El poble de Maisons és situat en un pendent orientat al sud, prop de la confluència entre el Rec de Canal i el de la Valèta. El lloc és documentat des de l’any 842, en què el rei Carles el Calb en féu donació a un dels seus vassalls, dit Miló; en aquesta escriptura el topònim és grafiat com a Mansiones. Pocs anys més tard, el 876, la villa Mansiones passà a ésser possessió del monestir de Santa Maria de la Grassa. Al segle XII, amb l’emergència de la senyoria dels Termes, es qüestionaren els drets que l’esmentada abadia tenia a l’indret de Maisons, car aquella nissaga usurpà en aquest lloc molts drets que corresponien al monestir de la Grassa, com els derivats de l’explotació d’unes importants mines d’argent. Tanmateix se signaren un seguit de compromisos, com els del 1128, en què el senyor de Termes reconeixia la supremacia de l’abat de la Grassa. A l’inici del segle XIII, en concret l’any 1215, el poble de Maisons passà a mans d’Alain de Roucy, company de Simó de Montfort en la croada contra els albigesos. Tot i això, el seu domini fou efímer, car el 1250, Maisons era senyorejat per Oliver de Termes, que el va revendre uns deu anys després al rei de França.
La seva primitiva església parroquial, dedicada a sant Andreu i d’origen romànic, s’aixecava a l’angle nord-est del perímetre rectangular que dibuixava el poble de Maisons fins al segle XIX, just al costat del cementiri. La primera menció d’aquesta església figura en la butlla que el papa Gelasi II expedí l’any 1119 en favor del monestir de Santa Maria de la Grassa; hi consta que l’ecclesia Sancti Andreae de Mansionibus era propietat de l’esmentada abadia. A l’inici del segle XV, conjuntament amb l’església de Sant Cristòl de Montrog, era sufragània de la de Santa Colomba de Montgalhard.
De l’edifici romànic originari, no en resta cap vestigi, ja que fou totalment reconstruït l’any 1884 dins l’estil neogòtic.