Setmesó i malaltís en la seva infantesa, fou després home de caràcter fort i autoritari. S’educà sota la cura dels aragonesos Pero Lopes de Luna y Ximenes de Urrea, després arquebisbe de Saragossa, i Miguel de Gurrea, i cresqué entre aragonesos, puix que l’enemistat amb la madrastra Elionor de Castella i les intrigues d’aquesta el mantingueren allunyat de la cort, establerta generalment a Barcelona.
Pere, esdevingut rei, s’afanyà a confiscar els béns del patrimoni reial que la reina —aleshores refugiada a Castella— havia aconseguit per als seus fills, cosa que estigué a punt de provocar una guerra amb Castella, i a combatre Pere de Xèrica, partidari de la reina vídua. Ambdues qüestions se solucionaren, però, amb la reconciliació amb aquest noble i la devolució de llurs béns a la reina i als infants (1338).
Sotmès de primer a la influència de l’arquebisbe de Saragossa, el rei s’havia indisposat amb els catalans en negar-se a acudir a jurar els Usatges de Catalunya a Barcelona abans de la seva coronació a Saragossa (1336), a la qual només assistiren dos nobles catalans, Ot de Montcada i de Pinós i Ramon de Peralta. L’ascendent adquirit poc després prop del rei pel seu oncle, l’infant Pere, determinà, però, aviat l’acostament del monarca als seus súbdits catalans, que serien el seu principal suport en el futur. Heretà del seu pare la guerra de Gènova, bé que ja en vies de resolució, i que ell clogué, de moment, amb la pau del 1336.
El 1338, en arribar les notícies sobre la preparació d’una gran flota i d’un gran exèrcit al Marroc, destinat a passar a la Península en ajut del regne de Granada, auxilià Castella per fer cara al perill comú, ja que els catalans temien també una acció marroquina contra el País Valencià, en col·laboració amb els sarraïns valencians.
Pel pacte de Madrid del 1339, una flota catalana fou tramesa a l’estret el mateix any sota el comandament de Jofre Gilabert de Cruïlles i, mort aquest a Algesires, sota el de Pere de Montcada. La victòria castellanoportuguesa del Salado (1340), en la qual participà una host catalana, obligà el soldà marroquí, que aquell any havia passat a la Península, a retirar-se de la lluita; del 1342 al 1344 la flota catalana, que continuà patrullant per l’estret de Gibraltar, proporcionà un suport important a Alfons XI en la campanya d’Algesires, que caigué en poder dels aliats el 1344. Els granadins, desmoralitzats, demanaren seguidament treva per deu anys amb tots dos estats (1344). Malgrat tot, la lluita recomençà el 1349 amb el setge de Gibraltar, en el qual Pere el Cerimoniós col·laborà amb la tramesa d’alguns vaixells fins a l’abandó de l’empresa per mort d’Alfons XI.
Mentrestant, la pugna entre el rei Pere i el seu cunyat Jaume III de Mallorca pel vassallatge d’aquest envers aquell s’havia transformat en lluita oberta. El 1341 Pere III anà acumulant greuges legals contra el seu vassall amb la intenció de desposseir-lo: encunyació a Perpinyà de moneda barcelonina, circulació al Rosselló de moneda francesa, incompareixença a la cort de Barcelona del 1341, a la qual sabia que no podia acudir perquè estava en guerra amb els francesos, guerra en la qual el rei Pere havia promès d’ajudar-lo. La presentació de Jaume III a Barcelona davant d’ell el 1342 empitjorà la situació, perquè aquest l’acusà d’haver intentat segrestar-lo. Jaume III tornà a Mallorca enfurit, sense la muller i els fills, retinguts pel rei Pere, i considerà trencat el vassallatge. El 1343 el rei mallorquí era declarat culpable en el procés incoat contra ell i desposseït dels seus béns i estats. El mateix any, en compliment de la sentència, Pere el Cerimoniós envaí Mallorca amb el seu estol i derrotà a Santa Ponça les tropes de Jaume III (que hagué de fugir al Rosselló), mentre les Illes se li sotmetien ràpidament. Dues campanyes militars, separades per una treva, en els anys 1343 i 1344, li donaren també el domini del Rosselló. Jaume III es rendí pel juliol del 1344, amb la condició només que li fos respectada la vida i la llibertat, i, privat del seu regne, li fou respectada només la senyoria de Montpeller. No renuncià pas per això a l’esperança de recuperar els seus estats, però la mediació diplomàtica del papa i del rei de França foren inútils, com també les dues incursions a la Cerdanya i al Conflent (1344 i 1347), i 1349 a Mallorca; finalment fou derrotat a Llucmajor (batalla de Llucmajor), on morí, mentre que el seu fill Jaume fou fet presoner. Fou el darrer episodi greu de la reincorporació del regne de Mallorca i dels comtats de Rosselló i Cerdanya, que a nivell popular no havia trobat gaire oposició i amb la qual el rei Pere engrandia considerablement els seus dominis, dels quals jurà no separar-los mai més i corregí l’error comès per Jaume I en dividir-los.
Al mateix temps, en dos dels seus propis regnes, el rei veié el seu poder discutit per dues poderoses coalicions, la Unió d’Aragó, a la qual ja s’havia hagut de plegar en altre temps Alfons el Liberal, i la Unió de València, que havien sorgit com a conseqüència de la qüestió successòria plantejada pel rei (guerra de la Unió).
Del seu matrimoni amb Maria de Navarra (1338) només havien sobreviscut dues filles, Constança i Joana. Malgrat que el rei podia esperar encara de tenir fills de la reina Maria, que morí poc després, o d’altres matrimonis, prengué una decisió insòlita dins la dinastia comtal barcelonina i proclamà la filla Constança com a hereva del tron (1347). Aquesta proclamació contrarià el germà del rei, el comte Jaume I d’Urgell, que considerà lesionats els seus drets i, per tal de pressionar el rei, s’alià amb la noblesa aragonesa, fent seves les reclamacions d’aquesta i reconstituint la Unió d’Aragó, que es coalitzà amb la Unió de València, de caràcter més popular.
Havent acudit el rei a les corts de Saragossa del 1347, quedà de fet en poder de la Unió, que l’obligà a revocar el nomenament d’hereva, a concedir diversos privilegis als unionistes i a acomiadar els seus consellers. El vescomte Bernat (II) de Cabrera, que havia pogut romandre prop del monarca, negocià secretament i amb gran habilitat amb diversos nobles i aconseguí de trencar el front nobiliari i guanyar algunes adhesions al rei, que pogué fugir de Catalunya.
En morir l’infant Jaume a Barcelona, on havia acudit per assistir al matrimoni del rei amb Elionor de Portugal (1347), el substituí al cap de la Unió l’infant Ferran, el més gran dels germanastres del rei. Amb ell la Unió rebé un gran impuls, especialment a València, on l’infant tenia extensos dominis. El governador d’aquest regne, Pere de Xèrica, fracassà en l’intent de sotmetre els unionistes i fou derrotat a Pobla Llarga i a Bétera el mateix any 1347. En acudir el rei a la cort de València el 1348, es repetí la situació de Saragossa, amb el monarca presoner dels unionistes, situació agreujada aquí per avalots populars. La propagació per la ciutat de la Pesta Negra donà motiu al rei per marxar-ne, sense que els unionistes gosessin retenir-lo per por d’ésser acusats d’haver estat causa de la seva mort. El rei s’adreçà a Terol per tal de fugir de la pesta, de la qual morí la reina, i reorganitzar les forces lleials, que poc després, sota el comandament de Lope de Luna, aconseguiren sobre els unionistes aragonesos la victòria d’Épila, el 1348 (batalla d’Épila), seguida poc després de la batalla de Mislata, sobre els unionistes valencians. El rei revocà llavors els privilegis concedits a la Unió i castigà els culpables, especialment a València, on la repressió fou molt cruel.
La qüestió successòria trobà solució amb el nou matrimoni del rei amb Elionor de Sicília (1349), que li donà dos fills mascles, Joan (1350) i Martí (1356), a més d’una filla, Elionor (1358). Mentrestant, s’havia produït a Sardenya la revolta dels Dòria, senyors de l’Alguer, que atacaren Sàsser i derrotaren les tropes catalanes a Turdo (1346). El jutge d’Arborea, Marià IV, afavoria de sotamà la revolta, com també l’afavorien obertament els genovesos, cosa que provocà l’entrada, el 1351, de Pere III en la guerra iniciada el 1350 per Venècia contra Gènova. Venècia defensava les seves posicions a l’Orient mediterrani, amenaçades pels genovesos, mentre que la corona catalanoaragonesa estava interessada a imposar el seu predomini en la Mediterrània occidental i a dominar la revolta sarda. La flota venetocatalana s’enfrontà el 1352 amb la genovesa a la batalla del Bòsfor, de resultat incert i igualment desastrós per a ambdues bandes.
A les campanyes següents, la flota catalana es limità a actuar dins el seu camp habitual de la Mediterrània occidental entorn de Sardenya. El 1353 els genovesos foren derrotats per la flota comandada pel vescomte Bernat (II) de Cabrera a la batalla naval de l’Alguer, ciutat que els Dòria havien cedit a Gènova el mateix any. Però els beneficis de la victòria foren anul·lats per la revolta del jutge Marià IV d’Arborea, que si el 1351 havia ajudat els catalans ara s’alià amb els genovesos. El 1354 una nova flota catalana, presidida pel rei, s’apoderà definitivament de l’Alguer, que fou repoblat per catalans, mentre que continuà durant el 1355 la lluita contra els insurrectes. Aquest mateix any, però, es produí una reconciliació amb el jutge d’Arborea, i Pere III, abans de tornar a Catalunya, reuní un parlament per establir un règim de govern de l’illa. El mateix any 1355 Venècia, derrotada pels genovesos a la batalla naval de la Sapienza (Morea), i esgotada per la guerra, signà la pau amb Gènova. El Cerimoniós, en canvi, continuà la guerra, bé que a nivell gairebé només d’operacions de cors, ja que l’esclat de la guerra amb Castella el 1356 obligà a concentrar en aquest darrer conflicte tots els esforços. El final de la guerra fou assenyalat per les sentències arbitrals pronunciades pel marquès de Montferrat del 1360 al 1362, que no foren totalment acceptades pels catalans, perquè els exigien lliurar als genovesos l’Alguer, que havia costat tanta sang, de manera que la guerra en cors continuà fins a la pau del 1378, la qual, transgredida constantment, calgué renovar el 1386.
Mentrestant, una nova insurrecció dels Dòria (1358), i després de Marià IV d’Arborea (1364), havia posat en perill el domini català a Sardenya. El papa Urbà V, a qui el rei Pere no havia pagat el tribut degut pel feu de l’illa, havia amenaçat de concedir-la al jutge d’Arborea (1360), i calgué pagar-lo per conjurar el perill; els estols enviats a l’illa sota el comandament de Gilabert de Centelles i de Castellet (1358) i Pedro de Luna (1368) no aconseguiren de reprimir la revolta. Aquest darrer fou derrotat i mort i el jutge aconseguí d’apoderar-se de tota l’illa, llevat de Càller i l’Alguer. L’intent d’enviar-hi el condottiere anglès Walter Benedict fracassà (1371).
La pau amb Gènova del 1378 millorà una mica la situació; més tard, l’assassinat d’Hug III d’Arborea, successor de Marià, per part dels seus súbdits (1383) i les lluites que seguiren entre partidaris d’Elionor I d’Arborea i republicans no pogueren ésser prou aprofitades. Els tractes amb Brancaleó Dòria, marit d’Elionor d’Arborea, fracassaren per la desconfiança del rei, que el retingué com a ostatge (1383). Finalment, se signà un conveni amb Elionor d’Arborea el 1386, bé que no entrà en vigor fins el 1388, per posar fi a la revolta. Si la insurrecció s’havia allargat tant havia estat perquè havia coincidit amb la guerra amb Castella (guerra dels Dos Peres), del 1356 al 1369, i amb els anys de ruïna que l’havien seguida.
Castella havia volgut assegurar-se l’hegemonia peninsular i recuperar els territoris de la governació d’Oriola que Ferran IV de Castella havia hagut de cedir a Jaume II de Catalunya-Aragó. La corona catalanoaragonesa, que no desitjava la guerra, havia defensat únicament en un primer moment els propis territoris, bé que davant la possibilitat de destronar Pere I el Cruel i substituir-lo per l’infant Ferran o pel comte Enric de Trastàmara, havia avançat també reivindicacions territorials: el regne de Múrcia i places frontereres.
Si la guerra contra Gènova havia perjudicat greument el comerç català, aquesta, combatuda generalment en el mateix territori d’Aragó i del País Valencià, havia comportat greus destruccions de camps, collites i llocs poblats, dispersió de població, etc., a més d’un enorme esforç financer, que pesà durant molts anys sobre la hisenda reial, sobre la dels municipis i, no cal dir-ho sobre les dels particulars, perjudicis que s’afegiren als terribles danys causats per les catàstrofes naturals: la Pesta Negra (1348) i les mortaldats posteriors (1351, 1362-63, 1371, 1381, etc.), les secades, una plaga de llagosta, etc.
Els darrers anys del regnat del Cerimoniós foren encara plens de dificultats. El Cisma d’Occident (1378), que dividí la cristiandat, exigí triar partit: el rei Pere es decidí pel millor, la neutralitat o “indiferència”. Hagué d’ocupar-se també de la qüestió de Sicília quan es presentà l’oportunitat de reincorporar el regne a la mort de Frederic III, bé fent valer els seus drets a la corona com a hereu per línia masculina de Frederic II —drets que cedí després al seu fill l’infant Martí (Martí I de Catalunya-Aragó) el 1380—, bé a través del matrimoni de la seva neta Maria, reina de Sicília (filla de la infanta Constança i de Frederic III) amb l’infant Joan (Joan I de Catalunya-Aragó), que no ho acceptà, o amb el seu net Martí, fill de l’infant Martí. Però, empobrida la seva hisenda, no pogué portar a terme l’expedició que havia programat a Sicília (cosa que provocà encara la fallida de les banques que la finançaven, com ara la Descaus-Olivella), ni tampoc —fora de la tramesa, el 1381, del petit estol del vescomte de Rocabertí— ajudar gaire els catalans dels ducats d’Atenes i Neopàtria, dels quals acceptà la sobirania el 1379.
Els seus últims anys es veieren enterbolits per les discòrdies amb els seus fills, especialment amb el primogènit, Joan, a causa del casament del rei amb Sibil·la de Fortià, i també per la guerra de l’Empordà contra el comte Joan I d’Empúries (1384-88).
Des del punt de vista del govern dels seus estats, cal destacar la seva protecció a la petita noblesa, contra l’alta noblesa especialment des del seu casament amb Sibil·la de Fortià, i la protecció també als estaments menestrals de les ciutats, de Barcelona i d’altres llocs, que desitjaven tenir accés al govern municipal, accés que els assegurà mitjançant una reforma del sistema d’elecció de càrrecs. Durant el seu regnat nasqué també una institució pública destinada a exercir una gran influència en el govern del país: la diputació del general o generalitat. Organitzà amb tot detall el funcionament de la seva cort, de la cancelleria i del tribunal reial mitjançant les seves famoses Ordinacions.
Pere el Cerimoniós i la literatura
Decidit protector de les arts i les lletres, amb ell la pràctica de la poesia tornà a ser una activitat adequada a l’activitat reial. Se sap que compongué un sirventès en lloança de l’illa de Sardenya, que envià al seu oncle Pere de Ribagorça. El 1378 trameté al seu fill Martí un poema sobre la cerimònia d’investidura com a cavaller, Vetlan el lit suy n’un penser casut, matèria no estranya en qui ordenà de compilar un tractat de cavalleria, al qual Pere Miquel Carbonell posà per títol Leys reals en los affers de les armes e de cavalleria. El 1379 escriví en to humorístic un breu poema expressant el seu desplaer perquè l’infant Joan havia decidit de casar-se amb Violant de Bar i no amb Maria de Sicília, Mon car fill, per sanct Antoni. Amb més reposada ironia resolgué el debat entre el vescomte de Rocabertí i Jaume Marc sobre l’estiu i l’hivern.
Aquest gust per la poesia es traduí també en la primera convocatòria de què hom té notícia d’uns jocs florals, que se celebraren a Lleida el 31 de maig de 1338, i en la petició a Jaume Marc de compondre un text en auxili dels poetes, com és el Diccionari de rims, el 1371.
Mostrà un interès molt viu per la ciència, sobretot per l’astrologia, l’astronomia i els seus instruments: mapes, brúixoles, astrolabis, esferes. En aquest terreny comptà amb la col·laboració d’un important grup d’hebreus, on es destacaven noms con el de Cresques Abraham, autor del notable Atles català del 1375. Reuní una notable biblioteca sobre la qüestió, sota el consell de l’astròleg reial Bartomeu Tresbens, autor d’un Tractat d’astrologia dedicat al seu protector. Completant les observacions ja fetes pel seu avi, Jaume II confià a Pere Gibert i Dalmau ses Planes, als quals s’afegí el jueu cordovès Jacob Corsino, l’elaboració d’unes Taules astrològiques (1360-66) en llatí, català i hebreu segons “la era del rey Pere”, i calculades a partir del meridià de la ciutat de Barcelona, prologades pel mateix monarca. Interessat en el llibre sagrat de l’islam, n’encarregà la traducció al franciscà Ponç Saclota.
En la seva modernització de l’organització de l’Estat reformant a fons la Cancelleria, adoptà i feu traduir les Leges Palatinae de Jaume III de Mallorca.
S’envoltà d’homes competents i portadors de nous horitzons culturals, els quals, estimulats per un rei poliglot i culte posaren les bases lingüístiques i estilístiques sobre les quals es fonamenta la renovació de les lletres catalanes. En aquest ambient cresqué la tasca dels traductors, com ara Jaume Conesa, Ferrer Saiol o Jaume Domènech, a qui demanà de posar en català els Strategemata de Frontí. Augmentà la protecció als projectes d’una certa volada, entre els quals l’emprès per Francesc Eiximenis a Lo Crestià.
La principal passió del rei fou, però, la història, tant des d’un punt de vista intel·lectual com polític. És com a historiador que el qui aleshores adquirí els títols de duc d’Atenes i Neopàtria feu el famós elogi de l’Acròpoli el 1380. Mantingué una intensa relació amb Joan Fernández de Heredia, especialment entre el 1362 i el 1372, i encarregà a Jaume Domènech l’elaboració d’un Compendi historial, basat en Vincent de Beauvais, que havia d’arribar fins al seu temps, però no passà de l’any 626. El 1385 confià al traductor de Boeci Antoni Ginebreda la continuació d’aquesta obra. Aquests textos de caràcter històric foren el nucli principal de la biblioteca que el mateix rei fundà al monestir de Poblet. Poc abans del 1355, i amb la intenció de cercar els fonaments del seu llinatge en l’antigor i en un context superior, tutelà directament la redacció d’unes Cròniques dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona, conegudes comunament com a Crònica de sant Joan de la Penya. De la crònica, se’n feren dues versions. Una de més extensa en llatí (1359), potser deguda a Guillem Nicolau, traductor de les Heroides d’Ovidi, català (1366) i aragonès (1372), i una de més reduïda en català.
Aquesta passió desembocà en un projecte ambiciós, com fou la redacció d’un llibre que el mateix monarca batejà amb el títol següent: Libre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra casa, dins lo temps de la nostra vida, començant-los a nostra nativitat (Crònica de Pere el Cerimoniós). La finalitat d’aquesta obra era politicomoral i els seus primers destinataris sembla que eren els seus successors. Inspirat per la crònica de Jaume I, que en fou llibre de capçalera, tracta de justificar els seus actes com a governant, en els que foren els grans afers del seu regnat. La narració freda d’aquests fets, augmentada pel recurs sovintejat al document, no impedeix l’aparició de la personalitat del rei, en què es barreja un cinisme polític que evoca la moderna raó d’estat, una ironia de fons, i una duresa i promptitud en la resolució dels afers que no exclou la crueltat.