i Illes Balears | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Illes Balears

Nom donat dins l’àmbit dels Països Catalans ales Illes, les Balears
País de l’Europa mediterrània, constituït per un arxipèlag situat prop de la costa oriental de la península Ibèrica, entre 40º5’48’’ i 38º40’30’’ de latitud N i entre 1º22’47’’ i 4º29’ de longitud E, enclavat dins de l’Estat espanyol del qual en constitueix una comunitat autònoma, i format per les illes de Mallorca (amb Cabrera, des Conills, sa Dragonera, na Redona, Plana i Foradada), Menorca (amb en Colom i de l’Aire) i les Pitiüses (Eivissa, Formentera, Tagomago, Santa Eulària, sa Conillera, s’Espardell, s’Espalmador, es Vedrà, es Bosc, ses Bledes i ses Margalides); la capital és Palma.
Població: 
1.113.114 h
[2011]
Extensió: 
5.014 km2

La morfologia

L’arxipèlag balear descansa damunt un sòcol submarí separat de les costes catalanes peninsulars per un canal de més de 1.000 m de profunditat. En conjunt forma una massa compacta que s’eleva des de les profunditats, a l’est de Menorca, i es prolonga fins a assolir la zona litoral valenciana meridional a través d’una ampla plataforma costanera, la profunditat de la qual no depassa els 500 m. Les illes tenen l’origen en el geosinclinal profund on es dipositaren els materials del Secundari i del Terciari, el qual donà també origen a les serralades bètiques. Les Balears emergiren en el plegament alpí estirià, entre la sedimentació burdigaliana, plegada, i la vindoboniana, transgressiva horitzontal. Però a Menorca la sedimentació burdigaliana apareix horitzontal, la qual cosa fa suposar que l’emersió d’aquesta illa és anterior a la de les altres, car és l’única en què afloren sediments paleozoics, tant marins com continentals. Això demostra que aquesta porció del massís sardocatalà restà emergida durant una part de l’era primària. Aquests materials paleozoics manquen gairebé per complet a les altres illes, la història geològica de les quals s’inicià al començament de l’era secundària, moment en el qual es diposità per sobre dels materials vermells de la base del Triàsic la potent sèrie calcària del Triàsic mitjà, que restà coberta per una mar soma durant la fi d’aquest període, i tornà a emergir, bé que per poc temps, en començar el Lies. Després les aigües la tornaren a cobrir dipositant-se les potents sèries del Lies superior i en alguns punts les del Juràssic i del Cretaci, moment en el qual s’arribà a la màxima profunditat d’aquesta mar, la qual cosa donà lloc a la formació de roques radiolarítiques. L’inici de l’era terciària és marcat per freqüents moviments transgressius i regressius, que feren sedimentar, juntament amb les fàcies marines, les fàcies lignitíferes continentals, els quals materials en el Burdigalià superior restaren violentament replegats per l’orogènesi alpina, puix que l’esquelet de l’arxipèlag actual cau dins l’arc tectònic d’aquesta orogènesi. A partir d’aquell moment solament foren petits moviments d’enfonsament o d’aixecament que afectaren el conjunt de les illes, gràcies als quals es dipositaren, en l’àrea deprimida entre les serralades nord i sud de Mallorca i també en les petites Pitiüses (Eivissa i Formentera), els dipòsits horitzontals del Miocè, i, d’una manera marginal, els quaternaris corresponents als màxims nivells glacioeustàtics. Fou a la fi del Terciari i al començament del Quaternari quan la fragmentació de la Tirrènida aïllà i individualitzà cadascuna de les illes. Menorca és la més oriental de les illes, i la seva forma és compacta, de contorns bens definits. Una línia gairebé recta, que va des del port de Maó fins al NE del terme de Ciutadella, separa dues zones geològiques diferents.

L’illa des Vedrà, al SW d’Eivissa
© Fototeca.cat
La principal característica de Mallorca és una sorprenent varietat del paisatge en relació amb la seva reduïda superfície, contrastant amb la simplicitat que presenten les altres illes; la morfologia d’Eivissa i de Formentera és semblant, bé que en proporcions menors. Emergides durant el mateix plegament estirià, ambdues illes tenen tres sèries tectòniques orientades anàlogament a les de la serra de Llevant de Mallorca, les quals se succeeixen de nord a est, i llurs plecs són disposats longitudinalment.

El clima i la hidrografia

Mapa climàtic (pluviositat i isotermes) de les Balears
© Fototeca.cat
Llevat de l’alta muntanya de Mallorca, les Balears tenen un clima mediterrani pur, la continentalitat del qual augmenta lleugerament de nord a sud. També augmenten l’oscil·lació tèrmica i les temperatures màximes; tot això denota un augment de la continentalitat sota la influència del desert africà. El clima de les Balears és temperat i regular, i només és modificat, d’una manera anormal i inconstant, per agents exteriors, com les invasions d’aire polar o la presència del xaloc procedent d’Itàlia i de Tunísia, que a vegades porta una polsina roja del nord d’Àfrica i ocasiona altes temperatures i sequedat. La humitat relativa és, a causa de la insularitat, gairebé constant i elevada (66,9% a Mallorca), amb una oscil·lació diürna exagerada, principalment a l’estiu, que es donen mínimes del 25%, quan bufa el xaloc. Les pluges tenen una oscil·lació anual simple, amb un màxim a la tardor i un mínim a l’estiu. L’eixut estiuenc (al juliol, 8,6 mm), que constitueix un detall característic, va seguit d’una tardor torrencial amb els màxims mensuals (66,9 mm al setembre i a l’octubre). A l’hivern les pluges adquireixen un caràcter continuat i tranquil, i a la primavera es converteixen en xafegades tempestuoses que duren fins al maig. D’octubre a març cauen més de les tres cinquenes parts de la precipitació anual, la qual és d’uns 550 mm i disminueix de nord a sud (Menorca, 592,0 mm, i Eivissa, 332,8 mm). Mallorca té una mitjana anual de 481,6 mm. La seva regió muntanyosa, amb precipitacions de fins a 1.200 mm, contrasta amb les zones àrides i seques del sud de l’illa, on les precipitacions són inferiors a 400 mm. Les nevades són gairebé nul·les a les Balears, però cada any les muntanyes de Mallorca presenten, durant pocs dies i sense continuïtat, els cims nevats. Els vents influeixen notablement en el clima illenc.
El port de la Savina a l’illa de Formentera
© Fototeca.cat
A la tardor i a la primavera dominen els vents de N (tramuntana) i del SW (llebeig). El primer es manté més de 150 dies l’any fuetejant les illes de Menorca i de Formentera, planes i sense les defenses que tenen Mallorca i Eivissa. El segon és un vent calent que sol portar pluges i calabruixades. A l’estiu apareix el xaloc (SE), que després de recórrer Tunísia i el sud d’Itàlia arriba a les Illes sec i aclaparador, amb efectes perniciosos sobre l’agricultura. Del maig al setembre s’estableix un règim de brises en què els corrents centrípets penetren profundament fins al centre geogràfic de Mallorca i formen cúmuls sense arribar a donar cap precipitació. Ni pel relleu i la natura del sòl ni per les condicions de pluviositat, cap curs d’aigua no es manté constant a les Balears, excepció feta del de Santa Eulària del Riu, a Eivissa. El caràcter torrencial és el primer tret de llur xarxa hidrogràfica, composta per jaços eixuts de torrents que només són inundats per cabals momentanis o de poca durada a causa de les pluges torrencials, els quals els perllonguen quan reben aportacions de les deus, com s’esdevé amb els torrents de la regió de Sóller i de Lluc, a Mallorca. Menorca i Eivissa tenen conques i condicions hidrològiques molt més reduïdes. A l’embocadura d’alguns torrents, i situades en zones baixes i planeres, hi ha llacunes o albuferes. La principal és la d’Alcúdia, Muro i sa Pobla, seguida de la del prat de Sant Jordi i de la de salobrar de Campos, totes tres a Mallorca. A Menorca hi ha s’Albufera des Grau. L’aigua escasseja a les Illes: llur estructura càrstica fa que el sòl absorbeixi immediatament l’aigua de pluja i creï capes freàtiques, que són aprofitades a les zones poc profundes mitjançant pous. Hi ha poques fonts naturals: llur emplaçament produeix una fertilitat desacostumada de les terres. Predominen al peu de la serra de Tramuntana, a Mallorca, on s’estenen les millors hortes (Sóller, Banyalbufar, Pollença).

La flora i la fauna

La flora

La flora de les Balears és típicament mediterrània. Hom pot diferenciar fàcilment, això no obstant, la de Mallorca i Menorca, d’afinitats tirrèniques, de la d’Eivissa i Formentera, fonamentalment ibèrica. En condicions climàtiques, unes grans extensions d’alzinar ocuparien les zones més plujoses de Mallorca i de Menorca, mentre que les menys plujoses serien ocupades sobretot per boscs o màquies d’ullastre (Olea europaea varietat silvestris) i llentiscle o mata (Pistacia lentiscus) o de garrofer (Ceratonia siliqua) i olivella (Cneorum tricoccon); a Eivissa i Formentera la clímax fóra una màquia de garric o coscoll (Quercus coccifera) i llentiscle. Els caducifolis foren, i de fet són, pràcticament inexistents. La degradació de les màquies i dels boscs climàcics, molt intensa, ha menat a la instal·lació de brolles i garrigues, sovint associades a extenses arbredes de pi blanc (Pinus halepensis). Les calcàries dels cims de les muntanyes mallorquines i els roquissars litorals de les costes ventoses de Mallorca i de Menorca presenten una vegetació típica en coixinets espinosos (socarrells), rica en espècies endèmiques. Vora mar, són corrents les savines (Juniperus phoenicia varietat lycia). En general, és constatable una tendència de la flora baleàrica a diferenciar-se en races o varietats particulars com a conseqüència de la insularitat.

La fauna

La fauna no és gaire rica. L’agricultura, amb la seva avançada contínua sobre el bosc, l’ha anada empobrint. A part l’eriçó (Erinaceus algirus), d’origen africà, la resta dels mamífers són espècies europees: la musaranya (Crocidura balerarica), la geneta (Genetta genetta) i el liró (Eliomys quercinus), als boscs i les garrigues, i la mostela o mostel (Mustela nivalis), diversos múrids, el conill (Oryctolagus cuniculus), la llebre (Lepus granatensis) i diverses espècies de ratpenat a les zones obertes. És notable l’absència de l’esquirol, corrent a la resta dels països mediterranis. Els rèptils no són gaire abundants, llevat de les sargantanes, corrents a totes les illes; la fauna d’aigua dolça és pobra i es redueix a algunes espècies de granotes, alguna tortuga i anguiles. Hom ha observat, altrament, unes tres-centes espècies d’ocells, principalment europeomediterrànies, amb una reduïda representació africana. Entre les formes sedentàries són notables el pardal o teulader (Passer domesticus), el corb (Corvus corax), la puput (Upupa epops), la perdiu (Alectoris rufa), la merla o mèrlera (Turdus merula), el falcó (Falco peregrinus), el voltor negre (Aegypius monachus) i l’òliba (Tyto alba). Abunden les espècies migradores, les quals es presenten en dos cicles, un d’estiuenc i un altre d’hivernal. Aquest darrer abasta unes 130 espècies, entre les quals destaquen l’estornell (Sturnus vulgaris), l’abellerol (Merops apiaster) i diversos tords (Turdus). El cicle estiuenc, que comprèn una dotzena d’espècies, comença tombat el març amb l’aparició d’alguns apòdids (Apus) i de les orenetes o oronelles (Hirundo rustica), seguides, a mitjan abril, per les aloses (Alauda arvensis) i les guatlles o guàtleres (Coturnix coturnix).

La geografia econòmica

Des de primers anys seixanta que l’agricultura es troba en declivi. El 1991 aportava menys del 2% del PIB regional.

El port de Palma i el castell de Bellver
© Fototeca.cat
El sector secundari generava una cinquena part del PIB, del qual la construcció, subsidiària en gran part del turisme, tenia un pes predominant. El sector terciari, que és el més desenvolupat, aportava quasi el 80% del PIB regional. Quant a la agricultura i la ramaderia, el 1992 la superfície agrícola era d’unes 260.000 ha, xifra que representa la meitat del territori illenc; d’aquesta superfície el 90% eren terres de secà (238.000 ha, de les quals 38.000 eren guarets) amb cultius deficitaris i obsolets. Solament unes 24.000 ha de regadiu presenten bones perspectives, especialment les dedicades a l’horticultura i la floricultura. El secà ha sofert una forta regressió lligada a l’abandonament dels camps i a la transformació en espais de residències secundàries. Els conreus més significatius són els cereals (78.000 ha), els ametllers (40.000 ha), els garrofers (18.000 ha) i l’olivera (8.000 ha). La ramaderia dominant continua essent el bestiar oví (300.000 caps), bé que a Menorca predominen les vaques lleteres. L’abandó de la ramaderia bovina a les hortes de Campos i de Sant Jordi ha contribuït a la important salinització de les aigües subterrànies emprades per a regar. Respecte a les activitats secundàries, el subsector de la construcció és el més significatiu. De la resta destaca el subsector de l’alimentació i les begudes, mentre que la indústria tradicional (calçat, tèxtil, bijuteria) presenta fortes fluctuacions i en part es troba en crisi. Els establiments industrials sumen uns 10.000, dels quals el 80% es troben a l’illa de Mallorca, el 13% a Menorca i solament el 7% a les Pitiüses. Quant al turisme, el 1994 hom estimà l’oferta hotelera en prop de mig milió de places, repartides en 1.400 establiments amb més de 130.000 habitacions i 275.000 places hoteleres, a les quals cal afegir unes 106.000 places d’apartaments legalitzats i altres 100.000 d’ús turístic no regularitzades (lloguer de xalets i apartaments no turístics). Aquestes es complementen amb una important oferta de restaurants, bars, cafeteries, etc. L’afluència turística superà el 1994 els 8 milions de turistes amb quasi 100 milions d’estades. El 96,6% viatgen per via aèria, bàsicament a través de vols xàrter. Per origen, predominen els alemanys i els britànics (més del 70% del total de l’afluència). En general es tracta d’un turisme de baix poder adquisitiu que presenta una forta estacionalitat entre els mesos de juny i setembre. El comerç interior es desenvolupa a través d’uns 16.000 establiments comercials dels quals el 90% són detallistes dedicats majoritàriament a l’alimentació i al sector tèxtil i el calçat. Del comerç exterior destaca l’exportació de calçat, avui en crisi, productes agraris, bijuteria i perles, mentre que de les importacions destaquen els combustibles líquids. Entre els transports cal recalcar la importància del transport aeri, que concentra més del 90% dels viatgers que entren o surten de les Illes. El nombre total de viatgers dels tres aeroports de les Balears superà el 1994 els 19 milions (entrades i sortides), dels quals el 72,7% són a l’aeroport de Son Sant Joan de Palma (14,1 milions), seguit del d’Eivissa (3,2 milions i el 16,6%) i Menorca (2 milions). Els ports marítims es dediquen bàsicament a mercaderies, amb un moviment d’uns 6 milions de tones, les tres quartes parts de les quals són al port de Palma. La xarxa de carreteres principals supera els 2.100 km i el parc automobilístic és d’uns 370.000 vehicles, xifra que indica un alt grau de motorització de la població.

La geografia humana

El 1991, la població era de 709.146 habitants, de la qual el 80,2% corresponia a Mallorca, el 10,7% a les illes Pitiüses (Eivissa i Formentera) i el restant 9,1% a Menorca. Aquesta xifra representa un notable increment respecte al segle XIX. La població de les Balears es caracteritzà fins el 1857 per una alta natalitat, la persistència de la mortalitat catastròfica (epidèmies) i un estancament demogràfic.

Búger, a Mallorca
© Fototeca.cat
Des del 1857 (262.893 h.) al 1955 (429.107 h.) s’entra en una fase de transició demogràfica cap a taxes de natalitat i mortalitat baixes. Destaca en aquest període una intensificació del procés emigratori, especialment al final del XIX (1888-1900), a causa d’una inadequació entre el creixement de la població, els recursos disponibles i l’oferta de treball; emigració es dirigí majoritàriament cap a l’Amèrica Llatina i Algèria. En aquest període cal remarcar també la incidència de l’epidèmia del grip del 1918 i de la Guerra Civil de 1936-39. Del 1956 al 1975, el desenvolupament del turisme incideix sobre la demografia a través d’un alt flux immigratori que té com a conseqüències la recuperació de la natalitat i el rejoveniment de les piràmides de població dels anys seixanta i setanta i, globalment, l’acceleració del creixement absolut de la població de les Illes (633.016 h. el 1975). Des del 1976, però, tenen lloc els canvis en el comportament demogràfic que han marcat l’evolució posterior vigent, encara, a mitjan dècada dels noranta. Aquestes tendències es reflecteixen en un descens del ritme del creixement absolut intercensal com a conseqüència del la disminució de la natalitat i la fecunditat i el progressiu envelliment de les estructures per edats. El 1998, la població era de 796.483 h. i la densitat, de 159 h/km2. En el període intercensal de 1991-98 el cens augmentà 87.345 h. (en 1981-91 l’increment havia estat de 53.229 h.). El creixement vegetatiu era del 0,48‰ el 1998. El 2001 la població era de 841.669 h., amb una densitat de 167,9 h/km2. En el període 1998-2001, el cens augmentà en 45.186 h. (en 1991-98 l’increment havia estat de 87.345 persones). Quant a la distribució, la població insular continua registrant una alta concentració en els municipis litorals i turístics i en el cinturó que envolta el municipi de Palma, cosa que implica una desigual distribució territorial amb contrasts entre municipis de febles densitats, situats en zones de muntanya o a l’interior de les illes, i altres municipis amb altes densitats que corresponen a àrees de dinamisme econòmic (desenvolupament turístic i/o industrial) o a àrees metropolitanes (Palma, vila d’Eivissa). L’índex d’urbanització és molt elevat (92,50%). Al seu torn, aquesta xifra presenta un alt grau de concentració al municipi de Palma, que implica el 41,91% de la població total de les illes i el 52,31% de la mallorquina. Aquesta acumulació es produí sobretot entre els anys cinquanta i vuitanta. Posteriorment, la tendència s’alentí i àdhuc es capgirà a causa d’un procés difusor de la població resident a la capital envers els municipis circumdants. Les Balears registren una mortalitat estabilitzada al voltant del 0,9%o, amb una certa tendència cap a l’alça. La natalitat continua el seu procés de descens, que començà el 1975, amb una taxa actual de l’1,15%o. D’ambdós factors en resulta un creixement natural moderat, prou lluny del màxims assolits a la dècada del seixanta fins el 1975. Aquesta nova situació es correspon amb la sèrie de canvis que, més o menys contemporàniament i amb els mateixos efectes demogràfics, han afectat les societats europees occidentals: liberalització del mètodes anticonceptius, entrada de la dona en el món laboral, augment de l’atur, precarietat de l’ocupació, etc. Com a contrapartida, hom pot constatar una clara tendència a l’envelliment de la població. La composició de la població segons el seu origen encara reflecteix la incidència de la forta immigració peninsular d’anys enrere, la qual representa més d’una quarta part del total de la població, on domina la procedent d’Andalusia (37,6% dels nascuts a fora). La composició de la població ocupada per sectors econòmics mostra una hipertròfia en el sector dels serveis, específicament en el turisme: El 1998 la població ocupada es repartia, el 1996, de la següent manera: el 2,3% en el sector primari, el 14,1% en la indústria, el 10,8% en la construcció i el 72,8% en els serveis. El 1997 es comptabilitzà un total de 202.430 ha de terres llaurades i 32.057 ha de pastures permanents. El mateix any, se censaren 51.006 caps de bestiar boví, 388.744 d’oví, 21.053 de cabrú, 64.281 de porcí i 554 milers de caps d’aviram. Les activitats primàries, en decadència, sols ocupen un 4,7% de la població ocupada. En els serveis destaquen els ocupats en el comerç, seguits de l’hoteleria i els transports. Les illes han experimentat diversos canvis en el seu model d’organització territorial. Sobre el model tradicional format per una xarxa de nuclis de caràcter agrari d’esquena de la mar, a excepció de les capitals o ciutats portuàries envoltades de murades (Palma, Maó, Ciutadella, Eivissa o Alcúdia), entre el 1955 i el 1985 se sobreposa una nova organització territorial on el litoral, en funció de les activitats turístiques, es valoritza i es pobla a costa d’un fort èxode rural amb el qual l’interior sofreix una important despoblació. Aquest model presenta des de mitjan anys vuitanta una certa inversió gràcies als nous moviments de tipus residencial, que fugint de la ciutat, es dirigeixen cap a les àrees rurals per establir la seva residència principal en els nuclis tradicionals o bé en urbanitzacions. Administrativament, les Illes Balears formen una comunitat autònoma dins de l’Estat espanyol. L’estatut d’autonomia, aprovat el 1983, estableix un parlament per al conjunt de les illes (Consell General Interinsular) i tres Consells Insulars (Mallorca, Menorca i les Pitiüses).

La història

La prehistòria i les colonitzacions cartaginesa i romana

Les Balears no tingueren unitat històrica fins a la romanització. Abans eren dividides en dos grups clars: d’una banda, Mallorca i Menorca; de l’altra, Eivissa i Formentera. Aquesta realitat és palesada en els noms més antics. Els grecs anomenaren Pityoûssai (Πιτυουσαι) Eivissa i Formentera (sembla que Formentera també dugué el nom d'Ophioûssa ('ϑιοσσα), mentre que un text d’Hecateu permet de suposar que el primer nom grec de Mallorca fou Moloûssa (Μολουψσσα), i el de Menorca, Kromyoûssa (Κρομψουψσσα). Sigui com vulgui, el nom de Balears fou exclusiu de Mallorca i Menorca i no s’estengué a tot el conjunt fins a l’època romana. Les illes meridionals, o bé mantingueren el nom grec de Pityoûssai o bé s’imposà el cartaginès d’Ebusim,

Taula de Torralba d’en Salord (Alaior)
© Antònia Sànchez - blogenmenorca
romanitzat en Ebusus. La dualitat és confirmada per l’estudi arqueològic. Mentre que no hi ha cap document segur que demostri que Eivissa i Formentera foren habitades abans de l’ocupació cartaginesa (654 aC), Mallorca i Menorca tingueren un poblament prehistòric dens, que fins ara hom suposava que començà a les primeres edats dels metalls, vers el 2000 aC. Però una anàlisi d’ossos humans trobats a la cova de Muleta (Sóller), feta pel mètode del carboni 14, ha donat la data del 3517 aC. En tot cas, fins a la fi del tercer mil·lenni o al començament del segon no hi ha vestigis clars de poblament. Aquest poblament començà a les coves naturals i potser en poblats rudimentaris, encara mal coneguts, i és ben documentat a través de les petites coves artificials d’enterrament corresponents a l’edat del bronze, que foren classificades, erròniament, com a argàriques. Ja molt endavant del segon mil·lenni apareix la cultura dels talaiots, típica i peculiar de Mallorca i de Menorca, amb petits matisos diferencials a cadascuna de les dues illes, que ha deixat una impressionant quantitat de restes. Perdurà, ja decadent, fins a la romanització, i tingué enllaços amb d’altres illes veïnes, sobretot amb Sardenya, i es manifestà molt diferentment en esguard de les civilitzacions contemporànies de la península Ibèrica. El poble d’aquesta civilització fou el que els autors clàssics anomenaren balear. Mentre que els grecs es limitaren a contactes comercials que tingueren influència escassa, els cartaginesos s’establiren a Eivissa l’any 654 aC, segons la data tradicional, i d’aleshores ençà l’illa esdevingué un dels centres cartaginesos importants de la Mediterrània, amb una població destacada que correspon a l’actual ciutat d’Eivissa i d’altres centres menors. La conquesta romana fou relativament tardana, l’any 122 aC, duta a terme per una expedició dirigida per Quint Cecili Metel. Les illes, ja com una unitat, foren incorporades a la província Citerior hispànica, i a la fi del segle III, quan hom creà la Cartaginense, passaren a formar-ne part. Un segle després fou creada la província Baleàrica, pertanyent a la diòcesi d’Hispània. La romanització de la societat partí dels diferents passats respectius: damunt el fons cartaginès a Eivissa i Formentera, i damunt les velles estructures de la cultura dels talaiots a Mallorca i Menorca. La cristianització sembla que fou intensa a partir dels segles IV i V. Segons una carta d’Aureli Agustí, del 398, hi havia vida monàstica a Cabrera, i és coneguda una carta del bisbe Sever del 417 o el 418 que explica la conversió miraculosa dels jueus de Maó. Han estat descobertes ruïnes de tres basíliques paleocristianes a Mallorca i de cinc a Menorca. Quan es produí la desintegració política de l’Imperi Romà d’Occident, les Balears tingueren un destí diferent de la resta de les terres catalanes, puix que no foren ocupades pels visigots. Es mantingueren imperials fins que, prèvia una efímera incursió devastadora els anys 424-425, foren ocupades pels vàndals, partits del nord d’Àfrica l’any 455. Però, rescatades el 534 per les forces de Belisari, en l’assaig de reconquesta de la Mediterrània occidental per part de l’Imperi Romà d’Orient, es mantingueren dins el domini bizantí, d’una manera més nominal que real, fins a les invasions musulmanes.

El període islàmic (707-1229)

A partir de llur arribada a l’Àfrica del nord, a l’inici del segle VIII, els musulmans començaren les incursions contra les Balears: la primera tingué lloc el 707, abans de la invasió de la península Ibèrica. Davant la repetició d’aquest fet, sembla que els habitants de les Illes, nominalment pertanyents a l’imperi bizantí, demanaren la protecció de Carlemany, el qual probablement els l’atorgà. La desfeta d’un estol musulmà en aigües mallorquines per les naus d’Ermengol, comte d’Empúries, ja dins el segle IX, potser és un testimoniatge d’una eventual protecció emporitana de les Balears, fet tanmateix no comprovat. L’expedició de càstig enviada per ‘Abd al-Raḥmān II (848-849), probablement la més dura del període, conduí a renovar un pacte anterior, no documentat, de tribut a l’emirat omeia, i probablement trencà tota dependència respecte als bizantins. A la fi del decenni següent, els normands saquejaren Mallorca, Menorca i Formentera, i la situació de les Balears, després de tantes devastacions, esdevingué precària; ho testimonia el fet que l’any 898 passaren a dependre eclesiàsticament de la seu de Girona. Aquesta feblesa hagué de facilitar, en temps de l’emir ‘Abd Allāh, llur conquesta pels musulmans (902-903) i llur incorporació a Al-Andalus amb el nom d’Illes Orientals. A la caiguda del califat de Còrdova foren conquerides per Abū-l-Gays ibn Yūsuf al Muwaffaq Muǧāhid de Dénia (1015) i esdevingueren centre de les activitats corsàries d’aquest emir i del seu fill ‘Alī ibn Muǧāhid, alhora que refugi d’intel·lectuals. Formaren part de la taifa de Dénia fins que, en ocasió de la caiguda d’aquesta a les mans dels Banū Hūd de Saragossa, ‘Abd Allāh al-Murtaḍà, llavors valí de les Balears, es declarà independent (entre el 1076 i el 1087) i fundà la taifa de Mallorca. Les activitats corsàries dutes a terme per les naus sarraïnes de les Balears provocaren la croada pisanocatalana (1114-15), que comportà la presa i el saqueig de la vila d’Eivissa i de Palma. Els almoràvits, vinguts a socórrer els musulmans baleàrics i arribats quan les forces catalanes i pisanes ja s’havien retirat, incorporaren l’arxipèlag a llur imperi. L’actuació dels primers governadors almoràvits de les Illes Orientals, amb l’intent de traslladar la capital a l’interior, provocà una rebel·lió dels habitants de l’illa. L’emir almoràvit ‘Alī ibn Yūsuf envià llavors de governador a les Illes el seu fill Muḥammad ibn Ġāniya, fundador de la dinastia dels Banū Ġāniya, la qual, en caure l’imperi almoràvit sota l’empenta dels almohades, que envaïren la península Ibèrica el 1147, mantingué un poder almoràvit independent a les Illes. De fet, les Balears, que assoliren aleshores un gran desenvolupament agrícola, no foren per als Banū Ġāniya sinó una base estratègica i econòmica i un centre de reclutament de forces, car el centre de llur acció política fou a Ifrīqiya —on es mantingueren fins el 1236— i tingué per objectiu l’enderrocament de l’imperi almohade. Durant aquest període, interrompuda la relació comercial de les Balears amb Al-Andalus, els Banū ĠNniya signaren tractats amb algunes potències cristianes de la Mediterrània occidental sense deixar de practicar el cors contra les naus dels països no protegits per aquests tractats: així augmentaren llurs riqueses i mantingueren un poder terrestre i naval efectiu. Tanmateix, l’any 1203, després d’alguns intents fallits, que havien conduït, però, a la presa d’Eivissa i de Menorca, el califa almohade Muḥammad al-Nāṣ'ir envià un estol que derrotà l’emir 'Abd Allāh ibn Isḥāq ibn oāniya, s’apoderà de Mallorca i incorporà l’arxipèlag al seu imperi. Malgrat que, a partir de l’ensulsiada de Las Navas de Tolosa (1212), els valís almohades de les illes restaren desemparats i esdevingueren pràcticament independents, els almohades s’hi mantingueren fins a la conquesta catalana.

De la catalanització a la diversificació de les estructures polítiques (1229-1713)

Amb el regnat de Jaume I de Catalunya-Aragó s’inicià la conquesta catalana de les Balears: Mallorca fou ocupada el 1229, Eivissa el 1235, i Menorca, bé que esdevingué tributària el 1231 ( regne de Menorca), no fou conquerida fins el 1287. La població musulmana abandonà les illes o fou esclavitzada.

Detall de l’Atles català (1375) amb la localització de les Illes Balears. A Palma de Mallorca hi ha representada la bandera pròpia, amb les barres catalanes i el castell de l’Almudaina
© Fototeca.cat
La conquesta havia estat una empresa catalana, i ho fou també el tenor de la repoblació: els estatuts i els privilegis són semblants als de les cartes de poblament del Principat. La carta de poblament de Mallorca fou promulgada per Jaume I el 1230, i el repartiment de l’illa es feu el 1232 segons el Llibre de repartiment de Mallorca. La Carta de Franqueses d’Eivissa fou esmentada pel rei Jaume II de Mallorca el 1299, i la carta de poblament de Menorca, pel mateix monarca l’any 1301. El règim local mallorquí era format, des del 1249, que fou creada la Juraria, per sis jurats designats pels jurats sortints, que representaven la totalitat de l’illa, però des del 1273 la designació fou feta pels prohoms de Palma. L’illa era governada pel Gran i General Consell. En nom del rei era governada pel batlle general del Regne de Mallorca amb funcions administratives, financeres i judicials. N'era lloctinent el veguer, amb funcions judicials i policíaques, i les poblacions eren governades pels batlles i sotsbatlles. L’illa de Menorca adoptà la forma de govern d’universitat general, mentre que els pobles eren representats per les universitats particulars de cada comú. Eivissa i Formentera formaren una sola universitat o comú. L’organització eclesiàstica posterior a la conquesta també presentà característiques pròpies: el bisbat de Mallorca fou erigit ja el 1238 amb jurisdicció sobre Menorca, que tenia paborde i capítol i rendes pròpies, però no constituí una diòcesi separada fins el 1795( bisbat de Menorca); Eivissa i Formentera depengueren, per contrast, de l’arquebisbat de Tarragona fins el 1782, any de la creació del bisbat d’ Eivissa, el qual formà part de la mateixa província eclesiàstica fins que, el 1851, passà a dependre de l’arquebisbat de València. El Regne de Mallorca restà constituït el 21 d’agost de 1262 en regular el rei Jaume I de Catalunya-Aragó la seva successió. El seu fill segon, Jaume, obtenia les illes de Mallorca i d’Eivissa, més les possessions que la corona catalanoaragonesa havia conservat al nord dels Pirineus després del tractat de Corbeil (1258): la senyoria de Montpeller, la baronia d’Omellàs, el vescomtat de Carlat, els comtats de Rosselló i de Cerdanya, amb el Conflent i el Vallespir i Cotlliure. De les Illes Balears, formaren part del regne només Mallorca, Eivissa i Formentera. Menorca fou conquerida per Alfons II de Catalunya-Aragó el 1287, i incorporada al Regne de Mallorca. Les lluites entre els descendents de Jaume I de Catalunya-Aragó afectaren directament les Balears. A la batalla de Llucmajor (1349), Jaume II de Mallorca perdé definitivament el regne, i Pere II de Catalunya-Aragó annexionà les Balears i els comtats de Rosselló i de Cerdanya, “perpètuament i en unió indissoluble”, a Catalunya. Amb la incorporació a la corona catalanoaragonesa fou mantingut el mateix nom de Regne de Mallorca (o de Mallorques) i la mateixa representació reial: el governador com a lloctinent del rei, així com l’organització local de la Juraria. A Mallorca fou establert el Consell de la Ciutat al segle XIV, amb representació dels quatre estaments: militars, ciutadans, mercaders i menestrals. Els municipis forans es formaren entorn de les parròquies, amb quatre jurats i un consell municipal. La cort suprema del govern i de l’administració del regne continuà essent el Gran i General Consell, presidit pel governador, i des del segle XVII, pel virrei. Però aquest consell era pràcticament a mans dels tres estaments principals de Palma, i per això s’originaren les dissensions entre els forans i els ciutadans. Menorca i Eivissa seguiren la tradicional administració en universitats. Situades en un lloc central en les comunicacions de la Mediterrània occidental, en la ruta entre els nuclis comercials o industrials de la riba septentrional —el Principat, Provença, Gènova, Pisa— i els de la riba meridional que rebien els productes de l’oasi del Sàhara —Alger, Tunis—, i així mateix en el camí de l’Atlàntic fins i tot per als comerciants més orientals, com els venecians, les Balears, que no solament havien estat poblades per catalans, sinó que tenien una important minoria jueva, foren un nucli solidíssim de comerç durant la baixa edat mitjana. Els mallorquins, menorquins i eivissencs, de més a més, no solament solcaren la Mediterrània, sinó que sortiren a l’Atlàntic —les Canàries, Portugal, Flandes, Anglaterra— i comerciaren amb els productes mediterranis i nòrdics —espècies, tints i sedes orientals, pells sardes i castellanes, blat, or i esclaus africans, llanes i manufactures angleses i flamenques—, incloent-hi els propis de les Illes, com l’oli, el vi i les figues. Mentre durà la puixança catalana a la Mediterrània, les Balears conegueren un període de gran prosperitat econòmica. Aquest progrés econòmic donà lloc a una considerable expansió demogràfica. La cultura adquirí també un grau extraordinari de desenvolupament, del qual són testimoniatge la gran figura de Ramon Llull i l’escola cartogràfica mallorquina. Les lluites socials es manifestaren a Menorca ja a mitjan segle XIV, i es reproduïren al començament del segle XV; a Mallorca, el 1450 tingué lloc la revolta de Pere Mascaró i de Simó Tort Ballester contra els ciutadans, paral·lelament a la guerra de Catalunya contra Joan II, en la qual Menorca prengué una part activa a favor del govern de la Generalitat catalana, i Maó esdevingué un baluard de resistència fins a la capitulació de Barcelona. El 1521 esclatà a Mallorca la revolta de les Germanies, que hi fou especialment cruenta; hi desembocaren els odis seculars entre els forans i els ciutadans, amb la desfeta total dels primers. Els segle XVI i XVII es caracteritzaren per les contínues incursions dels pirates algerians i turcs: ciutats senceres foren captivades, com Ciutadella el 1558, i encara avui les talaies i torres dels moros assenyalen a tot el litoral balear l’antiga organització d’alerta i defensa. La coneguda descurança dels Àustria hispànics envers els problemes mediterranis, juntament amb llur rígida legislació comercial, provocaren l’isolament de les Balears i llur empobriment.

Els camins divergents (1713-1802)

La Guerra de Successió entre l’arxiduc Carles d’Àustria, reconegut com a rei als Països Catalans (Carles III), i Felip de Borbó (Felip V) tingué greus conseqüències per a les Balears, com per a la resta del país, i comportà una diversificació de l’evolució política de les illes que havia de contribuir a enfondir les diferències entre Menorca, d’una banda, i Mallorca i Eivissa, de l’altra. Menorca, ocupada durant la guerra (1708) per un estol angloholandès, passà a formar part de la corona britànica pel tractat d’Utrecht (1713), la qual situació jurídica es mantingué fins a la pau de Versalles (1783). Des d’un punt de vista militar, però, Menorca estigué ocupada pels anglesos entre el 1708 i el 1802, amb els intervals d’ocupació francesa durant la guerra dels Set Anys (1756-63) i espanyola des del desembarcament de l’expedició francoespanyola del duc de Crillon (1781, completada l’any 1782) a la nova presa de l’illa per Stuart (1798). Durant aquest període Menorca fou l’única part dels Països Catalans que conservà les estructures polítiques pròpies i que mantingué l’ús oficial i públic de la llengua catalana, amb la sola excepció del període 1782-98, en què el comte de Cifuentes, executor de la política del govern espanyol, aplicà a l’illa les mateixes lleis i els mateixos reglaments que a la resta de l’Estat espanyol. Així, Menorca, llevat d’aquest darrer període, no sofrí pràcticament cap altre canvi institucional intern que el trasllat de la capital de l’illa de Ciutadella a Maó (1772). La Menorca britànica, políticament autònoma i estimulada per governadors eficients (sobretot Richard Kane, 1712-36), sofrí una transformació econòmica radical i la racionalització de les explotacions agrícoles i de la ramaderia, el desenvolupament d’una activitat industrial i la llibertat de comerç, que permeté als menorquins d’exercir llurs qualitats mercantils i marineres transportant i venent mercaderies entre l’Orient i l’Occident de la Mediterrània, juntament amb la pràctica del cors durant els períodes de guerra, que sovintejaven, fets que convertiren l’economia menorquina, paralitzada des de l’edat mitjana, en una economia dinàmica que transformà l’illa. Així mateix, les comunicacions interiors milloraren i fou construïda la primera carretera, anomenada camí d’en Kane (actualment camí Vell) (1713-20). Paral·lelament es desenvolupà una burgesia mercantil progressista, oberta a Europa, i el nivell general dels estaments populars s’elevà, alhora que el clericat perdia força. Demogràficament, l’illa passà d’uns 12.000 habitants, estimació de l’any 1700, a uns 32.000 l’any 1800, i foren fundades noves poblacions —Sant Lluís, pels francesos; es Castell (anomenat oficialment, de primer, Georgetown o Vila Jordi, i després Villacarlos), pels anglesos—. L’ús oficial i públic del català, juntament amb l’obertura a Europa, comportaren el desenvolupament d’una literatura de primer rengle dins el món cultural català setcentista, l’aparició d’institucions importants (Societat Maonesa, 1778-85) i l’ús del català no solament en el terreny literari, sinó també en el científic i l’administratiu. Mallorca i Eivissa foren els darrers reductes contra Felip V, però a l’estiu del 1715 capitularen finalment davant l’estol comandat pel general francès D’Asfeld, que calà foc a Xàtiva, i fou instaurat a totes dues illes el despotisme militar borbònic. Com a la resta dels Països Catalans peninsulars, l’organització política autònoma fou aniquilada i, per decret de 28 de novembre de 1715, era creada, sobre el patró de l’audiència barcelonina, feta sobre les americanes, la Reial Audiència de Mallorca, a la qual era de seguida imposat l’ús del castellà (1717): Mallorca i Eivissa havien passat a dependre de la monarquia espanyola borbònica unitària, i el poder civil i militar era detingut, a Mallorca, per un governador i capità general, que presidia l’audiència, i a Eivissa per un governador militar, anomenat després politicomilitar, que presidia un ajuntament, institució que substituí l’antiga universitat. Els intents de recuperar l’autonomia perduda que es produïren més avançat el segle, quan s’havia calmat l’esperit de repressió, com la petició dels diputats de Palma, juntament amb els de Barcelona, València i Saragossa (1760), fracassaren. L’economia de les dues illes romangué, durant la major part del segle, en el mateix estat de prostració precedent: l’agricultura, malgrat les deficiències, era la font principal de la riquesa; la indústria es trobava en un estat total d’abatiment; l’únic comerç consistia en l’exportació d’alguns productes agrícoles, sobretot oli, i la importació d’arròs i espart del País Valencià i de cuirs del Principat. Eivissa tingué en el cors una altra activitat lucrativa, i la indústria de la construcció naval eivissenca fou important des del 1765 fins a mitjan segle XIX (el 1787 el tonatge dels vaixells eivissencs superava el dels mallorquins). Les comunicacions interiors eren molt deficients i dificultaven el transport i el comerç. Tanmateix, la introducció de les idees de la Il·lustració, vigents a tota l’Europa occidental, amb la creació de la Societat Econòmica d’Amics del País (1778) a Palma, i la promoció al novell bisbat eivissenc de Manuel Abad y Lasierra (1783), la creació, sota la seva iniciativa, d’una junta que rebé les atribucions de les societats econòmiques i el nomenament del mallorquí Caietà Soler com a comissionat reial a Eivissa (1789) donaren un considerable impuls a l’agricultura amb la introducció de nous conreus, sobretot dels ametllers, que havien d’esdevenir un dels principals recursos econòmics d’ambdues illes, i de la vinya, bé que no reeixiren plenament en llur intent d’industrialització ni de desenvolupament d’una activitat comercial important, malgrat l’obertura del port de Palma al comerç amb Amèrica (1778). Tanmateix, el breu període de prosperitat dels dos darrers decennis fou interromput amb el trasbals produït per les guerres contra els francesos revolucionaris, els anglesos i, després, contra Napoleó (1808-13), que provocaren un nou col·lapse econòmic, de manera que la situació econòmica de Mallorca i d’Eivissa, al començ del segle XIX, era negativa. El triomf filipista havia comportat el de l’aristocràcia botiflera i, per consegüent, l’esclafament dels pagesos. El relatiu impuls de fi de segle havia estat massa curt perquè hagués sorgit una burgesia poderosa, i la situació social de les dues illes, amb la separació total entre les classes, era estàtica i endarrerida. La diferent situació econòmica i social es reflectí demogràficament: mentre que Menorca en un segle havia doblat amb escreix la seva població, Mallorca en gairebé un segle i mig augmentà poc més d’un 40% (1667: 99.192 h.; 1799: 140.699 h.), i Eivissa i Formentera, secularment deficitàries de població, amb una superfície que és unes sis setenes parts de la menorquina, tenien a la fi del segle XVIII menys de la meitat de la població de Menorca (1797: 15.290 h.). Culturalment, el segle XVIII, amb la imposició del castellà a l’escola (1780) i a tots els nivells oficials, és un període d’intensa castellanització de les classes dominants, com a la resta del país, llevat de Menorca, la qual no afectà, però, els estaments populars. En la literatura en català, abundant tanmateix, predominaren els entremesos, alguns no exempts d’interès, la poesia de tipus popular o satíric i les obres de tema religiós. La universitat literària mallorquina fou un nucli provincià i castellanitzat, sense relació amb els corrents europeus contemporanis.

La represa d’un camí comú (1802-1931)

A partir del 1802, les Balears seguiren novament un camí polític comú, bé que continuaren essent tres unitats administratives fins a la creació de la província baleàrica el 1833. Durant la Guerra del Francès es constituí a Mallorca una Junta Suprema de les Balears, amb elements conservadors als quals després se n'afegiren de liberals. A la junta hi havia dos delegats de Menorca i dos d’Eivissa, testimoniatge de la col·laboració entre totes tres illes, protegides llavors per la flota britànica. La junta trameté a la península Ibèrica diversos cossos expedicionaris que contribuïren a la lluita contra Napoleó. Nombrosos refugiats, sobretot procedents del Principat i del País Valencià, es refugiaren a les Balears, els quals, juntament amb el cors, aportaren beneficis a una part de la població illenca. Tanmateix, l’escassetat d’aliments i de feina provocà la fam entre el poble i fou motiu d’aldarulls (Mallorca, 1808; Menorca, 1810). La constitució de Cadis (1812) tingué una repercussió immediata a les Illes, on els funcionaris i els refugiats tingueren un paper important en la introducció del liberalisme. Al llarg del segle XIX, les alternances en les lluites entre constitucionals i servils, primer, i entre progressistes i moderats, després, es feren sentir a les Balears, on repercutiren també les guerres carlines. Tanmateix, les accions guerreres hi foren curtes: l’alçament liberal d’Inca (1831) i el pronunciament carlista de Manacor (1835), per exemple, foren ràpidament sufocats; el pronunciament carlista del general Ortega (1860) fracassà aviat. La premsa fou un instrument de combat dialèctic, tant la que es publicà en castellà, com la que començà a aparèixer en català (1812: Diari de Buja, anticonstitucional, de Miquel Ferrer; 1820: Setmanari Constitucional, Polític i Mercantil de Mallorca, de Joan Josep Amengual). El moviment obrer aparegué amb la industrialització, a la segona meitat del segle XIX: el 1869 sortí a Palma el primer periòdic obrerista balear, El Obrero; començaren a constituir-se societats obreres (eren vuit el 1874), i vers la fi del segle hom començà a registrar algun intent d’acció obrera (conat de vaga a Mallorca del 1890; primera vaga menorquina el 1903). La Federació d’Obrers de Menorca, que començà essent anarquista, s’adherí a la UGT el 1930. El 1898 Joan Mir i Mir fundà a Maó El Porvenir del Obrero, tribuna de les reivindicacions obreristes menorquines, així com El Obrero Balear (1900-15) ho fou de les mallorquines. Durant la Primera República Espanyola la diputació de les Balears i les quatre diputacions del Principat intentaren, sense èxit, de constituir un estat federal autònom. Vers la fi del segle, el fet que el ressorgiment econòmic havia estat fruit exclusiu de l’esforç autòcton produí entre la burgesia mercantil un tímid moviment autonomista, de tipus conservador, del qual són testimoni la Conversa familiar sobre es Regionalisme, del menorquí Àngel Ruiz i Pablo (Ciutadella 1898), La cuestión regional, de Miquel dels Sants Oliver, i el setmanari regionalista La Veu de Mallorca (1900, 1917-19, 1931), però el moviment no assolí de consolidar-se. Tampoc no ho aconseguiren els intents paral·lels de tipus esquerrà i progressista (Nova Palma, 1898, del grup de Gabriel Alomar). L’intent de Lluís Martí de lligar la política mallorquina al moviment de Solidaritat Catalana (1906) fracassà també. De fet, a les Balears s’imposà el conservadorisme espanyol d’Antoni Maura, i al primer terç del segle XX la política hi tingué un marcat predomini sucursalista. La col·laboració dels grups obrers revolucionaris de les Balears amb els del Principat donà lloc, a la fi del període a la Federació Comunista Catalanobalear, que celebrà el primer congrés pel març del 1931. Mentre que les institucions a Mallorca i a Eivissa no canviaren, a Menorca sofriren una important transformació al començament del segle XIX, bé que es mantingué el règim municipal d’universitats, amb una breu interrupció— l’ajuntament constitucional del 1812—, fins el 1833; aquest any, en ésser constituïda la província de Palma, que comprenia des d’aleshores totes les Balears, es produí la primera unificació administrativa total de les illes que, des de la conquesta cristiana fins aleshores, havien mantingut llur triple personalitat. La creació, l’any 1856, del càrrec de sotsgovernador de Menorca no alterà fonamentalment aquesta unificació. Des d’aleshores els ajuntaments tenen també a totes tres illes les mateixes característiques. El 1912 els menorquins, i després els eivissencs, intentaren inútilment que fossin establerts a les Balears els capítols insulars que acabaven d’ésser-ho a les Canàries. L’economia illenca durant la primera meitat del segle fou precària. El comerç de Menorca, que ja havia sofert una primera davallada entre el 1781 i el 1798, s’enfonsà definitivament a partir del 1802. A Mallorca i Eivissa s’interrompé, amb les guerres, el progrés econòmic que acabaven d’inaugurar, malgrat la gran afluència de refugiats procedents dels ports mediterranis peninsulars i les activitats corsàries. I, acabada la Guerra del Francès, les Illes restaren en una prostració econòmica total, que les males collites agreujaren: les fams se succeïren, a les quals s’afegiren les pestes (1820, 1821-22). La contracció econòmica arribà a Mallorca fins a la fi del tercer decenni del segle, però a Menorca i a Eivissa, les crisis econòmiques i les fams perduraren, amb les emigracions que provocaren (Algèria, Amèrica del Sud), fins a mitjan segle. A partir del 1828 s’anà afermant el comerç entre Palma i les Antilles, la qual cosa, juntament amb la desamortització dels béns eclesiàstics (1835), produí una revolució econòmica que incrementà la producció agrícola (gran augment de l’horta, els ametllers i la vinya), la producció industrial (construccions navals, indústries agrícoles, tèxtils i del calçat) i la instal·lació d’empreses mineres (Binissalem, 1835). Les indústries menorquines del calçat, de l’argenteria, de teixits i de maquinària produïren, a la segona meitat del segle, un procés paral·lel a la Balear Menor. Vers el 1840 començà també un fenomen fonamental: el descobriment internacional del paisatge mallorquí. Eivissa i Formentera, per contra, malgrat el progrés agrícola (ametllers), hagueren de sostenir llur economia, sobretot, amb les salines i la pesca. Les comunicacions interiors i amb l’exterior milloraren notablement (línies de vapor Barcelona-Palma, 1833-38; Eivissa-Palma, 1852; Maó-Barcelona, 1854). El darrer decenni del segle XIX portà una nova crisi econòmica, amb l’enfonsament del mercat francès del vi i la pèrdua de Cuba, de la qual crisi derivaren noves emigracions. Amb el tombant del segle, superada aquesta crisi, prosseguí el progrés agrícola (sobretot dels ametllers a Mallorca i a Eivissa; del regadiu a totes les illes), industrial (indústries del calçat i derivades de l’agricultura i del bestiar, a Mallorca i a Menorca, tèxtils a Mallorca, d’argenteria a Menorca) i miner (carbó a Mallorca, salines a Eivissa). La constitució del Foment del Turisme (Mallorca, 1906) estimulà la primera època turística mallorquina (1925-36). L’evolució econòmica portà una transformació social: la decadència de l’aristocràcia, la pèrdua del poder del clericat regular amb la desamortització, la formació d’una burgesia, sobretot mercantil, la millora de les condicions de la pagesia i la naixença d’un proletariat incipient canviaren durant aquest període el panorama social de les Balears. La demografia seguí de prop la fluctuació econòmica: l’increment més gran es produí a Mallorca, que durant els primers quatre decennis augmentà en uns 30 000 h, entre el 1840 i el 1887 augmentà en uns 78.000 h, tingué una lleugera pèrdua de població durant el darrer decenni i tornà a augmentar, durant els anys 1900-31, uns 40.000 h. Menorca, després d’un augment al començament del segle XIX, a mitjan segle baixà a la xifra aproximada de la fi del segle XVIII; el procés econòmic de la segona meitat del vuit-cents feu pujar la població a uns 42.000 h. (1910), xifra que s’ha mantingut estacionària fins el 1960. La població d’Eivissa i Formentera ascendí, de primer lentament (1834: 18.400 h.), després amb més rapidesa (1860: 23.500 h.); llavors s’estabilitzà a causa de l’emigració, acabà el segle lleugerament per sota els 26.000 h., i novament augmentà a uns 31.500 h. fins el 1930. La cultura tingué un procés evolutiu diferent a les tres illes, fruit de les diferents circumstàncies polítiques, socials, econòmiques i demogràfiques. Menorca, durant la primera meitat del segle XIX, encara duia l’empenta cultural del segle anterior i produí figures de gran relleu. El català fou emprat públicament per les autoritats municipals almenys fins el 1812, i encara a mitjan segle XIX Juli Soler publicà en català literari un tractat d’agricultura. No solament es mantenia la llengua literària, sinó que el concepte d’unitat lingüística amb la resta de les Balears, el Principat i el País Valencià era clara. Així, contrasta l’actitud d’Antoni Febrer i Cardona (1761-1841), que, des de Maó, intentà un apostolat lingüístic a tots els Països Catalans, amb l’intent de la Societat Econòmica d’Amics del País, mallorquina, que, a través del seu secretari Jaume Pujol, expressà el seu desig de contribuir a la desaparició del dialecto mallorquín (1835), bé que aquesta no era la posició de tots els intel·lectuals de l’illa. Tanmateix, a mesura que avançava el segle XIX, amb la decadència de Menorca, que es provincianitzava, Mallorca adquirí un pes específic clarament més gran. El 1829 fou suprimida la multisecular Universitat Literària de Palma, però la fundació de l'Institut Balear (1835), com a agregat del qual fou fundat anys després l’Institut de Maó (1864) —el d’Eivissa ho seria, per etapes, a partir del 1928—, fou un fet decisiu per al futur i important moviment romàntic mallorquí, que participà, ja des del 1859, en els Jocs Florals barcelonins i que donà grans figures a la cultura catalana. Dins aquest moviment hom pot situar revistes com La Palma (1840), la Revista Balear (1871), el Museo Balear (1875), el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (1885) i la Revista de Menorca (1888), erudites i de caràcter minoritari. En canvi, La Ignorància (1879) i La Roqueta (1887) testimonien un desig d’arribar al poble, que reeixí plenament, bé que mancaren de contingut polític. Vers la fi del període (1921) nasqué una entitat que tingué repercussions en la vida cultural i política balear: l’Associació per la Cultura de Mallorca. També aparegué una revista, eclesiàstica i d’una gran qualitat, que perdurà durant els anys immediatament posteriors, La Nostra Terra (1928-36). Al marge de les posicions ideològiques, hom desenvolupava a les Illes una importantíssima tasca gramatical i lexicogràfica: des dels Principis de la lectura menorquina (Maó 1804), d’Antoni Febrer, passant pel Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, primera revista lingüística publicada en català, iniciada per Antoni M. Alcover (1901), fins a l'Ortografia Mallorquina (Palma 1931), del menorquí Francesc de B. Moll, l’aportació de les Balears entre el començament del segle XIX i l’adveniment de la República és importantíssima i molt nodrida.

Després de la proclamació de la Segona República Espanyola

1931-1978

L’any 1931 es produí un fet que, durant un curt període, modificà la situació política a les Balears com a tot l’Estat espanyol: la proclamació de la Segona República, amb l’adveniment al poder de la petita burgesia. Des d’un punt de vista institucional, el canvi preparava el terreny per a unes reivindicacions polítiques col·lectives. I, en efecte, entre els nous polítics la consciència col·lectiva s’anava obrint pas. Una part dinàmica de les noves promocions polítiques s’agrupava al voltant de l’Associació per la Cultura de Mallorca, que englobava gent de totes les tendències: aquesta entitat preparà l’any 1931 un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Mallorca i Eivissa, el qual, de bon principi, comprenia totes les illes; després, però, esdevingut projecte, n’exclogué Menorca (on alguns preferien l’adhesió a l’Estatut del Principat). La guerra de 1936-39 tingué també una evolució diferent a les tres illes: mentre que Mallorca i Eivissa, malgrat el frustrat intent de desembarcament republicà a Portocristo d’agost-setembre del 1936, amb l’ocupació prèvia d’Eivissa durant el mateix període, restaren del costat de l’alçament militar, Menorca estigué durant tota la guerra a mans republicanes. Durant el franquisme, les Balears es mantingueren en l’estructura provincial unitària establerta el 1833, malgrat les noves temptatives fetes, sobretot des de Menorca i Eivissa, per establir capítols insulars semblants als de les illes Canàries. El turisme començà una nova etapa a Mallorca el 1950 i, amb la prosperitat econòmica de l’Europa occidental dels anys 1960-70, la seva importància esdevingué tan gran que transformà totalment l’estructura econòmica i social de l’arxipèlag, en particular a Mallorca, Eivissa i Formentera, i més tardanament i amb menys intensitat, a Menorca. Des d’aquests anys, el turisme constitueix, directament o a través d'activitats associades, la base gairebé exclusiva de l’economia de les illes, amb la construcció i l’hoteleria com a sectors hegemònics, mentre que l’agricultura (amb l’excepció de Menorca), antigament primera font d’ingressos, ha estat progressivament abandonada i la indústria ha romàs pràcticament inexistent. El creixement accelerat del turisme estimulà una immigració intensa des d’altres punts de l’Estat que, sobretot a causa de les circumstàncies polítiques en general no s’integrà ni en la cultura ni en la llengua autòctones. Des del començament dels anys cinquanta, la cultura i la llengua tingueren en el nucli format al voltant del Diccionari Català-Valencià-Balear, encapçalat per Francesc de Borja Moll, l’embrió d’un moviment resistencialista que assolí una notable penetració en els sectors intel·lectuals. Aquest impuls es reflectí en l’aparició de diverses col·leccions (“Les Illes d’Or”, 1934; “Raixa”, 1954, etc.) i publicacions periòdiques (l’etapa en català de Lluc des del 1968, Ponent, 1956; etc.) i, sobretot, amb la creació de l’ Obra Cultural Balear el 1962.

Des del 1978

Amb el restabliment de la democràcia, el 1978 fou instaurat un règim preautonòmic i es crearen un Consell General Interinsular, presidit per Jeroni Albertí (1978-82) i per Francesc Tutzó (1982-83), tres consells insulars (Mallorca, Menorca, i Eivissa i Formentera), constituïts després de les eleccions locals del 3 d’abril de 1979, i la Universitat de Palma (des del 1985 Universitat de les Illes Balears). Al febrer del 1983 fou aprovat l’Estatut d'Autonomia de les Illes Balears i al mes de maig següent se celebraren les primeres eleccions al Parlament, de les quals sortí el primer govern de la comunitat autònoma, presidit per Gabriel Cañellas, d'Alianza Popular (des del 1989, Partido Popular).

En les successives convocatòries del 1987, el 1991 i el 1995, Cañellas i el PP foren reelegits, en la primera per majoria simple i en les dues següents per majoria absoluta, i formaren un govern en coalició amb la centrista Unió Mallorquina (UM) el 1987 i el 1991. Per la seva banda, els consells insulars també estigueren dominats pel PP. Com a principals forces de l’oposició, la federació balear del PSOE (que el 1990 canvià el nom pel de Partit Socialista de les Illes Balears; PSIB) se situà en segon lloc, seguit a distància pel CDS el 1987 i per la coalició Partit Socialista de Mallorca-Nacionalistes de Mallorca el 1991. Al juliol del 1995 Cañellas hagué de dimitir, acusat d’estar implicat en un afer de corrupció.

El succeí en el càrrec l’aleshores president del Parlament Cristòfol Soler, també del PP, el qual semblà iniciar una nova etapa amb la creació d’una Direcció General de Política Lingüística, que trencà així la tradicional inhibició institucional en aquest àmbit, tot i l’aprovació de la llei de normalització el 1986. El 1995 Joan Huguet ocupà la presidència del Parlament. Soler anuncià també canvis en la política urbanística en el que fou, per primera vegada, un cert reconeixement oficial d’alguns aspectes preocupants que havien acompanyat l’explosiu auge turístic (degradació mediambiental, especulació immobiliària, sorgiment de desequilibris socials, etc.).

Els sectors més influents del PP local desaprovaren la gestió de Soler, el qual, pel maig del 1996, fou rellevat en el càrrec per Jaume Matas, més afí a la línia dominant del partit. Aquests anys, també generà un intens debat l’establiment a Mallorca d’un nombrós col·lectiu de ciutadans centreeuropeus, majoritàriament alemanys. El fet que adquirissin grans propietats agràries, el seu poder econòmic, comparativament molt superior al dels naturals del país, i la poca predisposició a relacionar-se amb aquests foren motiu d’inquietud en alguns sectors. Pel setembre del 1996, el Congrés dels Diputats aprovà el canvi de denominació oficial de l’arxipèlag, que adoptà la forma catalana d’Illes Balears.

Matas diluí la política lingüística encetada per Soler, bé que l’any següent equiparà el català amb el castellà en l’educació, i el 1999 feu aprovar una nova llei d’ordenació del territori criticada per l’oposició, que considerava insuficient la limitació de sòl urbanitzable. En les eleccions autonòmiques del maig, el PP perdé la majoria absoluta al Parlament balear. Aquest cop, però, la situació desembocà en una coalició de govern (Pacte de Progrés) de tots els partits de l’anterior oposició (PSIB, UM, PSM i Esquerra Unida-Els Verds i el Pacte Progressista per Eivissa i Formentera), presidida per Francesc Antich, del PSIB.

Per la seva banda, els tres consells insulars també passaren al Pacte de Progrés. Fou elegit president del Parlament Maximilià Morales, d’UM. Antich reforçà la normalització lingüística en l’ensenyament i, en l’àmbit cultural, inicià un acostament a l’ Obra Cultural Balear  i a les institucions catalanes. El 2001 les Balears ingressaren a l’Institut Ramon Llull, organisme creat amb l’objectiu d’impulsar la cultura i la llengua d’àmbit catalanoparlant. Les mesures més polèmiques del nou govern foren, però, les relatives a la protecció del medi ambient, especialment la declaració d’espais naturals protegits i la creació d’un impost (ecotaxa) que grava els turistes.

En les eleccions autonòmiques del maig del 2003 el PP, liderat novament per Jaume Matas, se situà com a força més votada (29 escons). Tot i no assolir la majoria absoluta, l’únic escó de l’Agrupació Independent Popular de Formentera, afí al PP, fou suficient per a superar el Pacte de Progrés. El mes següent, Matas i la líder d’UM negociaren un acord de govern pel qual aquest partit rebé la presidència del Parlament i la del Consell Insular de Mallorca. Matas, per la seva banda, esdevingué president del Govern Balear. Durant aquesta legislatura, el nou govern abolí l’ecotaxa i, davant les protestes de l’oposició, invertí la política lingüística del govern anterior.

En aquest camp, també foren motiu de controvèrsia la decisió de l’Ajuntament de Palma d’afegir una edició en castellà al premi Ciutat de Palma, la retirada de les Balears de l’Institut Ramon Llull al juny del 2004, adduint la unilateralitat de certes mesures impulsades des de la Generalitat de Catalunya (amb la contrapartida de la potenciació de l'Institut d'Estudis Baleàrics, organisme al qual es dotà d’unes atribucions semblants) i la posada en funcionament al març del 2005 d'IB3, un canal públic de televisió balear que seguí el model bilingüe de Canal 9 del País Valencià. D’altra banda, per tal de pal·liar el fort deute de l’Administració, al març del 2005 el govern anuncià l’aplicació d’un impost sobre els carburants a partir del gener del 2006, mesura molt criticada pels empresaris.

Al novembre, el descobriment d’una trama de corrupció urbanística que acabà amb l’empresonament de l’alcalde d’Andratx (del PP) fou motiu d’una dura polèmica entre el govern balear i l’oposició. Al juliol d’aquest any, en sintonia amb el procés desencadenat al conjunt de l’Estat per la reforma de l’Estatut de Catalunya, fou aprovat un nou Estatut d'Autonomia de les Illes Balears amb el vot a favor dels diputats del PP, el PSIB i UM, i el vot en contra del PSM i EU-EV, que justificaren per la no-equiparació de drets lingüístics dels castellanoparlants i els catalanoparlants, i una ampliació de competències i un sistema de finançament considerats insuficients. El nou text estatutari fou aprovat sense modificacions al Congrés (desembre) i al Senat (febrer del 2007), i entrà en vigor al març.

En les eleccions al Parlament celebrades al maig del 2007, el Partit Popular perdé novament, amb 28 escons, la majoria absoluta tot i continuar essent, amb clara diferència, la força més votada. A continuació se situaren el PSIB amb 16 diputats, la coalició PSOE-Eivissa pel Canvi (6), la coalició Bloc per Mallorca, que comprenia el PSM (4), Unió Mallorquina (3) i el Partit Socialista de Menorca-Els Verds i l’Agrupació Independent Popular de Formentera amb un diputat cadascun. Per la impossibilitat de formar majoria amb aquest darrer partit i davant la negativa d’Unió Mallorquina a donar-hi suport, el PP passà a l’oposició arran de la constitució d’un segon govern de composició similar al del Pacte de Progrés del 1999, i del qual Francesc Antich fou elegit president (juny). Per la seva banda, Maria Antònia Munar fou elegida presidenta del Parlament, i Matas renuncià a l’escó de diputat i la presidència del PP i es retirà de la vida política.

Tanmateix, la constitució del govern de coalició no aportà estabilitat política: a més de les diferències entre uns socis ideològicament diversos, l’encausament d’ex-alts càrrecs dels anteriors governs, les investigacions sobre pràctiques corruptes esquitxaren també de ple Unió Mallorquina i, molt especialment, la seva líder Maria Antònia Munar, la qual fou imputada, juntament amb altres membres del seu partit, en dos presumptes casos de prevaricació urbanística. Munar dimití la presidència del Parlament al febrer del 2010, i al març Antich expulsà UM del Govern. Des de la imputació dels seus alts càrrecs, Unió Mallorquina dugué a terme un accidentat procés de renovació, que finalment el portà a dissoldre's i constituir, al febrer de l’any següent, Convergència Democràtica Mallorquina, que el 2013 donà lloc a Proposta per les Illes (el PI). D’aquesta consulta, el PP en sortí reforçat amb la majoria absoluta al Parlament (35 escons), davant la davallada del PSIB (14). La coalició PSM-Iniciativa Verda i Esquerra per Mallorca se situà en tercera posició, amb cinc escons. Esdevingué president d’un govern monocolor del PP Josep Ramon Bauzà.

El nou govern es feu remarcar per una bel·ligerància inèdita contra la llengua autòctona, en contrast amb els anteriors executius populars, que havien observat en aquesta qüestió una actitud contemporitzadora distant de l’hostilitat del PP valencià. Començant per la supressió de la Direcció General de Política Lingüística, Bauzà dictà una sèrie de mesures que disminuïen dràsticament la presència del català a l’Administració i a l’ensenyament. En aquest darrer àmbit, les mesures de Bauzà congriaren en contra les mobilitzacions més multitudinàries a les illes des del 1978, i la vaga de fam d’un activista comportà un ressò notable. Bauzà reduí també dràsticament les emissions de TVC adduint motius econòmics i retirà les Balears de l’Institut Ramon Llull. Dins mateix del PP les tensions per la llengua foren notables, i tingueren la manifestació de més ressò en la sortida del PP balear de l’expresident  Cristòfol Soler. Tot i això, al setembre del 2013 el Govern aprovà el Decret del tractament integrat de les llengües (TIL), que imposava el trilingüisme, mesura que des d’amplis sectors fou interpretada com una marginació en la pràctica del català en l’ensenyament. Finalment, el TIL fou suspès pels tribunals al setembre del 2014, cosa que comportà la substitució de la consellera d’Ensenyament Joana Camps per la portaveu del govern Núria Riera. D’altra banda, la repercussió de la crisi econòmica en amplis sectors de la població i l’impuls del sobiranisme català donaren lloc a l’aparició en l’espai públic d’un cert debat sobre el model de finançament autonòmic i el dèficit fiscal de les illes, preocupacions que cristal·litzaren en la creació de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), encapçalada per Soler, entre altres iniciatives. Paral·lelament continuà el degoteig de casos de corrupció amb els corresponents processos judicials: foren imputats o condemnats càrrecs d’UM i el PP, entre els quals l’expresident Jaume Matas,  l’expresidenta del Parlament Balear Maria Antònia Munar i el president actual d'aquesta institució, Pere Rotger, el qual dimití el càrrec. Cal dir, a més, que Mallorca es convertí en l’epicentre del cas Nóos, un dels escàndols de corrupció de més ressò per la implicació dels ducs de Palma, membres de la Casa Reial Espanyola. En les eleccions al Parlament Balear del 24 de maig de 2015 el PP fou novament la força més votada, tot i que amb un important descens (20). Seguien el PSIB (14), el partit d’esquerres espanyol Podemos (10), la coalició d’esquerra MES format, entre altres, pel Partit Socialista de Mallorca i Esquerra Unida (6), el PI (3), Més per Menorca (3), Ciudadanos (2) i Gent per Formentera/PSIB (1). Francina Armengol, del PSIB, esdevingué el 30 de juny la primera dona a ocupar la presidència del Govern Balear al davant d’un executiu de coalició PSIB-MES amb el suport de Podem. Xelo Huertas, d’aquesta formació, esdevingué nova presidenta del Parlament. Tanmateix, fou destituïda al gener del 2017 en ser implicada en un afer de tràfic d'influències. La substituí en el càrrec al febrer Baltasar Picornell.     

Data de revisió: 
2017-02-14
Llegir més...