i Joan Ainaud i de Lasarte | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Ainaud i de Lasarte

Joan Ainaud i de Lasarte
© Fototeca.cat
art art
Historiador de l’art.
Barcelona, 25 de març de 1919 — Barcelona, 5 de novembre de 1995

Fill de Manuel Ainaud i Sànchez. Ingressà als serveis tècnics dels museus d’art de Barcelona i en fou director general del 1948 al 1985. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, que presidí en 1978-82, pertangué a l’Institut Amatller d’Art Hispànic, a l’Acadèmia de Bones Lletres, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des del 1981 i al Consell Internacional de Museus. Professor universitari (1968), intervingué en l’organització i la instal·lació de nombrosos museus d’art (per exemple, el Picasso i el de Ceràmica de Barcelona). És autor de nombrosos treballs sobre temes d’història i d’art, especialment de pintura romànica ( Pinturas españolas románicas , 1962), de pintura gòtica ( Jaime Huguet , 1955), de ceràmica hispànica (a la col·lecció “Ars Hispaniae”) i de la influència de Caravaggio a l’Estat espanyol, etc. Col·laborà també en les obres col·lectives Un segle de vida catalana (1960), L’art català (1958) i en la redacció del Catálogo Monumental de España. Barcelona (1947). El 1973 publicà una documentada guia de col·leccions d’art romànic del Museu d’Art de Catalunya, de les quals dirigí l’ampliació i remodelació. En 1989-91 fou publicada La Pintura Catalana , en tres volums. El 1991 fou guardonat amb la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona al mèrit científic, i el 1994 amb el Premi d’Honor Jaume I. És considerat el principal erudit de la història de l’art català, especialment de l’època medieval.

Col·laboració: 
SAl / JBrC
Llegir més...