i Cisjordània | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cisjordània

Regió de l’Àsia occidental situada a l’oest del riu Jordà.
Població: 
2.649.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
5.655 km2

Part integrant de Palestina, el 1948 fou ocupada per Jordània, que en proclamà l’annexió el 1950. Després de la guerra dels Sis Dies (1967) fou, juntament amb Gaza, ocupada per Israel, que li donà l’estatus de territori administrat, integrat per les regions designades a la Bíblia com a Judea i Samaria. Per tal de tenir unes fronteres segures, l’Estat d’Israel hi instal·là nombrosos enclavaments militars, però també, emparat en la ideologia del Gran Israel (Eretz Yisrael) de determinats grups, sobretot religiosos, construí nombrosos assentaments (60.000 colons israelians el 1985) tant en aquest territori com a Gaza. Aquesta política ha suscitat l’oposició de la comunitat internacional, invocant la quarta convenció de Ginebra (1949), que prohibeix el trasllat de població d’un Estat a un territori ocupat. Israel contraargumenta que Cisjordània (i Gaza fins el 2005) no és un territori tècnicament ocupat i que la seva sobirania no és clara, i que la Carta de les Nacions Unides manté els drets d’Israel recollits per la Societat de Nacions del 1922. L’ocupació israeliana s’encarà també amb l’oposició de palestins, un gran nombre dels quals s’establiren a Gaza i a Cisjordània arran de la creació de l’Estat d’Israel. Els territoris ocupats foren escenari freqüent dels enfrontaments armats entre l’OAP i l’exèrcit israelià. Malgrat l’intent de concessió de l’autonomia als territoris ocupats després dels acords de Camp David (1978), la guerra del Líban i la continuació del terrorisme palestí, així com la construcció de nous assentaments impediren que s’apliqués. La revolta palestina culminà amb la primera intifada (1987). L’any següent Jordània renuncià a la sobirania sobre Cisjordània, que cedí a l’OAP. El mateix any aquesta organització proclamà l’Estat de Palestina, declaració de caràcter simbòlic.

Arran de la signatura dels acords de pau entre Israel i l’OAP (1993), que preveien l’establiment d’un autogovern palestí als territoris ocupats (més limitat a Cisjordània que no pas a Gaza i a Jericó), la revolta palestina fou abandonada i Israel aturà els assentaments a Cisjordània. No obstant això, la negativa dels colons jueus i dels grups radicals palestins a acceptar l’acord en dificultà l’aplicació i, especialment, la transferència de poders a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Altres obstacles importants foren els desacords sobre l’estatut de Jerusalem i el retorn dels refugiats. El fràgil acord es trencà en la segona intifada. Els enfrontaments culminaren entre el març i el maig del 2003, quan l’exèrcit Israelià assetjà el quarter general de l’ANP a Ramal·lah, per considerar el president de l’ANP, Yasser Arafat, instigador del terrorisme contra Israel. Per tal d’evitar els atemptats des de Cisjordània, el juny del 2002 el govern israelià començà la construcció d’un mur de 640 km al llarg de la frontera. Obviant la qüestió de la seguretat, el mur fou criticat pels palestins i per part de l’opinió pública internacional, que hi veien un intent de marginació del territori i d’ofegar-lo econòmicament.

Tanmateix, l’any 2003 israelians i palestins subscriviren l’anomenat Full de Ruta, que tenia també el suport dels Estats Units, la Unió Europea i la Lliga Àrab, entre d’altres, la culminació prevista del qual era la creació de dos estats com a solució al conflicte. La retirada i mort d’Arafat (2004) afavorí l’inici efectiu d’un cert autogovern de l’Autoritat Nacional Palestina als territoris ocupats, sota la presidència de Mahmūd ‘Abbās, però la retirada unilateral de Gaza (2005), que comportava eliminar els assentaments fent-ne un territori sota control íntegre palestí, suscità l’interrogant sobre les intencions del govern israelià a Cisjordània, atès que, en principi, només acceptà de demolir-ne menys d’una quarta part. Des del triomf de Hamàs en les eleccions del 2006 i l’expulsió de l’ANP de Gaza l’any següent, el mandat d’aquest organisme i el seu president ‘Abbās se circumscriu de fet a Cisjordània (tot i ser l’únic govern palestí reconegut internacionalment).

Malgrat l’alentiment en la construcció dels assentaments després dels tractats de pau d’Oslo, el creixement de la població de colons israelians ja superava el mig milió a mitjan segona dècada del segle XXI i, paral·lelament, proliferaren assentaments il·legals (prop d’un centenar, enfront els aproximadament 140 qualificats de “legals”). Sota la pressió internacional i, molt especialment, al llarg del mandat de Barack Obama (2009-17), primer president nord-americà a criticar els assentaments com el principal obstacle per a l’anomenada solució de dos estats al conflicte israelianopalestí, que culminaria amb l’existència de dos estats sobirans contigus, els governs israelians declararen algunes moratòries i es procedí a la demolició d’alguns assentaments il·legals. El 2016 el Consell de Seguretat de l’ONU (amb l’aprovació dels Estats Units) declarà que els assentaments violaven la legislació internacional, però poc després de l’elecció de Donald Trump (molt més tolerant respecte a la política israeliana amb els palestins), el govern israelià anuncià la construcció d’un nou assentament després de més de vint anys.

Data de revisió: 
2017-04-25
Llegir més...