El 22 de juliol de l’any 1515, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Esteve de Garret ( Tortosa ? – ? 1523), ardiaca de Tortosa; diputat militar: Bernat de Santdionís, donzell de Girona; diputat reial: Lluís Canta, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Pere Santceloni, canonge de Girona; oïdor militar: Guerau Toralla, donzell domiciliat a la vegueria de Balaguer; oïdor reial: Galceran Llull, ciutadà honrat de Barcelona.
Ciutadans, detall d'un retaule del segle XV.
R.M.
Esteve de Garret havia estat insaculat inicialment com a oïdor pel Capítol de la seu de Tortosa quan s’havia fet la primera insaculació general, el 4 de novembre de 1493; ja havia estat oïdor de comptes eclesiàstic del General durant el trienni 1497-1500 Posteriorment, el 1502, havia estat transferit a la bossa de diputats. Garret no jurà el càrrec fins el 26 d’agost, tot i ser a Tortosa en el moment de l’extracció, la qual cosa ocasionà alguns problemes als seus condiputats i oïdors. En primer lloc, perquè hagueren d’aclarir que, encara que el diputat eclesiàstic no hagués jurat, podien procedir igualment a l’elecció dels diputats locals amb l’oïdor eclesiàstic actuant com a substitut (com ja s’havia esdevingut, precisament, mentre Garret era oïdor i també durant el trienni precedent, per absència del duc de Luna). En segon lloc, perquè, a banda d’insistir-li reiteradament que anés a jurar, hagueren de decidir sense ell on convocaven el consistori, que, arran de la pesta, havia hagut d’abandonar Barcelona. Davant la proximitat del dia de santa Magdalena i, per tant, la imminència de l’extracció de diputats i oïdors, els seus predecessors només s’havien traslladat a Horta, «perquè los demés d’ells tenien llurs torres e cases en dit loch», ja que eren els seus successors els qui havien de decidir on volien instal·lar-se a partir de l’agost. A Horta, els nous diputats i oïdors s’hi sentiren «ab molt destent e incomoditat, com assí hajam star uns molt apartats dels altres, e no sens recel, car les persones de aquesta parròquia cada dia van e vénen de Barcelona». Per això, decidiren que es traslladarien a Mataró, que hi farien l’elecció de diputats locals i que hi tornarien a convocar el consistori, si era vila sana, per al 15 de setembre; si no, es trobarien al cap de quatre dies a Girona, o sis dies després a Sant Feliu de Guíxols. Així ho comunicaren, des de Mataró, a Garret, i li digueren també que, quan arribés, trobaria l’escrivà major del General a Sant Boi amb totes les coses necessàries per a rebre el seu jurament a punt, i amb posada preparada; i que, com que havien sabut que ell volia que Esteve Curto fos diputat local de Tortosa, en consideració seva l’havien nomenat diputat local.
Pertanyent a una família de la noblesa tortosina, Esteve de Garret era, segons Francisco José Morales Roca, fill del ciutadà honrat i procurador de Tortosa Otó Francesc de Garret i de Maria de Garidell, i nét de Francesc de Garret, també ciutadà honrat i conseller de Tortosa. Apareix esmentat, mentre fou oïdor, com a ardiaca de Borriol a la seu tortosina, dignitat que, segons R. O’Callaghan, era la darrera en precedència del Capítol catedral. Però, posteriorment, hi ha referències a Esteve de Garret com a prior de Flix i com a ardiaca major de Tortosa, dignitat que detenia mentre fou diputat eclesiàstic. Morales Roca també el documenta com a conservador de l’orde de Sant Joan, delegat apostòlic de la Santa Seu i prior de Gandesa, mentre que Salvador J. Rovira i Gómez diu que el 1507 exercia de vicari general de la diòcesi de Tortosa. Del que no hi ha dubte és que Esteve de Garret fou rector de Gandesa. Ho era, almenys, el 1499, i el seu escut familiar, esculpit a la porta de la casa de la rectoria —que, per tant, ell degué reformar—, en dóna testimoni. Pel que fa a Tortosa, Garret n’era canonge, almenys, des d’abans del maig del 1484. Perquè, en aquelles dates, el rei Ferran II intercedí en favor de Francí Vicenç (el prior de Tarragona que fou diputat eclesiàstic durant el trienni 1494-97), que acabava de ser nomenat canonge de Tarragona per l’arquebisbe Pero Ximénez de Urrea, perquè Esteve de Garret li disputava la canongia tarragonina amb butlles expectatives, tot i que les butlles només feien referència a un sol canonicat i ja n’havia acceptat un a Tortosa. Tres anys més tard, al gener del 1487, Garret —esmentat aleshores com a familiar del cardenal i vicecanceller papal Roderic de Borja— tornava a disputar una altra canongia a l’església de Tarragona, que en aquest cas havia estat proveïda, segons els designis de Pero Ximénez de Urrea, a un cert mossèn Riglos. Esteve de Garret no fou pas el primer membre del seu llinatge vinculat a la seu tortosina, ja que Pere de Garret, germà del seu pare, mort el 1401 i enterrat al claustre, també en fou canonge, i encara un altre Pere de Garret, doctor en decrets, fou beneficiat de Sant Bernabé fins el 1428. Esteve fou un decidit benefactor de la catedral tortosina, que li deu tant la construcció de la capella del Sant Sepulcre com el reliquiari anomenat dels Serafins, valuosa obra de la primeria del segle XVI feta exclusivament per orfebres locals.
Esteve de Garret, esmentat per Cristòfor Despuig en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa en parlar de l’orde de l’Aixa, també fou conegut fora de l’àmbit estrictament tortosí. El 1513 prengué possessió de l’arquebisbat de Tarragona com a procurador d’Alfons d’Aragó (el diputat eclesiàstic del trienni 1500-03) i, després, fou un dels seus marmessors testamentaris. De la mateixa manera, el 1514 actuà com a procurador del bisbe de Tortosa, Lluís Mercader, per presentar al Capítol les butlles del bisbat. A més, Garret degué ser oficial de la Inquisició. Així s’assegurava, si més no, en el si de l’estament militar, el 9 de desembre de 1515 —mentre era diputat del General—, durant la Cort de Lleida, al·legant que era «cosa molt repugnant a les libertats del present Principat de Cathalunya e a les ordinacions de la casa de la Deputació», i que calia, per tant, que els advocats dels tres estaments es reunissin per veure què s’hi havia de fer. Tanmateix, en les fonts del General del trienni no ha quedat pas constància del fet, ni de cap procediment emprès en aquest sentit. Garret morí a l’agost del 1523. Segons Rovira i Gómez, havia atorgat testament a la primeria de juliol de l’any anterior, deixant com a usufructuària la seva germana Elionor.
El diputat militar del trienni, el donzell Bernat de Santdionís, era gironí, però havia estat insaculat per la vegueria de Camprodon a l’agost del 1499, en substitució d’un difunt d’aquesta vegueria, on, aleshores, no hi havia gent suficient per a insacular. Pertanyia a una de les grans famílies de ciutadans de Girona, resident al barri de Sant Feliu i protagonista de la vida social i política de la ciutat. Havia estat vinculada, durant la primera meitat del segle XIV, a la medicina, i des de la darreria de la centúria, al dret, on aportà noms tan il·lustres com el del jurisconsult Narcís de Santdionís, autor d’un compendi de les Constitucions de Catalunya, mestre del també gironí Tomàs Mieres i revisor, per encàrrec de la Diputació del General, de la compilació i traducció dels Usatges i Constitucions elaborada a petició del mateix General. Entre els gironins que, el 1462, a les portes de l’inici de la guerra civil catalana contra Joan II, es tancaren a la Força Vella de Girona en defensa de la reina Joana Enríquez i del primogènit, el futur Ferran II, hi havia diversos Santdionís, però no Bernat, que, en canvi, és, segurament, el Bernat que, durant la tardor-hivern de 1466-67, féu costat a la reina Joana en la segona campanya que aquesta dugué a terme a l’Empordà. Bernat de Santdionís morí a Barcelona, mentre era diputat, el 3 de gener de 1518, però és possible que el 1515, quan fou elegit diputat militar, la seva salut ja fos precària. El dia 1 de gener de 1518, una missiva del diputat reial i dels oïdors eclesiàstic i reial ja advertia l’oïdor militar, Guerau Toralla, que havia de córrer cap a Barcelona perquè Bernat de Santdionís, «caygut en la malaltia de mal de costat» (pleuresia), estava «en disposició que no li donen los metges vida de moltes hores» i, sense el diputat ni l’oïdor de l’estament, el consistori no es podia reunir. Santdionís, com hem dit, morí el dia 3, i fou enterrat el dia 5. Bernat havia testat, temps enrere, a Girona, en poder del notari Joan Guilana. Però l’1 de gener de 1518 volgué dictar un codicil davant el notari de Barcelona Joan Vilana. El codicil indica que Bernat era fill dels ja difunts Narcís de Santdionís, cavaller, i Elionor Miró, i que era casat amb Joana Beneta Romeu. Entre els marmessors elegits hi figuren altres gironins, com el ciutadà Francesc Sebastià de Terrades (fill de Joan Vicenç i diputat en 1524-27) o el pre-vere del Capítol de la seu Narcís Simó, i també parents del testador, per exemple els donzells Miquel Sitjar i Jaume Miró, o una neboda anomenada Violant, esposa del ciutadà barceloní Joan Llull, que havia de ser l’executora del codicil a Barcelona. Encara que no se’n tingui cap prova, és molt possible que, mentre Bernat era diputat i s’estigué a Barcelona, aquesta neboda l’hagués acollit a casa seva, ja que fou allí on, el 6 de gener, es publicà el codicil, en presència i a petició de la vídua. Bernat hi establia que havia de ser enterrat al convent de predicadors de Barcelona i, després, traslladat a Sant Feliu de Girona, al sepulcre familiar. És probable que la Joana Beneta Romeu que apareix al codicil fos la segona muller de Bernat de Santdionís, perquè al setembre del 1516 la dona de Bernat estava molt malalta, en perill de mort, i el diputat, que era a Barcelona, després de rebre’n avís hagué de partir cap a Girona perquè no volia deixar-la morir sense veure-la. Tanmateix, de la mateixa manera que quan morí Bernat, aleshores l’oïdor militar, Toralla, també era absent, i no hi havia manera d’aconseguir que anés a fer residència a Barcelona. Això obligà Santdionís, —que, per ser al costat de la seva muller es volia agafar els dos mesos d’absència als quals tenia dret per Capítol de cort— a endarrerir la seva partença fins que la situació de la dona fou realment crítica. Així, doncs, tant el 1516, a causa de l’emergència en què es trobava Santdionís, com el 1518, arran de la seva mort, calgué reclamar fins a la sacietat la presència de l’oïdor militar, fins i tot amb amenaces de desproveir-lo del càrrec i d’extreure un altre oïdor. Toralla era alcaid del castell de València d’Àneu pel duc de Cardona, i sembla que les seves absències estaven relacionades amb el seu càrrec i amb la voluntat del duc, perquè les missives que exigien el seu retorn també foren adreçades a aquest.
El substitut de Bernat de Santdionís, el també donzell gironí Miquel de Llupià, fou extret el 13 de gener, i jurà el càrrec el 8 de febrer. Però només arribà a detenir l’ofici vint dies, perquè el 10 de març ja calgué extreure-li, també a ell, un substitut per defunció. La carta que li certifica l’extracció no permet dubtar que es tracta d’un donzell domiciliat a Girona, però només es té constància de la insaculació, el 1493, d’un Miquel de Llupià, cavaller, per la vegueria de Perpinyà, que deu ser el senyor de Llupià, conseller de Joan II i ambaixador del rei de romans, el qual morí poc després del 1494. En efecte, els Llupià eren un important llinatge noble rossellonès que, al segle XVI, controlà el càrrec de procurador dels comtats de Rosselló i de Cerdanya. Però Philippe La-zerme també fa referència a l’existència d’una branca gironina dels Llupià, a la qual segurament pertanyia el diputat. Miquel podria ser el donzell Miquel-Joan o Miquel, nascut cap al 1475, que es casà, a l’abril del 1497, amb Caterina Estruç, filla i hereva del ciutadà de Girona Bernat Guillem Es-truç, i en segones núpcies, al setembre del 1509, amb Blanca Hospital, vídua de Joanot de Vallgornera i filla del ciutadà de Girona Francesc Hospital; encara que, segons Lazerme, aquest Miquel morí el 1517. No hi ha dubte, en canvi, que Miquel de Llupià morí el 28 de febrer de 1518, després que, el dia 25, Toralla, encara absent, i el duc de Cardona ja haguessin estat advertits que el diputat «stà en lo pas per morir» i que, per tant, era necessari que l’oïdor comparegués per a poder procedir immediatament, tan bon punt es produís el fatal desenllaç, a una nova extracció de diputat. Pel que sembla, per tal de complaure el duc, que els ho havia pregat fortament, el consistori havia acabat consentint que Toralla, que a més havia adduït el mal estat dels camins a causa de la neu, no es presentés a l’extracció del substitut de Santdionís.
El tercer membre de l’estament militar que detingué el càrrec de diputat durant el trienni 1515-18 fou Perot Doneia, un donzell de la vegueria de Manresa que havia estat inicialment insaculat per oïdor a l’octubre del 1503, i transferit a diputat al gener del 1508. Al maig del 1500, quan Joan d’Aragó, com a lloctinent de Ferran II, reformà el sistema d’elecció municipal de Manresa, Perot Doneia era lloctinent de veguer i batlle de la ciutat. Pel que fa al càrrec de diputat, Doneia jurà l’ofici el mateix dia de la seva extracció, el 10 de març de 1518.
El diputat reial del trienni fou el burgès de Perpinyà Lluís Canta, que havia estat insaculat a l’octubre del 1510, indicant que era fill de Galceran Canta, mort poc abans. Al gener del 1517, mentre Lluís era diputat, també fou insaculat un altre Canta, Honorat, en aquest cas per oïdor. Lluís era l’únic fill de Galceran Canta i la seva primera muller, Clara Garard, casats el 1470, i es casà amb Margarida Miquel, filla de la segona esposa del seu pare, Margarida —amb qui aquest contragué matrimoni el 1490—, i Andreu Miquel. Aquestes noces feren incórrer pare i fill en sentència d’excomunió per grau de parentiu, però en foren rellevats al novembre del 1502, amb penitència de 6 ducats d’or, pel comissari del Sant Ofici Guillem Tolzà. Després, Lluís contragué segones núpcies amb Antònia Jou i Peitaví, vídua, que era filla d’un burgès honrat de Perpinyà. Així ho assenyalen, si més no, J. Capeille i Ph. Lazerme, el primer dels quals indica, a més, que Lluís era senyor de Castellrosselló (que, en efecte, passà als Canta al segle XVI) i que fou succeït pel seu fill Joan. També se sap que, a la fi de febrer o a la primeria de març del 1518, mentre Lluís Canta era diputat, la Diputació del General envià una carta de recomanació en favor seu a algú que residia a la cort romana, per alguns afers que hi tenia pendents, i que, quan expirava el trienni, fou extret cònsol segon de Perpinyà. Encara que, el 29 de juny de 1518, diputats i oïdors demanaren als cònsols de la vila que li prorroguessin fins al 6 o 8 d’agost els trenta dies dels quals disposava per a anar a jurar —perquè no hagués de deixar la Diputació en el moment de la cloenda del trienni, ja que hi havia afers pendents per resoldre—, Lluís anà a Perpinyà a prestar el jurament consolar del 8 al 15 de juliol. Lluís Canta fou elevat a la dignitat de cavaller per privilegi de l’emperador Carles I atorgat a Montsó el 19 de juliol de 1528, i morí al gener del 1535.
Calma i tranquil·litat
En contrast amb el convuls trienni anterior, el de 1515-18, marcat inicialment per la pesta i per la convocatòria de Cort General a Lleida, transcorregué, almenys pel que fa als fets de la Generalitat, plàcidament.
Tal com ja s’ha dit, al juliol del 1515, arran de la pesta que hi havia a Barcelona, l’extracció de diputats i oïdors s’havia fet a Horta i, posteriorment, els nous membres del consistori es traslladaren a Mataró. Romangueren en aquesta vila reial fins que, durant la segona quinzena d’octubre, havent-s’hi produït les primeres morts, deliberaren instal·lar-se al monestir de Sant Cugat del Vallès, a partir del 29 d’octubre. Finalment, el 19 de desembre, després que haguessin cessat les morts a Barcelona, decidiren que s’hi reunirien el 10 de gener de 1516. Mentrestant, cadascú podria celebrar amb els seus les festes de Nadal i, a més, d’aquesta manera els diputats i oïdors que provenien d’altres llocs del Principat disposarien de temps suficient per a poder trobar casa a Barcelona. A la capital catalana, la cerca de la pesta ja s’havia suspès el 28 de setembre, però els diputats i oïdors havien preferit no traslladar-s’hi mentre durés la Cort lleidatana, per evitar que, si algun d’ells havia d’anar a Lleida, li fos prohibida l’entrada al·legant que venia de lloc infectat.
La Cort de Lleida, que fou presidida, com l’anterior, per la reina Germana de Foix, hi estigué reunida del 22 d’octubre al 18 de desembre de 1515, data en què s’ajornà fins al juny del 1517. La mort del rei Ferran, però, esdevinguda a Madrigalejo el 23 de gener de 1516, féu impossible la seva represa, de manera que quedà inconclusa. Convocada, com les Corts de Montsó del 1512, recorrent a l’enfrontament amb França, a la Cort de Lleida es prorrogà durant tres anys més, i en les mateixes condicions, el servei concedit a Montsó.
El migrat contingut del memorial que diputats i oïdors enviaren als estaments reunits a Lleida és, probablement, un dels millors indicadors de l’apaivagament d’aquells tres anys: tan sols algunes peticions perquè es proveís que els diputats o oïdors que fossin nomenats oficials reials haguessin de deixar el càrrec —efecte evident de la polèmica amb Joan d’Aragó durant el trienni anterior—; perquè els substituts de les persones insaculades difuntes no haguessin de ser només del seu estament i ciutat o vila, sinó també de la seva condició; perquè els quinze dies previstos per a proveir les diputacions locals comencessin a córrer des del jurament dels tres diputats entrants —que disposaven de dos mesos per a fer-ho— i no des de l’1 d’agost... Certament, el memorial també recull queixes per alguns abusos dels doctors de l’Audiència respecte als seus salaris o a les seves absències, que fan paleses certes dificultats a l’hora d’aplicar la reforma de l’Audiència aprovada a la Cort del 1512, o per la forma de recaptar els diners del servei; i una sol·licitud perquè s’incrementés encara més el dret de sortida de la llana, a fi d’intentar evitar-ne l’exportació. Però, tot plegat, es formulà amb una cadència eminentment pausada.
Únicament a l’inici del trienni es pot constatar una puntual i relativa preocupació per la poca liquidesa que tenia la institució per a fer front al pagament de la gent d’armes del servei, cosa que induí a reclamar als consellers de Barcelona el deute contret durant el trienni anterior, que superava les 1 722 lliures; també hi afloren alguns retrets als diputats locals i receptors de Catalunya perquè consentien que, contravenint als Capítols de cort, alguns oficials assalariats no servissin personalment els seus oficis sinó que hi col·loquessin substituts, sense llicència dels diputats i sense que aquests substituts prestessin cap mena de jurament.
Després de la mort de Ferran el Catòlic, cada vegada que es demanà al nou rei que fes acte de presència als seus territoris ibèrics també es destacà tímidament una recrudescència de les bandositats nobiliàries al Principat, vinculada a l’absència de la seva autoritat, però sembla clar que es tractava més aviat d’un argument per a intentar motivar la vinguda del monarca que no pas d’un fet versemblant.
En canvi, a desgrat dels capítols aprovats a les Corts Generals de Montsó del 1512, que el mateix rei Ferran va arribar a ignorar, els problemes amb la Inquisició continuaren vigents, si bé ni la correspondència expedida ni les deliberacions del General no ho reflecteixin amb força. Tanmateix, la Cort de Lleida acabà ratificant els capítols aprovats el 1512, tot inserint-n’hi alguns de nous, i, el 31 de gener de 1516, el rei acabà jurant-los.
D’altra banda, amb relació als oficials del Sant Ofici, durant la primavera del 1516 la Diputació de Tortosa —tement que la predicació no s’estengués— recorregué al diputat eclesiàstic Garret, que era tortosí, perquè intentés aplacar els sermons pronunciats pel provincial dels predicadors i inquisidor de la diòcesi Gaspar Esteve, un acèrrim defensor de les immunitats eclesiàstiques que el 1520 fins i tot publicà, a Roma, un Tractatus in defensionem ecclesiasticae immunitatis et libertatis. Els sermons d’Esteve excomunicaven no solament diputats, diputats locals, collidors, receptors i tots els ministres del General que cobraven drets dels eclesiàstics, sinó també els eclesiàstics que acceptaven pagar drets a la Institució. I com que es dubtava que, des de la Diputació, se’l pogués arribar a convèncer de la legitimitat dels drets exigits, el consistori preferí demanar la intercessió de l’arquebisbe de Saragossa, Alfons d’Aragó.