El 22 de juliol de l’any 1707, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Manuel de Copons i d’Esquerrer, cambrer del monestir de Sant Esteve de Banyoles; diputat militar: Jacint de Sagrera i Xifre, domiciliat a Barcelona; diputat reial: Josep Serres, de la ciutat de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Marià de Novell i de Nadal, paborde del monestir de Sant Salvador de Breda; oïdor militar: Lluís de Claresvalls i de Miquel, domiciliat a Barcelona; oïdor reial: Bernat Moixí, doctor en medicina, domiciliat a Barcelona.
Manuel de Copons i d’Esquerrer era cambrer del monestir de Banyoles. El monestir, i tota la comarca, va patir en primera línia les continuades invasions franceses de la segona meitat del segle XVII. En la invasió del 1655, les tropes franceses van enderrocar una part de l’edifici, tot destruint les restes romàniques de l’església, del claustre i de l’abadia. L’actual església es començà a construir l’any 1702, i es conclogué el 1740.
El diputat militar Jacint de Sagrera i Xifre fou oficial de la Coronela de Barcelona el 1684. Al juliol del 1691, quan la ciutat va ser bombardejada per l’armada francesa, va assistir el governador de Catalu-nya, per encàrrec del Braç Militar, com a membre de la comissió encarregada de garantir l’ordre públic.
L’oïdor eclesiàstic Marià de Novell i de Nadal era germà de Josep de Novell i de Nadal, que havia estat diputat militar durant una bona part del trienni anterior.
L’oïdor militar Lluís de Claresvalls i de Miquel, austriacista de primera hora, va ser capità de la Coronela de Barcelona durant el setge de 1713-14; va comandar la sisena companyia del tercer batalló, anomenat de Santa Eulàlia, formada per barreters d’agulla i passamaners; després de la derrota, els seus béns van ser confiscats per les autoritats borbòniques. El seu germà Jeroni dirigia la vuitena companyia del mateix regiment, que aplegava esparters, capsers i torners, i va morir l’11 de setembre de 1714, tot protagonitzant un dels darrers episodis de resistència; la seva actuació en la defensa de Barcelona és descrita amb precisió en les Narraciones históricas, de Francesc de Castellví, que va participar amb ell en alguns dels fets bèl·lics més assenyalats. Lluís i Jeroni eren fills de Joan de Claresvalls, que havia estat oficial de la Coronela el 1684, i que durant uns mesos va ser conseller en cap de Barcelona del consistori nomenat el 1705 (en substitució de Francesc Nicolau de Santjoan, mort el 22 de maig de 1706).
El regnat de Carles III
El trienni 1707-10 delimita un període en què els fets bèl·lics peninsulars van quedar circumscrits al Principat. El seu inici gairebé va coincidir cronològicament amb l’ocupació borbònica dels regnes de València i d’Aragó com a conseqüència de la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707), i el seu final va ser coetani al començament de la segona ofensiva aliada Espanya endins, la qual, com la primera, finalitzà amb l’ocupació efímera de Madrid i amb la retirada —ara definitiva— dels exèrcits austriacistes a Catalunya. Així doncs, durant els tres anys que es consideren, la guerra va deixar petjades inesborrables no solament als fronts oberts —les comarques meridionals, occidentals i septentrionals del Principat— sinó també a les regions centrals, que van patir diverses incursions borbòniques. El comportament dels exèrcits de les Dues Corones va ser particularment hostil amb la població civil i amb les ciutats conquerides, com ja ha estat remarcat per al trienni anterior. Però també les tropes austriacistes van tenir sovint actituds impròpies i cruels, cosa que va generar la protesta irada, i sovint coordinada, de les institucions dels Comuns.
Com ja s’ha assenyalat, després de la conquesta dels regnes de València i d’Aragó l’estratègia del comandament borbònic va canviar de direcció. L’objectiu ja no era una victòria ràpida, mitjançant un setge de Barcelona, sinó l’ocupació sistemàtica del país. En aquest sentit, el primer objectiu fou Lleida. El setge es va prolongar del 9 de setembre al 10 de novembre de 1707 i va anar acompanyat d’una política de fustigació i de requises sistemàtiques a tots els pobles de la rodalia. La desproporció dels contendents era extrema: mentre que la ciutat tenia tot just uns 2 500 soldats, les forces assetjants depassaven els 30 000. La caiguda de Lleida, que va ser sotmesa a un saqueig indiscriminat, va significar la pèrdua d’un ampli territori del Pla d’Urgell. En molts pobles es van repetir els saqueigs, i els austriacistes més assenyalats van ser executats sumàriament. L’historiador Josep M. Torras ha parlat de terrorisme militar en referir-se a aquestes pràctiques dels exèrcits borbònics, tot destacant el seu objectiu intimidatori.
Un procés similar es produí a Tortosa, on les hostilitats van prolongar-se al llarg d’un any, fins a mitjan juliol del 1708. També en aquest cas la desproporció de forces durant el setge va ser determinant: la ciutat tenia uns 4 000 soldats escassos, inclosos els voluntaris i la milícia urbana, mentre que les forces atacants sobrepassaven els 25 000 homes. La campanya d’aquell estiu es va caracteritzar també per les ofensives borbòniques a Ponent i a l’Empordà, que va ser envaït per un contingent de 8 000 soldats comandat pel duc de Noailles.
Durant la campanya de primavera-estiu del 1709, els exèrcits borbònics van continuar portant la iniciativa. D’altra banda, l’existència d’àmplies zones de terra de ningú va afavorir l’estratègia d’extorsions practicada per les tropes de les Dues Corones, que imposaven composicions a pobles, expropiacions de collites i segrestos intimidatoris d’autoritats i prohoms locals.
La situació es capgirà a l’estiu del 1710, que els exèrcits aliats van emprendre una ofensiva a gran escala amb l’objectiu de conquerir Madrid. L’operació s’ha d’entendre en el context europeu de la guerra, en el qual les tropes aliades havien pres la iniciativa als Borbó en fronts diversos i havien ocupat, entre d’altres, els territoris hispànics de Mallorca, els Països Baixos meridionals i Milà (1706), Nàpols (estiu del 1707), Sardenya (juliol del 1708) i Menorca (setembre del 1708). L’exèrcit aliat es va concentrar a Barcelona a partir del gener del 1710. En total, va assolir la xifra de 25 000 homes i 6 000 cavalls. Les hostilitats es van iniciar amb la batalla d’Almenar (27 de juliol), que va obrir a l’exèrcit austriacista les portes d’Aragó —tot i que enrere quedà la ciutat de Lleida, que va continuar sota domini borbònic—. Carles III va entrar a Madrid el 28 de setembre i hi va romandre tot just cinquanta dies. El 15 de desembre retornava a Barcelona i la guerra va quedar reduïda, altra volta, al Principat.
Juntament amb els afers bèl·lics, el trienni 1707-10 es va caracteritzar per la capitalitat reial de Barcelona i per l’increment de les tensions entre les autoritats de la Monarquia i les institucions dels Comuns. En el primer àmbit, Joaquim Albareda ha remarcat el dinamisme econòmic de la ciutat fins el 1711, que va beneficiar especialment comerciants, importadors i propietaris de vaixells. En aquell context, es van emprendre iniciatives com la Companyia Nova de Gibraltar, destinada al comerç amb l’Atlàntic, que ha estat estudiada per Pierre Vilar. La cort barcelonina va atreure també artistes plàstics de renom —com Andrea Vaccaro, nomenat pintor de cambra, i Ferdinando Galli de Bibiena, arquitecte reial i responsable dels decorats de les representacions teatrals que es feien a la cort—, a més d’afavorir la vida musical a Barcelona. Entre els compositors que es van aplegar a la Ciutat Comtal cal destacar Antonio Caldara i Emanuele d’Astorga. Carles III va nomenar director de la capella de música de la cort el comte de Savallà, Joan Antoni Boixadors i de Pinós; anys després, aquest va mantenir el càrrec a l’exili vienès.
L’entorn immediat del monarca era format per aristòcrates com el príncep Antoni de Liechtenstein, majordom major i cavallerís major de la casa reial; el comte d’Altheim, primer oficial de cambra; el príncep Enric de Darmstadt, i el napolità comte Stella. També hi havia una important representació de la noblesa dels regnes hispànics. Amb el temps, es produí una certa fusió entre la noblesa local i la forana, que va continuar anys més tard, a l’exili de Viena. Així, per exemple, el comte d’Altheim es va casar, el 1709, amb la dama catalana Mariana de Pignatelli i d’Aimeric, i el comte Stella ho va fer amb Josepa de Copons el 1713. El cronista Francesc de Castellví esmenta altres sis dames de la cort maridades amb nobles alemanys o italians.
Un dels moments estel·lars de la cort barcelonina de Carles III va ser l’arribada de la seva esposa, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. Les noces s’havien celebrat per poders a Viena el 23 d’abril de 1708. Dos dies després, la nova reina va emprendre el viatge cap a Barcelona, via Milà i Gènova. En aquesta ciutat l’esperava el noble valencià Josep Folc de Cardona, que n’havia estat nomenat majordom major. La reina i el seu seguici van embarcar en una flota anglesa el 13 de juliol i van arribar a Mataró dotze dies més tard. L’1 d’agost va entrar a Barcelona, on va ser rebuda amb grans festes. Com explica el cronista Narcís Feliu de la Penya, «no obstante el peso de la guerra, ardió volcán de amor Barcelona en luzes y artificiales fuegos por tres días». També Francesc de Castellví, en les Narraciones históricas, descriu amb tot detall les festes celebrades amb motiu de l’arribada de la reina. I no s’està d’explicar una curiosa anècdota: la primera nit que Elisabet va sojornar a Mataró, el príncep Antoni de Liechtenstein es va descuidar de posar una mosquitera a la seva cambra, «de modo que la reina pasó una muy inquieta noche, martirizada de los mosquitos de que abunda aquel sitio por sus jardines y cercanía al mar, y amaneció con el rostro todo taladrado como quien tiene sarampión y viruelas en tanto grado que fue común voz que el rey tardó tres días en ir a verla». Aquest passatge, tan íntim, s’ha d’entendre en una sintonia ben especial que es produí entre l’exiliat Castellví i la reina, ja vídua, a Gratz, en diverses trobades realitzades entre el 1741 i el 1742 en què el cronista va fer «presente a V. M. de palabra y por escrito las Narraciones históricas que tengo escritas en más de treinta años», i en particular els plecs referits a l’arribada d’Elisabet a Barcelona.
Més enllà dels episodis cortesans, però, el trienni 1707-10 va assenyalar també l’inici d’un cert desencís entre amplis sectors de l’austriacisme català, que es va desenvolupar de manera paral·lela al divorci creixent entre les autoritats de la Terra i la Monarquia. El mateix Narcís Feliu de la Penya, austriacista de primeríssima hora, no s’està d’evocar-lo en els Anales de Cataluña, publicats el 1709. Feliu es refereix, en primer lloc, als allotjaments de tropes aliades: «En este tiempo [estiu del 1708] padeció Cataluña extraordinarias extorsiones, no sólo de los enemigos, sino también de parte de nuestras tropas en los saqueos de Urgel, Segarra y hasta la Llacuna, con grande desorden y mayor sentimiento del rey.» Tot seguit planteja, però, una segona qüestió: la idea que la Monarquia no havia reconegut suficientment els esforços del Principat: «A estos contratiempos se añade un disgusto, que era parecer a los catalanes que se hallavan poco aplaudidos y no favorecidos, u despreciados con palabras, como si no huvieran obrado con la fineza, valor y constancia referida, en servicio de su rey y de toda la monarquía española.» El tercer motiu de greuge, en part relacionat amb l’anterior, és el tracte desigual en el repartiment de premis i honors: «A los sentimientos referidos se añadieron otras quexas, que de particulares se hizieron generales, por las gracias y distribución de los cargos conseguidos por los que no fueron del partido del rey.» Francesc de Castellví descriu també els abusos en els allotjaments protagonitzats per tropes aliades i comenta: «Ello es cierto: que contra la intención y voluntad del rey se ejecutaban varias suertes de violencias contrarias a la ley de Dios y bien público.» El mateix Castellví esmenta diverses protestes contra el govern, esdevingudes a la fi del 1708, amb crits de «visca el rei i morin els traïdors».
Joaquim Albareda ha extractat un episodi particularment significatiu de la contradicció entre l’opulència de la cort i la misèria i el dolor generats per la guerra. El text explica que, coincidint amb la pèrdua de Tortosa, uns 400 barcelonins «se encaminaron acia el Palacio con grandísimas vozes y gritos diciendo querer subir y echar los músicos, diciendo que era una infamia que el señor Archiduque se estubiese entreteniendo en comedias y fiestas y que cada día se perdía una plaza».
Josep M. Torras i Ribé ha descrit àmpliament el procés de descontentament respecte al govern de Carles III, que prengué una clara dimensió política vers la fi del 1707. Torras extracta, entre altres, un document signat conjuntament pels Comuns, és a dir, per la Diputació del General, el Consell de Cent i el Braç Militar. Les crítiques són diverses: sobre la marxa de la guerra, els abusos practicats per les tropes allotjades, la mala política de concessió de privilegis i honors, les confiscacions contra els desafectes, la manipulació de les llistes d’insaculats en molts municipis amb objectius privats i inconfessables i el mal govern i la corrupció de la camarilla cortesana. En aquest sentit, el document afirma: «alguns ministres, ab capa del real servey, se han introduhit en maneigs agenos de sos puestos, de hont naxen diferents operacions, tot contra lo disposat en las lleys de la pàtria.» Com ja s’ha assenyalat per a l’anterior trienni, les crítiques tendiren a convergir en la persona de Ramon de Vilana-Perles, secretari d’Estat i autèntic home fort del govern del Principat, que el 1710 va obtenir el títol de marquès de Rialb.
En qualsevol cas, el desencís generat a partir del 1707 obeí també a causes més àmplies, de difícil solució en aquell context: la marxa de la guerra, després de la derrota de la primera aventura Espanya endins de Carles III —que s’agreujà després del segon fracàs el 1710—; la fragilitat endèmica de la fiscalitat —i, doncs, del poder militar— de l’Arxiduc, que el feia en la pràctica perpètuament dependent dels governs de Londres; i la dificultat per conjuminar una política per al conjunt de regnes hispànics amb un poder ter-ritorial limitat al Principat i fonamentat en una base social gelosa de les pròpies constitucions. A tot plegat s’ha d’afegir l’heterogeneïtat dels exèrcits suposadament propis i la diversitat dels seus comandaments, els inevitables conflictes constitucionals, i la massa —també inevitable— de descontents que genera tota acció de govern que hagi desvetllat inicialment complicitats àmplies i expectatives il·limitades.
Fet i fet, el Principat va mantenir majoritàriament la fidelitat a la casa d’Àustria, entre altres motius perquè, després de l’abolició dels Furs d’Aragó i de València, tothom era conscient que no existia ja cap altra alternativa viable: que el triomf borbònic havia de significar, ras i curt, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, la «fi de la nació catalana».
L’experiència austriacista va provocar un ampli sector de desencisats i de descontents. Però, en qualsevol cas, això no va ser suficient per a generar una base social àmplia per al botiflerisme, si més no els últims anys de la guerra.