El 22 de juliol de l’any 1701, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Antoni de Planella i de Cruïlles (Segle XVII – Besalú 1713), abat de Sant Pere de Besalú; diputat militar: Pere de Magarola i de Llupià; diputat reial: Jaume Oliva, advocat, resident a Barcelona; oïdor eclesiàstic: Rafael de Padellàs i de Casamitjana, paborde de Palau, del monestir de Sant Cugat del Vallès; oïdor militar: Jaume d’Eva i Malla, domiciliat a Barcelona; oïdor reial: Pere Màrtir Cerdà, ciutadà de Puigcerdà.
Antoni de Planella i de Cruïlles fou abat de Sant Pere de Besalú des del 1688 fins a la seva mort, esdevinguda al novembre del 1713. Era fill de Joan Francesc de Planella i Despujol, senyor de Castellcir i baró de Granera. L’abat de Besalú ja havia estat diputat el trienni 1692-95, període en què s’inicià l’ocupació francesa d’una bona part del Principat, que es va prolongar fins el 1697. L’abat Planella no va poder acabar, però, el seu segon trienni com a diputat, ja que va ser suspès a causa de la seva implicació en un afer de contraban. El 15 de juliol de 1703, els diputats de la Generalitat, advertits pels arrendataris dels impostos del General i de la bolla, van fer un registre a la casa de Planella i van trobar-hi robes no declarades. La Generalitat li va obrir un procés, a instàncies del procurador fiscal de la institució, de la ciutat de Barcelona i del Braç Militar. Com a resultat d’aquest procediment, l’abat Planella fou suspès de les seves funcions i dels ingressos que li reportava el càrrec. També va ser suspès l’oficial de la Diputació Joan Cavaller, acusat de participar en el contraban. Els fets van donar lloc a un conflicte institucional amb les autoritats reials, que finalment es resolgué quan els diputats van defensar la competència exclusiva de la Generalitat en l’obertura de processos contra els seus càrrecs i oficials.
El 19 de desembre de 1702 va morir el diputat militar, Pere de Magarola i de Llupià. El substituí Antoni d’Albertí i de Gelpí, donzell de la vegueria de Girona, que jurà el càrrec el 27 de gener de 1703.
Al gener del 1701, el diputat reial, Jaume Oliva, havia estat nomenat membre d’una comissió de dotze jurisperits formada per a assessorar els diputats del trienni 1698-1701. La comissió va resoldre proposar al consistori que presentés una acta de protesta davant el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, lloctinent de Catalunya, per salvar els drets del Principat en l’afer referent a la vigència de l’actuació del lloctinent i de la Reial Audiència després de la mort de Carles II, i abans del jurament de les Constitucions per part del nou monarca, Felip. La resolució de la comissió garantia la no-acceptació jurídica de la seva continuïtat, de manera que allò que s’havia imposat per la via dels fets no pogués ser presentat en el futur com un precedent jurídic.
L’oïdor militar, Jaume d’Eva i Malla, va morir el 5 d’agost de 1702 i fou substituït per Antoni de Muxiga i Ginebreda, donzell, que prestà jurament el 22 d’aquell mes.
Els primers anys del regnat de Felip
En les dates acostumades, es va produir la renovació de diputats i oïdors, amb l’elecció de les persones ja esmentades. El nou consistori inicià el seu mandat amb la perspectiva immediata de l’arribada del rei i de la convocatòria d’una cort general que s’endevinava transcendental. Cal tenir en compte que la nova cort no solament havia de garantir el pas no traumàtic de la dinastia dels Àustria a la dels Borbó, cosa prou complexa, sinó que també havia de resoldre el conjunt de greuges i d’afers que havien restat pendents al llarg d’un segle, ja que les últimes corts que s’havien dut a conclusió eren les del 1599, perquè tant les del 1626 com el projecte de continuar-les el 1632 foren un fracàs estrepitós.
Felip d’Anjou va entrar a Barcelona el 2 d’octubre de 1701. Els primers passos van ser, certament, decebedors. En l’acte de benvinguda a la Creu Coberta, el rei va negar als consellers de la ciutat el dret de cobrir-se, tot i que en actes posteriors va esmenar aquest aparent oblit. Com se sap, el tema havia suscitat una llarga polèmica entre la ciutat i la Monarquia, que Carles II havia resolt tot just set anys abans, el 1694, bo i acceptant la reivindicació dels consellers. D’altra banda, el nou monarca també es va negar a rebre les claus de Barcelona de mans dels consellers, tot al·legant que el control dels portals i de les muralles de la ciutat pertanyia a la Monarquia d’ençà de la fi del setge del 1652.
El rei va jurar les Constitucions el 4 d’octubre, com a Felip IV de Catalunya-Aragó. A la fi del mes, mentre les corts enllestien els tràmits d’habilitació dels seus membres, es va dirigir a Figueres, on el 2 de novembre va rebre la seva promesa, Maria Lluïsa de Savoia, amb qui es casà tot seguit. La parella reial va rebre importants mostres de simpatia, tant del poble com de les institucions.
La Cort general del 1701 es caracteritzà per importants concessions reials, tant en el terreny econòmic com en el polític. Pel que fa al primer aspecte, cal remarcar la concessió d’accedir al mercat americà amb dos vaixells anuals; l’aprovació d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal, que havia de constituir-se com a societat per accions; la creació d’un port franc a Barcelona; i diversos estímuls a l’exportació de vins i aiguardents. En el terreny polític, es van prendre diverses mesures de reforma de la Generalitat que tenien per objectiu garantir un major control de les finances i evitar els casos de corrupció. Però l’acord més important va ser la Constitució de la Nova Observança, que preveia la formació d’un Tribunal de Contrafaccions, aspecte llargament reivindicat pels Comuns. El nou tribunal, format de manera paritària per representants de la Reial Audiència i de les institucions de la Terra, havia de resoldre les denúncies formulades contra les institucions i els tribunals reials. Representava, doncs, una clara victòria política dels Comuns i una disminució significativa del poder de la Reial Audiència i, per extensió, de l’administració reial a Catalunya.
El tema dels allotjaments suscità una major polèmica, però es va resoldre amb diverses disposicions que pretenien mitigar-ne el pes entre la població civil. Tanmateix, l’aspecte que enfrontà directament els braços i els representants reials, fins al punt de comprometre la conclusió de la cort, va ser el del control de les insaculacions. Des del 1652, la Monarquia s’havia reservat el dret de controlar les llistes d’insaculats dels diversos càrrecs de la Generalitat i del Consell de Cent. Això significava, en la pràctica, el poder de desinsacular aquelles persones que resultessin massa díscoles a l’autoritat reial i el control indirecte, però molt efectiu, de les mateixes institucions. Perquè, com remarcà Narcís Feliu de la Penya, «si se podían quitar los cargos a los que deven defender las leyes, ¿quién se hallaría que las defendiese?». Francesc de Castellví, com mostra una cita recollida per Josep M. Torras i Ribé, desenvolupà aquesta mateixa idea més llargament: «si se podían quitar los cargos y empleos de diputados, conselleres y demás de estos comunes, que eran los que defendían las leyes, privilegios y honores de comunes y particulares, ¿quién se hallaría de ellos que las defendiese, sabiendo que oponiéndose al dictado de los ministros regios persuadirían al rey a quitarles sus empleos y inhabilitarles de no poder concurrir a obtenerlos?»
La polarització de les posicions va originar la presentació d’un dissentiment de Pere de Sentmenat-Torrelles i de Perapertusa, protector del Braç Militar, al qual s’adheriren molts nobles. Aquest fet suposà la paralització de les sessions de la cort i l’inici d’un seguit de negociacions soterrades. Finalment, al començament de gener, Sentmenat-Torrelles va retirar el dissentiment, en un acte que Torras i Ribé ha qualificat de realisme polític. El tema del control de les insaculacions quedava, doncs, pendent per a altres conjuntures millors, però, en canvi, els braços asseguraven la confirmació de les altres mesures i constitucions ja aprovades. D’altra banda, la cort general concedí al monarca un donatiu d’un milió i mig de lliures, a pagar en el termini de deu anys, i Felip va atorgar importants honors i privilegis als membres de les classes dirigents catalanes. El 8 d’abril la reial parella embarcà en direcció a les seves possessions italianes.
La conclusió de les corts no aturà la tensió entre les autoritats reials i el Principat. Ben a la inversa, l’evolució de la conjuntura internacional va fer augmentar la malfiança i el recel de les autoritats borbòniques envers el país, mentre obria noves esperances entre els sectors austriacistes. Les fites més destacades d’aquest procés foren la constitució de la Gran Aliança de la Haia, formada per l’emperador, Anglaterra i els Països Baixos (7 de setembre de 1701), a la qual s’adheriren més endavant Portugal, Prússia i Savoia; l’inici de les hostilitats al continent (primavera del 1702); la proclamació a Viena de l’arxiduc Carles com a rei d’Espanya amb el nom de Carles III (12 de setembre de 1703), i la seva arribada a Lisboa (6 de març de 1704), amb la consegüent obertura de les hostilitats al front portuguès.
Des del maig del 1702 es prohibí el comerç amb les potències aliades, que havia estat un dels motors del creixement econòmic de l’últim terç de segle. El 31 d’octubre es publicà l’ordre d’expulsió del comerciant d’origen holandès Arnold Jäger, fet que originà un llarg litigi per part de la Generalitat i el Consell de Cent. Jäger feia més de quaranta anys que vivia a Barcelona, era casat amb una catalana i havia obtingut la residència permanent al Principat; a més, havia assolit la condició de ciutadà honrat de Barcelona. El conflicte es va arrossegar durant gairebé dos anys, fins al març del 1704, que la Reial Audiència va retirar l’ordre d’expulsió.
El retorn del monarca el 20 de desembre de 1702, de camí a la cort, no resolgué la situació. Felip va sol·licitar la formació de dos regiments d’infanteria per part del Principat, destinats a la frontera de Portugal. La Generalitat va recordar que els soldats de Catalunya no estaven obligats a lluitar fora de les seves fronteres. Les festes realitzades amb motiu de la nova estada del rei van ser molt menys alegres: «Por no dar motivo a más quexa», escriu Castellví, «Barcelona festejó la vuelta del rey con tres días de luminarias, pero fueron tan silenciosas que declararon lo resentido del pueblo.» Pitjor va ser la decisió de nomenar lloctinent, al començament del 1704, Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar. Com es recordarà, Velasco ja havia estat lloctinent en el període 1696-97, que culminà amb l’ocupació francesa de Barcelona, i gaudia d’una àmplia impopularitat a Catalunya. La seva actuació en aquesta nova conjuntura es caracteritzà per la provocació i l’enfrontament permanent amb les institucions.
D’altra banda, a partir del 1702 emergí a Catalunya el partit austriacista. Entre els austriacistes de primera hora cal situar una part important de la burgesia dels negocis de Barcelona, amb contactes continuats amb comerciants anglesos i holandesos, però també el nucli d’hisendats i petits nobles de la plana de Vic, fortament cohesionat per les lluites contra els francesos dels dos darrers decennis del segle XVII i força vinculat a la figura de Jordi de Hessen-Darmstadt. L’austriacisme, com a sentiment difús, s’estenia també per nuclis molt més amplis de la noblesa, el clergat, la burgesia urbana, la intel·lectualitat i les classes populars. Però la conspiració austriacista, al començament del 1704, aglutinava sectors reduïts, i no havia assolit encara una maduresa suficient, com es posà de manifest durant el desembarcament aliat de la fi de maig del 1704. Fou la repressió que el seguí a Catalunya, juntament amb l’augment de la pressió persuasiva i de les promeses dels estats aliats sobre els sectors descontents, allò que consolidà la conspiració austriacista i li donà carta de maduresa vers l’estiu del 1705, quan, en paraules d’Antoni Porta, es produí la «victòria catalana».
Efectivament, el 27 de maig de 1704 un estol aliat, dirigit per Jordi de Hessen-Darmstadt, desembarcà prop de la desembocadura del Besòs. Aviat, però, s’endevinà que les forces eren insuficients per a abordar el setge de Barcelona: trenta vaixells anglesos i divuit d’holandesos, i poc més de 2 500 soldats, menys de la meitat dels quals eren tropa d’in-fanteria. Entre els conspiradors destacà el jove noble Antoni de Peguera i d’Aimeric. La conspiració tenia el suport del veguer Llàtzer Gelsen, que havia d’obrir el portal de l’Àngel de la muralla a les tropes aliades. Paral·lelament, uns cent cinquanta homes del poble menut del barri de la Ribera, reclutats pel carnisser Pere Careny, havien d’obrir-los el portal de Sant Antoni. Fos com fos, la conspiració fracassà. Les institucions de la Terra es van posar a les ordres del virrei i organitzaren la defensa de Barcelona. El Consell de Cent desplegà la Coronela, mentre la Diputació i el Braç Militar van oferir-se per organitzar rondes de vigilància. Les tropes aliades van haver de retirar-se després de bombardejar la ciutat (31 de maig – 1 de juny). L’acció tenia per objectiu reembarcar la tropa, però també poder acollir als vaixells alguns dels conspiradors catalans més assenyalats.
Quan a l’estiu del 1704 es produí la renovació de diputats i oïdors de la Generalitat, la repressió es trobava en un punt particularment àlgid.