El 22 de juliol de l’any 1695, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Rafael de Pinyana i Galvany (Tortosa? segle XVII – Tortosa? segle XVIII), canonge de Tortosa; diputat militar: Josep de Bru, ciutadà honrat de Barcelona; diputat reial: Antoni Grató Perpinyà i Masferrer Masdeu, ciutadà de Girona; oïdor eclesiàstic: Jeroni Valls, ardiaca i canonge de Lleida; oïdor militar: Francesc de Junyent i de Vergós, donzell de Barcelona; oïdor reial: Jacint Blanc, ciutadà de Barcelona.
El 22 de desembre de 1696, l’oïdor Francesc de Junyent fou desinsaculat per oposar-se violentament al fet que el síndic d’Agramunt, complint la seva obligació, donés una terna de noms per a cobrir el càrrec de batlle d’aquesta vila («va donar de garrotades al síndic d’Agramunt»). El diputat eclesiàstic Rafael de Pinyana tractà directament amb el virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco per intentar que el decret de desinsaculació contra Junyent no es dugués a terme, però fou en va. El diputat militar, Josep de Bru, no va acudir al consistori per a l’elecció del nou oïdor militar al·legant malaltia. En el lloc de F. de Junyent fou escollit Tomàs de Martí i de Vilanova, cavaller de Barcelona. El 6 de maig de 1698 tornà al seu lloc Francesc de Junyent. El 27 de març de 1697 morí don Josep de Bru, i en lloc seu, com a diputat militar, va ser extret Josep de Meca-Caçador i de Cartellà, baró de Castellar i senyor de Ribatallada i Ciutadilla, i oïdor militar durant el trienni del 1680.
Rafael de Pinyana i Galvany, ciutadà honrat de Barcelona, era doctor en dret, paborde i també canonge de Tortosa. Assistí a la Cort del 1701. El 1703 formà part de la conferència de notables establerta per a superar el bloqueig del Tribunal de Contrafaccions pel cessament del diputat eclesiàstic Antoni de Planella i de Cruïlles. Era fill de Josep de Pinyana, natural de Tortosa, mercader de Barcelona, ciutadà honrat (1661), jutge d’apel·lacions del Consolat de Mar i diputat reial.
Josep de Bru, natural de Perpinyà, era cavaller (1679), i també ciutadà honrat de Barcelona.
Antoni Grató Perpinyà i Masferrer Masdeu era natural de Granollers i jurat de Girona. Ciutadà honrat de Girona, fou ennoblit per l’arxiduc Carles el 1711.
Jeroni Valls era canonge i ardiaca de Lleida.
Don Francesc de Junyent i de Vergós nasqué a Barcelona cap al 1662, i morí a la mateixa ciutat el 1735. Era fill de Francesc de Junyent i de Marimon, primer marquès de Castellmeià (títol concedit pel rei Felip el 1702). Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada (1700). Assistí a les corts del 1701 i el 1705. El 1705, durant la guerra de Successió, hagué de fugir de Barcelona pel fet de ser filipista, i durant el setge de la ciutat s’incorporà a l’exèrcit del duc de Berwick (1713). Després de la caiguda de la seva ciutat, el 1718 en fou regidor. Com a acadèmic, Junyent parlà en la primera sessió de l’Acadèmia Desconfiada sobre l’enveja, i en altres ocasions sobre si és més forta la passió de l’odi o la de l’amor i sobre les qualitats dels herois.
Jacint Blanc, natural de Barcelona, era doctor en medicina. El 1687 fou fet ciutadà honrat de Barcelona.
Josep de Meca-Caçador, substitut de Josep Bru com a diputat militar, participà en la defensa de Barcelona durant el setge del 1697 al costat del virrei Velasco, i fou fet presoner pels francesos. El 1702 Felip li concedí el títol de marquès de Ciutadilla. Tres anys després passà al bàndol austriacista, i l’arxiduc Carles el va nomenar comte (1706) i marquès (1707). El 1713 abandonà Barcelona creient que era inútil la resistència, i es refugià al seu castell de Castellar del Vallès.
El setge de Barcelona del 1697
El 1696, acabada la campanya de l’any anterior, es mantingué la situació de perplexitat de les institucions catalanes, ja que l’opinió comuna era que el virrei Francisco Antonio de Agurto y Salcedo, marquès de Gastañaga, disposava de més tropes que l’enemic, si bé es disculpava dient que tenia ordres estrictes de no desemparar la defensa de la Ciutat Comtal. El landgravi Jordi de Hessen-Darmstadt, que era al capdavant de les tropes imperials a Catalunya, aprofità l’oportunitat de fer mèrits davant els catalans i demanà reiteradament al virrei el permís per a lluitar contra els francesos. D’aquesta manera es va guanyar el respecte dels catalans, que només podien trametre ambaixades al virrei demanant més acció. En concret, els diputats enviaren al front el diputat eclesiàstic Rafael de Pinyana, que va quedar molt poc content amb la resposta de Gastañaga. El virrei Gastañaga fou substituït finalment per Francisco Antonio Fernández de Velasco, que mantingué la mateixa política. Aquell any, França restà a l’expectativa del que passava en l’àmbit internacional, i no tingué gaires problemes per controlar el territori català.
El mateix 1696, la Generalitat va decidir incrementar el nombre d’homes que constituïen el terç amb què servia fins llavors, però, com que els ingressos havien disminuït molt perquè el territori que havia caigut en mans dels francesos no hi contribuïa, les ciutats de Tortosa, Tarragona, Solsona, Manresa, Balaguer, Vic i Lleida es van fer càrrec del cost d’aquest terç mantenint cadascuna una companyia de quaranta a quaranta-cinc homes. En principi, la lleva havia de ser pagada divuit mesos, i s’havien de cobrir les vacants per fuga o inutilitat. Als mesos següents, l’intercanvi de cartes intentant que es respectessin els compromisos adquirits fou continu, però la urgència de la guerra va fer que els diputats acceptessin un nombre d’homes molt inferior al pactat, i l’elecció, per a cada ciutat, dels oficials de les seves companyies.
A la primavera del 1697, mentre Anglaterra i les Províncies Unides ja estaven pactant la pau amb França, amb Suècia com a mitjancera, la Monarquia hispànica va decidir seguir amb la guerra. Això féu evident que els francesos intentarien assetjar Barcelona per tal d’obligar Carles II a signar la pau. De fet, el setge era tan esperat que al mes de maig els diputats van escriure als jurats de Vilafranca del Penedès per a reservar setze cases a l’esmentada localitat—cap a on van sortir, efectivament, el dia 31—, per a continuar des d’allà el desenvolupament dels seus càrrecs, tan segurs estaven d’haver de deixar Barcelona.
Aquells dies la Generalitat va intentar convèncer tant el virrei com la cort que es permetés convocar el sometent general del país per a frenar l’avenç de l’enemic cap a la Ciutat Comtal. El pes dels fets del 1640 i del 1687-89 va fer que, per desconfiança, el govern de Madrid no deixés cap iniciativa militar als catalans. Però, si més no, la Generalitat aconseguí que es fessin lleves a tot el Principat, no en forma de sometent, sinó de companyies que s’incorporarien a l’exèrcit reial i actuarien allà on el virrei disposés. Els diputats es van dirigir a les vegueries del sud de Catalunya a fer lleves —que havien de concentrar-se a Martorell— i es va aconseguir reclutar prou gent perquè una certa moral de victòria circulés per Barcelona. Els diputats van consolar els consellers de la Ciutat Comtal dient que ja havia arribat l’hora de derrotar l’enemic francès.
El virrei Velasco va decidir deixar a Barcelona una forta guarnició —13 000 homes—, mentre que ell, amb la resta de l’exèrcit —8 000 homes—, va restar fora de la ciutat per intentar agafar els francesos entre dos focs quan iniciessin el setge. El duc de Vendôme va disposar de 32 000 homes i d’una armada amb catorze naus, trenta galeres, tres balandres i vuitanta embarcacions auxiliars. La seva artilleria era composta per cinquanta-sis canons i divuit morters. El dia 12 de juny els francesos van iniciar el setge, si bé fins el 15 no començaren a excavar les trinxeres en direcció a les muralles de Barcelona i a bombardejar amb la seva armada. Segons els enemics del virrei Velasco, el fet més polèmic de la defensa de Barcelona va ser, precisament, la manca de defensa. El landgravi de Hessen-Darmstadt, cosí de la reina i cap de les forces militars enviades per l’emperador Leopold I a lluitar a Catalunya el 1695, demanava més acció a Velasco des de la rodalia de Barcelona, perquè sabia que les tropes catalanes desertaven i passava el moment de fer una acció conjunta contra els francesos. El diputat militar, don Josep de Meca-Caçador, que acompanyava el virrei en el seu quarter general a Molins de Rei, va confirmar als seus companys que les tropes reclutades al Principat, que inicialment eren més de 6 000 homes, havien baixat molt per les desercions. En realitat, don Josep de Meca-Caçador es va indisposar amb la resta dels diputats quan defensà la política militar del virrei, consistent a intentar envoltar l’enemic i no plantejar una batalla campal per la diferència de forces, favorable als francesos. Llavors va començar una guerra de xifres, quan els diputats van escriure al rei explicant l’esforç enorme que havia suposat el reclutament de 6 016 homes, sense cap efecte militar per la falta d’iniciativa del virrei Velasco. Aquest es va defensar dient que només li constaven 1 939 places de lleves del Principat, amb les quals no es podia fer gran cosa. La realitat és que es van fer sortides des de Barcelona per a atacar l’enemic, alguna molt mal planejada, mentre que des de fora no es va actuar gaire. Però la ciutat es va defensar bé i va gastar molts diners per tal de dificultar al màxim la seva caiguda en mans de les tropes de Lluís XIV, encara que tothom sabia que quan es perdés Barcelona Carles II demanaria la pau.
El 6 de juliol els diputats van enviar un memorial al rei queixant-se oficialment de la defensa de Barcelona que portava a terme el virrei Velasco. Els diputats esgrimien l’es-forç que els representava, encara que estaven limitats per la manca de mitjans econòmics (al mes de juny, l’oïdor eclesiàstic Valls havia descobert en terres de Lleida un frau contra els drets de la Generalitat; en concret, s’estaven important teles de França sense pagar drets, la qual cosa perjudicava l’economia de la Diputació i, a més, suposava un delicte, ja que es comerciava amb l’enemic). El 14 de juliol, després d’un atac sorpresa de la cavalleria francesa sobre Sant Feliu de Llobregat, el diputat militar Josep de Meca-Caçador fou fet presoner pels francesos, encara que el posaren en llibertat sota jurament de no reintegrar-se a la seva funció i no portar espasa. El landgravi de Hessen-Darmstadt estava indignat per l’actuació del virrei Velasco i per això va intentar posar-se d’acord directament amb els diputats, sense passar pel virrei, per sol·licitar una lleva de 5 000 naturals. Després d’aquesta errada, el cardenal Portocarrero, l’home fort del partit profrancès a la cort, va intentar treure’s de sobre el landgravi i enviar-lo desterrat a Gènova, però la reina va intervenir i Hessen-Darmstadt es quedà a Catalunya.
El setge de Barcelona acabà oficialment l’11 d’agost, quan es van signar els pactes d’entrega. El dia 15 va sortir la guarnició amb tots els honors militars. Es diu que els francesos van tenir 15 000 baixes entre morts, ferits i desertors, i que a la guarnició va haver-hi 4 500 morts i 800 ferits. Segons Narcís Feliu de la Penya, de la ciutat en van sortir 9 128 infants i 1 837 soldats de cavalleria.
El 8 d’agost havia estat destituït el virrei Velasco, i en lloc seu va ser proposat Diego Hurtado de Mendoza y Sandoval, comte de la Corzana, encara que no jurà el càrrec. Com a governador de les armes es proposà Jordi de Hessen-Darmstadt, que en tot moment va intentar mantenir la defensa de Barcelona. Qui sí que va jurar el càrrec de virrei —i també les Constitucions de Catalunya— fou Lluís Josep de Borbó, duc de Vendôme (1654–1712). Després de signat el tractat de Ryswick el 20 de setembre, en el qual Lluís XIV s’havia compromès a retornar tots els territoris conquerits en la darrera guerra en el front català, la Diputació i el Consell de Cent es van negar a reconèixer el comte de la Corzana com a virrei.
Com que els francesos encara es movien pel territori i es temia que poguessin anar a conquerir Tarragona o Lleida, al final d’agost els diputats van marxar de Vilafranca cap a Reus, on restaren fins a l’octubre, una vegada acabada la guerra. Després tornaren a Vilafranca del Penedès fins a la sortida del duc de Vendôme de Barcelona, al gener del 1698. El notari Pere Lloses, complicat durant l’afer delsGorretes, restà a Barcelona vigilant les accions de les tropes franceses que ocupaven el palau de la Generalitat.
Així doncs, els francesos van evacuar el Principat al gener del 1698, i el 8 de febrer Jordi de Hessen-Darmstadt fou elegit virrei amb el suport dels diputats, un gran cop d’efecte del partit alemany de la cort. Des de llavors, Jordi de Hessen-Darmstadt intentà fer tot el possible per a acontentar les institucions catalanes i guanyar-les per a la causa austriacista, és a dir, que en cas de mort del rei Carles II la seva herència íntegra fos per a un fill de l’emperador d’Alemanya. Al juliol del 1698 recomanà al rei que els diputats rebessin el privilegi de la cobertura en la seva presència, tal com havien aconseguit els consellers el 1690. Aprofitant l’ocasió, els diputats van recordar que l’esforç de guerra havia estat molt dur. Segons els seus comptes, la Generalitat va gastar 359 738 lliures en els seus terços al llarg de la guerra.