i Andalusia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Andalusia

Sumari de l’article

Regió meridional de la península Ibèrica, que constitueix una comunitat autònoma de l’Estat espanyol; comprèn les províncies d’Almeria, Cadis, Còrdova, Granada, Huelva, Jaén, Màlaga i Sevilla; la capital és Sevilla.
Població: 
8.424.102 h
[2011]
Extensió: 
87.268 km2

La geografia física

El relleu

Andalusia és una de les regions exteriors a la Meseta; només al nord penetra en el seu sòcol hercinià, l’extrem meridional del qual li pertany. Resulta, així, un típic relleu mediterrani, d’extrema varietat pel seu origen alpí, per la seva estructura i per la seva morfologia. De N a S hom hi distingeix tres unitats de relleu: Sierra Morena, la Depressió Bètica i les serralades Bètiques. Tot el conjunt guanya gradualment altitud d’W a E i de N a S, i assoleix la màxima altitud a l’extrem SE, a Sierra Nevada. Tal disposició, que crea una mena de muralla muntanyosa cap a la vall del Guadalquivir, eix de la Depressió Bètica, motiva la característica obertura d’Andalusia vers el golf de Cadis i, per tant, vers el N d’Àfrica i l’Atlàntic. Al llarg del Guadalquivir hom passa dels 11 m a Sevilla als 211 m a Andújar i als 826 m a Cazorla; a les serralades Bètiques hi ha 1.092 m a Algibe (Serranía de Ronda), 2.066 m a Sierra Tejeda i 3.481 m al Mulhacén (Sierra Nevada, màxima altitud peninsular) en una secció W-E; i 769 m a Baeza, 2.165 a Sierra Mágina i 3.392 m al Veleta (Sierra Nevada), a la transversal N-S. Sierra Morena, al N, límit S de la Ibèria herciniana, és una serralada abrupta, però d’altituds més aviat modestes (serres Madrona, 1.323 m). Més al S, però lleugerament desplaçada a l’W, la Depressió Bètica és una àmplia i triangular fossa alpina d’origen tectònic reblerta per sediments terciaris i quaternaris. Finalment, al llarg de la Mediterrània, però amb la màxima expansió a l’E, on assoleix més de 200 km, s’estén el més gran conjunt orogràfic peninsular, les serralades Bètiques. Aquestes muntanyes accidenten més de les dues terceres parts d’Andalusia i, més concretament, tota la regió del SE, entre Gibraltar al SW, Jaén al NE i Almeria al SE. Serralada d’origen terciari, lligada al plegament alpí, és dividida en tres grans unitats morfostructurals: les serres Subbètiques al N, la serralada Penibètica al S, separades per una mal definida sèrie de depressions i altiplans relatius, i la Depressió o Solc Intrabètic.

Hidrografia, clima i vegetació

Vista de la ciutat de Sevilla amb la Torre del Oro i el riu Guadalquivir a primer terme i la catedral al fons
© Arxiu Fototeca.cat
La majoria dels rius d’Andalusia pertanyen a la conca del Guadalquivir, mentre que la resta o bé desemboquen directament a la Mediterrània i a la costa atlàntica meridional o bé van a parar a la conca del Guadiana. El clima és mediterrani, amb temperatures suaus a l’hivern i forta sequedat estival, bé que en algunes àrees la considerable altitud de les serralades Bètiques o la proximitat de la mar introdueixen matisos particulars. La vegetació d’Andalusia és fonamentalment mediterrània amb acusades influències meridionals. La clímax ibèrica del carrascar, molt destruïda a causa de l’antiquíssima explotació d’aquestes terres, s’estén des de les àrees muntanyoses del nord-est fins ben avall de la plana del Guadalquivir. Cap a l’oest, i també a les muntanyes de Sierra Morena, que tanquen aquella plana pel nord, la vegetació pren caràcter lusitanomediterrani, amb un cert matís atlàntic. Sobre substrats silícics la surera (Quercus suber) es fa abundant i apareixen extenses brolles d’estepes (Cistus ladaniferus, etc) allà on el bosc ha estat aclarit. En oposició a aquesta àrea relativament humida de l’Andalusia occidental, l’Andalusia oriental té l’índex d’aridesa més alt d’Europa. La vegetació clímax de la baixa Andalusia oriental devia ésser un espinar d’acusada influència africana, semblant al que es troba a l’extrem meridional del País Valencià; actualment, però, l’espinar és en gran part substituït per erms o subdeserts terofítics i timonedes. De Màlaga cap a l’oest, les contrades properes al litoral tenen un règim de pluges més favorable i la terra baixa és ocupada, en estat natural, per una màquia densa on abunden l’arçot oleoide (Rhamnus oleoides), l’ullastre (Olea europaea, varietat silvestris), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el margalló (Chamaerops humilis), etc. Un dels aspectes més interessants de la vegetació d’Andalusia és ofert per la vegetació de muntanya. A Sierra Nevada, per damunt de l’estatge de l’alzinar es troben claps de vegetació d’influència atlàntica i submediterrània amb roure reboll (Quercus pyrenaica) i una raça especial de pi roig (Pinus silvestris). Els nivells superiors són ocupats per matollars xeroacàntics i per hemicroptòfits típics de la vegetació d’alta muntanya mediterrània; el prat alpí, molt escàs, resta limitat a fondalades i llocs humits. Les muntanyes del sector de Ronda, especialment plujoses, es caracteritzen per una flora molt peculiar, també d’influència africana, de la qual cal esmentar sobretot el pinsap (Abies pinsapo). La fauna andalusa és especialment rica en ocells migradors. En captivitat, però ocupant grans extensions de terreny, hi són criats molts toros de lidia. A la riba dreta de la desembocadura del Guadalquivir hi ha una important reserva biològica, el parc nacional de Doñana.

La geografia econòmica i l’economia

Fins fa relativament poc, i en un grau superior a altres zones de l’Estat, Andalusia ha estat una regió econòmicament dependent de l’agricultura: encara el 1999, la població activa en el sector era del 15,4% (contra el 8% del conjunt de l’Estat), i el valor de la renda agrària amb relació al PIB total andalús se situava al voltant del 8%, bastant per sobre del pes del sector en el conjunt del PIB espanyol (el 4,5%). D’altra banda, la renda agrícola andalusa era el 23,4% de la del conjunt de l’Estat. Per extensió, a la superfície conreable —poc menys de la meitat del total— segueixen la superfície forestal (30%) i els prats i les pastures (8,8%). Malgrat el predomini absolut del secà en la superfície conreada (el 80% els anys noranta), cal destacar-ne el retrocés des dels anys seixanta, que superava el 90%, i el progressiu increment del regadiu, no tant en superfície (el 20%) com en la importància relativa en els rendiments. La monocultura (bàsicament cereals i olivera) és característica de l’economia agrària andalusa. Els principals cereals són el blat i l’ordi, amb una distribució més homogènia que la de l’olivera (29% de la superfície conreada), concentrada sobretot a Còrdova, Sevilla i, especialment, Jaén. La vinya, tot i gaudir d’una producció d’anomenada (xerès, màlaga, montilla), ocupa una proporció molt petita de la superfície llaurada. Des dels anys setanta, la instal·lació al litoral i a l’interior d’Almeria (El Ejido) de conreus de regadiu equipats amb els darrers avenços en tecnologia agrària ha convertit aquesta zona en una de les zones d’horta intensiva més productives del món. Molt per darrere se situen les àrees hortícoles tradicionals, concretament la Campiña de Còrdova i altres comarques de la vall del Guadalquivir. El latifundisme —associat al règim de conreu extensiu, els baixos rendiments, l’absentisme empresarial, la manca de disposició per a innovacions tecnològiques o nous regadius i l’important transvasament de capitals cap a les ciutats i fora de la regió— fou el causant de desequilibris en la distribució de la renda i el principal fre al desenvolupament econòmic d’Andalusia. Des de la segona meitat del s. XX, en què l’aportació agrària ha anat perdent pes amb relació al conjunt de la renda, aquest efecte és històricament obsolet. Tanmateix, en l’elevat nivell de desocupació d’Andalusia (24,5% dels actius davant un 14% de mitjana a tot l’Estat) cal veure-hi, en part, la continuïtat del règim latifundista (jornalers amb un règim d’estacionalitat molt marcat) i la incapacitat de la resta de sectors per a absorbir aquest excés de mà d’obra agrària. La ramaderia, poc desenvolupada, està relacionada amb l’agricultura: cabres a Màlaga i Granada, toros braus a la vall del Guadalquivir i porcs als alzinars i suredes de Sierra Morena. La pesca, tradicionalment important i amb ports pesquers i conservers com Huelva, Cadis, El Puerto de Santa María, Barbate, Algesires, Motril i Adra, ha entrat des dels anys vuitanta en una profunda crisi a causa de les restriccions en les captures. El sector miner, important però necessitat d’una profunda reestructuració, disposa d’explotacions a Huelva (pirites i manganès a Riotinto i Tharsis), Jaén (plom a Linares i la Carolina), Còrdova (carbó a Peñarroya) i Granada i Almeria (ferro a Alquife i Serón). La indústria andalusa es caracteritza per la seva feblesa (14% del PIB i 12% de la població activa el 1999). Es basa, principalment, en la transformació de productes agrícoles i miners, i hi ha escassa indústria pesant o de béns d’equipament. La crisi econòmica general dels anys setanta incidí negativament en la indústria, amb l’esfondrament del triangle industrial Huelva-Cadis-Sevilla. A Sevilla i a Cadis s’han establert les indústries alimentàries (farineres, sucreres, oleícoles i conserveres) i les de begudes (explotació dels vins als cellers, per a una posterior exportació). També Jaén i Còrdova tenen indústria derivada de l’oli, i també comercialització d’alguns productes hortícoles. Altres indústries destacades són l’aeronàutica a Sevilla, la construcció naval a Cadis —en una greu crisi— i la química al litoral de Huelva i Cadis (Camp de Gibraltar) i a la zona de Sevilla. Els anys noranta hom féu inversions per tal d’impulsar les noves tecnologies (parcs tecnològics de Sevilla i Màlaga). Gràcies al turisme, que tot sol ocupa el 15% de la població activa i contribueix en un 20% al PIB, els serveis són el principal sector de l’economia andalusa (67% del PIB i 60% de la població activa el 1999). L’expansió turística té l’inici als anys seixanta, amb la creació d’un pol d’atracció a la costa de Màlaga (Costa del Sol), que als anys següents s’ha estès a la resta del litoral andalús. Gran part de l’oferta turística andalusa és sota control de companyies estrangeres, i el creixement accelerat del sector ha comportat alguns problemes de difícil solució (impacte ambiental, dèficit d’aigua, etc). Quant a les comunicacions, destaca la centralitat de Sevilla, amb el tren d’alta velocitat (AVE), que, inaugurat el 1992, enllaça amb Madrid passant per Còrdova. Entre les autovies i autopistes, especialment potenciades a partir de la segona meitat de la dècada dels vuitanta, destaquen les que recorren, gairebé en la seva totalitat, el litoral; a l’interior, cal esmentar que els eixos transversals conflueixen a Sevilla des de Huelva i Cadis i es bifurquen en direcció Còrdova-Bailèn-Madrid, d’una banda, i Antequera-Granada-Múrcia, de l’altra, a més de l’eix N-S Motril-Granada-Jaén. Malgrat la riquesa dels seus recursos i que Andalusia comprèn el 17% de la superfície i el 18% de la població espanyoles, la contribució al PIB conjunt se situa al voltant del 12%. El 1998 la renda per habitant d’Andalusia era d’1.482.480 pts, el 72% de la mitjana espanyola.

La geografia humana

Andalusia ocupa el 17,3% de la superfície de l’Estat espanyol, la seva població representa el 17,1% del total estatal, i la seva densitat és de 73,8 h/km2, índex lleugerament inferior a la mitjana de l’Estat. El 1797 tenia 1.925.000 h; el 1900 3.594.000 h; el 1930 4.610.000 h; el 1950, 5.606.000 h; el 1960, 5.893.000 h; el 1970, 5.971.277 h, i el 1981, 6.441.755 h. Les àrees més densament poblades són el baix Guadalquivir i els litorals de Màlaga i Granada. Per províncies, les més poblades són Màlaga i Cadis, seguides de la de Sevilla. La població andalusa ha experimentat un fort augment durant el s. XX, a causa sobretot de la seva elevada natalitat (19,78‰ en 1976-81), si bé avui experimenta una progressiva disminució (16,76‰ el 1982). El creixement vegetatiu és molt superior al creixement real de la població, a causa de l’emigració, molt intensa des de mitjan s XX (entre el 1950 i el 1970 emigraren més d’un milió i mig de persones). L’emigració andalusa, iniciada des d’Almeria cap als nuclis de Barcelona i Madrid, s’encaminà posteriorment vers Europa, en especial a França, Alemanya i Suïssa i cap a les àrees industrials de l’entorn de Barcelona i, en segon terme, de Madrid. El major contingent d’emigració, l’han proporcionat les províncies de Còrdova, Jaén, Granada i Sevilla. Una gran part de la població andalusa viu concentrada en nuclis importants, de 10.000 a 50.000 habitants cadascun, situats principalment a la Depressió Bètica. Amb tot, també hi ha població disseminada, ja que a totes les àrees muntanyoses es troben cases rurals disperses, de típiques parets emblanquinades. El tipus predominant de població dispersa és el cortijo, típica explotació agrària isolada disseminada tant entre les ciutats camperoles de la Depressió Bètica com entre els reduïts nuclis de població de l’Andalusia mediterrània. Un habitatge també molt típic és la cova, habitacle troglodita que manté una temperatura similar al llarg de tot l’any; és característic del barri de La Chancra a Almeria i del Sacromonte a Granada, i també se'n troben a Guadix, Purullena i Gor (Granada). El nivell d’analfabetisme és encara molt elevat; mentre les xifres del conjunt espanyol són al voltant del 6,4% (1981), les d’Andalusia són de gairebé el doble (11,8%), i constitueixen la taxa més elevada de tot l’Estat. La província amb un índex més alt és Jaén, amb el 15,7%.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

És conegut poblament prehistòric a Andalusia des del Paleolític inferior, mitjà (amb restes de l’home de Neandertal) i superior. D’aquesta darrera època hi ha pintures rupestres a les coves de la Pileta de Benaoján i de Nerja. Hi arribà el Neolític de les coves del litoral de la Mediterrània occidental i la regió prengué una gran importància a les primeres edats dels metalls, quan esdevingué un dels centres més dinàmics d’Occident, a conseqüència dels jaciments de coure, d’or i d’argent. Aquest fet explica la densitat dels megàlits en el poblat de Los Millares (Almeria), que ha donat nom a una cultura. Vers la meitat del segon mil·lenni la part occidental fou ocupada per la cultura d'El Argar. El pas dels metalls explica l’interès dels fenicis per les costes andaluses, on s’establiren: a Gadir (Cadis), la primera ciutat de l’extrem Occident, i a altres punts (Màlaga, Almuñécar, Abdera). Dels contactes amb els fenicis nasqué la civilització tartèssica (s. VIII a V aC) (Tartessos). Ocupada pels romans després de la segona guerra Púnica (vers el 200 aC), fou primer la província Ulterior, després la província Bètica, on la romanització fou molt ràpida i esdevingué una de les principals zones romanes de la península Ibèrica, amb grans ciutats i una economia molt activa basada en les mines, l’oli i les conserves de peix. Després de les invasions dels vàndals, la regió fou incorporada al regne visigòtic de Toledo i fou un dels centres culturals i econòmics dels visigots.

De la dominació bizantina fins a la guerra d’Espanya

Al segle VI, una gran part de la Bètica fou incorporada a l’imperi Bizantí, gràcies a les lluites entre les diverses faccions visigòtiques, i s’hi mantingué durant seixanta anys. Al començament del s. VIII, aquestes mateixes lluites internes provocaren la intervenció dels musulmans (711) instal·lats ja al nord d’Àfrica, els quals anihilaren l’estat visigòtic i ocuparen tota la península Ibèrica, però fou al sud de Sierra Morena on els àrabs, sirians i berbers s’instal·laren en més gran nombre, els quals, tanmateix, es fongueren amb la població hispanoromana cristiana (mossàrabs) i convertida al mahometisme (muladites). Andalusia fou el centre de la Hispània musulmana (el seu nom deriva d'Al-Andalus, nom que els àrabs li donaren) i de la cultura que s’hi desenvolupà, especialment durant l’emirat i, després, el califat de Còrdova. A partir del començament del segle XI, la desaparició del califat fragmentà Al-Andalus en les diverses taifes, entre les quals es distingí la dels abbadites de Sevilla. Procedents del nord d’Àfrica, per Andalusia arribaren a la península Ibèrica els almoràvits (1091-1146) i els almohades (1146-1269), però aquests no pogueren evitar l’avanç de Castella cap al sud, de manera que a mitjan s. XV només restava sota poder islàmic el regne de Granada. Els nazarís de Granada s’hi mantingueren, amb poques modificacions territorials, més de dos-cents anys. La fase final de la conquesta castellana, que havia de culminar el 1492 amb la presa de Granada, suposa un canvi substancial per a la història andalusa. Isabel I de Castella havia permès l’existència del regne de Granada per meres raons de vassallatge: els tributs que el regne de Granada pagava en or cada any als reis castellans reportaven fortes sumes, a les quals no podien renunciar malgrat llur política expansionista. Només quan escassejà l’or a Granada la reina castellana decidí, juntament amb Ferran II de Catalunya-Aragó, de donar l’impuls final a la seva campanya: Alhama es va retre el 1482; Ronda i Màlaga, el 1487; Baza, el 1489; Coín havia caigut el 1484, etc. Aquesta situació de manteniment i vassallatge del regne de Granada promogué la concessió reial d’importants i extenses propietats a nobles i ordes militars entorn de la frontera del regne granadí per tal de mantenir-lo acorralat i d’impedir ràtzies pels territoris cristians. Aquesta frontera de latifundis és un dels fonaments històrics del predomini del latifundisme en una gran part de l’Andalusia occidental, fenomen que ateny més petites proporcions a l’oriental. La desamortització de Mendizábal, al s. XIX, no féu sinó agreujar aquest problema. A partir de la conquesta de Granada, els destins d’Andalusia depengueren, doncs, de la política centralista i imperialista de Castella. Sota el signe de la unitat, les classes aristocràtiques castellanes i andaluses justificaren llur política hegemònica i dominadora, que ha arribat fins l’època contemporània. L’esperit imperialista dels grans d’Espanya es reflecteix així en llur dràstic apoderament de les terres com en les mesures eventuals de bandejament dels moriscs quan les revoltes provocades per la violació de les garanties que els havien estat atorgades (seguretat de persones i de béns, llibertat per a la pràctica de llur religió, etc.) posaven en perill l’estabilitat de llurs dominis. El caràcter aristocràticament colonitzador de l’expansió castellana cap al S es reflecteix en la política econòmica i social acomplerta en les etapes històriques successives. El triomf de Castella en la constitució de l’Espanya moderna representa, tal com ha escrit Pierre Vilar, “l’herència encara de la llarga lluita medieval, la concepció territorial i religiosa de l’expansió, i no l’ambició comercial i econòmica”. En la fase final de la conquesta, vers el 1490, començà la devastació de l’horta granadina, en què els àrabs havien realitzat una labor de canalitzacions i de conreu intensiu molt apreciable com a base de la important indústria tèxtil existent llavors a Andalusia. L’edicte del 1491 prohibí les vedes al regne de Granada. La protecció que obtingué el sistema ramader i latifundista en la política econòmica del regnat d’IsabelI condicionà greument el futur de l’agricultura andalusa en incrementar les zones de pastius i el conreu extensiu, especialment d’oliverars. La fi de la conquesta anà acompanyada de canvis demogrà fics importants. Llavors la baixa Andalusia era la regió més poblada del regne de Castella. El corrent migratori de nord a sud, característic de la Reconquesta, prosseguí amb motiu del repoblament del regne de Granada. Vers el 1483, Sevilla, que assolia els 15 000 focs, era ja la ciutat més gran de la península Ibèrica. A la fi del s. XV, Còrdova, Granada i Màlaga figuraven també entre les ciutats més poblades. Aquest potencial humà era estructurat segons una distribució social en la qual sobresortia la població rural (80% del total), proporció que anà variant intensament en la mesura de l’èxode cap a les ciutats, provocat tant per l’increment del comerç i de la indústria com per les profundes crisis agrícoles, que causaren gravíssims flagells de fam. Les mesures governatives que tractaren d’evitar aquest èxode no ho aconseguiren, en caure en contradicció amb mesures de signe contrari. La resta de la població que no es dedicava a les activitats agrícoles i ramaderes era constituïda per nobles, clergues, escrivans, artesans, jornalers, petits comerciants, etc. Tanmateix, la feblesa numèrica de les classes mitjanes era rellevant: amb prou feines assolia el 3% de la població total. A despit dels avenços del naixent capitalisme urbà i del comerç d’Índies, la terra era encara el mitjà principal de riquesa. Els historiadors de l’època conclouen que el 2-3% de la població corresponent a l’aristocràcia situada a la cúspide de la piràmide social posseïa el 97-98% del sòl ibèric, i les grans famílies andaluses s’hi trobaven incloses. El comerç amb el Nou Món, l’empresa colonial, tingué una gran influència en l’economia andalusa. La política exclusivista de Castella restà especialment reflectida en la concessió monopo lística feta a Sevilla com a port únic per a la navegació i el control del comerç d’Índies. Un cop adoptat el règim de port únic, no és gens estranya l’elecció de Sevilla, ciutat important en aquella època, amb bones comunicacions amb l’interior i amb un port apropiat per al tipus de navegació de l’època, i ben protegida contra qualsevol atac estranger. Només quan el tonatge dels vaixells plantejà dificultats a l’accés pel Guadalquivir s’accentuà la rivalitat amb Cadis, que assolí el trasllat de la Casa de la Contratación el 1717 per tal d’aprofitar les magnífiques condicions nàutiques de la seva excel·lent badia. El monopoli que suposava el règim de port únic, que fou mantingut gràcies a la pressió dels interessos sevillans i gaditans, i que no fou liquidat fins el 1778, com a conseqüència de les lleis de lliure comerç, no promogué, tanmateix, el desenvolupament econòmic del sud. En efecte: tot l’impuls econòmic que podia haver suposat el comerç d’Índies restà malaguanyat per la gestió de l’oligarquia mercantil andalusa; entre ella es barrejaven comerciants italians, així com membres de la noblesa genovesa, que influïren decisivament en la participació en els afers d’elements de l’aristocràcia local perifèrica i que començaren a deixar de considerar degradants aquestes tasques, trencant amb els vells ideals medievals. Aquesta oligarquia es dedicà a fer de mer intermediari entre les arques de la riquesa procedent del Nou Món i les arques de la corona o els comerciants estrangers, i només es preocupava de cobrar les comissions legals o il·legals. La majoria de les mercaderies que partien cap a les Índies procedien de l’estranger, i els metalls preciosos que arribaven del Nou Món anaven lògicament a llurs deutors, sense que la classe dirigent es preocupés d’impulsar la tradició industrial existent al sud. L’esplendor de la civilització i de la cultura sevillanes d’aquesta època encobreix la realitat d’una situació de misèria i de fam que havia d’assolar grans zones d’Andalusia, una i altra vegada, sense que ni el govern ni la classe dirigent hi posessin remeis eficaços per a superar-les. En efecte, a Andalusia, avui encara, a molts nuclis rurals la fam és una paraula secular, viva, que fa por perquè hom tem que pugui tornar. Ja el 1480 la pesta assolà aquelles terres; el 1485 hagueren de sofrir la devastació de les inundacions, i la pèrdua de la collita el 1489 contribuí a la dispersió dels camperols andalusos. Posteriorment, l’evolució dels preus del blat, que causen diferències exorbitants d’un any a l’altre o segons les comarques, contribuí a la persistència de les crisis de la fam, fins a arribar a la famosa del 1506, intensificada per una secada pertinaç, però no tan sols conseqüència d’aquesta, sinó encara d’una estructura deficient per la desmesurada protecció a la ramaderia, a l’absentisme del camp, el fracàs de la política de taxes del govern, l’expulsió dels moriscs, la importància del latifundisme, el predomini incessant de la classe aristocràtica i la indigència laboral i professional de les classes treballadores. Al s. XVI hi hagué vint-i-nou flagells de la fam al regne cordovès. El del 1652 provocà l’anomenat “motí de la fam” de Còrdova. Al s. XVII es perderen les collites trenta-quatre vegades en aquesta mateixa zona, i s’aguditzava la fam crònica per eixuts, per excés de pluges, per la llagosta o per les epidèmies que delmaven una població ja famèlica i depauperada. Aquest era el contrapunt d’una glòria imperial. Cap al 1640 la indignació contra el rei i contra el govern representat pel comte duc d’Olivares atenyé a Andalusia proporcions inesperades. El poble estava disposat a la revolta i a l’avalot mentre arreu s’estenia un esperit separatista. Circulaven fulls clandestins contra el rei i els seus validos i hom cantava apariats al·lusius ("Qué se le da a Sevilla / ser más de Portugal que de Castilla!"). El duc de Medina-Sidonia, capità general d’Andalusia, d’acord amb el marquès d’Ayamonte, intentà d’aprofitar-se d’aquesta situació i conspirà per proclamar-se rei dels seus territoris cercant l’ajut de Portugal, França i Holanda. Però la incapacitat per a comprendre el sentiment popular i la poca intel·ligència d’aquests aristòcrates féu fracassar la conjura nobiliària. El poble andalús es trobà de nou sense possibilitat de canalitzar les seves aspiracions. Una de les esperances malaguanyades en el desenvolupament de la qüestió agrària andalusa fou la famosa colonització de Sierra Morena i la Parrilla, acomplerta del 1767 al 1769 pel comte d’Aranda, Campomanes i Olavide, que tingué per objecte de poblar els llocs més deshabitats de determinades zones de Jaén, Còrdova i Sevilla. El projecte s’inicià amb pocs recursos econòmics i amb colons alemanys, flamencs, suïssos, catalans, etc. Una cèdula reial del 1767 redactada per Campomanes manifesta una profunda visió del problema agrari, no superada posteriorment, impregnada d’esperit col·lectivista: la comunitat era l’únic propietari de la terra i els particulars solament fruïen del seu ús i tenien a llur càrrec les millores possibles. Aquesta obra, però, no tingué continuïtat; les guerres civils d’una banda i les idees liberals (especialment el liberalisme econòmic de Jovellanos i d’altres) de l’altra banda portaren a la desamortització que afavorí els rics i causà grans perjudicis al poble andalús. Les Corts de Cadis ratificaren la nova tendència individualista i liberal. La repressió per part de les autoritats i de l’oligarquia que dominava els diferents moviments populars andalusos fou en diverses ocasions més que sagnant, com en la conspiració de Sevilla del 1857, capitanejada per Manuel Caro, o la revolta de la Mano Negra del 1883. La característica de les revoltes andaluses de l’era contemporània, especialment de la segona meitat del s. XIX, és el desig de millora social instigat per les idees que la Internacional havia propagat a través de camperols i treballadors, en contrast amb les aspiracions liberals i de supraestructura dels governants i dels escriptors progressistes de l’època. El fet que moltes d’aquestes conspiracions, conegudes per endavant per les autoritats, no fossin evitades per aquestes, que després fossin ofegades materialment amb sang, i que gairebé sempre es tractés de moviments deslligats de tot partit polític, explica les característiques d’aquesta lluita de classes contemporània a través de la qual les classes capitalistes toleraren amb una certa benevolència els intents revolucionaris d’ordre exclusivament polític, mentre que davant els d’ordre social i en particular davant les agitacions andaluses que posaven en perill llurs interessos sòlidament assentats, no dubtaren a reprimir-los amb una duresa i una brutalitat que en molts de casos adquirien caràcter d’estricta venjança. Abans del s. XIX ja s’havien produït motins i revoltes importants a Andalusia: Fuenteovejuna el 1476; el motí de Còrdova el 1652, ja al·ludit; la revolta de Sevilla d’aquest mateix any, etc. Cap d’ells, però, no responia a una plena presa de consciència social. Els moviments autènticament reivindicatius no s’iniciaren fins mitjan s. XIX. Fou precisament a la província de Cadis on les doctrines de Fourier assoliren una més gran difusió gràcies a la labor realitzada pel diputat a Corts del 1823, Joaquín Abreu. Sagrario de Velayo tractà d’organitzar un falansteri a Jerez de la Frontera, i a la mateixa província de Cadis hom impulsà el primer periòdic socialista que fou editat a la península Ibèrica. El 1840, a diversos pobles de la província de Màlaga (Almogia, Alozaina, Casabermeja i Periana) fou promogut un moviment camperol que tractà de repartir-se les terres fins que, dos mesos després, una expedició militar acabà amb moderació amb l’intent revolucionari. Hom calcula que vers aquesta època els deixebles decidits de Fourier eren de l’ordre d’uns 1600 a la baixa Andalusia solament. Abans d’organitzar-se el proletariat a la resta del món, les idees comunistes, o, més ben dit, certes formes de comunisme llibertari ja havien arrelat en algunes zones andaluses fins al punt que, abans de finir la dècadadel 1850, fou descoberta a Arahal una societat comunista i foren afusellats setze ciutadans. El 1861 es produí un alçament dels camperols de Loja, al capdavant dels quals es posà el veterinari d’aquesta plaça, Rafael Pérez del Álamo. Els insurrectes, tenint de llur part fins a 10000 homes, aconseguiren d’emparar-se de Loja, fins que, cinc dies després, el govern envià contra ells les tropes del general Serrano del Castillo.

En arribar la revolució de setembre del 1868, l’ambient era propici a Andalusia. Els treballadors envaïren les propietats rústiques i tractaven del repartiment dels béns en llurs clubs i en llurs escrits, “considerant la propietat privada com un abús de la història i un greuge dels capitalistes”. Quan, a les acaballes del 1868, Fanelli es féu a la península Ibèrica el portaveu i propagandista de l’Aliança de la Democràcia fundada per Bakunin, la major part dels jornalers andalusos (així com una bona part dels obrers catalans) seguiren la seva crida. Aquesta presa de partit s’accentuà en produir-se, el 1872, l’escissió entre socialistes i anarquistes al congrés de l'Haia. Aquest mateix any hom celebrava, precisament a Còrdova, el primer congrés anarquista d’Espanya, al qual assistiren trenta-sis federacions locals. No és estrany que el mapa de l’anarquisme el 1931 se centrés substancialment a Andalusia, País Valencià, Principat de Catalunya i part d’Aragó. Les velles arrels es mantingueren d’un segle a l’altre. En proclamar-se el 1873 la Primera República, el mil·lenarisme latent reprengué energies inusitades ací i allà. Nombrosos motins i insurreccions, deslligats els uns dels altres la majoria de les vegades, es produïren a Andalusia. Algunes revoltes com la de Montilla adquiriren un caràcter marcadament anarquista: els camperols destruïren el Registre de la Propietat, modificaren els límits d’alguns “cortijos”, en saquejaren d’altres i donaren mort a dos propietaris i a un guarda rural. Nogensmenys, ni la Internacional ni l’Aliança de la Democràcia Socialista no tingueren cap part en aquesta insurrecció. Com en d’altres ocasions, la revolta fou un moviment popular espontani. Però aquesta mateixa espontaneïtat i aquesta virulència anaven acompanyades d’una extrema feblesa, com en tants d’altres intents de les revoltes agràries andaluses. L’endemà de la insurrecció arribaren forces militars de Còrdova que reduïren la rebel·lió fàcilment. Les federacions anarquistes andaluses tingueren una part activa durant la Primera República, especialment amb llur decidit ajut als republicans federals. Durant el mes de juny esclataren insurreccions cantonals a Màlaga, San Fernando, Sanlúcar i Sevilla. El 30 de juny el poble de Sevilla s’emparava de les armes del Parc. El governador comunicava a Madrid que creia inevitable “la proclamació de l’Estat d’Andalusia”. El general Pavía s’ocupà particularment d’esclafar la revolució federal andalusa. Malgrat la importància d’aquests moviments insurreccionals, la Primera República no havia arrelat a la base obrera i camperola, que s’havia sumat al clamor democràtic, creient una vegada més que amb la República havia de venir l’anhelat repartiment de les terres i una societat nova. L’Associació Internacional de Treballadors havia aconseguit un fort arrelament a Andalusia, malgrat la prohibició del govern provisional del 1874. Les estimacions situen en unes 130 les federacions i en uns 40 000 els afiliats, amb alguns nuclis d’especial incidència, com ara Jerez. La reivindicació de la terra des de l’ideari anarquista i col·lectivista fou l’eix entorn el qual girà l’activitat de l’organització, i el 1883 es produí a Jerez la primera vaga, en el sentit modern de la paraula, de les registrades als camps andalusos, que fou l’anticipació d’una sèrie de revoltes que es produïren el 1891 i el 1892 a Cadis , Sevilla i de nou a Jerez, i on les accions atribuïdes a la Mano Negra, organització de filiació dubtosa, foren el pretext per a desencadenar una dura repressió. Els primers anys de la Restauració aparegueren els primers nuclis d’un regionalisme andalús (andalusisme). Format per sectors intel·lectuals i per la feble burgesia deslligada dels latifundistes, el moviment no tingué prou força per a imposar-se a la polarització que dominava el camp andalús. Al començament del s. XX el moviment anarquista s’adherí al moviment i a l’organització anarcosindicalista i, a l’octubre del 1910, un congrés de federacions i de grups llibertaris creà a Sevilla la Confederació Nacional del Treball (CNT). La vaga general esdevingué aleshores l’objectiu estratègic prioritari i substituí els procediments basats en el terrorisme i les accions espontànies. Les agitacions camperoles de Còrdova durant els anys vint foren els primers episodis d’especial virulència promoguts per la nova organització. Al mateix temps, la revolució russa introduí dissensions a l’interior de l’anarcosindicalisme, amb el sorgiment d’alguns sectors que s’inclinaven pel comunisme: els anys 1918-20 fou especialment intensa la campanya de col·lectivització de la terra duta a terme per grups d’activistes influïts per la política agrària aplicada pel govern revolucionari rus. No obstant això, la gran majoria dels camperols andalusos s’inclinava encara per la reivindicació centrada entorn del repartiment de la terra. També, al costat del règim de la gran propietat origen de la problemàtica social andalusa, cal remarcar l’existència d’un minifundisme considerablement estès en determinades regions, factor que confereix al camp andalús una complexitat addicional moltes vegades obviada per simplificacions excessives. La Segona República no pogué resoldre el problema agrari andalús: les ocupacions espontànies de terra provocades com a reacció a la promulgació de la llei de Bases de la Reforma Agrària (1932) considerades insuficients pel moviment anarquista, per una banda, i l’amenaça latent dels grans propietaris (amb bona part de l’exèrcit al seu costat), de l’altra, deixaren el govern republicà en una situació de difícil control, que desembocà en la revolta i la repressió subsegüent de Casas Viejas. En les eleccions del febrer del 1936, la CNT, abandonant per un cop l’apoliticisme, optà per coalitzar-se amb el Front Popular. Tanmateix, en esclatar la guerra civil de 1936-39, la major part d’Andalusia occidental (Sevilla, Còrdova, Huelva i Granada) féu costat al bàndol franquista. Aquesta divisió es mantingué, a grans trets, fins a les etapes finals de la guerra.

De la Guerra Civil ençà

Durant el franquisme Andalusia conegué una forta concentració de finques petites i mitjanes, que provocà un augment notable de les explotacions agràries de dimensions mitjanes. Els minifundistes, que pràcticament desaparegueren, marxaren a les ciutats, on establiren petits negocis. Els febles intents realitzats per l’administració de parcel·lar algunes zones, sobretot de regadiu, tingueren poques conseqüències, com tampoc no es produí cap redistribució de latifundis.

En canvi, molts minifundis de zones muntanyenques o de la costa foren objecte d’àmplies maniobres especulatives relacionades amb el turisme. L’expansió turística a partir dels anys seixanta creà algunes zones privilegiades, com és ara la costa de Màlaga, però aviat passaren a control de companyies estrangeres. Aquests nuclis atragueren mà d’obra de l’interior i originaren indústries subsidiàries (construcció, alimentació, serveis, etc).

Això i una intensa emigració a les zones industrialitzades de l’Estat descongestionaren durant uns quants anys el subdesenvolupament andalús. A partir del 1975 alguns sectors de la burgesia urbana andalusa començaren a sostenir els corrents regionalistes i àdhuc nacionalistes, tendències reservades fins llavors a les classes populars o a petits nuclis d’intel·lectuals. L’aparició (1976) del Partido Socialista de Andalucía (PSA) palesà aquesta nova situació, que també es manifestà al si dels partits d’àmbit estatal. En les eleccions generals del 1977 el PSOE quedà en el primer lloc seguit de la UCD, que obtingué un escó menys.

A l’abril del 1978 Andalusia aconseguí un règim preautonòmic que presidí Rafael Escuredo (PSOE). L’autonomisme andalús tingué el seu punt màxim el 1980, quan els partits de centre i de dreta estatals s’oposaven a un referèndum que permetés a Andalusia de tramitar el seu Estatut per la via de l’article 151 de la Constitució. Malgrat els forts obstacles posats pel govern Suárez i l’esmentada oposició, el referèndum, impulsat pels partits d’esquerra i nacionalistes, triomfà inesperadament a totes les províncies, llevat d’Almeria.

Aquest fet, de grans conseqüències polítiques, permeté una ràpida elaboració d’un estatut amb les competències més altes permeses per la Constitució, el qual fou aprovat per referèndum a l’octubre del 1981, i al gener del 1982 Andalusia esdevingué Comunitat Autònoma. El 2006 fou aprovat un nou estatut d’autonomia.

Les primeres eleccions al parlament autònom (109 escons) se celebraren al maig del 1982. Resultà guanyador el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). La segona força política fou Alianza Popular (AP). Aquesta situació es mantingué a grans trets inalterada fins l’any 2012 i durant aquests trenta anys convertí Andalusia en el feu indiscutible dels socialistes, tant en l’àmbit autonòmic com estatal. En desaparèixer la Unión de Centro Democrático, el Partido Popular (PP, nom que rep AP des del 1990), aglutinà tota l’oposició conservadora.

Aquests anys, el PSOE obtingué majoria absoluta llevat de les tres legislatures compreses entre els anys 1994-2004, en què s’alià amb els regionalistes andalusos (cada cop convertits en una força més marginal fins l’any 2008, que no entraren el parlament), o Izquierda Unida (durant la primera legislatura Partido Comunista de España), que tradicionalment té també en Andalusia un dels seus bastions electorals.

Rafael Escuredo fou elegit primer president de la Junta d'Andalusia, succeït per José Rodríguez de la Borbolla el 1984 i aquest, al seu torn, per Manuel Chaves (1990). A l’abril del 2009, arran de la remodelació del govern central que preveia atorgar una vicepresidència i el ministeri de Política de Relacions Territorials a Chaves, aquest cedí la presidència de la Junta al viceconseller segon i conseller d’economia José Antonio Griñán.

L’hegemonia socialista a Andalusia es trencà en les eleccions del 25 de març de 2012, en què el PP liderat per Javier Arenas guanyà per primer cop per majoria relativa, amb 50 dels 109 escons, seguit a poca distància pel PSOE (47) i 12 d’IU. Tanmateix, un acord de govern amb aquest darrer partit possibilità que el candidat del PSOE, José Antonio Griñán, continués al capdavant de la Junta. Griñán dimití a l'agost del 2013, després de fer-se públic un escàndol de falsificació a gran escala d'Expedients de Regulació d'Ocupació, que mostrà ramificacions de gran abast al llarg dels mesos següents. El substituí en el càrrec la vicepresidenta Susana Díaz al mes de setembre. Al gener del 2015 es trencà la coalició de govern, i Díaz anuncià eleccions anticipades. Celebrades el mes de març, s'hi confirmà el predomini del PSOE (47 escons) i tingué lloc una davallada del PP (17 escons) i Izquirda Unida (5) i la irrupció de duers noves forces, especialment Podemos (15 escons) i Ciudadanos (9). Susana Díaz optà per constituir un govern exclusivament socialista en minoria que no fou constituït fins al juny, amb el suport de Ciudadanos. 

Des del restabliment de la democràcia, la prioritat del govern andalús ha estat superar l’endarreriment crònic a través de la potenciació d’alguns dels seus centres urbans com ara Sevilla, on el 1992 se celebrà l'Exposició Universal, esforços que, malgrat tot, s’han vist contrarestats pel tancament de diverses empreses i, fora del turisme i alguns sectors agrícoles, les dificultats per impulsar un creixement sostingut.

D’altra banda, Andalusia és també una de les zones de l’Estat espanyol que percep un major volum d’ajuts i subvencions, tant procedents de la resta de territoris de l’Estat (redistribuïts pel govern central), com de la Unió Europea. Malgrat tot, el desenvolupament econòmic continuava encara pendent a la primera dècada del segle XXI.

Data de revisió: 
2015-06-12
Llegir més...