Dos dels seus membres foren papes: Alfons de Borja —Calixt III— (1456-58) i Roderic de Borja —Alexandre VI— (1492-1503). Tant l’un com l’altre practicaren generosament el nepotisme: Alexandre VI obtingué per als seus fills diversos títols nobiliaris d’Itàlia, de França i de Catalunya-Aragó.
Les famílies dels papes Calitx III i Alexandre VI de Borja.
El cognom Borja (sovint italianitzat Borgia) apareix vinculat a no pocs cardenals de l’època, a moltíssims bisbes (la mitra de València, particularment, els pertangué del 1429 al 1511) i a un sant, Francesc de Borja i d’Aragó, general dels jesuïtes. El fet de ser un papa estranger en una època convulsa d’Itàlia, en uns moments igualment remoguts dins la cristiandat europea, el nepotisme que practicà, el poder polític i econòmic que atresorava aleshores el pontífex, la utilització dels fills amb finalitats polítiques, i els afers boirosos i els morts al voltant de la cort papal, constitueixen elements, sens dubte, molt llaminers per a la literatura, que alimentà una llegenda negra al voltant d’aquesta família, que esdevingué la més important de l’Europa del tombant del segle XV.
Cal cercar els orígens d’aquesta mala fama en l’hostilitat dels clans eclesiàstics italians, als quals repugnava un papa estranger ("O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!", exclamaven ja en temps de Calixt III), en l’odi dels senyors feudals i de les repúbliques davant les campanyes militars de Cèsar Borja, en l’animositat dels reis de Catalunya-Aragó i de França, que veien en els Borja un obstacle a llurs projectes d’expansió imperial en territori italià, en la reacció puritana d’alguns sectors religiosos (Savonarola). I cal afegir-hi les campanyes posteriors, de protestants i de liberals, en les quals la imatge de la corrupció de la Roma borgiana era un argument històric contra l’Església catòlica.
Arbre genealògic dels Borja ducs de gandia i els prínceps de Squillace
Cal remarcar que, malgrat llur absoluta radicació a Itàlia, els Borja conservaren el català com a llengua familiar fins al començament del segle XVI, i en català és escrita una bona part de la correspondència bescanviada entre ells. L’any 2006 fou creat a València l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, que l’any següent signà un contracte amb el Vaticà pel qual rebia els fons digitalitzats del pontificat de Calixt III i Alexandre VI, format per més de dos milions de cartes, informes i altres textos. El 2014, davant la inhibició de les institucions valencianes a acollir la documentació, l’Institut decidí dipositar-lo a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Altres membres de la família Borja
Tres fills d’Alexandre VI originaren les tres línies principals de la família Borja. La línia dels ducs de Gandia, iniciada per Pere Lluís de Borja, continuà amb el seu germà Joan de Borja. A partir del seu fill, Joan de Borja, tercer duc borgià de Gandia, i del fill d’aquest, Francesc de Borja, quart duc, la línia es dividí en cinc branques, sortides de quatre fills i d’un germà.
Els Borja-Llançol de Romaní.
La primera, continuada per Carles de Borja i de Castro, fill de Francesc, heretà el ducat de Gandia i el marquesat de Llombai i, per enllaç amb una pubilla Centelles, el comtat d’Oliva amb la imposició del cognom i, més tard, els marquesats de Qüirra i Nules i el comtat de Centelles, i, el 1728, els comtats de Ficalho i Mayalde, i el principat de Squillane en extingir-se la línia borgiana dels prínceps de Squillace. El 1749 l’herència i la representació del casal dels Borja passaren als Pimentel, comtes ducs de Benavente.
La segona branca fou fundada per Joan de Borja i de Castro, primer comte de Mayalde i de Ficalho. Incorporà el principat borgià de Squillace, el ducat de Vilafermosa (amb imposició del cognom d’Aragó de Gurrea) i els comtats de Luna i Sástago; s’extingí el 1692, i l’herència fou recollida pels Idiáquez de Butrón, ducs de Ciudad Real.
La tercera branca, iniciada per Àlvar de Borja i de Castro, portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa, i s’extingí el 1713.
La quarta branca fou iniciada per Francesc de Borja i de Castro, el fill natural del qual, Joan, s’establí al virregnat del Perú el 1605; s’extingí el 1809.
La cinquena branca fou fundada per Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, primer marquès de Navarrés, i s’extingí a mitjan segle XVII. La línia dels ducs de Valentinois, fundada per Cèsar Borja, primer duc de Valentinois, s’extingí amb les seves netes. La línia dels prínceps de Squillace, amb el cognom Borja d’Aragó, per raó de matrimoni, es refongué (1644) en la branca dels comtes de Mayalde i Ficalho.
De Joana de Borja i de Borja, germana d’Alexandre VI i muller de Pere Guillem Llançol de Romaní, en sortí una altra línia, amb el cognom Borja-Llançol de Romaní, que foren barons de Vilallonga, Castellnou i Campo-Sobrarbe i comtes d’Anna.
Els Borja a la literatura
Alexandre VI, i encara més els seus fills, Cèsar i Lucrècia, sense oblidar la mare d’ambdós, Vanozza Catanei, han esdevingut tema literari a nivell individual o com a conjunt per a la narrativa, el teatre, la poesia i fins l’òpera i, en els darrers anys, la filmografia.
La història dels Borja ha suggerit una copiosa bibliografia, des del mateix segle XVI fins a l’actualitat, que sovint respon a intencions polèmiques i que gira entorn d’una sèrie d’acusacions que converteixen els Borja en personatges d’una truculència excepcional: simonia —Alexandre VI hauria subornat el conclave, traficat amb butlles i amb indulgències, i hauria venut prelatures i benifets—, pacte amb el dimoni, luxúria —els deu fills coneguts del papa; les bacanals del Vaticà; relacions amoroses de Lucrècia Borja amb els seus germans i amb el pare; pederàstia—, ambició desenfrenada —avarícia d’Alexandre; intent de crear una dinastia papal; aspiracions de Cèsar Borja a dominar tot Itàlia—, assassinats —fratricidis per gelosia política i incestuosa; la canterella, famosa metzina d’ús o d’invenció atribuït en exclusiva als Borja; eliminació calculada de prelats—, entre d’altres.
La presumpta llegenda negra dels Borja és detallada en texts contemporanis d’Alexandre VI. La primera obra al voltant d’aquests personatges que esdevingué, en gran part, origen d’aquesta llegenda borgiana fou el Diarium —Liber notarum— de Johannes Burckard, mestre de cerimònies d’Alexandre VI. A més d’aquest, altres textos també influents en aquest sentit foren la Storia d’Italia de F. Guicciardini, la Carta a Silvio Savelli —anònima—, les Relazione dels ambaixadors de Venècia, la Storie de Francesco Guicciardini, la correspondència de Niccolò Machiavelli, i epigrames de Sannazzaro i Pontano, entre d’altres. Tots ells, a més de documents d’arxiu, semblen confirmar en línies generals aquesta llegenda negra.
Les anècdotes més sinistres han tingut una enorme difusió popular a través dels escriptors més diversos (Tommaso Tommasi, Bandello, Leibniz, Victor Hugo, Alexandre Dumas, Stendhal, Apollinaire, Mereškovskij, Klabund, etc.). També la lírica els ha dedicat alguna atenció, des d’Ariosto a Verlaine, passant pels versos satírics o panegírics adreçats a Alexandre VI. Sense oblidar l’òpera de G. Donizetti, Lucrezia Borgia (1833) i alguns films com els Contes immoraux de W. Borowczyk (1974), per esmentar un títol d’una immensa filmografia.
Segons Marion Hermann-Röttgen, tres són els grans temes que han orientat la tria dels Borja com a tema literari, ara seleccionant un dels membres de la família, ara un altre. En primer lloc, la crítica contra l’Església romana; en aquest cas es tendeix a la demonització d’Alexandre VI, de vegades posada en paral·lel amb la figura de Faust. Entre les obres més destacades que responen a aquest motiu hi ha les de Barbane Barnes (El pacte amb el dimoni, 1607), la tragèdia d’Oskar Panizza (El concili de l’amor, 1894) o el drama romàntic de Swinburne (The Duce of Gandia, 1908).
En segon lloc hi ha el tema de l’heroi polític vinculat als moviments d’unificació nacional italiana; el protagonista n’és Cèsar Borja, i el primer text, no pròpiament literari, que situa el duc del Valentinois al nucli de la qüestió és Il principe de N. Maquiavel; altres obres que prenen aquest motiu són la d’Emma Robinson (Caesar Borgia, 1846) o el drama de Pietro Cossa (I Borgia, 1881).
Finalment, atreuen poderosament l’atenció literària els aspectes eròtics i sexuals de la llegenda. Aquí els papers rellevants són per a Vanozza Catanei, l’amant de Roderic, i, sobretot, per a Lucrècia Borja, que, segons Hermann-Röttgen, serveix als autors per a projectar les pròpies fantasies sexuals. A aquest vessant responen l’obra de Tommaso Tommasi (Gregorio Leti) La vita del Duca Valentino (1655), el drama de V. Hugo Lucrèce Borgia (1833) o la novel·la Angela Borgia de C.F. Meyer (1891).
Hi ha un parell d’apreciacions generals que convé fer: hi ha nombroses obres de frontera imprecisa entre la pretensió històrica i la ficció literària; sovint fa tot l’efecte que els personatges literaris dels Borja han estat utilitzats literàriament, més que no pas per a situar-los com a objecte literari en el seu context, per a tractar aspectes de l’època dels mateixos autors o bé obsessions d’aquests. De característiques ben diferents —encara que no menys mítiques— és la literatura que té com a protagonista Francesc de Borja, el sant de la família, com és el cas de Calderón i el seu El gran duque de Gandía (~ 1650) i molta poesia panegírica, especialment dins les files jesuítiques.
Entre els autors més recents que mantenen els Borja com a tema literari, sense entrar en valoracions estètiques o fidelitats històriques, hom pot esmentar, entre d’altres, E. Cyran (Die Borgia, 1988; Lucrezia Borgia, 1990), M. Vicent (Borja Borgia, 1995), J.F. Mira (Borja papa, 1996), M. Vázquez Montalbán (O César o nada, 1998), M. Puzo (conjuntament amb C. Gino) (The Family, traduïda al català com: Els Borja, 2001) o l’òpera de Carles Santos L’adéu de Lucrècia Borja, amb què s’inaugurà el Teatre Lliure de Montjuïc el 2001.
Simultàniament, els investigadors han treballat per aclarir-ne la veritat: alguns ho han fet amb propòsits vindicadors (B. Leonetti, P. de Roo, O. Ferrara); d’altres han accentuat la nota denigratòria (G. Portigliotti); però hi predominen els autors de criteri fonamentalment objectiu (M. Batllori, M. Bellonci, R. Chabàs, F. Gregorovius, J. Lucas-Dubreton, L. Pastor, J. Rius i Serra, J. Sanchis i Sivera, S. Schüller-Piroli, G. Soranzo, C. Yriarte, etc.).
Bibliografia
- Batllori, M.: Diplomatari Borja. 4 vol. València, Tres i Quatre, 2002-2007.
- Hermann-Röttgen, M.: La familia Borja. Historia de una leyenda. València, Institució Alfons el Magnànim, 1994.
- Hillgarth, J.N.: “La imatge dels Borja fora de la Península Ibèrica i a Europa durant els segles XVI i XVII”, dins L’Europa renaixentista. Simposi sobre els Borja. Gandia, CEIC Alfons el Vell / Tres i Quatre, 1998, p. 331-348.
- Lawe, K.: “La llegenda dels Borja: les fonts contemporànies i la seua funció”, dins L’Europa renaixentista. Simposi sobre els Borja. Gandia, CEIC Alfons el Vell / Tres i Quatre, 1998, p. 63-81.
- Vilallonga, M. (dir.): Burkard, Johannes: Dietari secret. València, Tres i Quatre, 2003.