El 22 de juliol de l’any 1692, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Antoni de Planella i de Cruïlles (Segle XVII – Besalú 1713), abat de Sant Pere de Besalú; diputat militar: Josep de Terrè i de Granollacs, cavaller de Barcelona; diputat reial: Esteve Serra i Vileta, ciutadà honrat de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Narcís Burgués, canonge de Girona; oïdor militar: Pau d’Aquiles, donzell de Barcelona; oïdor reial: Narcís Bofill, ciutadà de Girona.
Antoni de Planella i de Cruïlles fou abat de Sant Pere de Besalú des del 1688 fins a la seva mort, el 1713. Era fill de Joan Francesc de Planella i Despujol, senyor de Castellcir i baró de Granera. Tornà a ser diputat eclesiàstic el trienni del 1701, i rebé Felip d’Anjou quan entrà a Barcelona. No obstant això, el 1703 Planella fou destituït per una qüestió de drets de la Generalitat (vegeu trienni 1701-04). Després d’aquest assumpte, Antoni de Planella assistí a la Cort del 1705.
Don Josep de Terrè i de Granollacs, noble i senyor del Morell, fou protector del Braç Militar i ministre de la Reial Junta d’Estat (1705). La noblesa —el comtat de Terrè— li fou atorgada per Carles III d’Àustria el 1711. Assistí a les corts del 1701 i el 1705. El 1704 fou desinsaculat de la bossa dels comuns per ordre del virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar. De fet, al maig del 1700 també havia estat desinsaculat per no haver acceptat, en el seu moment, Diego Hurtado de Mendoza y Sandoval, comte de la Corzana, com a virrei de Catalunya. Assistí l’Arxiduc durant el setge borbònic de Barcelona del 1706, i el 1713-14 romangué a la Ciutat Comtal.
Esteve Serra i Vileta, ciutadà honrat de Barcelona (1689), era doctor en dret, i el 1695 fou conseller en cap de Barcelona. Destacat filipista, fou un dels personatges que reberen Felip d’Anjou a Lleida el 1701. El 1703 formà part de la conferència integrada per membres del Consell de Cent, el Braç Militar i la Generalitat per a desbloquejar el Tribunal de Contrafaccions i posar fi a la tensió creada després de l’expulsió del diputat eclesiàstic Antoni de Planella. Serra i Vileta es quedà a Barcelona quan el virrei Velasco en marxà el 1705. Una vegada finalitzada la guerra, el 1714 el duc de Berwick li confià l’administració municipal de Barcelona. Els seus mèrits foren reconeguts per Felip V d’Espanya, que el nomenà cavaller i noble (1728).
Narcís Burgués, nascut a l’Estanyol (Bescanó, Gironès), era canonge de Girona des del 1659. Morí el 1702. Jurista notable, fou jurat de la seva ciutat en quatre ocasions, i jurat en cap el 1670. També fou prior de la Confraria de Sant Jordi, ciutadà honrat de Barcelona (1667), diputat reial durant el trienni del 1677 i cavaller (1681). En l’episcopologi del bisbat de Girona es diu que era «gran letrado y vicari general de molts bisbes» (J. Busquets Dalmau).
De Pau d’Aquiles, natural de Barcelona, tan sols se’n sap que fou nomenat cavaller el 1664.
Narcís Bofill era natural de Girona, on fou jurat el 1677 i el 1692. Era ciutadà honrat de Barcelona (1686), doctor en dret i cavaller (1697), si bé va sol·licitar el privilegi de noblesa el 1695. Assistí a les corts del 1701 i el 1705. El 1677, essent jurat de Girona i en un moment de guerra amb França, un soldat cordovès, que estava destinat a la guarnició de la ciutat, li va prendre una peça d’estamenya de la seva tenda. Bofill va anar a recuperar-la, i es va originar una baralla entre soldats i naturals durant la qual un alferes va ser ferit d’un tret. A resultes d’aquest afer, N. Bofill estigué pres a Barcelona des del desembre del 1677 fins a l’abril del 1678 per ordre del virrei Juan Domingo de Zúñiga-Fonseca, comte de Monterrey, perquè durant l’avalot «li aposaven que digué Visca la Ciutat» (Crònica de Jeroni de Real).
L’enfonsada del front català
La campanya del 1692 fou molt pobra en accions militars. Els exèrcits espanyol i francès es limitaren a mantenir-se en el territori, si bé els francesos van anar retrocedint cap al Rosselló quan s’acabà el farratge. El virrei Juan Carlos Alfonso Pérez de Guzmán, duc de Medina Sidonia, devia comptar amb la indefensió de Barcelona davant d’un atac per mar, atac que, si bé no es produí, era una possibilitat que feia por a la Ciutat Comtal. Així doncs, Medina Sidonia no va poder destinar gaires tropes a atacar els francesos perquè va haver de reforçar les guarnicions de Barcelona i altres places com Roses, Palamós, Girona i Castellfollit.
El 1692 es va produir un gran descontent en el si del terç de la Generalitat. Tot va començar quan el virrei Medina Sidonia va felicitar el Consell de Cent pel seu esforç durant la guerra i no va dedicar cap elogi a la Diputació, tot i que aquesta havia pagat 550 homes el 1691. Els diputats es van lamentar de no poder fer un esforç més gran pel fet de no tenir les possibilitats econòmiques de Barcelona. A més, els seus homes havien estat tota la campanya aquarterats, sense sortir a lluitar. Aquestes lamentacions coincidien amb un informe que l’auditor general de l’exèrcit envià al virrei, en el qual deixava clar que la Generalitat no podia castigar les seves tropes quan eren a Barcelona, ja que això era una prerrogativa del capità general, és a dir, del mateix virrei. L’any següent, el 1693, des de la cort no solament no es van enviar més mitjans econòmics i humans per a la guerra, sinó que el mateix Carles II va demanar a la Generalitat i al Consell de Cent un major esforç reclutant terços més nodrits, en un moment en què la mateixa Diputació havia assenyalat al rei que el seu exèrcit minvava constantment a causa de les desercions. La Generalitat va reclutar un nou terç de 1 000 homes, a part els 550 que ja estava pagant per aquella campanya, però per problemes econòmics no va poder mantenir-los gaire temps. En canvi, per a la campanya d’aquell any, Lluís XIV ordenà incrementar el seu exèrcit a Catalunya, i assenyalà la conquesta de Roses com l’objectiu més important que havia d’assolir el duc de Noailles, mariscal de França. El mariscal envaí el país amb un exèrcit d’entre 19 000 i 25 000 homes, i comptà amb l’ajut d’una armada de vint-i-dos vaixells. El virrei Medina Sidonia només podia oposar-li un exèrcit de 10 000 homes, i a Roses tan sols hi havia una guarnició de 1 600 soldats. La nit del 2 de juny s’inicià el setge de Roses, que va caure el dia 10, una vegada oberta una escletxa a la muralla i, sobretot, un cop els de la guarnició ja no esperaven cap ajut exterior. Després de la pèrdua de Roses, tothom pensava que la propera plaça a caure seria Girona, i si això passava, els francesos tindrien el camí obert per arribar a Barcelona. Semblava que l’única solució era que el mateix monarca anés al front català. Des de Madrid solament consideraven dita possibilitat si es trobaven 8 000 homes de reforç i acompanyament del rei, aconsellant al virrei que deixés 4 000 homes de guarnició a Girona i que, amb la resta de les tropes, anés cap a Barcelona. L’alternativa que des del 1692 defensà la Generalitat era que els aliats —és a dir, Anglaterra i les Províncies Unides— enviessin una armada més forta que la francesa a la Mediterrània per a pressionar l’enemic. El 28 de juny, l’armada francesa va partir de la badia de Roses. El mariscal Noailles tenia ordres d’anar a prendre Palamós o Girona i, com que tenia moltes baixes per malaltia i deserció, va decidir-se per la primera d’aquestes places, una vegada que l’almirall Tourville li cedí vint vaixells per a aquesta operació. Finalment, però, deixà l’expugnació d’aquestes places per a una ocasió millor. Entretant, l’almirall es dirigí cap a Barcelona per mantenir el virrei prop de la Ciutat Comtal. Però una vegada Tourville arribà a Barcelona, en lloc d’atacar-la es va acontentar a demanar un regal per a ell i la seva oficialitat a les institucions de govern. El governador de les armes, davant l’absència del virrei, no va tenir més remei que concedir el que demanava un enemic tan poderós. Quan es va plantejar qui tenia la culpa d’acceptar un insult com aquell, els consellers van al·legar que ells havien fet el que el governador els havia indicat, mentre que els diputats s’alegraven de no ser ells els qui carreguessin amb la vergonya.
Els francesos no intentaren cap altra acció en aquella campanya perquè la guerra al front savoià va fer que s’enviessin a Itàlia moltes tropes del seu exèrcit del Rosselló. El mariscal Noailles passà la frontera amb els seus homes, però deixà fortes guarnicions a Roses i Figueres, cosa que indicava una evident intenció de controlar la resta de l’any el territori capturat durant l’estiu. El virrei Medina Sidonia tingué llavors l’oportunitat d’atacar la Cerdanya francesa, però la seva prevenció habitual i el mal estat dels camins per a transportar artilleria van fer que allotgés les tropes sense fer cap acció militar més, quan les institucions catalanes, que tants diners havien gastat aquell any, esperaven alguna cosa positiva.
La situació era molt difícil i depriment, tant, que la Generalitat estava molt interessada en el fet que el proper vicecanceller del Consell d’Aragó fos català —els anteriors havien estat aragonesos o valencians— per si podia fer alguna cosa més pel país. Després de la darrera campanya era evident la necessitat de substituir el virrei. En lloc seu es va nomenar Juan Manuel Fernández Pacheco-Cabrera de Bobadilla y de Zúñiga, duc d’Escalona i marquès de Villena, fins llavors virrei d’Aragó, encara que els primers dies de la guerra dels Nou Anys lluità a Catalunya com a general de cavalleria. Escalona-Villena solament acceptà quan se li prometeren 10 000 alemanys i molts diners per al front català. Però la realitat, derivada de la seva escassa sapiència militar, fou molt decebedora. Ja d’entrada reclamà a la Generalitat un préstec de 70 000 rals per a poder pagar una mensualitat a la cavalleria; la Diputació aprofità l’ocasió per a queixar-se que les seves finances s’enfonsaven, perquè el país, des del Fluvià fins a la frontera, contribuïa a l’enemic.
La campanya del 1694 estigué marcada per la terrible derrota del virrei Escalona-Villena a la vora del Ter el 17 de maig. El virrei salvà tota la gent que va poder, i marxà cap a Barcelona, deixant tot el territori a discreció de l’enemic. Després tot fou un desastre. Les lleves reclutades pel diputat militar Terrè i Granollacs a Vic, Manresa, Vilafranca i altres localitats s’enviaren a Girona. El 10 de juny va caure Palamós, i el dia 20 el mariscal Noailles ja tenia Girona a la vista, que es rendí el dia 29. Noailles decidí pressionar Barcelona, de manera que el dia 18 de juliol va rendir la plaça d’Hostalric, avançant les seves línies fins a Granollers-la Roca, a només quatre llegües de Barcelona. Els francesos es mantingueren al territori conquerit alimentant les seves tropes mitjançant el pillatge. Això féu que la castellanofòbia dels catalans fos superada per la francofòbia general. La situació millorà a l’agost quan per fi va arribar la flota aliada amb vuitanta vaixells i vint-i-vuit galeres, però l’avantatge militar es desaprofità i no es va atacar cap port enemic. A més, entre els dies 2 i 8 de setembre s’atacà Hostalric, que es rendí, però la notícia que els francesos es movien cap a Barcelona després de prendre Castellfollit va fer que totes les tropes del virrei anessin de nou a protegir la Ciutat Comtal. Després d’això els diputats enviaren un memorial molt dur al rei criticant la direcció d’una campanya tan desastrosa, en un moment en què l’exèrcit reial era més fort que mai i les lleves i els sometents del país també eren molt nombrosos —3 500 homes—, si bé l’únic resultat havia estat mig Catalunya ocupada.
Els primers dies de setembre del 1694, per a contrarestar un ban francès titulat Alerta Catalans, la Generalitat es veié obligada a imprimir un escrit amb el qual intentà atreure la voluntat de la gent del Principat. Els diputats recordaven que els catalans eren els més fidels vassalls del seu rei Carles II i que la tirania francesa demostrava la seva autèntica cara tractant amb tota rudesa els territoris conquerits de Catalunya —l’Empordà i la Selva—.
Des del final del 1694 i tot al llarg del 1695, els catalans començaren a defensar-se dels francesos tots sols. Al febrer del 1695, el diputat reial, Esteve Serra i Vileta, va anar a les terres de Lleida a reclutar un terç, que va arribar als 610 homes més els oficials subalterns, per a defensar-se dels francesos. Per la seva banda, el diputat militar, Terrè i Granollacs, anà a Tarragona amb la mateixa intenció. També s’hi dirigí el diputat eclesiàstic. A. de Planella, amb idèntica missió. Una figura cabdal fou el veguer de Vic, R. Sala i Sas-sala, que derrotà sistemàticament les tropes franceses que ocupaven la part nord del Principat. Quan la Generalitat i el Consell de Cent tingueren notícia que els paisans i els miquelets havien derrotat una força de 1 300 enemics el 10 de març de 1695, van demanar a la cort que el nou virrei, marquès de Gastañaga, fes alguna cosa més que controlar els desplaçaments dels francesos. Però Gastañaga, amb uns 15 000 homes, no podia fer-hi gaire, sobretot tenint en compte el que havia passat l’any anterior en la batalla del Ter. Ara bé, els paisans catalans continuaven amb les seves accions bèl·liques i obligaren els francesos a evacuar algunes places. Com a conseqüència, aquests canviaren de política i començaren a demolir fortificacions, com ara Castellfollit i Hostalric. Això preocupà molt les institucions catalanes, que temien que quan l’exèrcit francès fos més fort avançaria fins a Barcelona sense cap impediment. La realitat era que la Generalitat confiava tan poc en el virrei Gastañaga, que quan volia notícies sobre la marxa de la campanya escrivia directament al mestre de camp del seu terç.
Pel maig va arribar l’armada aliada amb 130 naus i reforços de tropes alemanyes —imperials i bàvares—, però no s’hi guanyà res, ja que ni tan sols s’intentà recuperar Palamós, plaça que es va assetjar tímidament. Després d’això, el malestar amb el virrei arribà al seu punt culminant, perquè, en bona part, les pèssimes relacions del marquès de Gastañaga, antic governador dels Països Baixos, amb l’oficialitat de l’armada aliada impediren una major cooperació. L’única política possible era defensar a ultrança Barcelona, i per això es va crear una línia defensiva a Hostalric. Els francesos, en no ser atacats, es dedicaren a robar pel país però no portaren a terme cap altra acció. Ara bé, la sensació de la població catalana en general era que des de Madrid no es feia res per a defensar-los i que no s’havia aprofitat l’oportunitat que havia representat l’arribada de la flota aliada.