Les dues classes que veurem a continuació comprenen els pteridòfits més primitius coneguts, caracteritzats per llurs tiges assimiladores (telomes) ramificades dicotòmicament, amb protostela o actinostela, sense fulles o amb microfil·les, sense arrels veritables i amb esporangis típicament terminals (situats a l’àpex de tiges), amb totes les espores iguals (isospòria).
Les psilofitates
Pteridòfits primitius. 1 Rhynia (reconstrucció ideal): a esporòfit amb esporangis; b tètrada d’espores. 2 Psilotum nudum: a esporòfit; b sinangi obert alliberant les espores; c espora; d protal·lus.
Mikel Zabala/Jordi Corbera.
Les psilofitates constitueixen una interessant classe que existí, probablement vivint en llocs humits o embassats, durant el Devonià. Aparegueren fa uns 400 milions d’anys i s’extingiren uns 40 milions d’anys després, no sense abans haver donat origen a les diferents línies evolutives de pteridòfits i, probablement també, de gimnospermes. Per això, encara que no veurem mai psilofitates, si no és en forma fòssil, cal que parlem una mica de com era aquest grup, de tanta transcendència evolutiva. Com tots els grups clau en l’evolució dels sers vius, es tracta d’un complex d’espècies molt diversificades, però sempre més o menys acusadament simples en llur organització.
El gènere Rhynia, ben conegut a través dels seus fòssils, era una planta que podia atènyer mig metre d’alçada. La part més visible, l’esporòfit, era formada per tiges verdes (telomes) erectes, ramificades dicotòmicament, que partien d’un rizoma reptant, portador de rizoides filamentosos. Les tiges més desenvolupades eren rematades per un esporangi cilíndric, sense columel·la, ple d’espores agrupades en tètrades (grups de 4), que s’obria a l’exterior per un porus. En els fòssils més ben petrificats, un tall de la tija ens ha revelat una estructura semblant a la descrita més amunt en parlar d’una planta terrestre homeohidra elemental: una epidermis amb cutícula i estomes, unes capes de cèl·lules assimiladores (cada una d’elles semblant a una alga clorofícia) i, al centre, un sistema conductor integrat per un cilindre de xilema, format per traqueides, envoltat pel floema, també format de cèl·lules primitives. És una organització de protostela.
Hom coneix exemples molt diversos de psilofitates, com els Zosterophyllum, d’esporangis agrupats en espigues, o els Asteroxylon, que convivien amb Rhynia, però tenien ja un cert aspecte de licopodi, amb llurs telomes recoberts de microfil·les, i els teixits conductors agrupats en actinostela.
Les psilotates
Les psilotates constitueixen un petit grup actual, lligat amb l’anterior per moltes analogies de simplicitat estructural, però sense antecedents fòssils que permetin establir cap nexe amb les psilofitates. Es tracta de plantes relíctiques, d’afinitat tropical o subtropical, que viuen epifítiques o en llocs rics en humus, en ambients humits i càlids.
Només una espècie és representada a Europa, Psilotum nudum que, en la seva varietat molesworthae, viu en un sol punt, a les serres humides d’Algesires. Però no és rar veure’l conreat en hivernacles. És una planta herbàcia, amb aspecte de petita ginesta, de tiges dicotòmiques, que parteixen d’un rizoma coral·loide, sense arrels, només amb rizoides, associat simbiòticament amb fongs. Les branquetes, que són típics telomes, tenen costelles longitudinals i un sistema conductor disposat en actinostela (al rizoma hi ha protostela). Hi ha microfil·lès bifurcats, molt reduïts, en l’axil·la dels quals apareixen grups de tres esporangis, soldats entre ells. Les espores originen, en germinar, un gametòfit (protal·lus) allargat, incolor i subterrani, també associat amb fongs que li subministren aliments. Té anteridis i arquegonis, ja que les espores són d’una sola mena (isospòria).
El segon gènere conegut, Tmesipteris, que viu a Austràlia i Nova Zelanda, té les tiges menys rígides, recobertes de microfil·les més grossos, també bifurcats, amb esporangis agrupats de dos en dos.