de les diferents zones del món.
Els parcs i les àrees protegides
Dels més d’11 milions de km2 que ocupen les boscanes decídues, 358 239 es troben inclosos en les 1 507 àrees protegides del bioma. Es tracta d’una superfície relativament petita, només el 3,2%, malgrat que aquest és el bioma amb un nombre més gran d’àrees en règim de protecció. Aquesta superfície està clarament per sota del 10% considerat adequat per a la conservació de les comunitats naturals. El gran nombre de superfícies protegides indica l’extrema fragmentació de les àrees ben conservades en nombroses zones del món, i referma la importància de mantenir la integritat d’aquestes àrees, sovint aïllades, mitjançant zones d’amortiment i corredors d’hàbitat natural i seminatural que les enllacin. És veritat que aquestes xifres, de fet, estan subestimades ja que no inclouen les zones protegides de menys de 1 000 ha (exceptuant les situades arran de costa i les illes de més de 100 ha mantingudes íntegrament en règim de protecció), les reserves forestals nacionals en règim de protecció ni les finques forestals de propietat privada. Una part d’aquestes zones es deixen desenvolupar com a zones naturals, encara que no gaudeixin de protecció legal.
En qualsevol cas, encara que el nombre d’espais protegits és molt més elevat a Europa, l’extensió de les boscanes decídues en règim de protecció en aquest continent és petita comparada amb la de les de l’Amèrica del Nord, on només el parc d’Adirondak, de l’estat de Nova York, que està integrat en la reserva de biosfera de Champlain-Adirondak, ocupa 2 426 200 ha, una important proporció de les quals correspon a boscanes decídues. En particular, les boscanes decídues de l’Europa atlàntica estan poc representades dins les àrees en règim de protecció, en part perquè actualment ja en queden ben poques. És probable que, fins al començament del Neolític, fa uns 5 000 anys, la vegetació dominant de la major part de les illes Britàniques consistís en diferents menes de boscos, la majoria d’arbres caducifolis. Ja el 1457, el parlament anglès requeria als propietaris de terres que plantessin arbres per compensar la pèrdua dels talats per a fusta, però, cap al 1700, la superfície forestal havia minvat dràsticament. A Irlanda, el retrocés del bosc arribà a ser tal que, a partir del començament del segle XIX, molts propietaris plantaren arbres a les seves terres; a partir de mitjan segle, els fragments de bosc que quedaven ja es consideraven més una amenitat esportiva que no pas una font de fusta, de manera que la cacera incessant i la introducció de l’escopeta tingueren un efecte catastròfic sobre la fauna.
A l’Europa oriental, després de decennis de polítiques ambientals nefastes, i a desgrat de la difícil situació econòmica, es fan esforços per redreçar la situació del patrimoni natural. A Polònia, per exemple, el 1990, el govern inicià un nou programa de política ecològica que incloïa plans per a augmentar el nombre i l’extensió de les àrees ecològicament protegides amb l’objectiu de formar una xarxa que cobrís el 30% del territori polonès. Cap a l’any 2010 a Polònia hi haurà, d’acord amb el pla establert, un total de 25 parcs nacionals. Quatre dels nous parcs de terra baixa protegiran boscanes decídues: la fageda de Szczecin; el parc nacional de Kaszuby, que inclourà els boscos de Tuchola; el Narwia´nski, el Knyszyn, que comprendrà el bosc de Knyszyn i el de Mazury (que protegirà la famosa regió lacustre de Mazúria). S’han fet més plans a llarg termini per a establir paisatges protegits i reserves naturals, algunes de les quals serviran com a zones de protecció dels parcs nacionals ja existents.
En totes les cultures de l’Àsia oriental, malgrat la seva diversitat, es manifesta un tret comú: una gran consciència sobre la necessitat de preservació de la natura. No és gens estrany, per tant, que aquests conceptes culturalment assumits hagin conduït a la protecció real de vastes superfícies de muntanyes i boscos tant a Corea com al Japó i la Xina, entre altres les boscanes decídues i les mixtes amb coníferes, ben presents a la regió. A Corea del Sud, per exemple, a causa d’un seguit de raons polítiques i socials, el desenvolupament de les àrees en règim de protecció començà relativament tard i ha estat un procés lent. El primer parc nacional, el de Chiri, es fundà el 1967 i de llavors ençà s’han creat 29 noves àrees protegides. El 1990 la superfície forestal protegida era de 2 470 km2, o sigui, un 4% del total dels 65 310 km2 de boscos de Corea del Sud (un 66% de la superfície total del país). Això sense comptar els més de 9 000 arbres de tot el país que estan protegits individualment pel seu valor estètic, històric o religiós.
Les primeres reserves de biosfera en l’àmbit de les boscanes decídues s’aprovaren el 1976. En foren establertes 14 (8 al Regne Unit, 4 a Polònia, 1 als Estats Units i 1 a Iugoslàvia). El mateix any s’aprovaren també les reserves iranianes d’Arasbarān i d’Arjan, que, sense estar plenament dins del bioma, afecten àrees de muntanya on es manifesten estatges de vegetació que hi són assimilables. L’any 1994, 95 de les 324 reserves de biosfera repartides entre 81 països de tot el món, és a dir, el 28,4% del total, afectaven totalment o parcialment el bioma de les boscanes decídues. Tres quartes parts d’aquestes reserves de biosfera (71) es troben a Europa, repartides entre 20 països (16 a Bulgària, 9 al Regne Unit, 8 a Alemanya, 7 a Polònia —2 compartides amb Eslovàquia, 1 amb Txèquia i 1 amb Bielorússia—, 5 a Txèquia —comptant la compartida amb Polònia—, 4 a Eslovàquia —comptant les 2 compartides amb Polònia—, 3 a Espanya, la Federació Russa, França i Romania, 2 a Bielorússia —comptant la compartida amb Polònia—, Hongria i Itàlia i 1 a Àustria, Croàcia, Estònia, Grècia, Irlanda, Iugoslàvia i Ucraïna); una dotzena, repartides entre 8 països (4 a la Xina, 2 a Iran, 2 al Japó, 1 a cada una de les dues Corees, 1 a la Federació Russa i 1 de transfronterera compartida pel Kirguizistan i l’Uzbekistan) se situen a Àsia, i 12 més al continent americà (7 als Estats Units, 3 al Canadà i 2 a Xile). La superfície total d’aquestes reserves de biosfera ultrapassa les 14 700 000 ha, de les quals prop de la meitat, gairebé 6,5 milions, es troben a l’Amèrica del Nord, principalment als Estats Units. Uns 5 milions d’ha es troben a Europa, prop de 2 milions a Xile i poc més d’1 milió a l’Àsia oriental. No totes aquestes extensions corresponen al bioma de les boscanes decídues, moltes corresponen a àrees muntanyenques on es manifesten estatges més càlids i eixuts a les cotes baixes, com passa amb totes les situades als països mediterranis europeus o a les iranianes. Les xilenes corresponen majoritàriament a àrees de selves temperades i per això es consideren més específicament al volum 6.
D’altra banda, no totes les reserves que corresponen de ple al bioma afecten precisament els sistemes forestals. Dues de les reserves de biosfera poloneses, per exemple, la del llac Luknajno (710 ha) i la de Slowi´nski (18 069 ha), estan consagrades a la gestió de prats de dall. La creació d’aquestes àrees protegides les ha convertit en refugi per a la supervivència de moltes plantes de prat de dall que estan en perill d’extinció, entre les quals el rovell d’ou (Trollius europaeus), l’iris siberià (Iris sibirica), el gram d’olor (Hierochloe [=Anthoxanthum] odorata), la fritil·lària Fritillaria meleagris, la genciana Gentiana pneumonanthe i moltes orquídies.
Les reserves de biosfera a les boscanes decídues nord-americanes
Algunes de les primeres reserves de biosfera del continent americà foren establertes el 1976 als Estats Units, entre altres la del bosc experimental de Hubbard Brook. Tot i que els Estats Units abandonaren la UNESCO el 1984, el seu Programa MAB ha continuat les seves activitats sota la coordinació d’un Comitè Nacional que inclou representants de les diferents administracions, les universitats i el sector privat i, en particular, ha continuat sotmetent l’aprovació de noves reserves al Secretariat Internacional del programa. Set de les 47 reserves de biosfera dels Estats Units (bosc experimental de Hubbard Brook, parc nacional de l’Isle Royale, reserva nacional de Big Thicket, Apalatxes meridionals, Champlain-Adirondak, àrea de Mammoth Cave i Land between the Lakes, les quatre darreres aprovades després del 1984) afecten el bioma de les boscanes decídues i cobreixen en total 6 133 398 ha (més que entre tots els països europeus junts), més de dos terços de les quals corresponen a la reserva dels Apalatxes meridionals, una de les més efectives i ben gestionades dels Estats Units.
Reserves de biosfera dins l’àmbit de les boscanes decídues, amb indicació de la superfície i l’any en què foren declarades. N’hi ha un total de 95, que afecten una àrea de més de 14,5 milions d’ha.
IDEM, a partir de dades del Programa MAB / UNESCO
El Canadà té, actualment, sis reserves de biosfera, tres de les quals se situen al bioma de les boscanes decídues: Mont Saint Hilaire, a la província de Quebec (1978), i Long Point (1986) i escarpaments del Niàgara, a Ontàrio (1990). Entre totes tres cobreixen una extensió de 239 790 ha, més del 85% de les quals corresponen a la reserva de biosfera dels escarpaments del Niàgara.
El cas de la reserva de biosfera dels Apalatxes meridionals
La reserva de biosfera dels Apalatxes meridionals és en realitat un conjunt de reserves o espais protegits envoltats per una extensa àrea perifèrica. Tot plegat constitueix un dels conjunts d’espais de gestió pública contigus més grans del país. Té en total una extensió de 6 416 545 ha i es troba aproximadament entre els 35 i els 36°N i els 83 i els 84°W a la vall alta del Tennessee, a cavall dels estats de Carolina del Nord, Carolina del Sud, Kentucky, Tennessee i Virgínia, encara que la ciutat més propera és Atlanta, la capital de Geòrgia. La reserva inclou àrees de la serralada i de la vall del Southern Blue, l’altiplà de Cumberland i la serralada de l’Upper Piedmont. Inclou també el parc nacional de les muntanyes Great Smoky i el laboratori hidrològic de Coweeta, que ja havien estat declarats reserva de biosfera el 1976, i el parc nacional de recerca ambiental d’Oak Ridge, que ho havia estat el 1988. El 1992 van afegir-se dues unitats més al conjunt: el parc estatal de Mount Mitchell (Carolina del Nord), que també era un paratge nacional d’interès natural, i la muntanya Grandfather, una reserva natural absoluta, també a Carolina del Nord.
El laboratori hidrològic de Coweeta té una superfície de 2 158 ha i es troba a l’extrem meridional dels Apalatxes, 22 km al S de Franklin (Carolina del Nord). El seu nucli és constituït per les conques del Coweeta i del Dryman Fork, i queda envoltat per una zona d’amortiment administrada pel servei forestal del Departament d’Agricultura dels Estats Units.
El parc nacional d’estudis ambientals d’Oak Ridge és, des del 1980, un dels set parcs de la xarxa del Departament d’Energia dels Estats Units. Ocupa una superfície d’unes 8 700 ha del total de 14 000 ha de la reserva del mateix nom, orientades a la recerca i l’educació ambientals i a la demostració de la compatibilitat entre el desenvolupament de tecnologies energètiques i la qualitat de l’entorn. Té un nucli discontinu d’àrees especialment protegides (terrestres i aquàtiques) que aplega en total 3 290 ha de superfície i una zona d’amortiment de 5 410 ha.
El parc estatal de Mount Mitchell preserva una carena divisòria adjacent al districte de South Toe del bosc nacional de Pisgah, on es troba el cim més alt dels Estats Units a l’E del Mississipí. Consta d’un nucli de 490 ha de superfície i una zona d’amortiment de només 5 ha, però el bosc nacional adjacent representa una zona d’amortiment addicional.
Finalment, la muntanya Grandfather es troba al sector NW de Carolina del Nord. La ciutat més propera és Boone. Té un nucli d’unes 1 250 ha i una zona d’amortiment de 790 ha. A més a més, té una zona de transició, no explícitament delimitada, d’uns 6 200 000 ha, l’alta vall del Tennessee.
Característiques i valors naturals
El parc nacional de les muntanyes Great Smoky s’estén al llarg de la frontera entre Carolina del Nord i Tennessee. Amb les seves 209 000 ha, constitueix la zona protegida més extensa de la reserva de biosfera dels Apalatxes meridionals. Fou creat com a tal el 1926; 50 anys més tard, al juny del 1976, esdevingué també una reserva de biosfera, i a partir del 1988, part de la reserva de biosfera dels Apalatxes meridionals. Ja abans, el 1983, havia estat designat per la UNESCO patrimoni de la humanitat. L’envolten diferents boscos nacionals (Pisgah, Cherokee i Nantahala), la reserva cherokee de Qualla, la part del Tennessee Valley Authority (TVA) del llac Fontana i nombroses finques privades. La ciutat de Gatlinburg (Tennessee) se situa a l’entrada septentrional del parc i la de Cherokee (Carolina del Nord) a l’entrada meridional.
Els Apalatxes són una extensa cadena de muntanyes de 400 milions d’anys d’edat que s’estén des de Quebec fins al N de Geòrgia. Les característiques geològiques d’aquestes muntanyes són força complexes i les roques que les formen poden classificar-se en tres grans grups: metamòrfiques, sedimentàries pre-cambrianes i sedimentàries paleozoiques. Les metamòrfiques, que en el període Pre-cambrià, fa més de 1 000 milions d’anys, formaren un sistema basal complex, contenen una àmplia varietat de gneis i esquists. Les sedimentàries pre-cambrianes (esquists, pissarres i fil·lites) corresponen a les anomenades sèries d’Ocoee, del final del Pre-cambrià (fa entre 600 i 1 000 milions d’anys). Les sedimentàries paleozoiques (calcàries, dolomites i quarsites) tenen de 300 a 600 milions d’anys d’edat i es dipositaren a la vall dels Apalatxes.
El tret topogràfic dominant del parc és el massís de les muntanyes Great Smoky, amb 16 cims de més de 1 800 m que fan d’aquesta regió la més alterosa de la part oriental dels Estats Units. Cadenes més baixes formen contraforts que surten de l’eix principal. La major part de la topografia del parc es caracteritza per l’anomenat relleu apalatxià, una successió d’arrengleraments més o menys paral·lels de crestes agudes i vessants abruptes separats per profundes valls en forma de V. Els forts pendents són molt corrents tot al llarg dels vessants dels crestalls més elevats. Molts d’aquests arrengleraments es ramifiquen i se subdivideixen i originen així una xarxa hidrogràfica amb un conjunt de conques principals a cada una de les quals conflueixen un gran nombre de torrents de muntanya de curs ràpid. El parc nacional de les muntanyes Great Smoky inclou, dins de la seva àrea (en què el nivell freàtic es troba ben a prop de la superfície), 45 d’aquestes conques principals i més de 3 500 km de cursos d’aigua. Com a part de la reserva de biosfera dels Apalatxes meridionals, aquest parc proporciona hàbitats únics i protecció per als recursos hídrics dels quals depenen les poblacions humanes dels voltants.
Les muntanyes Great Smoky han sofert tres grans cicles d’erosió des del seu darrer aixecament important, al Cretaci. Actualment, la major part dels cims són arrodonits, i els vessants estan coberts de terra i vegetació. De tota manera, les roques del subsòl, resistents, han mantingut un relleu relativament accentuat. La major part de les roques que afloren en el parc són quarsites o pissarres, bé que en algunes valls del sector NW de la reserva es troben també claps de calcàries i de dolomites.
La distribució dels diferents tipus de sòl en el parc és determinada per la topografia i l’activitat continuada dels agents erosius. Els fons de les valls tenen sòls ben drenats, lleugerament àcids i molt fèrtils (ultisòls). A Cades Cove, per exemple, la fertilitat del sòl és resultat de l’erosió de les calcàries de la part més profunda de la vall que, en aquesta regió de pluges abundants, s’erosionen amb facilitat a causa de la seva solubilitat. Els sòls dels llocs més elevats són rocallosos, menys potents, més àcids i més erosionables (entisòls). Els materials parentals del sòl són principalment esquists no calcaris, quarsites i gresos. En canvi, a diferència dels sòls àcids de la major part de la serralada de Blue Ridge, els materials calcaris de la muntanya Grandfather donen sòls de pH alt, més rics en nutrients minerals com el calci i el magnesi.
El relleu accidentat i la variabilitat topogràfica dels Apalatxes meridionals proporcionen una àmplia diversitat de microclimes locals. Les masses d’aire provinents de l’Atlàntic que penetren terra endins es refreden a mesura que s’enfilen per les carenes de les muntanyes i deixen anar una gran quantitat d’aigua, de manera que aquesta regió és la que té les precipitacions més elevades de tota la zona oriental dels Estats Units. El règim pluviomètric típic té dos màxims de pluviositat: un a l’hivern o al començament de primavera i un altre al final de l’estiu. Bé que la mitjana de precipitacions és de 1 625 mm anuals, no és gens estrany trobar diferències de més de 600 mm entre els cims i les valls i pel que fa als tipus de precipitacions. Per sota dels 1 000 m els gruixos de neu són insignificants, mentre que per damunt d’aquesta alçada els gruixos acumulats poden assolir d’1,2 a 1,5 m. Als cims més elevats, com per exemple al mont Mitchell, amb unes precipitacions mitjanes anuals de 1 838 mm a 1 900 m d’altitud, s’enregistren precipitacions en forma de neu durant tot l’any.
En aquesta regió, els estius són generalment humits i els hiverns relativament suaus. La temperatura mitjana de les màximes del mes més càlid és de 31,5°C, i la de les mínimes del mes més fred, de 3,5°C. Normalment, l’interval adiabàtic és de 4,07°C/km. Això significa que la temperatura de l’aire a altituds elevades durant l’estació de creixement és de 5 a 8°C més baixa que a les valls més profundes.
La regió de les Great Smoky fou un refugi plistocènic i, com a tal, és un bon exemple de flora artoterciària, amb una gran quantitat d’espècies vegetals temperades. Només en aquest espai, que està ben estudiat florísticament, es troben unes 1 400 espècies de fanerògames herbàcies i més de 2 200 espècies d’altres plantes, entre les quals 130 arbres, que es combinen en formacions vegetals variades. Hi predominen els boscos de caducifolis de fulla ampla i els de coníferes, amb petites àrees de clarianes amb gramínies i brucs, extensos prats humits i cingleres. La vegetació va canviant amb l’alçada, el pendent i la humitat del sòl. A les boscanes mixtes s’hi fan pins (Pinus), roures (Quercus), el tuliper de Virgínia (Liriodendron tulipifera), aurons (Acer), el tell blanc (Tilia heterophylla), càries (Carya), bedolls (Betula), el “flowering dogwood” o sanguinyol florit (Cornus florida), el llorer de muntanya (Kalmia latifolia), el hemlock oriental (Tsuga canadensis) i algun rododèndron (Rhododendron maximum). Al fons de les valls es troben diferents salzes (Salix), el plàtan americà (Platanus occidentalis) i el negundo (Acer negundo). Als vessants més àrids creix, en peus dispersos, el “red cedar” o xiprer de Virgínia (Juniperus virginiana) i pins (Pinus), mentre que a l’estrat herbaci es troben ranunculàcies com Delphinium exaltatum, gramínies del gènere Andropogon, compostes dels gèneres Liatris, Solidago, Echinacea, Aster o Rudbeckia, linàcies del gènere Linum i agavàcies del gènere Agave. Les landes representen les formacions xèriques més extremes als estatges més elevats. Hi dominen les ericàcies arbustives perennifòlies de fulla ampla, com el rododèndron menor (Rhododendron minus), el rododèndron purpuri o de Catawba (R. catawbiense), el llorer de muntanya (Kalmia latifolia) i la murta dels Apalatxes (Leiophyllum buxifolium).
En tota l’extensió de la reserva de biosfera dels Apalatxes meridionals només un 10% de la superfície és ocupat per boscanes velles. L’explotació forestal i els incendis que tingueren lloc durant els primers anys del segle XX destruïren gairebé tots els ecosistemes forestals de boscanes temperades. Els vents que bufen periòdicament al bosc han reduït encara més el sistema forestal al voltant de les àrees talades i al llarg de les carreteres. A la regió meridional dels Apalatxes queden aproximadament unes 50 000 ha de boscanes veritablement velles, la major part (un 74%) situades dins els límits del parc nacional de les muntanyes Great Smoky, que, encara que cobreixin una superfície relativament petita, són un element molt important del paisatge.
Entre altres espècies de mamífers, es troben al parc l’ós rentador (Procyon lotor), la marmota americana (Marmota monax), el ratolí daurat (Ochrotomys nuttalli) i el cérvol de Virgínia o de cua blanca (Odocoileus virginianus). El mamífer més ben conegut, però, és l’ós negre americà (Ursus americanus). Durant els anys setanta i vuitanta, els investigadors de la Tennessee University han controlat la població d’óssos negres utilitzant transsectes de punts d’olor per valorar els canvis en la distribució i la densitat de població d’aquest carnívor.
Al parc nacional de les muntanyes Great Smoky s’han observat més de 200 espècies d’ocells, de les quals més de 60 són sedentàries, entre altres la griva americana (Turdus migratorius), el cardenal comú (Cardinalis cardinalis), el “song sparrow” o pardal cantaire americà (Melospiza melodia) i el gall dindi salvatge (Meleagris gallopavo). El falcó pelegrí (Falco peregrinus) havia niat al parc, però ara és molt difícil de veure, ja que les seves poblacions, com les de tots els ocells, han experimentat una davallada generalitzada causada per l’enverinament amb pesticides. Un altre ocell que també s’ha observat en aquest parc és el “red-cockaded woodpecker” o picot garser d’escarapel·la vermella (Picoides borealis), però la seva població és dispersa i difícil de veure.
Encara que falten xifres sobre la major part de tàxons d’invertebrats, se sap que entre les espècies terrestres hi ha cucs de terra i cargols. Les fortes pluges i els nombrosos rierols d’aquesta regió la converteixen en un lloc ideal per a un gran nombre d’amfibis, entre altres 27 espècies de salamandres, la més notable de les quals és la salamandra de musell vermell dels Apalatxes (Plethodon jordani), que es creu que és endèmica del parc. Entre els rèptils es compten 7 espècies de tortugues, 8 de sargantanes i 23 de serps. A les Great Smoky també s’han identificat més de 2 660 espècies d’insectes, com per exemple escarabats terrers (caràbids) i dípters.
Entre les espècies amenaçades hi ha les gramínies endèmiques Glyceria nubigena, el manà de les muntanyes Great Smoky, i Calamagrostis cainii, el “Cain’s reedgrass” o canyís de Caín; les rosàcies Geum radiatum i G. geniculatum; les compostes Liatris helleri, Solidago spithamaea i Arnoglossum [=Cacalia] rugelia, també endèmica; la crassulàcia Sedum rosea; l’escrofulariàcia Aureolaria patula; la ranunculàcia Cimicifuga ribifolia; la liliàcia Streptopus amplexifolius i la saxifragàcia Saxifraga careyana. A la muntanya Grandfather s’han trobat més de 40 espècies de plantes amenaçades a escala regional i més de 120 de rares, en perill o amenaçades als dos estats de Carolina del Nord i Tennessee. És notable el ginseng americà (Panax quinquefolius), una espècie àmpliament distribuïda per la regió que no es pot collir sense llicència i que té una gran importància econòmica per als habitants de la zona.
Durant els darrers 100 anys, la colonització i la caça han tingut un impacte molt fort sobre la fauna. Encara que la llista de mamífers del parc inclou 66 espècies, 6 es consideren extingides, entre elles el puma (Felis concolor). Ja el 1975 s’estimava que només sobrevivien al parc nacional de les muntanyes Great Smoky de tres a sis pumes. El 1943 desaparegué també d’aquest parc nacional el castor americà (Castor canadensis), però el 1968, a Abrams Creek i Eagle Creek, s’observà que individus de les poblacions de les contrades properes tornaven a repoblar el parc i actualment sembla que el seu nombre va progressivament en augment. El castor consumeix una vintena d’espècies d’arbres i arbustos de la reserva, el més important dels quals és el “flowering dogwood” o sanguinyol florit (Cornus florida). La llúdria canadenca (Lutra canadensis) també fou primer eliminada i després reintroduïda i, amb aquesta mateixa intenció, es duu a terme un programa per a la reintroducció del llop ros (Canis rufus).
Patrimoni cultural
Alguns dels primers pobladors de l’Amèrica del Nord habitaren les muntanyes Great Smoky. Els testimonis recollits en excavacions arqueològiques confirmen la teoria que aquests pobles prehistòrics eren caçadors i recol·lectors i que, fa uns 15 000 anys, vivien en petits grups nòmades i caçaven a les muntanyes. Durant el període cultural arcaic (entre el 7000 aC i el 1000 aC) grans grups de pobladors dels boscos caçaven i recol·lectaven en aquesta zona, bé que hi deixaren relativament poques restes. Més tard, els indis cherokees establiren pobles als contraforts però continuaren caçant a les muntanyes. El seu primer poble, Kituwha, es trobava justament dins dels límits de l’actual parc, prop de Bryson City, a Carolina del Nord. Els blancs establiren els seus primers assentaments a les muntanyes Great Smoky a partir del 1700, i al començament del segle XIX ja ocupaven gran part del territori dels indis cherokees, tan aviat aliats com enemics dels colons blancs. Entre el 1835 i el 1838 els cherokees foren desposseïts definitivament de les seves terres d’Alabama, Carolina del Nord, Carolina del Sud, Geòrgia, Tennessee i Virgínia (vegeu també la pàg. 195).
Cades Cove, a la banda de la reserva de biosfera que pertany a l’estat de Tennessee, té un interès especial tant des del punt de vista humà com geològic. Un conjunt poc corrent de fets geològics originà una vall plana i ampla, voltada de muntanyes i dotada de sòls fèrtils aptes per al conreu. Els primers colonitzadors europeus s’establiren en aquesta i altres àrees perdudes de les muntanyes Great Smoky, hi aixecaren les seves granges, cultivaren la terra i desenvoluparen un estil de vida autosuficient. A la dècada dels anys vint l’explotació forestal per a l’obtenció de fusta per a la construcció i per a la indústria del moble es convertí en l’activitat comercial principal d’aquesta regió. Els efectes pertorbadors dels humans amb les tales, la construcció del ferrocarril i els focs produïts per accident i per descurança afectaren més d’un 80% de l’àrea. De fet, abans de la fundació del parc, els anys trenta, ja s’havia explotat un 60% del bosc primitiu de les Great Smoky.
En aquells anys hi havia a les Great Smoky diverses comunitats petites i un cert nombre de granges aïllades. Durant l’establiment del parc, els anys trenta, el National Park Service (Servei de Parcs Nacionals) comprà més de 6 600 parcel·les a residents que foren reallotjats fora dels límits del parc. Actualment, més d’un 70% de les propietats que el voregen, tant a la zona de transició com a la d’amortiment, són privades i pertanyen a residents permanents o a persones que hi tenen la segona residència.
La recuperació de la història i la cultura europees al parc nacional Great Smoky i als seus encontorns consisteix, sobretot, en la reconstrucció d’edificacions del període que va des de mitjan segle XIX fins a la dècada dels anys vint, especialment cases de fusta i coberts. Al National Register of Historical Places dels Estats Units figuren inscrits cinc districtes històrics, amb 77 edificacions amb valor històric situades dins del perímetre del parc.
Recerca i experimentació
En dues àrees diferents de bosc s’han dut a terme estudis de recerca independents que mostren els diferents graus de retrocés de les poblacions d’ocells en un període de 10 anys. Els resultats d’aquests estudis palesen canvis dràstics en la distribució i la densitat de les espècies amb relació a les condicions canviants de la coberta forestal. Com a part del projecte de recerca MAB dels Apalatxes meridionals, s’està construint un centre per formar especialistes en la utilització del Smithsonian MAB Protocol, un mètode d’inventari de diversitat biològica. Ja s’ha establert un centre de demostració a les muntanyes Great Smoky i s’estan fent plans per establir vincles amb localitats de l’Amèrica Llatina per tal de coordinar les recerques i el seguiment dels ocells migradors i dels sedentaris. També s’han iniciat dos estudis sobre aquests últims i, des del 1935, cada any es fa un recompte d’ocells per Nadal. Aquestes activitats afavoreixen la participació local i desvetllen l’interès per la conservació de la natura.
Una gran part del treball de recerca, tanmateix, es dedica als problemes de gestió del parc, com poden ser l’estudi de la qualitat de l’aire o el de les espècies introduïdes per tal de controlar-ne la distribució. S’ha estudiat també la influència que tenen les plantes i els peixos introduïts en la qualitat de l’aigua, els impactes de l’ecoturisme, els efectes de l’explotació forestal sobre les característiques físiques, químiques i biològiques dels cursos d’aigua, la pol·lució atmosfèrica (sobretot per plom) i l’abast de la pluja àcida. Un problema especialment preocupant és la davallada dels recursos forestals i, per això, s’ha intensificat la recerca en aquesta direcció. Els avets de Fraser (Abies fraseri), infestats per l’àfid Adelges piceae, han minvat en nombre de manera considerable, principalment a la regió meridional dels Apalatxes. També hi ha una infestació de l’escarabat que ataca el “southern pine” (Pinus palustris), però el servei del parc nacional es limita a cartografiar els boscos infestats, ja que es tracta d’un insecte nadiu i es considera que l’increment de mortalitat dels pins forma part del cicle natural del bosc. A això s’afegeix la decadència dels boscos, que s’atribueix a la pol·lució atmosfèrica, fet que ha donat lloc a diversos treballs de recerca.
Al parc nacional de les muntanyes Great Smoky s’han recollit també, de manera continuada, altres dades climàtiques preses en parcel·les de control permanent representatives de llacs, bentos lacustre o vegetació emergida, per exemple. Uns 200 investigadors treballen en les diferents seccions de la reserva de biosfera. Entre altres serveis, el parc disposa d’allotjament per als científics que el visiten, una biblioteca, un museu de la natura a la muntanya Grandfather, laboratoris i mitjans per a la conservació i l’emmagatzematge de les col·leccions biològiques i ambientals.
Gestió i problemàtica
El parc nacional de les muntanyes Great Smoky és el més visitat dels Estats Units. A causa de l’ús intensiu que en fan els turistes i els residents locals, l’administració dirigeix tots els seus esforços cap a la minimització de l’impacte antròpic. Per això, algunes recerques finançades pel servei del parc nacional tenen com a objectiu el control dels impactes i el desenvolupament de mètodes per a reduir-los, eliminar-los o compensar-los. Entre altres problemes en estudi hi ha l’acampada il·legal i l’erosió dels camins causada pels excursionistes, tant pels qui van a peu com pels qui es desplacen a cavall.
La gestió de la reserva de biosfera és determinada en bona part per la de cada una de les zones que es troben dins dels seus límits. El parc nacional de les muntanyes Great Smoky és administrat pel National Park Service del Departament de l’Interior del govern dels Estats Units. Un director, a l’oficina central del parc, a Gatlinburg (Tennessee), és responsable de la gestió in situ. Aquest parc nacional gaudeix d’un pla de gestió global i d’una sèrie de plans de gestió per sectors. El primer divideix el parc en tres zones principals: la zona natural (92%), la zona històrica (1%) i la zona de desenvolupament (7%).
Al parc nacional de recerca ambiental d’Oak Ridge hi ha àrees de gestió de la vida salvatge i àrees naturals estatals destinades a protegir hàbitats singulars i comunitats vegetals amenaçades. El pla de gestió de recursos d’Oak Ridge inclou la recollida d’informació sobre els recursos disponibles i l’anàlisi de cada àrea per tal de dur a terme una planificació adequada. Al laboratori hidrològic de Coweeta el principal objectiu de la gestió de l’indret és la recerca. L’espai es divideix, segons les finalitats experimentals, en zones de manipulació i àrees de control intocades.
El Departament de l’Interior i el d’Agricultura del govern dels Estats Units tenen al seu càrrec la responsabilitat de la gestió de la majoria de les terres de propietat pública i dels recursos naturals. Això inclou l’ús sostenible dels recursos edàfics i hídrics, la protecció de la fauna i la conservació del patrimoni natural i cultural dels diferents parcs nacionals, dels boscos nacionals i dels paratges històrics. El Departament de l’Interior també té competències amb relació als recursos energètics i minerals i el seu aprofitament, i és el responsable principal de les reserves índies, per exemple la reserva cherokee de Qualla, situada a la zona d’amortiment de la reserva de biosfera dels Apalatxes meridionals.
La reserva de biosfera dels Apalatxes meridionals està emparada per la legislació i l’administració federal i estatal. A l’agost del 1988, 11 agències federals i tres agències estatals signaren un acord de cooperació amb el propòsit declarat de “promoure l’assoliment d’un equilibri sostenible entre la conservació de la diversitat biològica, els usos econòmics compatibles i els valors culturals als Apalatxes meridionals, col·laborant amb tots els interessats mitjançant la recollida i la difusió de la informació, els estudis integrats i els projectes de demostració adreçats a la resolució de problemes crítics de la regió”. Constituïren un consorci, la Southern Appalachian Man and the Biosphere Cooperative (SAMAB), que establí sis comitès de programa (recerca ambiental, desenvolupament sostenible, educació i capacitació ambientals, gestió de recursos i participació del públic) i creà una fundació, la SAMAB Foundation, per facilitar la participació i el suport de les universitats, el sector privat i altres organismes no governamentals. La SAMAB ha dut a terme un actiu programa de recerca i educació amb relació a la sostenibilitat i la biodiversitat i ha estudiat altres zones per esbrinar si seria adequat incloure-les en la reserva dels Apalatxes meridionals.
Actualment, uns 4 o 5 milions de persones viuen dins dels límits de la reserva de biosfera dels Apalatxes meridionals, la majoria, inclosos els habitants de la reserva índia cherokee de Qualla, a la zona de transició. Es tracta majoritàriament de població rural, però, tanmateix, a la zona de transició hi ha també quatre àrees urbanes d’una certa importància: Knoxville i Chattanooga a l’estat de Tennessee, Roanoke al de Virgínia, i Asheville al de Carolina del Nord. Només dues persones viuen tot l’any dins mateix del parc de les muntanyes Great Smoky i unes 25 en allotjaments destinats als treballadors del parc.
A les àrees que constitueixen el nucli de la reserva es fan activitats d’inventari biològic, seguiment ambiental, educació ambiental i lleure de tipus no agressiu amb el medi. Les màximes prioritats a les zones d’amortiment de la reserva corresponen en general a l’educació ambiental, el turisme i el lleure i la silvicultura. L’agricultura, la silvicultura, els assentaments humans, el turisme i el lleure, les promocions residencials i turístiques i els projectes d’aprofitament dels recursos hídrics es porten a terme a les zones de transició. Les comunitats locals es beneficien de la creació de llocs de treball, de les subvencions i els incentius financers, del manteniment dels cultius tradicionals, de la conservació dels sòls i dels recursos hídrics i del condicionament per al turisme i el lleure.
El parc nacional de les muntanyes Great Smoky es conserva en el seu estat natural i salvatge, i la direcció del parc insta els excursionistes i els qui s’hi passegen a peu o a cavall a gaudir de la solitud del parc amb cura i a aplicar una ètica de ‘mínim impacte’. S’han organitzat diverses activitats per als turistes, com visites guiades, passejades, càmping, pesca, itineraris de natura i natació. Una pintoresca carretera de muntanya serpenteja a través de Newfound Gap fins a Clingmans Dome, on un camí porta fins a una torre d’observació des d’on es pot gaudir d’un excel·lent panorama de tota la regió. Hi ha uns 1 500 km de camins per fer a cavall o a peu, seguint els rius i creuant els boscos, i es poden trobar cavalls per muntar a Cades Cove, Smokemont, Deep Creek i Two Mile Branch, prop de Gatlinburg. En total, escampats per tot el parc, hi ha fins a nou terrenys d’acampada a disposició dels turistes, els uns equipats i els altres ‘primitius’. Els càmpings i els camins reben aproximadament uns 680 000 visitants cada any (1989). També hi ha 18 refugis al llarg de la pista dels Apalatxes i en altres camins més retirats. Desgraciadament, l’elevat nombre de visitants ha produït danys seriosos a la vegetació en algunes àrees i això, al seu torn, ha estat la causa de problemes d’erosió del sòl.
A la reserva de biosfera dels Apalatxes meridionals, les superfícies antropitzades que han patit els efectes més devastadors són les que se situen al llarg de la carretera de Little River, a les pistes que travessen les muntanyes i en altres sistemes viaris més petits. Algunes carreteres s’enfilen per pendents abruptes i, a l’hivern, estan tancades. En resum, es pot dir que les amenaces més grans per a aquesta reserva de biosfera són la contaminació atmosfèrica, la caça furtiva, la introducció d’espècies exòtiques i el desenvolupament desigual de les terres limítrofes.
Les reserves de biosfera a les boscanes decídues europees
En total, les reserves de biosfera europees del bioma sumen poc més de 5 milions d’ha però un 30% d’aquesta superfície correspon a una sola reserva, la de l’arxipèlag occidental d’Estònia, de manera que la majoria són força petites. La més petita de totes és l’escocesa de la reserva natural nacional de Taynish, de només 326 ha, però que conté la mostra de roureda més gran i ben conservada de tot Escòcia. De fet, les 10 reserves de biosfera del bioma existents a les illes Britàniques sumen poc més de 45 000 ha, menys de l’1% de la superfície de boscanes decídues en règim de protecció al conjunt del Regne Unit i Irlanda. A més, a totes les reserves de biosfera europees del bioma la totalitat del territori no correspon al bioma de les boscanes decídues. Aquest és el cas de la majoria de reserves situades a muntanya, les parts culminals de les quals són, de fet, alpines o subalpines, o el de les d’algunes muntanyes mediterrànies, en què les boscanes ocupen els estatges montans mentre que els inferiors són domini de les mediterrànies.
A Europa, les àrees transnacionals protegides són especialment importants a causa del gran nombre de fronteres polítiques que travessen els ecosistemes i, consegüentment, s’ha establert un cert nombre de reserves de biosfera transfrontereres. Totes es troben a l’Europa oriental. La reserva de biosfera del Tatsa i la dels Carpats i Beskidy orientals són compartides per Polònia i Eslovàquia, la del Krkokono^se/Karkonosze per Polònia i Txèquia. Algunes altres, sense que hi hagi òrgans de gestió compartits, limiten amb reserves de biosfera d’altres països. És el cas de la reserva ucraïnesa dels Carpats, que confronta amb l’eslovaco-polonesa dels Carpats i Beskidy orientals, i de la de Bialowie˙za, a Polònia (5 316 ha), que es continua amb la del parc nacional del bosc de Belovejska, a Bielorússia (177 100 ha).
El cas de la reserva de biosfera de Białowieża
Actualment, Polònia té set reserves de biosfera, totes elles al bioma de les boscanes decídues. Aquestes reserves de biosfera, quatre de les quals són frontereres i tenen la seva contrapartida en els països veïns, ocupen 163 794 ha en territori polonès, menys d’un 1% de la superfície total de Polònia, que és de 312 700 km2. Els hàbitats forestats són fragments que cobreixen menys d’un 26% de la regió. Un dels més importants es troba al parc nacional de Bialowie˙za, situat al NE de Polònia, tocant a la frontera amb Bielorússia. Està situat a 52°46’N i 23°52’E, a la part més meridional de les terres baixes de Podlàquia i Bialowie˙za, a la província forestal natural de Mazúria i Podlàquia.
El bosc de Bialowie˙za és el bosc natural de terra baixa més gran i relativament poc alterat de les planes europees. Altrament, allotja la diversitat animal més gran de tots els boscos europeus de terra baixa i és l’únic lloc d’Europa on encara es troba el bisó europeu o “wisent” (Bison bonasus) en poblacions semisalvatges. Aquest bosc s’ha definit com la regió de boscanes madures més important del continent, ja que té fragments que són pràcticament com boscanes intocades. Ocupa unes 150 000 ha, repartides en la zona fronterera entre Polònia i Bielorússia. Un 41% (58 000 ha) del bosc es localitza en territori polonès; la resta, en territori de Bielorússia. Les parts més verges i ben conservades es troben al parc nacional de Bialowie˙za, a Polònia, i al del bosc de Belovejska, a Bielorússia. El 1976, el bosc polonès de Bialowie˙za fou reconegut per la UNESCO reserva de biosfera i, des del 1979, gaudeix de la consideració de Patrimoni Mundial, condició a què accedí el 1992 la resta del bosc, que està situada en territori bielorús. És l’únic indret d’Europa que és Patrimoni Mundial transfronterer.
Procés històric
Els primers vestigis d’establiments humans al bosc de Bialowie˙za daten de començament del període Neolític. Les troballes més antigues són del segle VIII o VII aC i provenen dels turons de Dziki Nikor, situats a la part bielorussa del bosc. Aquests testimonis són, però, insuficients per a identificar la procedència d’aquests primers habitants del bosc. Unes altres restes arqueològiques, indicatives de la colonització eslava, són els túmuls funeraris localitzats sovint prop dels cursos d’aigua que travessen el bosc, bé que sobre terrenys secs. Hi ha també evidència arqueològica clara d’una colonització posterior d’aquest bosc, ja al tombant del segle XIV, versemblantment procedent de la regió polonesa de Mazúria i també de Rutènia, més al S, actualment en territori d’Ucraïna.
Bialowie˙za fou durant segles un vedat de caça dels prínceps lituans, dels reis polonesos i dels tsars de Rússia, protecció que permeté que el bosc es conservés relativament intacte. L’únic assentament permanent que hi havia en aquella època dins el bosc era un pavelló de caça construït pels grans ducs de Lituània i, des del segle XV, hi hagué guardes que vigilaven que no hi hagués caçadors furtius i protegien la caça, la qual es reservava per a les caceres principesques. A partir de la incorporació de Lituània a Polònia, el 1569, el bosc de Bialowie˙za s’inclogué en les propietats de la corona polonesa. L’administració russa, que durà des del 1795 fins a la Primera Guerra Mundial, declarà Bialowie˙za reserva forestal; però, un cop assolida la independència, el govern polonès, davant la importància d’aquest bosc, el 1921 en declarà una bona part parc nacional, el primer de Polònia. Això es féu, entre altres raons, per protegir la població de bisons, que durant la Primera Guerra Mundial havia estat delmada quasi fins a l’extinció pels violents combats lliurats entre forces alemanyes i russes i per la persecució directa dels animals pels soldats afamats d’un bàndol i l’altre.
Al començament de la Segona Guerra Mundial, el bosc fou ocupat primer per l’Exèrcit Roig i més tard, el 1941, pels alemanys, que establiren un quarter general de la Gestapo al poblet proper de Bialowie˙za. Hi romangueren fins que al juliol del 1944 les forces soviètiques els n’expulsaren. Acabada la guerra i restablerta la independència de Polònia, la nova frontera pactada amb la Unió Soviètica deixà la part oriental del bosc de Bialowie˙za dins de les fronteres de la República Socialista Soviètica de Bielorússia (avui Bielorússia). El 1947 Polònia restablí oficialment el parc nacional en el sector occidental mentre a l’altre costat de la frontera s’estenia la reserva de caça del bosc de Belovejska, designada parc nacional el 1991 i posteriorment, el 1993, també reserva de biosfera.
Actualment no hi ha assentaments humans ni serveis per als turistes dins el nucli estrictament protegit de la reserva. L’administració i els serveis turístics es troben al poble de Bialowie˙za, o bé als límits del parc. El Museu de Natura i Silvicultura és gestionat pel personal del parc, que dirigeix també les activitats científiques i pedagògiques. Situat a l’entrada del parc, en aquest museu es fan exposicions sobre els mètodes tradicionals d’apicultura, destil·lació de la fusta, protecció de les plantes i descobertes arqueològiques locals. També hi ha una escola de natura específicament destinada a les visites d’escolars.
Característiques i valors naturals
Els avenços i retrocessos del casquet de glaç escandinau que fa més de 12 000 anys ocupava gran part de la regió central de Polònia deixaren morfologies geològiques diverses, com morenes basals, morenes terminals i planes de sedimentació glacial. L’àrea forestal de Bialowie˙za és coberta per la formació glacial de la Polònia central, i conté dipòsits formats per graves sorrenques amb còdols de les morenes frontals, sorres fluvioglacials i argiles amb còdols. Altres dipòsits importants consisteixen en formacions de torba i fang, de vegades amb torberes altes, que es troben a les valls fluvials i a les depressions.
Hom pot dividir el territori de Polònia, d’W a E, en cinc zones topogràfiques. La zona més occidental, i també la més extensa (tres quartes parts del territori polonès), és la de la Gran Plana Central. Estreta a la part occidental, s’eixampla latitudinalment, tant pel N com pel S, a mesura que s’estén cap a l’orient. El bosc de Białowieża està situat al sector septentrional de la Gran Plana Central, a altituds que oscil·len entre els 136 i els 202 m sobre el nivell de la mar, precisament a la divisòria d’aigües entre les conques que drenen cap a la mar Bàltica i les que ho fan cap a la mar Negra. El limita pel S el riu Narewka, i pel N el Hwoźna. Altres rius importants del bosc són el Narew, el Lesna, el Łutownia, el Braszcza i el Przewłoka.
La regió té un clima subcontinental amb quatre estacions ben diferenciades, i s’hi ha mesurat una pluviositat anual de 624 mm i una temperatura mitjana de 6,6°C. Al conjunt del país, les precipitacions d’estiu doblen aproximadament en quantitat les d’hivern i quasi sempre proporcionen aigua suficient per a alimentar les collites durant l’estació de creixement. El període de creixement de la vegetació dura només 205 dies, 30 menys que a les regions més occidentals de Polònia. Durant la major part de l’any el clima és continental, dominat per les altes pressions d’aire polar que duen vent sec i fresc. Això no obstant, l’àrea cau també dins la zona d’influència del clima marítim de l’Europa occidental, que modera la temperatura i proporciona pluges suficients durant tot l’any. La influència d’aquest clima és més freqüent a l’hivern que a l’estiu, i per això al llarg de l’hivern hi ha molta humitat, llargs períodes de boira i precipitacions freqüents, generalment en forma de neu. Quan els sistemes polars d’alta pressió dominen, els nivells d’humitat baixen i és llavors que les temperatures nocturnes poden caure fins a –38°C. La temperatura mitjana del mes més fred (gener) és de –4,7°C i la mitjana de juliol, el mes més càlid, de 17,8°C. La neu es manté una mitjana de 92 dies l’any. El temps és molt variable tant a la primavera com a la tardor, bé que al principi de tardor els dies són generalment clars, nets i brillants. L’estiu, de juny al final d’agost, es caracteritza per xàfecs i tempestes freqüents. Tanmateix, quan els vents bufen del S o del SE, el temps és càlid i sec. Els vents dominants transporten també una contaminació atmosfèrica nociva, provinent de l’Europa central i de Polònia mateix, que pot descarregar en forma de pluja àcida i afectar la salut dels boscos.
Les condicions hidrogeològiques permeten una gran varietat en la vegetació forestal polonesa, fins al punt que s’han pogut descriure 113 associacions vegetals diferents. Al parc nacional de Bialowie˙za, als sòls ben drenats, el tipus de bosc més estès és una boscana mixta de carpinus comú (Carpinus betulus) i tell de fulla petita (Tilia cordata), amb presència de roure pènol (Quercus robur), oms (Ulmus), erable (Acer platanoides) i alguna pícea (Picea abies). El segon tipus de bosc està format per pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) i pícea, i és típic dels sòls més pobres i secs. El tercer tipus és una formació mixta de freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) i vern (Alnus glutinosa) amb pícea i es troba als indrets més baixos, pantanosos i mal drenats. En total, al parc s’han trobat 26 espècies d’arbres. Entre les espècies dominants hi ha les ja esmentades com el carpinus, el tell de fulla petita, el vern, el roure pènol, l’erable, la pícea, el pi roig o el freixe de fulla gran, i també els bedolls (Betula pubescens i B. verrucosa), el trèmol (Populus tremula) i els salzes (Salix).
La típica associació forestal de tell de fulla petita, carpinus i roures es troba sobre els fèrtils podzols bruns i bruno-grisencs, i el bosc mixt de coníferes, amb roures, pins i pícees, també prefereix els podzols relativament fèrtils. El bosc pantanós de pícees sobre torberes altes, similar als boscos de la taigà de la Sibèria septentrional, es troba molt rarament, només en determinades àrees del parc i a la zona nord-oriental de Polònia. El vern, amb algunes pícees i freixes, tendeix a créixer en depressions mal drenades. El bosc de les riberes inundables, format per verns i freixes amb algunes pícees, es caracteritza per un estrat arbori esclarissat i un sotabosc herbaci alt dominat per les ortigues (Urtica). Les salzeredes creixen habitualment a les terrasses dels rius que, fora de l’estreta banda de bosc de ribera, han estat completament transformades per l’agricultura.
El bosc s’ha de classificar com a boreonemoral a causa de la presència de la pícea i altres espècies pròpies de la taigà. La pícea i el pi roig representen un terç del volum en peu del bosc, mentre que els dos terços restants corresponen a caducifolis. Cal remarcar la completa absència a les boscanes de Bialowie˙za de faigs (Fagus), teixos (Taxus) i làrixs (Larix). Al parc viuen més de 70 espècies arbustives, entre les quals el tintorell (Daphne mezereum), i la resta són mates, lianes i plantes herbàcies. També s’hi han descrit quatre comunitats de plantes aquàtiques. En total, en aquesta reserva de biosfera s’han identificat 632 de les 1 017 espècies de plantes vasculars conegudes del bosc de Bialowie˙za. En són autòctones 432 i la resta han estat introduïdes. Entre les espècies rares hi ha l’heura (Hedera helix), que assoleix aquí el seu límit oriental, el bedoll nan (Betula humilis), el sàlix nan (Salix myrtilloides), la caprifoliàcia Linnaea borealis, l’escrofulariàcia Pedicularis sceptrum-carolinum, la ranunculàcia Isopyrum thalictroides, la fabàcia Lathyrus laevigatus, la saxifragàcia Saxifraga hirculus, la gencianàcia Swertia perennis i una dotzena d’orquídies.
Entre les espècies herbàcies protegides a escala nacional es registren els licopodis (Lycopodium), la pulsatil·la (Pulsatilla vulgaris), les gencianes (Gentiana), les dròseres (Drosera), el rovell d’ou (Trollius europaeus), els corniols (Aquilegia), el marcòlic (Lilium martagon), la prímula vera (Primula vulgaris [= P. acaulis]), el muguet (Convallaria majalis) i l’anomenada localment ‘herba dels bisons’ (Hierochloe [=Anthoxanthum] odorata). També hi ha 250 espècies de líquens —entre elles Usnea carpinea, l’epifític recentment descrit de Bialowie˙za—, 80 d’hepàtiques, més de 2 000 de fongs —entre ells les poliporàcies Dendipratulum bialoviense i Poria albidofusca, també recentment descrites a Bialowie˙za— i 156 d’algues aerofítiques, és a dir, no aquàtiques, sinó que viuen sobre les escorces i pedres dels indrets humits dels boscos.
Alguns grups d’arbres tenen més de dos segles i la majoria d’espècies arbòries assoleixen alçades excepcionals. La pícea, per exemple, pot assolir 55 m d’alçada, mentre el pi roig, el roure pènol, el tell de fulla petita i el freixe de fulla gran s’apropen a 40 m. Els visitants queden impressionats, i del parc recordaran sens dubte molt especialment el bosc vell o “puszcza”. La serenitat del bosc omple els espais entre els roures, les pícees i els carpinus que formen un dosser dens difícilment traspassat pels raigs del sol. Al parc hi ha 1 565 arbres que, per les seves dimensions, mereixen la designació de monuments naturals. A la part del bosc en gestió silvícola, fora del parc nacional, hi ha itineraris de natura al llarg dels quals, en un recorregut de 0,5 km, es poden veure 24 roures gegantins que han estat designats monuments naturals i cada un d’ells porta el nom d’un monarca polonès o un duc de Lituània relacionat amb el bosc de Bialowie˙za.
La fauna del parc és inusualment diversa, i s’estima en unes 11 000 espècies. Entre els endemismes recentment descrits figuren l’himenòpter Centrobia annae i el buprèstid Agrilus bialowiezaensis. Les boscanes decídues constitueixen l’hàbitat principal del 34% de les espècies d’ocells més importants de Polònia, i prop de la meitat de les zones destacables per la seva diversitat d’ocells es localitza a les escasses vernedes i boscos de ribera. La diversitat d’insectes del parc és molt gran amb relació a la seva superfície. S’ha calculat que n’hi ha 8 500 espècies, entre les quals, a més dels endemismes esmentats, es poden destacar coleòpters com els escanyapolls (lucànids), els escarabats lluents (Calosoma), diferents escarabats terrers (caràbids) o espècies rares com el pítid Pytho kolwensis o el buprèstid Buprestis splendens; hemípters com borinots, abelles i altres àpids socials, i lepidòpters com la grogueta de torbera (Colias paleno), la papallona tornassolada gran (Apatura iris), la papallona tornassolada comuna (A. ilia) o l’esfinx del trèmol (Laothoe tremulae).
Entre els rèptils es poden destacar l’escurçó septentrional (Vipera berus) i la tortuga d’aigua europea (Emys orbicularis), però és molt més important la diversitat d’ocells, només superada per la dels insectes. Tot plegat, al bosc de Bialowie˙za s’han reconegut més de 249 espècies d’ocells, 177 de les quals hi nidifiquen. Entre les més excepcionals figuren la cigonya negra (Ciconia nigra), el grèvol (Bonasa bonasia), l’àguila calçada (Hieraetus pennatus), la grua (Grus grus), la xivita (Tringa ochropus), el mussol menut (Glaucidium passerinum), el picot negre comú (Dryocopus martius), el picot garser tridàctil (Picoides tridactylus) i altres picots garsers (Dendrocopos medius, D. leucotos), l’oriol (Oriolus oriolus) i el trencanous (Nucifraga caryocatactes). El papamosques de collar (Ficedula albicollis) i el papamosques menut (F. parva) es troben sovint a l’associació dominant, el bosc de tell, carpinus i roure. El bosc és probablement el millor lloc d’Europa per a poder veure l’àguila pomerània (Aquila pomarina) i gairebé les 8 espècies europees de picots. Al llarg de la vorada del bosc apareixen el colltort (Jynx torquilla), el tord ala-roig (Turdus iliacus), el rossinyol rus (Luscinia luscinia), el tallarol esparverenc (Sylvia nisoria), la busqueta grossa (Hippolais icterina), el boscaler fluvial (Locustella fluviatilis), el pinsà carminat (Carpodacus erythrinus), el duc (Bubo bubo), el corb (Corvus corax), el becadell comú (Gallinago gallinago), la guatlla maresa (Crex crex), el tètol cuanegre (Limosa limosa), el blauet comú (Alcedo atthis), l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), el xarrasclet (A. querquedula), el batallaire (Philomachus pugnax), l’astor (Accipiter gentilis) i el falcó pelegrí (Falco peregrinus). Entre les espècies d’ocells hivernants es troben el pinsà dels pins (Pinicola enucleator), l’aligot calçat (Buteo lagopus), el sit blanc (Plectrophenax nivalis), l’alosa banyuda (Eremophila alpestris) i l’ocell sedós (Bombycilla garrulus).
Al bosc de Bialowie˙za es troben les poblacions salvatges més nombroses de bisó europeu (Bison bonasus), que és l’animal terrestre més gran d’Europa. És un gran bòvid que fa uns 2 m d’alçada a la creu i uns 3 m des del cap fins a la base de la cua i que fàcilment pot arribar a pesar més de 1 000 kg. Originàriament devia ser un animal propi d’estepes i praderies però durant l’època postglacial s’ha adaptat a la vida a les boscanes, sobretot a les clarianes, i està particularment ben adaptat als llargs i crus hiverns de l’Europa central. Els cavalls (Equus caballus), anomenats “koniks”, que viuen en llibertat a la reserva de biosfera de Bialowie˙za, presenten una convergència morfològica amb l’extingit tarpan (E.caballus gmelini), que havia sobreviscut als boscos polonesos fins al començament del segle XIX; actualment només es troben tipus híbrids però s’estan fent intents per reconstruir gradualment la dotació genètica original del tarpan. També es troba a la reserva de biosfera la població més nombrosa coneguda de castor europeu (Castor fiber). El castor europeu havia estat eradicat del bosc de Bialowie˙za durant el segle XIX però, després del retorn d’algunes parelles, aquesta espècie ha pogut repoblar amb força èxit les zones baixes i humides d’aquesta àrea forestal.
Altres mamífers del bosc de Bialowie˙za són la marta europea (Martes martes), el llop (Canis lupus), el linx comú (Felis [= Lynx] lynx), la guineu (Vulpes vulpes), el turó (Mustela putorius), l’ermini (M. erminea), la mostela comuna (M. nivalis), el cabirol (Capreolus capreolus), el cérvol (Cervus elaphus), l’ant (Alces alces), el senglar (Sus scrofa), el teixó (Meles meles), la llúdria (Lutra lutra), l’esquirol (Sciurus vulgaris), la llebre de muntanya o llebre de les neus (Lepus timidus), el liró dels Balcans (Dryomys nitedula), el liró gris (Glis glis), el talpó Microtus oeconomus, les musaranyes Sorex minutissimus i S. caecutiens, 13 espècies de rats-penats, entre altres alguna de nòctuls (Nyctalus), el ratolí de bosc gorjagroc (Apodemus flavicollis), el talpó roig (Clethrionomys glareolus), el ratolí de bedoll septentrional (Sicista betulina) i el “tanuki” (Nyctereutes procyonoides), aquest darrer introduït.
Les considerables poblacions de talpons i ratolins són una important font d’aliment per als turons, els erminis, les mosteles i els teixons durant el llarg hivern, i constitueixen més del 90% de la provisió hivernal d’aliment per a aquests predadors. Les guineus i les martes participen també d’aquest bé de Déu de rosegadors, però els predadors més grans, com els linxs i els llops, centren la seva atenció en les poblacions d’ungulats, principalment cérvols i senglars.
Gestió i problemàtica
La superfície del parc comprèn una zona central reduïda de 4 747 ha, situada entre els rius Hwo´zna i Narewka, i una altra zona, de 248 ha de superfície, al voltant del poble de Bialowie˙za. La zona natural d’amortiment que separa l’àrea de protecció estricta dels boscos en explotació té de 15 a 20 km d’amplada, al N i a l’W, i comprèn un bosc estatal amb una altra zona d’amortiment complementària més petita (només d’1 km d’amplada), on estan prohibides la tala, la caça i la utilització de pesticides. El parc entorn del palau, construït al final del segle XIX, ocupa 49 ha i actualment acull la direcció del parc.
En una zona acotada de 272 ha es localitza el centre de cria del bisó europeu, amb unes tanques destinades a la cria i d’altres destinades a l’exhibició pública dels animals. El límit oriental de la reserva coincideix amb la frontera entre Polònia i Bielorússia, a l’altra banda de la qual hi ha la reserva de biosfera bielorussa del parc nacional del bosc de Belovejska, que proporciona 87 607 ha de zona d’amortiment molt eficaces. Cap a la zona nord-occidental i meridional, la zona d’amortiment és la franja d’aproximadament 1 km d’amplada on s’han prohibit la tala, la caça i la utilització de plaguicides.
Al nucli de la reserva estan prohibits els assentaments humans. A la zona d’amortiment es permet algun tipus d’extracció continuada, com la recollecció d’herba dels prats i el fenc, però la caça està prohibida a tot arreu. Antigament hi hagué conflictes entre les comunitats locals i els animals salvatges. Les poblacions de cérvols, senglars i, de vegades, també els bisons produïen destrosses a les collites, a les tanques i als camps propers a la reserva. Per a reduir aquests danys s’ha construït una tanca de 2 m d’alçada entre la zona d’amortiment del parc i les terres dels agricultors locals, els quals, en alguns casos, ha indemnitzat el parc o l’administració forestal de l’estat. L’accés al bosc mateix està estrictament controlat, i només és possible visitar el nucli de la reserva acompanyat per un guia del parc.
Segons un estudi recent, dues terceres parts de l’àrea forestal de Polònia es troben greument amenaçades i la contaminació industrial ha afectat 645 000 ha de boscos. Durant les darreres dècades, el desenvolupament sòcio-econòmic de Polònia ha estat vinculat a l’explotació extensiva de l’aigua, els minerals, el sòl i els recursos forestals del país. Això s’ha traduït en una degradació ambiental de gran abast que ha alterat els equilibris ecològics, i Polònia és encara avui un dels països més contaminats d’Europa. L’elevat contingut de sofre del carbó de calefacció, per exemple, és una de les causes fonamentals de la contaminació atmosfèrica, raó per la qual s’ha iniciat un projecte d’ecodesenvolupament, anomenat “Pulmons Verds de Polònia”, per tal de promoure el canvi de combustible de calefacció del carbó al propà o el butà, menys contaminants.
Altres amenaces menors són les derivades de la freqüentació turística a peu, en bicicleta o en carruatge, i la proliferació d’espècies vegetals introduïdes, com la balsaminàcia Impatiens parviflora, originària de l’Àsia central. Una altra possible amenaça futura per a la reserva de biosfera de Bialowie˙za podria ser la pertorbació de les condicions hidrològiques locals a causa de la regulació de rius i la dessecació de terres. El 1991 es construí sobre el riu Narewka, només a 13 km dels límits del parc, l’embassament de Siemianowka, amb un espill d’aigua de 3 200 ha per a la regulació del riu. Es desconeix el possible impacte d’aquest embassament sobre la reserva.
El parc nacional de Bialowie˙za ha tingut un actiu programa de recerca des de la dècada dels anys vint. El personal del parc treballa actualment en estudis sobre l’ecologia de les poblacions de bisó i en la recollida de dades climàtiques i hidrològiques. Recentment s’han dut a terme una cinquantena de projectes de recerca sobre vegetació, flora i fauna, i també sobre problemes ecològics de més abast. Alguns utilitzen parcel·les d’estudi a llarg termini (algunes establertes el 1936) per estudiar els canvis en l’estructura de la vegetació en condicions naturals. Hi ha cinc institucions de recerca associades amb el parc nacional: el Departament de Boscos Naturals de l’Institut de Recerca Forestal (fundat el 1930); l’Institut de Recerca Mastològica de l’Acadèmia Polonesa de Ciències (fundat el 1954); l’Estació Geobotànica de Bialowie˙za, de la Universitat de Varsòvia; el Laboratori de Demografia de les Poblacions Vegetals de l’Institut Botànic de l’Acadèmia Polonesa de Ciències, i el Taller d’Ecologia i Protecció dels Hàbitats Naturals.
Malgrat que el bosc ha estat oficialment protegit durant més de 70 anys, els conservacionistes creuen que la superfície del parc és massa petita i resulta insuficient com a territori de caça perquè els mamífers depredadors hi puguin subsistir. Un projecte actual està investigant les relacions entre les preses i la densitat de depredadors, i podria facilitar el desenvolupament d’un pla de gestió de la fauna. De les 113 associacions vegetals que es troben a les 62 000 ha de la part polonesa del bosc de Bialowie˙za, només n’apareixen 20 al si de les 4 747 ha del parc nacional que constitueixen el nucli central de la reserva de biosfera. El parc nacional no inclou els rius més grans ni els diferents tipus de boscos que en depenen, de manera que moltes comunitats vegetals i animals de llocs humits es troben fora dels límits i reben només una protecció mínima. Tampoc hi són presents algunes associacions forestals d’àmplia distribució, com les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) amb nabiu vermell (Vaccinium vitis-idaea).
D’ençà del 1994 hi ha hagut un interès creixent per part d’organitzacions no governamentals, tant poloneses com estrangeres, per la protecció del bosc de Bialowie˙za. El 1994 es requalificaren els boscos explotats adjacents al parc nacional com a complex forestal en el qual totes les operacions silvícoles s’han de desenvolupar amb la màxima cura per tal d’assegurar la conservació del caràcter natural i l’elevada biodiversitat. A més, al juliol del 1995 es prohibí la tala dels caducifolis de més de 200 anys, i hi ha plans per ampliar l’àrea del parc nacional de Bialowie˙za de 10 840 a 18 000 ha incorporant-hi els boscos afectats.
El cas de la reserva de biosfera de Cill Áirne (Killarney)
La primera reserva de biosfera irlandesa designada fou l’illa de North Bull, el 1981. L’any següent, ho fou el parc nacional de Cill Áirne, també conegut pel seu nom anglès de Killarney. Aquest parc nacional s’havia fundat oficialment el 1932, quan el senador Arthur Vincent i els seus sogres, el senyor i la senyora Bourn, llegaren a la nació les 4 000 ha de la seva propietat de Muckross Estate, prop de Cill Áirne, al comtat de Ciarraí (Kerry), per a convertir-les en un parc nacional.
El 1970, el govern irlandès analitzà els plans de gestió d’alguns parcs nacionals diferents i els seus sistemes de classificació i adoptà el sistema de la UICN. Cill Áirne, la versió engrandida del parc nacional primitiu, incorporava el parc Bourn Vincent Memorial i també la major part dels boscos, torberes, costes i deveses de la rodalia de Cill Áirne, a més de tres famosos llacs (Loch Léin, Muckross i Upper Lake).
Característiques i valors naturals
El parc nacional de Cill Áirne és situat a 52°1’N i 9°35’W, a prop de la costa sud-occidental del país, i exactament al SW de la ciutat de Cill Áirne, al comtat de Ciarraí. La superfície total del parc, que coincideix amb la de la reserva de biosfera, és de 10 129 ha i els tres llacs d’aigua dolça que conté ocupen un 24% de l’àrea.
Al parc nacional i reserva de biosfera de Cill Áirne es troben dos tipus diferents i ben contrastats de roques. Un important límit geològic, que discorre sota les aigües del Loch Léin i el llac Muckross en la major part del seu recorregut, travessa el parc de NW a SE aproximadament. Separa una regió muntanyosa de roques devonianes, al S i a l’W, d’una plana estesa sobre roques carboníferes, al N i a l’E. Les roques devonianes, conegudes generalment com a vells gresos rojos (“old red sandstone”), consten de nombroses capes de gresos intercalades amb pissarres i conglomerats. La roca mare devoniana aflora a la superfície en diversos punts, i només en llocs molt concrets és recoberta per dipòsits glacials, sòls o torba. Les roques carboníferes són principalment calcàries. Poden ser tant masses argiloses no estratificades com calcarenites estratificades. Les formacions carboníferes afloren tot al llarg de les ribes del llac Muckross i del Loch Léin, i també al seu voltant. Una de les formacions de quars microcristal·lí (un tipus de sílex) ha estat parcialment transformada i s’ha convertit en el dur marbre blanc i rosa de Cill Áirne, que aflora a la península de Muckross. Les diferents característiques de les principals formacions de roca han exercit una influència diversa en la topografia del parc nacional. El gres és relativament resistent a l’acció de la intempèrie, i forma un país muntanyós accidentat, mentre que les diferents formes d’erosió han desgastat les roques carboníferes fins a formar una plana deprimida.
Deixant de banda les formacions rocoses, el que més ha determinat el relleu del país han estat les glaciacions. Mentre que les carenes de cims suaus, conegudes com a “nunataks”, representen les superfícies pre-glacials que es mantingueren per sobre de la glacera que avançava, la geomorfologia de l’àrea muntanyosa és resultat de l’erosió glacial. Per exemple, a les altituds més elevades, l’erosió del gel i les glaçades excavaren circs als vessants de les muntanyes, que sovint s’omplen d’aigua i formen petits llacs com el Devil’s Punch Bowl.
Els dos factors climàtics més importants de la reserva de biosfera són l’efecte moderador sobre les temperatures de l’aire humit i calent que procedeix de l’oceà Atlàntic i les precipitacions produïdes pel moviment ascendent d’aquest aire quan bufa sobre les muntanyes. El resultat és un clima típicament oceànic, caracteritzat per hiverns temperats, estius frescos i pluja uniformement distribuïda al llarg de l’any. A causa de la proximitat de l’oceà i l’aire calent i humit procedent de l’Atlàntic que s’enfila per les muntanyes, és freqüent la formació de núvols que redueixen la mitjana d’hores d’insolació. Les mesures oscil·len entre una mitjana de 0,9 hores/dia d’insolació al mes de desembre i 4,5 hores/dia de l’abril a l’agost. El maig és el mes més assolellat, amb una mitjana de 5,2 hores/dia de sol.
Les dades de temperatura corresponents al període 1968-80 mostren una petita variació de 9,4°C entre la mitjana del mes més fred (gener, 5,8°C) i la mitjana del més calent (juliol, 15,2°C). Cal remarcar que les temperatures del sòl es mantenen generalment per sobre del punt de congelació durant tot l’any, de manera que el terreny poques vegades es glaça. L’estació de creixement és llarga, i sovint depèn del tipus de sòl i del seu drenatge. Els vents predominants a Cill Áirne bufen del S i del SW. Els vents de l’W els segueixen en freqüència i els del SE són els menys freqüents. La qualitat de l’aire és generalment bona; les lectures diàries de diòxid de sofre entre els anys 1981 i 1987 variaren entre 1,52 i 1,86 mg/m3 de mitjana. La pluja àcida no sembla que afecti Cill Áirne.
El tret físic més característic de Cill Áirne són els llacs. Els llacs Upper Lake, Muckross i Loch Léin cobreixen conjuntament una superfície de 2 471 ha i cinc rius i nombrosos torrents hi desemboquen. Les conques del llac Upper Lake i del llac Muckross i dels rius Flesk i Deenagh, que abasten entre totes una àrea de 65 000 ha, desemboquen al Loch Léin, el llac més gran. Aquest llac desguassa al riu Leamhain, que desemboca a la mar a Cill Orglan (Killorglin), 22 km riu avall.
Les anàlisis limnològiques de les aigües d’aquests llacs, fetes des del 1971, indiquen un sistema pobre en nutrients, a causa, sobretot, del domini dels gresos. Els llacs Upper Lake i Muckross romanen incontaminats i es consideren oligotròfics. El Loch Léin, d’aigües més mineralitzades a causa de la riquesa en nutrients de les calcàries carboníferes de la seva conca, seria mesotròfic però experimenta una eutrofització creixent per les aportacions d’aigües residuals que hi arriben; són particularment significatius els increments dels nivells de fòsfor causats per les aigües residuals procedents de la ciutat de Cill Áirne, encara que les aigües residuals d’altres procedències, els efluents agrícoles i els procedents d’activitats forestals a la conca també compten. A l’estiu del 1983 això provocà greus proliferacions d’algues, però a partir de la millora en les instal·lacions de tractament d’aigües residuals de Cill Áirne s’ha enregistrat un increment de la qualitat de l’aigua del Loch Léin. Actualment encara s’estan introduint diferents canvis en el tractament d’aquelles aigües residuals. Hi ha poques dades fiables dels petits llacs dels circs glacials, anomenats localment “corries”, però en general es consideren pobres en nutrients i es classifiquen com a oligotròfics.
El parc inclou una gran diversitat d’hàbitats: boscos, torberes altes i baixes i ecosistemes d’aigua dolça. Les torberes, incloses les torberes baixes i inundades, cobreixen la major part de la superfície de la regió. Els boscos són principalment rouredes atlàntiques, en particular de roure de fulla gran (Quercus petraea) o, molt més sovint, de roure pènol (Q. robur). Hi ha també una teixeda molt remarcable i boscos de ribera. La roureda de Cill Áirne, la major part de la qual es troba dins el parc, representa l’àrea més gran de bosc autòcton que es conserva a Irlanda.
Un nombre significatiu de les plantes que es fan en aquesta reserva de biosfera tenen una àrea de distribució peculiar o poc corrent; hom pot agrupar-les en quatre categories: atlàntiques, nord-americanes, àrtico-alpines i molt rares. La lleteresa o eufòrbia irlandesa (Euphorbia hyberna) és una espècie declaradament atlàntica comuna a la reserva de biosfera, bé que gairebé ha quedat confinada a l’extrem sud-occidental d’Irlanda. També s’hi troben dues espècies de saxífraga, la col de sant Patrici (Saxifraga spathularis) i la saxífraga del ronyó (S. hirsuta), comunes a Cill Áirne i a altres parts d’Irlanda occidental i del N d’Espanya i Portugal, però en canvi absents a la Gran Bretanya i la França atlàntica. Les afinitats amb la flora nord-americana es posen de manifest per la presència d’espècies com la “blue-eyed grass” (Sisyrinchium bermudiana), que té a Terranova la localització més propera fora d’Irlanda, o el “pipewort” (Eriocaulon aquaticum), una eriocaulàcia molt rara tant a l’W d’Escòcia com a l’Amèrica del Nord, els altres llocs on es troba.
Les afinitats àrtico-alpines es manifesten en dues espècies poc comunes a la reserva de biosfera, la Draba incana i l’agrella (Rumex acetosa), i en altres, com els licopodis (Lycopodium) i les falgueres del gènere Polystichum, més àmpliament distribuïdes. L’àrea de l’arboç (Arbutus unedo), planta pròpia de les mediterrànies, se centra, a Irlanda, a la reserva de biosfera de Cill Áirne, mentre que és rara a la resta de l’illa. Es fa únicament a les rouredes de roure de fulla gran (Quercus petraea) que envolten els llacs de Cill Áirne. Les seves flors en forma de petites campanetes blanques o de color crema s’obren al setembre i els fruits, vermells i berrugosos, maduren a l’octubre de l’any següent. Als boscos de Cill Áirne aquesta ericàcia arbustiva pot arribar a créixer fins a una alçada de més de 10 m.
Tres espècies de la reserva figuren en la llista de l’Ordre de Protecció de la Flora de 1987 que desenvolupà la Llei de la Natura de 1976: la falguera de Cill Áirne (Vandenboschia [=Trichomanes] speciosa), Pilularia globulifera i Naias flexilis. A més, una espiga d’aigua de fulles oposades (Potamogeton [=Groenlandia] densus), observada al parc al segle passat, es troba també entre la llista de plantes protegides. L’avidesa dels col·leccionistes victorians de falgueres per les espècies rares, destinades tant als seus herbaris com als seus hivernacles de sobretaula per a espècimens vius, desfermà a mitjan segle XIX una gran demanda d’una raresa com la falguera de Cill Áirne, les poblacions de la qual foren devastades. Altres espècies rares remarcables de la reserva de biosfera són la fràngula (Rhamnus frangula), dues subspècies de moixera (Sorbus aria), l’orquídia Neottia nidus-avis i la crucífera Teesdalia nudicaulis.
Cill Áirne s’ha descrit com una àrea sense parió a Europa per la seva riquesa en briòfits (molses i hepàtiques). Alguns dels exemples més remarcables d’aquesta riquesa són els de les hepàtiques Lejeunea flora i Cephalozia hibernica, només conegudes d’aquesta localitat i d’algunes de les illes micronèsies. La diversitat dels líquens és d’una importància similar i està relacionada amb la presència d’una àmplia varietat d’hàbitats, de boscos madurs, d’un clima temperat i humit i d’una bona qualitat de l’aire. Les espècies de líquens més notables corresponen als gèneres Lobaria, Parmeliella, Sticta i Pannaria, en molts casos extingides localment a les regions amb índexs de contaminació elevats del continent europeu.
Moltes espècies animals que havien estat comunes a Irlanda, ara estan localment extingides a causa de l’expansió de les poblacions humanes, el desenvolupament de l’agricultura i la destrucció dels hàbitats naturals. Més i més animals de les boscanes decídues han anat desapareixent gradualment a mesura que els arbres han estat abatuts i els animals caçats implacablement com a font d’aliment o per esport. El llop (Canis lupus), per exemple, quedà completament extingit a Irlanda al segle XVIII. Cill Áirne conserva el darrer ramat de cérvols (Cervus elaphus) nadius que sobreviu a Irlanda. Aquest ramat, que ara té 600 individus, és descendent directe de cérvols que han viscut a Irlanda d’ençà de temps prehistòrics; tots els altres cérvols de l’illa són descendents d’exemplars reintroduïts. La prohibició estricta de la caça i les mesures preses contra els caçadors furtius al parc expliquen el recent increment d’aquesta població. Tanmateix, encara és més nombrós l’introduït sika o cérvol del Japó (C. nippon).
La població introduïda de sika ha passat de tres individus el 1865 fins a prop d’un miler en l’actualitat. Aquesta espècie és originària de diferents localitats de l’Àsia oriental, de l’extrem orient rus (regió de l’Ussuri) fins al N de Vietnam i també de l’arxipèlag japonès, a les illes Ry¯uky¯u i Taiwan. Al Japó l’anomenen ‘cérvol clapejat’, ja que a l’estiu llueix una bonica lliurea bruna amb taques. Es distribueix desigualment per tot Irlanda, i els ramats assilvestrats deriven d’animals deixats en llibertat o que s’han escapat. Els sikes representen una amenaça per a la integritat genètica del cérvol nadiu, amb el qual s’han hibridat en altres indrets del país, alhora que també són responsables, juntament amb els bens que entren il·legalment al parc, de l’absència de regeneració natural de les rouredes els darrers 15 anys. L’administració del parc és conscient que no és possible eradicar el sika a curt termini, però ha engegat programes de captura i selecció d’animals vius. Petits grups de cérvols irlandesos han estat traslladats a àrees allunyades de les poblacions de sika per establir ramats sense amenaces d’hibridació.
Un altre mamífer introduït és el visó americà (Mustela vison), les poblacions irlandeses del qual són descendents d’animals escapats de granges a la dècada dels cinquanta. No sembla factible poder exterminar-lo, ja que està escampat per tot Irlanda, i tot indica que, després d’una fase inicial perjudicial per a les poblacions d’altres espècies, les de visó s’estan estabilitzant. S’han proposat programes de control durant l’època de cria dels ocells aquàtics, atès que els estudis d’alimentació dels visons demostren que són les poblacions d’aquests ocells, especialment aquelles que fan niu a les illes en aigües interiors, les més perjudicades. El pla de gestió de Cill Áirne considera també espècies introduïdes el talpó roig (Clethrionomys glareolus), la rata comuna (Rattus norvegicus), els conills (Oryctolagus cuniculus), les cabres i els gats i gossos, tant salvatges com assilvestrats. En canvi, entre els mamífers autòctons n’hi ha dos més força importants: la marta (Martes martes) i la llúdria (Lutra lutra). La marta, un depredador sumament rar i silenciós, ha estat vista intermitentment a la reserva, i el seu nombre ha augmentat els últims temps amb l’alliberament d’individus reproduïts en captivitat. La llúdria, fortament amenaçada a la major part d’Europa, es troba en abundància a la reserva.
El variat hàbitat del parc proporciona una gran riquesa i diversitat d’ocells. A les terres altes els ocells més comuns són el titella (Anthus pratensis), el bitxac comú (Saxicola torquata) i el corb (Corvus corax). Els que nien més sovint als boscos són el pinsà comú (Fringilla coelebs) i el pit-roig (Erithacus rubecula). Als llacs de Cill Áirne s’han observat 34 espècies d’ocells aquàtics, 21 de les quals de manera regular, com també vuit camallargs i dues espècies de ràl·lids observats als marges. Els més comuns a les ribes dels llacs són l’ànec collverd (Anas plathyrhynchos), el morell de plomall (Aythya fuligula) i la fotja (Fulica atra). El bernat pescaire (Ardea cinerea), el blauet (Alcedo atthis) i la merla d’aigua (Cinclus cinclus) es veuen més sovint als rius i torrents.
Del total de 124 espècies d’ocells que s’han observat a la reserva de biosfera n’hi ha cinc d’especial interès. En primer lloc l’oca riallera grossa (Anser albifrons), la meitat de la població mundial de la qual, estimada en un total d’uns 29 000 exemplars, hiverna a Irlanda. El petit estol que hiverna a la reserva de biosfera i els seus voltants (uns 35 a 40 animals la majoria dels anys) és un dels pocs que queda que s’alimenta gairebé exclusivament a les característiques torberes baixes (“blanket bogs”) d’aquesta regió. Entre els rapinyaires es poden assenyalar el falcó pelegrí (Falco peregrinus), que nia dins de la reserva i als seus voltants, i l’esmirla (F. columbarius). La gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), que té les potes del mateix color, nia a tres localitats properes al parc, mentre que la cotxa cua-roja (Phoenicurus phoenicurus), que rarament nidifica a Irlanda, havia niat en el passat a les rouredes de Cill Áirne, però fa més de deu anys que no es té constància d’aquest fet.
Les granotes crien correntment per tota la reserva, però es disposa de poca informació específica sobre els amfibis presents en aquesta reserva de biosfera. Entre els invertebrats destaca un llimac, Geomalacus maculosus, de color gris verdós i amb taques crema, que es troba només a l’extrem SW d’Irlanda, al NW d’Espanya i a Portugal. Quan plou o fa un temps molt humit, se’l troba damunt les molses o líquens que recobreixen els arbres i les roques.
Patrimoni cultural
El parc nacional de Cill Áirne és molt ric en restes i localitats prehistòriques, com també en ruïnes i edificacions més recents. Alguns dels indicis més antics d’ocupació humana s’han trobat a l’illa de Ross, on durant l’edat del bronze, fa més de 4 000 anys, s’extreia coure de les mines. A Balldowney, a la finca de Kenmare, fou descobert un “fulacht fiadh”, antic forn a l’aire lliure, i a l’àrea de Muckross s’han descobert dues criptes del començament del període cristià (segles V-VI).
A l’illa d’Innisfallen, al Loch Léin, hi ha les ruïnes d’un monestir que es creu que fundà sant Fionan al segle VII. Aquest monestir arribà a ser un important centre d’estudi i sembla que entre mitjan segle XII i el segle XV hi foren escrits, si més no parcialment, els “Annals d’Innisfallen”, una de les fonts d’informació més importants sobre la història antiga d’Irlanda. El castell de Ross, recentment restaurat, és situat a l’‘illa’ Ross, en realitat una península, al Loch Léin. Havia estat la residència del capitost O’Donoghue Mor i consta d’una casa fortificada quadrada del segle XV i dues torratxes. També a les ribes del Loch Léin, es conserven les remarcables ruïnes del convent franciscà d’Irrelagh, que fou fundat el 1448 i és conegut actualment amb el nom de Muckross Abbey.
Un punt fonamental del parc nacional és Muckross House. L’edifici actual data del 1843 i fou dissenyat per William Burn. És d’estil neoelisabetià, amb xemeneies altes, teulades pendents i grans mainells. La casa, que ha estat restaurada, és oberta al públic i acull el museu d’arts i tradicions populars de Ciarraí. És gestionada conjuntament per la direcció del parc i els administradors de la finca.
Gestió i problemàtica
El 1969 començà al parc nacional de Cill Áirne un programa subvencionat de recerca científica. Aquest treball el duien a terme postgraduats i personal acadèmic amb l’ajuda econòmica del Departament d’Obres Públiques del govern irlandès, i la recerca abraçà temes molt diversos, com història de la vegetació, dinàmica dels ecosistemes, ecologia de poblacions, impacte de les espècies introduïdes i limnologia. Les dades aportades per aquests estudis han beneficiat posteriorment tant l’administració del parc com l’equip professional i els estudiants.
El personal del parc s’ocupa de la inspecció, el control i l’establiment de la línia bàsica de recerca. Les tasques inclouen inventaris d’espècies, determinació d’invertebrats, confecció de mapes de distribució i control periòdic de les condicions climatològiques, els canvis de vegetació i les migracions dels cérvols i dels ocells aquàtics. El personal ha participat també en projectes de recerca conjunta amb altres organismes. La gestió conjunta del parc nacional i de la reserva de biosfera era responsabilitat fins fa poc del Departament d’Obres Públiques irlandès, que té la seu central a Dublín, però actualment ha passat a estar sota la direcció del Departament d’Arts, Cultura i Gaeltacht (nom que rep la població irlandesa que conserva el gaèlic com a primera llengua). Sobre el terreny, la direcció és responsabilitat del superintendent i dels guardes del parc, amb base a Muckross House.
Com passa sovint, aquesta reserva no consta d’una sola unitat ecològica; consegüentment, qualsevol canvi o transformació l’afecta molt, especialment si té lloc a la seva perifèria. El pla de gestió del parc distingeix una zona potencial de transició, dins la qual qualsevol desenvolupament haurà de ser informat positivament pel consell del comtat de Ciarraí, el consell del districte urbà de Cill Áirne i altres autoritats. El parc nacional de Cill Áirne es divideix en quatre zones de gestió: la natural, la cultural, la de gestió intensiva i la de restauració dels recursos. A la zona natural, la conservació de la natura és l’objectiu central, bé que s’hi permeten i encoratgen les activitats d’interpretació i de recerca, sempre que siguin compatibles amb aquella. A la zona cultural, l’objectiu primari és la conservació dels trets que han resultat de l’activitat humana. La natura també es preserva, i es permet la recerca sempre que tingui una relació amb l’objectiu primari de la zona. La zona de gestió intensiva se centra en els serveis als visitants, la gestió del parc, l’allotjament i els serveis complementaris. Molts dels atractius per als visitants, com Muckross House i els jardins, se situen en aquesta zona. La zona de restauració de recursos comprèn les plantacions existents de coníferes i altres arbres no nadius; el seu objectiu és exercir una gestió que contribueixi als objectius generals del parc i, en definitiva, assolir la integració d’aquests espais i les altres zones.
Un notable projecte de conservació implica l’eliminació d’una plantació forestal. Entre el 1933 i el 1958, l’antiga Divisió Forestal assumí la gestió de 1 237 ha del parc Bourn Vincent Memorial, que estava dividit en tres àmbits: Muckross-Torc (538 ha), Derrycunnihy/Looscaunagh (371 ha) i Tomies (328 ha). La major part d’arbredes estaven constituïdes per coníferes exòtiques, entre les quals la pícea de Sitka (Picea sitchensis) i el pi de Murray (Pinus contorta var. latifolia). El 1984, el govern prengué la decisió de retornar aquestes terres a la gestió comuna del parc, ja que aquest tipus de plantacions era incompatible amb la política de parcs nacionals.
La major part de la gestió activa del parc se centra en dos temes: compensar l’absència de depredadors i controlar les poblacions d’espècies introduïdes. Ja s’ha fet esment de les accions empreses amb relació al sika i el visó americà, però també ha calgut prendre mesures de control enfront d’algunes plantes invasores. El rododèndron pòntic (Rhododendron ponticum) és una ericàcia arbustiva originària de les costes de la mar Negra i d’algunes parts del SW de la Península Ibèrica. Es començà a plantar extensament a Irlanda a partir del segle XVIII com a planta ornamental i com a amagatall per a la cacera, i des d’aleshores s’ha escampat fins a afectar la major part de les boscanes de Cill Áirne. En conseqüència, la implantació del rododèndron a Cill Áirne i el seriós perill que planteja per a la conservació de les rouredes autòctones, representen seriosos reptes per a l’administració del parc.
Fins ara no s’han trobat mètodes de control ràpids i eficaços. Després de tallar, trossejar i cremar els arbustos, cal arrencar-ne les soques i tractar amb herbicida la rebrotada. S’han d’eliminar totalment les plantes més petites, incloses les plàntules acabades de néixer de llavor, i arrencar a mà les que neixen a milers els anys següents. Es tracta d’un procés intensiu que duu a terme el personal del parc nacional amb treballadors contractats i voluntaris, i ha de ser sistemàtic i meticulós si es vol completar l’eradicació de manera efectiva. El pla de gestió del parc es planteja per a l’any 2010 l’objectiu d’eradicar completament el rododèndron pòntic d’un 75% de les boscanes del parc infestades.
Aquest pla es publicà el 1990 i rebé un ampli suport. A més, se signà un acord de gestió per a deu anys amb els administradors de Muckross House, que preveu l’administració conjunta dels serveis des del 1991 fins al final del mil·lenni. Encara que el parc nacional i la reserva de biosfera de Cill Áirne siguin per ara territorialment coincidents, s’ha proposat que la reserva englobi, a la llarga, una àrea més gran, ja que el tipus de recerca manipuladora apropiada per a les zones exteriors d’una reserva de biosfera podria no ser compatible amb els objectius del parc nacional.
La conservació de la vall de Cill Áirne es podria dur a terme en el context d’una ampliació del parc natural, però en molts casos l’adquisició de noves terres no és ni necessària ni apropiada. Una opció alternativa consistiria a crear zones d’amortiment al voltant dels parcs nacionals subjectes a control i planificació. El parc nacional de Cill Áirne podria convertir-se, d’aquesta manera, en nucli d’una àrea protegida més àmplia, que inclouria el Gap of Dunloe, el Horses’ Glen, el planell de Mangerton i potser encara més terres si s’hi afegissin zones panoràmiques com Macgillicuddy’s Reeks. Una zona d’amortiment com aquesta podria servir també d’àrea perifèrica de la reserva de biosfera.
Les reserves de biosfera a les boscanes decídues asiàtiques
A l’Àsia oriental hi ha una vintena de reserves de biosfera, nou de les quals, amb una superfície de poc més d’1 milió d’ha, se situen al bioma. Encara que un terç d’aquesta superfície correspon a la reserva de biosfera de Sikhote-Alin, a l’extrem orient rus, tant per nombre de reserves (quatre) com per superfície total d’aquestes (unes 450 000 ha) el primer país d’aquesta àrea és la Xina. En canvi, les dues reserves de biosfera del Japó ocupen escassament 60 000 ha i una d’elles, la de les terres altes de Shiga, amb 13 000 ha, és la més petita de l’Àsia oriental. Les de la República Democràtica Popular de Corea (Corea del Nord) i la República de Corea (Corea del Sud) tenen respectivament 132 000 i 37 430 ha. Tret comú d’aquestes reserves de biosfera orientals és el seu caràcter accidentat, que fa que hi apareguin diferents estatges de vegetació, dels quals només alguns són pròpiament boscanes.
També són montanes tres reserves de biosfera més del continent asiàtic, dues a l’Iran i una a cavall de la frontera entre el Kirguizistan i l’Uzbekistan, les quals tenen també algun estatge dominat pels caducifolis característics de les boscanes decídues. Es tracta d’una situació similar a la ja assenyalada en algunes reserves de biosfera muntanyoses de l’Europa mediterrània que, en altitud, tenen un estatge de vegetació medioeuropea.
El cas de la reserva de biosfera del mont Sorak
La reserva de biosfera del mont Sorak inclou el parc nacional del mateix nom, de 37 400 ha de superfície, 16 300 de les quals, o sia un 44%, en formen el nucli o la part central. El parc és un dels més bells de Corea del Sud i s’ha fet famós pels seus cims de granit, les exuberants valls verdes, el rosari de temples, les cascades i les fonts termals. El conjunt ha estat legalment protegit des del 1965, i el 1970 el govern coreà el designà parc nacional. Fou designat reserva de biosfera per la UNESCO el 1982.
El parc nacional del mont Sorak és el més septentrional de la vintena de parcs nacionals de la República de Corea. Es troba a 38°9’N i 128°24’E, a la província de Kangw˘on, al NE del país, i forma part de la serralada de T’aebaek, que recorre de N a S la península de Corea al llarg de la seva costa oriental i en constitueix la columna vertebral. El parc està a tocar de la ciutat portuària de Sokch’o, i uns 200 km al NE de Seül. Just al N d’on el paral·lel 38 travessa el parc, hi ha un bell massís muntanyós accidentat anomenat Sorak, que significa ‘cobert de neu’. El mont Sorak és la tercera muntanya més alta de Corea, i sovint ha estat descrita com la més bella del país. Fins fa poc, però, es trobava en una relativa solitud. La divisió de Corea el 1945 en dues zones d’ocupació (nord-americana i soviètica), separades pel paral·lel 38, migpartia l’espai del que avui és el parc deixant al N les parts culminals del massís de Sorak. A l’estiu del 1950 tota l’àrea del mont Sorak passà a ser controlada per Corea del Nord i romangué en aquesta situació fins a la primavera del 1951. Tanmateix, en signar-se l’armistici, el 1953, la línia de demarcació entre Corea del Nord (República Democràtica Popular de Corea) i Corea del Sud (República de Corea) es traslladà al N del massís del mont Sorak.
Característiques i valors naturals
Corea es caracteritza per un relleu molt accidentat, amb un 70% del país ocupat per turons i muntanyes. Al S i l’W del país els turons, bé que nombrosos, són de poca alçada però cap a l’E i cap al N deixen pas gradualment a muntanyes cada cop més altes. En general, les façanes occidental i meridional de la península de Corea tenen un relleu suau, amb planes i estuaris, mentre que a la banda oriental les altes muntanyes de la serralada de T’aebaek voregen la costa.
Sembla que la major part de la península de Corea fou, fins a la meitat del Terciari, un peneplà baix erosionat. Al final d’aquest període començà a experimentrar un aixecament, més ràpid a la costa oriental que a l’occidental. La topografia actual, resultat de l’erosió continuada, representa un estadi de maduresa, amb el relleu més accentuat al llarg de les muntanyes de T’aebaek. Dues serralades de muntanyes articulen la península. Aquestes muntanyes es caracteritzen per una complexa varietat de granits i gneis fortament dissecats amb espectaculars turons rocosos i carenes abruptes a la part septentrional de la serralada de T’aebaek. Les muntanyes més destacades de la regió són el mont T’aebaek i el Nangnim. Aquesta serralada discorre quasi paral·lela a la costa oriental de la península coreana i posseeix molts cims elevats, com el mont Nangnim (2 014 m) i el Sorak (1 708 m), que centra el parc nacional i la reserva de biosfera que porten el seu nom. A les muntanyes es té una bona vista de les profundes gorges dels voltants, les valls, les carenes, els cims accidentats, les cascades i els estanys. Al parc es troben algunes valls famoses (Chonbuldong, Katadong, Onsudong, Suryomdong, Kugokdam i Paekdamsa), i dos rius que hi neixen van a desembocar al Han, que corre cap a l’W.
La major part del substrat que s’estén pel NE de Corea es compon de granit, gneis, quars porfíric i roques sedimentàries. El granit és d’una varietat amb biotita o amb biotita i moscovita associades i resultat d’una intrusió al final del Cretaci. Els gneis contenen feldspats de color gris fosc, quars blavós fosc i biotita daurada. En el transcurs d’aquell mateix període hi hagué encara intrusions de quars porfíric i altres materials al si del granit i el gneis. L’entrada del granit anà acompanyada de la formació de falles i la deposició de menes metal·líferes. Al SW del mont Sorak hi ha dipòsits aurífers, i el districte miner de la zona de Samch’˘ok és un dels més rics del continent asiàtic.
La reserva de biosfera del mont Sorak té un clima humit, monsònic, amb estius càlids i plujosos i hiverns freds, completament diferent del de latituds similars de la costa occidental de Corea, on els hiverns són temperats i humits. El monsó d’hivern, que s’origina a l’interior del continent, és sec i fred; per això plou poc i només es donen algunes nevades. A les muntanyes hi fa, òbviament, més fred, i també hi neva més sovint. Hi ha dos tipus de ciclons que influeixen en el clima de Corea del Sud. Un és el cicló que es forma a la vall del riu Iang-Tsé i creua Corea al maig o a l’abril i al començament d’estiu. El segon és un tifó que habitualment s’origina a l’E de les Filipines i es desplaça cap al N. A les proximitats de Taiwan els tifons poden virar cap al NE, però alguns es dirigeixen directament al N i passen sobre la costa de Corea. Molt pocs tifons, però, arriben a la zona més septentrional del centre del país.
A Corea hi ha tres tipus principals de boscos: selves temperades, boscanes decídues i boscos boreals freds. A la reserva de biosfera del mont Sorak, cap a la part septentrional, i als llocs més elevats, les boscanes decídues són representades per un bosc de roure de fulla dentada (Quercus serrata) i avets (Abies), en el qual es fan també altres roures, pins, aurons, làrixs, cirerers, freixes i sumacs, que li donen un extraordinari colorit a la tardor, mentre que en el bosc boreal hi ha formacions on dominen els avets i els bedolls (Betula).
A la reserva de biosfera es troben 939 espècies de plantes vasculars, 48 de les quals estan classificades en el país com a rares. A més, hi ha 65 espècies vegetals endèmiques, entre les quals destaquen la rosàcia Spiraea pubescens var. lasiocarpa, la tiliàcia Tilia mandshurica var. villicapra, la liliàcia Veratrum mackii var. macranthus, la ranunculàcia Clematis koreana, l’ericàcia Rhododendron mucronulatum var. ciliatum, la campanulàcia Hanabusaya asiatica i l’apiàcia Angelica megaphylla. L’estatge alpí de les muntanyes de la reserva de biosfera del mont Sorak és l’únic indret de Corea on es troben espècies com l’ericàcia Arctostaphylos [=Arctous] rubra i la ranunculàcia Anemone narcissiflora. El pi Pinus pumila està catalogat al país com a planta en perill, i la fumariàcia Dicentra spectabilis, si bé es cultiva sovint com a ornamental per les seves vistoses flors, que li han valgut el nom català de cor de Maria, segurament també perilla en el seu hàbitat natural i té un status internacional de risc indeterminat.
La fauna de Corea patí una pressió considerable al llarg de la guerra de 1950-53 i durant el període de desordre social subsegüent. Els soldats i els civils caçaven il·legalment els animals salvatges amb escopetes, trampes i verí per vendre’n la pell, la carn o trofeus per als taxidermistes. Això ocasionà una forta disminució del nombre i la diversitat d’animals, fins a menar algunes espècies al caire de l’extinció. Vint-i-nou espècies de mamífers figuren al Llibre Vermell de la UICN pel que fa a la República de Corea: 3 es consideren en perill, 13 vulnerables, 6 rares, 3 en situació indeterminada, i de 4 més se sospita que pertanyen a una de les categories precedents, però no estan classificades per falta d’informació.
Afortunadament, la reserva de biosfera del mont Sorak proporciona una gran diversitat d’hàbitats per a la fauna. S’hi han enregistrat 26 espècies de mamífers, entre els quals el panda petit (Ailurus fulgens) i l’ós tibetà (Ursus [=Selenarctos] thibetanus); la marta gibelina (Martes zibellina), la marta gorjagroga (M. flavigula) i el teixó (Meles meles) són considerats rars a Corea, com també el mesquer (Moschus moschiferus parvipes). El lleopard (Panthera pardus orientalis), el linx comú (Felis [= Lynx] lynx), el llop (Canis lupus) i el senglar (Sus scrofa) també estan catalogats com a espècies amenaçades. El gòral siberià (Nemorhaedus caudatus) ha estat designat pel govern monument natural. Originària de Sibèria i Manxúria, aquesta cabra antílop està desapareixent del mont Sorak.
S’han observat 92 espècies d’ocells, entre altres el picot negre (Dryocopus martius) i el raríssim picot de Tristram (D. javensis), el trencanous (Nucifraga caryocatactes) i el sit de Tristram (Emberiza tristrami). La mallerenga d’aigua (Parus palustris), la mallerenga vària (P. varius), la cotxa oriental (Phoenicurus auroreus) i el sit emmascarat (Emberiza spodocephala) nien a les muntanyes de la reserva. També s’hi troben 11 espècies de rèptils i 42 d’amfibis, entre les quals cal remarcar el rar gripau de coll vermell (Bombina orientalis) i el gripau coreà o “muldukkobi” (Bufo steginegeri). D’insectes se n’han catalogat 351 espècies, i als rius i llacs de muntanya de la reserva s’han identificat 35 espècies de peixos.
Patrimoni cultural
La regió del mont Sorak té una llarga tradició cultural i moltes llegendes. La reserva conté alguns temples significatius, com el de Sinhung, construït pel famós monjo Chajang Yulsa durant el regnat del rei Ahilla, al segle VII (652 dC). El temple, de genuí estil coreà, és situat en una boscana arran d’una cinglera del riu Ssangch’˘on, que recull l’aigua dels vessants del mont Sorak. Consta de mitja dotzena d’estructures sobre pilars pintades de vermell i groc vius i l’envolta un jardí que plantaren els monjos. El temple ha estat restaurat i pintat aquests darrers anys, de manera que el seu aspecte present n’amaga la veritable antiguitat. Al camí que hi mena, voltat per tots costats d’altes muntanyes, hi ha un petit cementiri que conserva una col·lecció de curioses pedres sepulcrals en forma de campana procedents de les tombes dels monjos més il·lustres.
El santuari de Kyejo és un petit temple dedicat a Sinh˘ung i és situat a la base d’una roca anomenada Ulsanbawi, en un lloc molt bell. El temple continua sota la roca, dins d’una cova natural, i per un caminoi il·luminat per ciris s’arriba a l’altar, situat a la part més fonda. El temple de Paekdam també fou construït per Chajang Yulsa. L’estructura actual fou reconstruïda el 1957 després d’haver estat incendiada durant la guerra de 1950-53. És un dels santuaris de Corea situat a més alçada i un dels cinc principals santuaris budistes del Nirvana que conté relíquies de Buda. De fet, un 12% del total d’espai dels parcs nacionals del país pertanyen a temples budistes i estan controlats per l’orde budista coreà Jogejong.
Gestió i problemàtica
A Corea no hi ha un ministeri o una direcció general que es dediqui exclusivament a l’administració de totes les àrees en règim de protecció, sinó que diversos ministeris hi participen des de les respectives competències. Des del 1991 el Ministeri de la Construcció és l’encarregat de la designació dels parcs naturals, tant en l’àmbit nacional com provincial o de comtat. La gestió dels parcs nacionals, inclòs el del mont Sorak, recau en una autoritat de parcs nacional que depèn del Ministeri d’Assumptes Interns. Aquesta autoritat de parcs nacionals té quatre departaments que abasten respectivament la planificació, les operacions, l’administració i els serveis, i coopera amb 23 oficines regionals. Les àrees ecològiques naturals i les protegides per la seva flora i fauna estan sota la direcció de la Secretaria de Medi Ambient.
La Llei Forestal de 1961 (ratificada el 1980 i el 1990) exigeix que les terres forestals es classifiquin en boscos protegits i no protegits. Es descriuen diverses categories de boscos protegits, com per exemple els especialment protegits, els de producció de llavors, els d’esbarjo, etc. La Llei Forestal també exigeix que no es permeti la tala d’arbres, la pastura ni la recollida de productes forestals sense el vist-i-plau del governador provincial o del director del centre forestal regional. La política i la planificació forestal se centren en un pla de desenvolupament sòcio-econòmic de cinc anys i en un de desenvolupament forestal de deu, tots dos promocionats pel govern. Entre les activitats fomentades per aquests plans hi ha la reforestació, la repoblació forestal, l’aïllament de certes àrees per protegir-les de l’erosió i el manteniment de l’equilibri ecològic en altres. Tots aquests criteris es posen en pràctica a la reserva de biosfera del mont Sorak. Moltes àrees forestals són de propietat privada. La Unió d’Associacions Forestals, un organisme públic, té un paper important en l’execució dels programes forestals, tant al mont Sorak com a altres parts del país; el seu objectiu és protegir i gestionar de manera eficient els boscos privats i millorar la situació sòcio-econòmica dels seus membres, els propietaris dels boscos i els camperols.
La reserva de biosfera del mont Sorak es divideix en diverses zones altitudinals. Les àrees d’alta muntanya estan qualificades com a àrees de preservació natural, i està totalment prohibit construir-hi o alterar-les de qualsevol manera. Les parts més baixes (19 950 ha) estan qualificades com a àrees de medi ambient natural. Està previst reforestar-ne algunes. La major part de la zona exterior al nucli de la reserva ha resultat modificada per l’explotació forestal, els incendis, la pastura i l’agricultura, i es diu que en algunes zones s’està desenvolupant un bosc secundari, tot i que no hi ha prou informació per a verificar aquesta afirmació. A més, en alguns poblets molt petits de muntanya de dins el parc i del seus límits es practica l’agricultura i les activitats que se’n deriven, per exemple la recollida de plantes per utilitzar-les en medicina tradicional. Calen estudis de camp més detallats, ja que el comitè coreà del MAB ha d’iniciar encara un pla d’acció per a la reserva, i fins ara no s’ha creat cap centre d’observació de camp.
En general, el ràpid i intensiu desenvolupament industrial de Corea ha produït contaminació ambiental i la destrucció dels ecosistemes naturals. El gran nombre de visitants altera considerablement algunes de les zones de la reserva de biosfera per l’acumulació de deixalles, la captura il·legal de plantes i animals i la recol·lecció de minerals. Un telefèric que puja els turistes a Kweon-Kum-Sung ha causat una greu erosió prop de l’estació superior. Fins ara no s’han creat serveis per practicar l’esquí a la zona més propera a Sorak, però hi ha hagut propostes en aquest sentit.