Vida i obra
Educat entre templers, sovint s’ha tingut del rei Jaume una imatge de cavaller ardit, al marge de les qüestions d’ordre cultural. La realitat, però, és que se’l pot relacionar amb una vintena de trobadors i que, amb independència de les idees que professaren, hom li reconeix la protecció a noms tan significats de la lírica del seu temps com Peire Cardenal, Guilhem de Montanhagol i Cerverí de Girona. Marcat en la relació amb aquests escriptors per l’afer de l’heretgia càtara, fou considerat fins al tractat de Corbeil, el 1256, pel qual renunciava els seus drets al migdia de les Gàl·lies, com l’hereu natural de les idees derrotades a Muret, com demostra millor que cap altre poema el lancinant sirventès que Bernart Sicart de Maruèjols adreçà al rei (Ab greu cossire) deplorant la pèrdua d’identitat d’una Provença sotmesa a França i a l’Església, reproduint l’esquema i les rimes del més famós poema de Guillem de Cabestany, i que amb idèntic destinatari i tema fou imitat per Peire Basc i Peire Cardenal. La fidelitat als termes de l’acord, però, li reportà la crítica dels trobadors bel·ligerants amb el creixent domini francès. El seu projecte de croada a Terra Santa, el 1269, però, fou divulgat per trobadors com Cerverí de Girona, Guilhem d’Autpol, Guilhem de Mur i Oliver lo templer. El rei, en qui hom pot suposar una cultura suficient pròpia d’un laic obert als interessos del coneixement i de la teologia, se sabé envoltar en tots els terrenys de consellers experts i de prestigi (com ho demostra elpròleg dels Furs de València, del 1238), com sant Ramon Penyafort, i assistí amb sincera curiositat a debats interconfessionals, com el que recull l’anomenada Disputa de Barcelona entre mestre Moixé de Girona i fra Pau Cristià, que tingué lloc el 20 de juliol de 1263 al palau reial. Rei en qui s’encarnaven els valors cavallerescos i que procurà oferir una acabada imatge de monarca cortès, obsedit per esborrar l’ombra negativa del seu pare, és amb tota probabilitat el rei d’Aragó «paire de Prez e fil de Don» a qui es dedica, en els anys finals del seu regnat (1272-76), la novel·la provençal Jaufré. Rei que donà a la corona el perfil quasi definitiu amb les conquestes de Mallorca i València, convençut que la seva vida estava marcada des del seu inici per un engendrament miraculós que assenyalava el camí de l’heroïcitat i la proesa, dugué a terme un propòsit insòlit: deixar «per memòria e per dar exempli a tots los altres hòmens del món» un llibre que narrés els esdeveniments fonamentals de la seva vida: el↑Llibre dels feits. L’obra, caracteritzada per un predomini absolut de l’oralitat, sembla sorgida en l’àmbit familiar del rei, que aniria dictant les seves memòries. La memòria del rei és selectiva i tendeix tant a subratllar els seus moments brillants en tots els terrenys de la vida, i en particular els específics de la seva activitat coma estadista, com a dissimular aquells en què elsresultats obtinguts no foren tan positius. Arreu aflora un sentit providencialista del govern i de l’existència, remarcat per les circumstàncies extraordinàries que envoltaren el seu naixement, l’orgull de saber-se part decisiva d’un llinatge elegit, un profund sentiment religiós i el convenciment de liderar un poble que s’identificava amb els projectes del seu rei. A la seva mort, Cerverí de Girona escriví un solemne plany, i Matieu de Caersí, en un altre reeixit poema fúnebre, en lamentà la pèrdua comparant-lo a qui sens dubte fou un model en vida, el mateix rei Artús.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Cingolani, S.M. (20071)
- Cingolani, S.M. (20072)
- Espadaler, A.M. (2001).