El 22 de juliol de l’any 1500, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Alfons d’Aragó (València 1455 – Tarragona 1514), bisbe de Tortosa; diputat militar: Joan de Montcada i de Cardona, senyor de les baronies d’Aitona, Mequinensa i Xiva; diputat reial: Martí Joan Botella, ciutadà de Lleida; oïdor eclesiàstic: Francesc del Milà, canonge de Barcelona; oïdor militar: Lluís Meca, donzell de la vegueria d’Urgell, habitant a Montfalcó; oïdor reial: Jaume Guinard, ciutadà de Girona.
Nascut a València el 1455, fill natural de l’homònim Alfons d’Aragó, primer duc de Vilafermosa, comte de Ribagorça i mestre de Calatrava (fill bastard de Joan II i Leonor de Escobar) i d’Estenga Conejo, Alfons d’Aragó fou bisbe de Tortosa (1475-1513) i arquebisbe de Tarragona (1513-14). Quan el 31 de juliol de 1475 fou nomenat bisbe de Tortosa per Sixt IV, en substitució d’Ot de Montcada, Alfons només tenia vint anys, però obtingué dispensa papal per la seva edat a condició que, abans de dos mesos, rebés ordes de sotsdiaca i diaca, i que fins que fos ordenat de prevere i tingués vint-i-cinc anys només governés la diòcesi amb el títol d’administrador i exercís per mitjà d’un altre bisbe. Prestà jurament el 19 d’agost de 1476 davant l’arquebisbe de Tarragona, Pero Ximénez de Urrea, i prengué possessió del bisbat el 22 d’agost, per mitjà, segons R. O’Callaghan, del seu procurador Llorenç de la Cavalleria. Si bé se li atribueixen llargues absències i fins i tot se l’ha responsabilitzat de la degradació de l’obra del temple i de la vida religiosa de la diòcesi que reflecteixen les visites pastorals de l’època, durant el seu episcopat es compongué el primer breviari per a ús de la catedral i diòcesi de Tortosa, imprès per primer cop a Venècia el 1507, al qual s’afegí després, el 1508, el rés de la Cinta, obra del tortosí Francí Vicenç, prior de Tarragona i diputat eclesiàstic del trienni 1494-97; la celebració anual de la festivitat de la Cinta fou instituïda en sessió capitular del 14 de desembre d’aquell mateix any. Després de pràcticament trenta-vuit anys de pontificat tortosí, i per intercessió del seu oncle Ferran el Catòlic, el 1513 fou promogut a l’arquebisbat de Tarragona, en substitució de Gonzalo Fernández de Heredia (diputat eclesiàstic del trienni 1503-06), mort al novembre del 1511. No obstant això, el 1512, a les Corts General de Montsó, Alfons d’Aragó ja havia presidit el Braç Eclesiàstic en substitució de l’arquebisbe de Tarragona, ja difunt, que gaudia d’aquesta prerrogativa. Alfons d’Aragó no féu entrada pública a Tarragona fins el 29 d’abril de 1514, però ja havia pres possessió de l’arquebisbat el 8 de juny de 1513, per mitjà del seu procurador Esteve Garret (diputat eclesiàstic del trienni 1515-18). Ocupà la seu metropolitana ben poc temps, ja que morí sobtadament, sembla que a causa d’una apoplexia, el 26 d’agost de 1514, gairebé a la mitjanit, al palau episcopal. Fou enterrat al presbiteri de la catedral, cobert per una llosa de marbre amb la seva imatge. Deixà diversos llegats a familiars i monestirs, però nomenà hereva la seva ànima, i volgué que els seus béns fossin distribuïts, en parts iguals, després de vendre’ls en pública subhasta, entre les esglésies de Tarragona, València —on devia residir llargues temporades, o almenys així ho féu mentre fou diputat del General— i Tortosa, a cadascuna de les quals correspongué 1 000 escuts. El seu germà Joan d’Aragó (diputat eclesiàstic en 1512-15) i Esteve Garret en foren marmessors. Com a diputat eclesiàstic, jurà el 28 d’agost de 1500.
El diputat militar del trienni de 1500-03 era el noble Joan de Montcada i de Cardona, insaculat per la vegueria de Lleida i sotsvegueria del Pallars. Si bé devia passar bones temporades a la baronia d’Aitona, on es retirà algun cop mentre fou diputat, el 1505 el seu procurador el declarà habitant de València i, de fet, quan calgué localitzar-lo durant les llargues absències de la seva diputació se li envià la correspondència per partida doble a la baronia i a València, encara que ocasionalment també fou buscat a Saragossa. Senyor de les baronies de Xiva de Bunyol, Miralcamp i Godella, al Regne de València, de Mequinensa, Vallobar i Benifaió, al Regne d’Aragó, i d’Aitona, Seròs, Vila-seca i Almatret, al Principat de Catalunya, era fill de Pere Ramon de Montcada i de Vilaragut, també baró d’Aitona, Mequinensa i Xiva, i de Beatriu de Cardona. Detingué el títol de senescal de Catalunya, que aleshores tenia un caràcter sobretot honorífic. Vidu de la primera esposa, Joana de Bellvís, de qui tingué dues filles, es tornà a casar, el 1517, amb Guiomar Ferrandis d’Híxar, de qui tampoc no tingué fills mascles, sinó únicament una filla. Per això, en morir al febrer del 1524, la baronia d’Aitona, Seròs i Mequinensa fou heretada per Joan de Montcada i Tolsà, primer comte d’Aitona, primogènit del seu germà Gastó.
D’acord amb les fonts de la Generalitat, el noble Joan de Montcada no aconsegueix eludir la imatge de deutor impenitent. En liquidar-li el salari ordinari com a diputat, se li pagaren més de 300 lliures de més, i els diputats del trienni següent les hi hagueren de reclamar insistentment. A la primeria d’octubre del 1504 ja se l’amenaçava d’execució, però se’l buscava a la baronia, on només hi havia el seu procurador, Pedro de Mora, perquè ell era a València. Amb el ciutadà de Barcelona Joan Bastida com a fiador i procurador, segons potestat signada l’11 de juny de 1505 a la casa que el noble tenia a la moreria de Xiva en poder del notari de València Bartomeu Gamissà, a la primeria de juliol del 1505 Joan de Montcada i la seva muller Joana reconegueren que encara tenien un deute amb el General, per haver-les cobrat de més, de gairebé 230 lliures, i s’obligaren a restituir-les en diversos terminis fins al maig del 1506. Això no obstant, cal dir que al juliol del 1505 el General també devia al noble 125 lliures de salari d’una terça de febrer d’aquell any com a capità de l’exèrcit reial, que s’havia tornat a mobilitzar arran de la represa del conflicte armat amb França. Els deutes amb la Diputació perseguiren el noble Joan de Montcada, ja que, el 1508, se li reclamaven els ròssecs de les pensions que les seves baronies havien de pagar al General. Els endarreriments dataven del 1486, és a dir, de l’època del seu pare, i ja atenyien més de 828 lliures. Els diputats del 1487-1500 havien intentat, sense èxit, que aquest cancel·lés el deute i, després, cal suposar que mentre Joan fou diputat no se’n féu qüestió. Al febrer del 1509, havent-los demanat el noble que li donessin temps per a concordar les pagues fins a la Mare de Déu d’Agost —per tant, després de l’expiració del trienni dels diputats—, ells li contestaren que, com ja devia saber per haver estat diputat, no podien ni pactar ni allargar cap deute fora del seu trienni. Tanmateix, consta que al setembre d’aquell mateix any Joan havia arribat a un acord amb la Generalitat sobre la forma i els terminis de pagament del deute. Novament, pel juny del 1511, el receptor general de la taula i col·lecta de Lleida rebé ordres estrictes dels diputats Jordi Sanç, Jeroni Tord i Joan Vicenç Terrades que, si Joan de Montcada encara no havia pagat el que li pertocava per finançar el donatiu concedit al rei a les Corts de Montsó el 1510, procedissin sense dilació a executar sobre els seus béns l’import del deute, ja que la necessitat de pagar el donatiu hi obligava. I gairebé cinc anys després, els diputats també li demanaren personalment que pagués 14 lliures que devia a un collidor d’entrades i eixides de Seròs, que havia mort, perquè ells havien de recuperar les 20 lliures que valia la terça que aquest, en morir, havia deixat a deure, i volien evitar que s’haguessin d’intervenir els béns del collidor difunt per un deute del noble. Tanmateix, cal dir que el noble tenia guanyada, almenys, bona fama en el terreny militar: al desembre del 1512, Joan d’Aragó, Pere de Castre i Francesc Bussot de Sitges informaren el monarca que Joan de Montcada era l’únic capità que, en el termini assignat per fer la mostra dels homes d’armes concedits a la Cort —novament reunida a Montsó el 1512—, havia fet en un dia la mostra de tota la gent de la seva capitania, i que, a més, era gent escollida, ben armada i ben cavalcada. Amb tot, al març del 1516 intentà, amb el suport dels paers de Lleida, obtenir permís dels diputats per a no presentar-se a la mostra. En darrer terme, encara es pot afegir que, pel juny del 1510, durant les Corts de Montsó, Joan de Montcada, juntament amb el duc Joan Ramon Folc de Cardona i Joan Berenguer Aguilar, síndic i conseller de la ciutat de Barcelona, fou destinatari d’una carta enviada pels diputats que es queixaven de les nombroses expectatives d’oficis vacants a la Casa de la Diputació i General que es demanaven. La contundent reacció dels diputats d’aquell trienni demostra fins a quin punt tenien interioritzada la patrimonialització del càrrec i els ‘beneficis’ inherents. Els diputats adduïen que el lliurament de tantes expectatives representava privar-los de la preeminència de concedir oficis que tenien, i que, si aquells qui ara les demanaven fossin diputats, també voldrien reservar-se’n la concessió per tal que si vacava algun ofici el poguessin proveir amb parents, amics i servidors. Altrament, deien, ningú no voldria acceptar el càrrec de diputat, ni cap criat o servidor voldria que el seu senyor ho fos, perquè no li representaria cap profit.
El diputat reial Martí Joan Botella, ciutadà de Lleida, pertanyia a una de les famílies notables de ciutadans de la ciutat, els membres de la qual ocuparen sovint càrrecs a la Paeria (un Joan Botella, per exemple, era paer el 1473) i foren síndics a corts. Eren senyors de Benavent i Alendir, antiga possessió del Capítol lleidatà, des de la darreria del segle XV. Martí Joan, però, tenia casa a la vila de Montclar i, almenys mentre era diputat i el consistori era a Lleida per fugir de la pesta de Barcelona, la seva muller i fills hi residien. Durant el trienni que fou diputat reial, un Esteve Botella fou diputat local de la vegueria de Lleida, i el 1511 un mossèn Botella tingué problemes amb els guardes i oficials del General, perquè no volgué deixar-se registrar quan es dirigia a la fira de Tamarit. Uns quants anys després d’haver estat diputat, Martí Joan Botella també tingué problemes amb el General. A la primeria de gener del 1506 fou acusat d’haver rebut diners per conferir oficis a diverses persones mentre ho era; però, segons sembla, i no se sap en base a què, malgrat les protestes i apel·lacions dels diputats, que lògicament al·legaven perjudici de la seva jurisdicció, la causa fou transferida a la cort del bisbe de Barcelona, Enric de Cardona i Enríquez. Al juliol del 1506, en procedir a l’elecció de nous diputats, Gonzalo Fernández de Heredia, Jofre de Cruïlles i Felip de Ferrera fins i tot volgueren fer constar explícitament que Botella no hi podia concórrer perquè encara no havia vacat, però també perquè estava processat. La causa s’arrossegà durant anys, fins que, derivada a la cort de l’arquebisbe Fernández de Heredia, el 1509 aquest sentencià a favor del General i en contra de Botella; amb tot, pel març de l’any següent encara hi havia pendent una apel·lació del prohom lleidatà. Botella morí al febrer del 1514.
Entre el 1500 i el 1503, Martí Joan Botella fou l’únic diputat del General que veritablement féu residència i, arran de l’absentisme d’Alfons d’Aragó i Joan de Montcada —als quals hagué de reclamar la presència insistentment més d’una vegada, i fins suplicar—, que ocasionava problemes per falta de quòrum i paralitzava la gestió i la presa de decisions de la Diputació, sovint es veié abocat a ‘governar’ amb els oïdors eclesiàstic i militar, el canonge de Barcelona Francesc del Milà i el donzell urgellenc Lluís Meca —segurament parent del cavaller Martí Joan de Meca, senyor de Montfalcó i de Malfet que havia estat elegit diputat el 1479, potser també ell mateix senyor de Montfalcó, on vivia, i que, precisament mentre era oïdor, com s’esdevenia molt sovint, fou transferit de la bossa d’insaculació d’oïdors a la de diputats—. Per Capítol de cort, cada diputat tenia dret a dos mesos d’absència, que se li computaven com si hagués residit. El primer any del trienni, Botella residí 250 dies, i el segon i el tercer, tot l’any complet. En canvi, durant el primer any, Alfons d’Aragó només féu residència 167 dies, i Joan de Montcada, que no havia jurat fins el 10 de setembre, 115; durant el segon, el bisbe de Tortosa estigué absent tot l’any (en algun moment apareix a València) i el baró únicament residí 101 dies, i, durant el tercer, els dies de residència foren només 72 i 145, respectivament.
Preocupacions militars i financeres i problemes amb la Inquisició
El 25 d’agost de 1500, essent encara Martí Joan Botella l’únic diputat que havia jurat, i actuant, per tant, els oïdors Del Milà i Meca com a substituts d’Alfons d’Aragó i de Joan de Montcada, tots tres dictaren unes ordinacions molt estrictes i detallades, destinades a collidors i sobrecollidors del General, per proveir contra els fraus en les generalitats i en els diners que en procedien.
Durant aquest trienni, els diputats es consideraren en condicions d’assegurar que, un cop superada l’època de les torbacions que havia generalitzat les falsificacions, i gràcies a les mesures dels diputats dels triennis precedents, tots els safrans que sortien de Catalunya eren bons. I així ho anunciaren en una carta adreçada a totes les universitats de França i Alemanya, afegint-hi que, si hi arribaven safrans dolents, havia de ser perquè els manipulaven un cop eren fora del Principat, i que en això ells ja no hi podien fer res. De fet, a l’agost del 1505 fins i tot es veieren capaços d’afirmar que el safrà de Catalunya havia recuperat la fama a tot arreu, com demostrava la gran demanda i la pujada de valor que s’havia produït. Tanmateix, aquesta confiança no els féu pas abaixar la guàrdia, perquè seguiren exercint un control estricte sobre el seu adobament, publicant crides per continuar-ne el redreç i castigant amb fermesa qualsevol frau.
D’altra banda, tot i que només traspuï molt ocasionalment en els registres de deliberacions dels diputats o en la seva correspondència expedida, tot apunta que els serrells del redreç econòmic del General continuaven donant els seus fruits. En una crida del 26 de setembre de 1500, s’afirmava que tots els censals que el General havia de lluir segons una sentència reial pronunciada a les darreres Corts Generals de Tortosa (bona part dels quals, tanmateix, devien haver-se creat per subvenir a les necessitats de la guerra amb França) ja havien estat lluïts, però que calia seguir el camí dels diputats passats d’anar lluint els censals carregats sobre el General a diversos preus a qui n’oferís millor mercat. I que, en aquells moments, es volien lluir els censals del tipus de 25 000 i 32 000‰ (o, dit altrament, a un interès del 4% i del 3,125%). A la darreria d’octubre, el rei havia intentat que, abans de lluir els seus, els diputats procedissin a lluir el censals dels altres creditors, però els diputats hagueren de respondre-li que, com que els seus eren els únics que quedaven al tipus de 20 000‰ (a un interès del 5%), no tenien manera d’excusar-li, almenys, la lluïció d’un censal de 20 000 lliures, atès que els diputats anteriors havien deixat diners suficients per a lluir aquestes 20 000 i moltes lliures més. A més, com que, segons Capítol de cort, la quitació d’aquests censals reials havia de destinar-se a la lluïció de patrimoni reial, deien al rei que estaven segurs que el tresorer podria arribar a rebre en rendes del patrimoni que es lluís amb les 20 000 lliures molts més ingressos que no pas les 1 000 lliures de pensió anual que ara es rebien dels censals del General. Tot i això, un any després, per l’octubre del 1501, els diputats encara seguien demanant al sobirà que decidís quines rendes del patrimoni reial li convenia més quitar, a fi que poguessin fer la lluïció de les 20 000 lliures.
Si es deixa de banda la represa de la guerra amb França i la consegüent nova convocatòria de Corts Generals, a Barcelona, a la primeria del 1503, la principal preocupació dels diputats i oïdors del trienni foren els problemes de jurisdicció amb la Inquisició, pels quals recorregueren insistentment al rei: intromissió dels inquisidors en causes profanes, execució de béns d’innocents que eren creditors d’heretges condemnats, abusos en la creació d’oficials i familiars del Sant Ofici, evocació de les causes d’aquests familiars als tribunals de l’Ofici encara que ja haguessin estat introduïdes en la Reial Audiència, poca preparació dels oficials de la Inquisició per a dictar justícia («dits inquisidors, ab consell moltes voltes de persona poch letrada, fan justícia en lo civil, e no·y ha tal consell com serie menester, que no·s pot fer bé la justícia, e açò causa altercació e descontentació a tots»)... L’obligació de vetllar per l’observança de les constitucions que havien contret per jurament era, segons diputats i oïdors, el motiu que —al juliol del 1502, amb ambaixada secreta, per respecte al Sant Ofici, del cavaller Jaume Pallarès al rei i, àdhuc, a la reina— es queixessin al monarca i li demanessin que hi posés remei, després que, primer, n’haguessin instat, sense èxit, al lloctinent i als doctors de l’Audiència, responsables de defensar la jurisdicció, i que, després, haguessin intentat, també sense èxit, aconseguir que els inquisidors cessessin els perjudicis. Això no obstant, sembla evident que, en el fons, per als diputats el problema tangible era que el General havia de pagar els salaris de canceller, vicecanceller, regent de la Cancelleria, governador, doctors de la Reial Audiència, jutges de cort, etc.; que, segons asseguraven —probablement exagerant—, els inquisidors ja s’havien apropiat la meitat de les causes de jurisdicció reial, i que, si les causes no eren vistes a l’Audiència, la Diputació no tenia ingressos per fer front al pagament de tots aquells salaris. Així, al gener del 1506 s’afirmava que, en dotze anys, els ingressos de les sentències de la Reial Audiència només havien aportat al General 13 000 lliures, però que n’havia hagut de despendre més de 55 000 en salaris de doctors. Els problemes amb la Inquisició, per tant, no estaven pas exempts de preocupacions econòmiques, que eren les mateixes que, durant el trienni anterior, havien motivat aquella ofensiva pels salaris de les sentències contra els mateixos doctors de l’Audiència. Però, com els aspectes tocants a la Reial Audiència, els relacionats amb la Inquisició tampoc no foren veritablement abordats fins a les Corts Generals de Montsó del 1512.
Durant aquest ‘trienni de l’absentisme’ va tornar-se a declarar una epidèmia de pesta a Catalunya. A Barcelona, el Manual de novells ardits registra la cerca de la pesta des del 4 de maig de 1501; data en què, adduint que a la ciutat ja feia dies que hi havia morts de pesta, la Diputació decidí traslladar el consistori a Montblanc. Un cop allí, però, els diputats s’assabentaren que Montblanc pertanyia a la duquessa Joana de Castella i d’Aragó (Joana la Boja) i, com que per Capítol de cort quan els diputats sortien de Barcelona només podien fer residència en una ciutat o vila reial llevat que tinguessin el consentiment exprés de la cort general, decidiren traslladar-se a Lleida. Des de Montblanc, els oïdors Del Milà i Meca, aquest darrer emmalaltit, instaren gairebé desesperadament el noble Joan de Montcada que, en virtut del jurament que havia prestat en prendre possessió com a diputat, es presentés a Lleida, perquè, altrament, la indisposició de l’oïdor militar impediria la reunió del consistori per falta d’un estament. A la darreria d’octubre, mentre a Barcelona la mortaldat començava a retrocedir, es produïren les primeres morts de pestilència a Lleida. Aleshores, el consistori fou traslladat a Vilafranca del Penedès, on es reuniren només els tres oïdors, els quals, després de passar també per Terrassa, reprengueren les sessions a Barcelona el 15 de gener de 1502. Un cop tornats a la Ciutat Comtal, conjuntament amb el diputat reial Botella, instaren novament Alfons d’Aragó i Joan de Montcada que hi anessin a fer residència, perquè a causa de la pesta i de l’absència de Barcelona encara no s’havien examinat els comptes del trienni anterior i, com que ja havia transcorregut la meitat del seu trienni, no es podia dilatar més aquesta tasca.
Quan, a la primeria d’agost del 1502, començaren a afermar-se els rumors que el rei de França havia fet crides a la guerra per invadir el Principat i que, si no hagués estat per la pesta que assolava moltes parts del Llenguadoc, ja l’hauria iniciat, també començà a aflorar la temença per la poca defensa que tenia el Rosselló i la convicció que això feia perillar fins i tot l’Empordà. Perpinyà, amenaçada de guerra, reclamà ajut econòmic al General, i el consistori (constituït altre cop únicament per Botella i els oïdors), que només podia al·legar que la Generalitat tan sols podia despendre diners per acte de cort, hagué de reclamar una vegada més, ara per resoldre afers urgents, la presència immediata tant de Joan de Montcada, que no se sabia si era a València o a Aitona, com del bisbe de Tortosa, que era a València. Els diputats, que només rebien notícies alarmants des d’aquell «baluart fort de tot lo Principat» que era el comtat de Rosselló, sobre aquells francesos que, per «un pich de mosquit qui és fet justament», «als vassalls de sa altesa donen ab maça en lo cap e no volen se n’hagen sentir ne clamar», no podien fer altra cosa que manifestar el seu dolor perquè, encara que el General tingués tot el seu fonament en el servei del rei i en la defensa de la Terra, en un cas de tanta necessitat es veien amb les mans lligades i no podien socórrer les fronteres soldejant gent, i perquè, com més pràctiques i Capítols de cort buscaven per trobar la manera de poder disposar dels diners de la institució en un cas semblant, més prohibicions i lleis fermes en sentit contrari descobrien. L’únic que podien fer era suplicar al rei que proveís sobre la protecció de la frontera. No obstant això, i a desgrat de les pors, la guerra oberta encara tardà a esclatar. Abans, el rei encara havia de convocar corts a Barcelona, que foren obertes el 26 d’abril de 1503 i que no es clogueren fins a la darreria de novembre del mateix any, ja sota el regiment dels nous diputats.