El recull aplega la poesia escrita entre el 1895 i el 1900, que es distribueix en tres apartats. Al primer, Visions, Maragall es planteja l’objectiu d’elaborar i legitimar una teoria de la identitat nacional catalana a partir de la recerca d’unes determinades constants en uns mites autòctons, col·lectius, que extreu de la literatura romàntica de la Renaixença. Per fer-ho possible, dona una forta expressió simbòlica a les característiques que el nacionalisme finisecular havia considerat definitòries del caràcter català: l’individualisme, el pragmatisme, el sensualisme o el materialisme. Els cinc herois que hi desfilen (el Mal Caçador, Joan Garí, el comte Arnau, el rei Jaume I i Joan de Serrallonga), i que protagonitzen cadascun dels poemes, comparteixen dues característiques principals: un fonament mític i un vitalisme que té les seves arrels en Ibsen i Nietzsche, però que es fa notar especialment en la influència directa de Wagner. En aquest sentit, el més exemplar de tots és el poema El comte Arnau (que anirà ampliant en reculls posteriors), en què tendeix a confondre la raça amb la voluntat. Així doncs, el model decadent que representa Adalaisa, la protagonista femenina d’aquesta mateixa composició, hi és rebutjat.
Entre aquesta primera part, que recrea un passat mític, i la darrera, Cants, que centrarà en l’anàlisi del present i en la fixació de quines han de ser les expectatives de futur per al país, Maragall intercala un Intermezzo amb catorze poemes ben diversos, que funcionen de nexe entre ambdues parts. En trobem de dedicats a festes religioses i paganes, al paisatge, a records familiars, a la recreació de cançons populars, entre altres temes.
El tercer i últim apartat, Cants, amb vuit poemes, és més homogeni que no pas les Visions. Aquí Maragall es fa més que mai representant de la col·lectivitat a través de la cançó. Això és així, en bona mesura, perquè van ser escrits sota la influència directa de l’orfeonisme, però també, per aquella mateixa devoció per Wagner i per les teories goethianes sobre la música. Així, per exemple, el seu El cant de la senyera, després musicat per Millet, esdevingué l’himne de l’Orfeó Català, fundat un any després de ser publicat el llibre, el 1901. Domina en aquesta secció el sentiment d’entusiasme vitalista propi del modernisme, que fa confluir amb el nacionalisme. Clouen la sèrie Els tres cants de guerra —formats pels poemes Els adéus, Oda a Espanya i Cant de retorn—, que contenen la proposta maragalliana davant la crisi espanyola generada arran del desastre colonial del 1898: Catalunya com a desvetlladora de la consciència regeneracionista d’Espanya.
El llibre fou molt celebrat entre els lectors i crítics, que no dubtaren a qualificar-lo d’obra de maduresa. Malgrat tot, se sentiren veus de crítica per la innovació i l’atreviment que suposava tant el tema que hi tractava com el tractament formal a què eren sotmesos alguns poemes. Amb els anys ha acabat essent un dels exemples més paradigmàtics de la poesia modernista d’arrel vitalista.