i Egipte | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Egipte

Nom oficial deRepública Àrab d’Egipte, Nom oficial deǦumhūrīya Misr al-‘Arabīya (ar)

Estat de l’Àfrica septentrional, al NE del continent africà, que comprèn també la península asiàtica del Sinaí, limitat al N per la mar Mediterrània, al NE per Israel, a l’E per la mar Roja, al S pel Sudan i a l’W per Líbia; la capital és el Caire.
Població: 
83.958.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
995.868 km2

La geografia física

El relleu i la geologia

El sòcol, de roques paleozoiques cristal·lines i metamòrfiques, aflora molt poc i representa un 10% de la superfície total. Al nord apareixen materials calcaris, sedimentats durant la transgressió marina del Cretaci; a l’Oligocè es produí una regressió. L’enfonsament de la mar Roja, la formació de les muntanyes que la voregen i l’aixecament de la península del Sinaí tingueren lloc durant l’orogènesi terciària. Durant el Quaternari fou reblerta d’al·luvions la vall del Nil, sinclinal alpí, i la costa mediterrània, i es formà el delta del Nil, on hi havia un antic golf. Hom hi distingeix quatre regions fisiogràfiques: la vall del Nil, el desert de Líbia, el desert Aràbic i la península del Sinaí.

La Vall dels Reis, jaciment arqueològic que es troba a la vora occidental del Nil
© Corel Professional Photos
La vall del Nil, que del sud al nord travessa tot el territori i el delta, és formada pels al·luvions transportats pel riu; el delta és dividit en diversos braços, els més importants dels quals són els de Damiatta i Rosetta. El desert de Líbia, a l’oest del Nil, constitueix un altiplà l’altitud del qual disminueix cap al nord, dividit per la depressió salina de Qaṭṭāra. El desert Aràbic s’estén entre la vall del Nil i la mar Roja; és constituït per una serralada costanera de materials cristal·lins i metamòrfics, que culmina al Ǧabal Šāib al- Banāt (2.187 m alt.). La península del Sinaí és un horst de forma triangular, més muntanyosa al sud que al nord, on es destaca el pic de Katrīna (2.637 m).

El clima

La situació d’Egipte a la zona desèrtica dona un clima àrid, llevat de la costa nord, on és temperat de tipus mediterrani sec. El total de precipitacions anuals no supera els 250 mm.

El Nil, l’únic riu que drena Egipte
© Corel Professional Photos
El Nil és l’únic riu que drena la regió: la seva vall constitueix l’única àrea de conreu, a més de la part septentrional; les crescudes comencen al mes de juny amb les pluges equatorials, i arriben al màxim al mes de setembre; les minvades comencen al mes d’octubre, i la mínima es dona entre el febrer i el març. L’aridesa del clima limita en gran manera l’existència de vegetació, de caràcter desèrtic, a excepció de la vall del Nil, la costa i els oasis (a la vall del Nil hi ha palmeres, acàcies, etc.).

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

Malgrat que el terreny conreat ocupa una extensió molt reduïda (el 2,5% escàs de la superfície total, però el 44,85% de la poblada), les activitats agrícoles són les predominants després dels serveis (més d’un terç de la població activa). Hi ha dues menes de regatge: per inundació total de les terres (16,2% de la terra conreada), practicada a l’Alt Egipte quan el Nil ateny el cabal màxim, al setembre (hom hi fa principalment cereals d’estiu: arròs, blat de moro, mill), i per canalització, practicada al delta del Nil per mitjà d’una xarxa de canals.

Canal del Nil, sistema de regatge utilitzat a la zona del delta que forma el riu
© Corel Professional Photos
Com que aquests regatges solen permetre dues collites anyals (i fins tres), la superfície conreada al cap de l’any duplica l’àrea de regadiu. Els cereals d’hivern (blat i ordi sobretot) en relació amb els llegums, hortalisses com la ceba o una planta tèxtil que requereix tanta aigua com el lli, constitueixen la primera collita. La segona, d’estiu (anterior, per tant, a les inundables), es basa en cereals d’estiu, canya de sucre i oleaginoses (cotó, cacauets, soia, sèsam). Els principals productes conreats són el cotó i el lli (cinquè productor mundial de fibra). És el primer productor d’Àfrica de cereals (blat, blat de moro, arròs, ordi i mill), productes d’horta i verger (patates, moniatos, llegums tendres i secs, cebes, tomàquets, bananes, pomes, préssecs, peres, raïm i albercocs) i cítrics (desè productor mundial). A més, els regatges egipcis forneixen plantes sucreres (canya i bleda-rave) i oleaginoses (soia, cacauets, sèsam, oliveres), mentre que als oasis (del desert de Líbia) es fan les palmeres de dàtils. La ramaderia es dedica sobretot als bòvids (búfals i bous).

La mineria i la indústria

Els principals recursos minerals són els jaciments petrolífers (Ǧamsa, descobert el 1908, al-Ǧurdaqa, Ra's Ǧārib i d’altres de descoberts més recentment al Sinaí i al golf de Suez) i els de gas natural, fosfats, manganès, sal, ferro i amiant. Els més importants són els hidrocarburs, d’ençà de les descobertes del 1948 i les del Sinaí del 1966.

El Caire, capital de l’estat i primera ciutat industrial del país. En primer terme, la mesquita de Hassan
© Corel Professional Photos
La indústria, en ple procés de desenvolupament, canvia l’estructura econòmica egípcia: abans del 1952 era basada en la transformació dels productes agrícoles (indústria tèxtil, alimentària); d’aleshores ençà, han estat construïdes més d’un miler d’empreses de diversa mena. Hom nacionalitzà també el 90% de les empreses privades. Però la política econòmica egípcia ha canviat gradualment. L’any del tomb fou el 1974, que deixà la porta oberta a les inversions estrangeres. Una part de les indústries ha estat retornada a empreses particulars: però així i tot el sector públic, format per grans empreses, obtingué en 1983-84 els quatre cinquens de la producció industrial. La indústria tèxtil és molt important: cotó (vuitè lloc mundial pels filats), seda (Damiatta i el Caire), llana, jute (segon lloc) i raió. Entre les alimentàries, cal esmentar les de farina, sucre, cervesa, carn, arròs elaborat, olis i margarina. També és important la indústria del tabac, basada en primera matèria importada. La petroquímica té refineries potents, que poden refinar prop de mitja producció. La metal·lúrgia de base, a més de productes siderúrgics, obté alumini i coc, i la de transformació, a més del muntatge de motors, construeix vaixells i receptors de ràdio i televisió. S'han desenvolupat les indústries químiques (àcid sulfúric, sosa càustica, adobs nitrogenats i fosfatats, alcohol etílic, pneumàtics), així com la del ciment i, a una altra escala, la del paper i les arts gràfiques.

Els transports i les comunicacions

La xarxa ferroviària i la de carreteres topen amb la competència de les vies navegables (3.100 km), constituïdes pel riu Nil, molt útil aigües amunt del Caire, però amb poca aigua al delta (car s’evapora en part al pantà d’Aswān), i per una xarxa de canals. El Caire té un aeroport molt important, i el port més notable és a Alexandria.

La xarxa de comunicació més important d’Egipte és constituïda per les vies navegables del Nil
© Corel Professional Photos
El canal de Suez és una via important i els drets per transitar-hi constitueixen (1983) una de les principals fonts d’ingressos egípcia. L’engegada actual de l’economia egípcia s’inicià el 1975, amb la reobertura del canal, després de vuit anys de tancament, durant els quals el trànsit entre l’Orient i l’Atlàntic s’havia desviat pel cap de Bona Esperança. L’aixecament, el 1979, de la prohibició que pesava damunt els vaixells i les mercaderies d’Israel completà la normalització. Ja el 1976 hom en començà una ampliació per a permetre el pas de vaixells de més de 91.000 trb carregats i de 225.000 en llast. El 1981 hom començà la segona ampliació per a permetre el pas de superpetroliers de més de 158.000 trb, a plena càrrega. El transport interior del petroli no es fa pel canal, sinó per un oleoducte paral·lel i per un altre que, sortint també de Suez, arriba al Caire i a Alexandria. El 1980 fou enllestit el primer túnel sota el canal.

El comerç exterior

El comerç exterior és considerablement deficitari. Els productes exportats són arròs, patates, sucre i fruita, a més del petroli i derivats i del cotó. Importa més de la meitat dels aliments: en primer lloc, blat (tercer importador mundial), del qual Egipte ha esdevingut el primer consumidor per habitant (180 kg l’any), i en segon lloc, oli. El 1982 els aliments s’endugueren el 32,3% de les importacions. Els principals compradors són Itàlia, amb gairebé una quarta part de les exportacions, i França. Entre els venedors, els principals són França, els EUA, Alemanya i Itàlia. La balança corrent resulta poc negativa, malgrat l’enorme dèficit comercial, gràcies a les remissions dels dos milions, aproximadament, de treballadors egipcis emigrats i al turisme, una altra de les fonts d’ingressos importants egípcia, afectat, però, per la situació inestable de l’Orient Mitjà.

L’economia

El PNB per habitant cresqué una mitjana del 2,9% anual durant els anys seixanta, quan el PNB total ho feia el 4,3%; en el període 1970-82 el PNB cresqué, anualment, el 8,4% , i el PNB per habitant, el 4,2%. Malgrat aquest ritme accelerat, el nivell egipci de renda és per sota la mitjana africana (1982); és el més alt de la conca del Nil, però el més baix de la Mediterrània. A fi de posar-hi remei, el pla quadriennal 1982/83-1986/87 pretenia de modificar l’estructura productiva i aconseguir un creixement global del 34,5%, al qual correspondria un creixement anual del 7,7%. El principal problema econòmic de l’Egipte actual, derivat només en part de l’increment de població, consisteix en l’increment del consum interior, que entre el 1976 (que començà l’exportació de petroli) i el 1984 no baixà del 12% anual, amb risc d’absorbir tota la producció.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

La població egípcia, predominantment camperola, és formada per beduïns o nòmades, per àrabs i turcs. Les àrees habitades són molt petites (35.577 km2), amb una forta densitat que a la vall i al delta del Nil pot atènyer més de 1.000 h/km2.

Dona egípcia
© Corel Professional Photos
La població ha anat en augment gràcies a l’elevada taxa de natalitat (37‰) i a la disminució de la mortalitat (10,4‰), i representa un creixement del 2,7% anual  (1975-81), tot i la forta emigració que es dirigeix a Líbia i als estats del golf Pèrsic. La població urbana no arriba a la meitat de la total, la majoria de la qual s’agrupa en 18 ciutats que superen els 100.000 h (tres ultrapassen el milió: el Caire, Alexandria i Gizeh). La llengua oficial és l’àrab. El 93% de la població és musulmana, principalment de la secta sunnita, el 5%, copta, una minoria de la qual és catòlica, i la resta són cristians reformats. L’islam és la religió oficial.

L’ensenyament

L’ensenyament, dividit en primari i secundari i tècnic, és obligatori de sis a dotze anys; això no obstant, hom calcula que l’assistència a l’escola primària és del 78%. Hi ha 13 universitats.

El govern i l’Administració

República de tipus presidencial, d’acord amb la Constitució del 1971 (diverses vegades esmenada), el president, nomenat per l’assemblea popular i confirmat per plebiscit per a un període de sis anys, té el poder executiu. El poder legislatiu pertany a l’assemblea popular, unicameral, la qual és formada per 448 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys (el president de la república pot designar deu membres addicionals). Els principals partits polítics són el Partit Nacional Democràtic, fundat el 1978 per Anwar al-Sadat, de caràcter progovernamental, i el Nou Wafd, fundat originàriament el 1919, de caràcter conservador. Egipte és membre de l’ONU, de l’OUA i de la Lliga Àrab.

La història

L’Egipte faraònic

Les tres grans piràmides: Kheops, Kefren i Micerí
© Corel Professional Photos
Com en el cas de Mesopotàmia i, en general, de l’Orient Antic, la historiografia de l’Egipte faraònic ha d’afrontar greus problemes a causa d’una sèrie de factors: gran antiguitat del procés històric, imprecisió cronològica per manca de documents adients, migradesa de les fonts escrites, la qual cosa obliga sovint a recórrer a textos no estrictament històrics, com els literaris, i, finalment, desequilibri de les fonts, que afecta no solament a determinada època, sinó també a un camp concret o a tota una regió. Des d’un punt de vista cronològic, les fonts principals són els extractes de l’obra de Manetho, sacerdot d’època ptolemaica, la Pedra de Palerm, de la dinastia V, la llista reial de Karnak, de la XVIII, les d’Abidos i Sakkara, de la XIX, i, sobretot, el Cànon dels Reis de Torí, del regnat de Ramsès II. Per períodes, l’Època Arcaica és molt pobra en fonts escrites, com també ho són les dues primeres dinasties (III i IV) del Regne Antic. Cap a la fi de la dinastia V, comencen a tenir interès les privades. La situació millora a partir de la dinastia VI, que ha lliurat algunes autobiografies cabdals de particulars. En el cas del Primer Període Intermedi, la situació pel que fa a les fonts reials és pitjor encara que en el Regne Antic, mentre que les privades, representades per les inscripcions dels nomarques, o governadors de província, són importants, però escadusseres i fragmentàries.

Nefertiti, bust que representa la que fou esposa d’Akhenaton, faraó de la dinastia XVIII (1379-1362 aC) (Museu de Berlín)
© Corel Professional Photos
El Regne Mitjà és molt més ben documentat, encara que les fonts reials són força limitades, en contra de les privades (textos de nomarques i cortesans), complementades per una sèrie d’obres literàries. Pel que fa al Segon Període Intermedi, l’absència de documents en l’una i en l’altra categoria és proverbial. Amb el Regne Nou hom entra en el període més ric de la historiografia egípcia: mentre en la dinastia XVIII es dona un equilibri entre les fonts reials i les privades, en la XIX i XX predominen les reials i una sèrie de documents jurídics, econòmics, epistologràfics, etc. El Tercer Període Intermedi i la Baixa Època, finalment, tornen a ésser molt pobres en aquest camp (a partir d’aquesta darrera, són importants els autors clàssics). La prehistòria (des d’abans del 12000 al 3100 aC) és ben representada en sòl egipci. El Paleolític (fins el 8000 aC) presenta un desenvolupament semblant al de l’Europa occidental. D’ací, un Paleolític inferior amb indústries lítiques similars a l’Abbevil·lià i l’Acheulià, un Paleolític mitjà amb un Leval·loisià abundant i un Paleolític superior que comprèn l’Epileval·loisià i l’Aterià del nord d’Àfrica. A partir del 8000 aC, hom entra en el Mesolític, caracteritzat per la fabricació d’instruments lítics de petites dimensions (microlitisme). Durant el Neolític cuprolític (4500-3500 aC), Egipte fou poblat definitivament i s’hi inicià el sedentarisme. Els jaciments d’Al-Badāri, Dayr Tāsā, Naqāda I i el Faium A han lliurat un material lític important (apareix la destral polida), ceràmica (no documentada abans), teixits (ara per primer cop) i el pla dels seus poblats fortificats.

En el decurs del període predinàstic (3500-3100 aC), es desenvolupà el treball del coure i el de la fusta. Hom en coneix tres fases culturals: el Faium B, Ma'adi i Naqāda II, obra aquesta última d’estrangers, potser semítics, que exerciren una forta influència en el país. A la fi del període apareixen ja documentats dos regnes: el del Baix Egipte, amb seu a Pe (Buto), sota la protecció de la deessa serp Edjo (el seu rei portava el títol de biti i emprava la corona vermella), i el de l’Alt Egipte, amb la capital a Nekhen, que tenia per patrona la deessa voltor Nekhebet (el títol del seu sobirà era el de nesut i ostentava la corona blanca). Cadascun dels regnes era dividit en una sèrie de nomoí o províncies, organització administrativa que es mantingué al llarg de la història faraònica. A partir de la unificació del país, s’unificaren també tots dos títols (nesut-biti: ‘rei de l’Alt i el Baix Egipte’) i totes dues corones en l’anomenada pšent, i ambdues deesses entraren a formar part del protocol reial, bé que la distinció entre l’Alt i el Baix Egipte perdurà fins a la fi de la història egípcia. Hom coneix dos sobirans d’aquesta època: Ka i el rei Escorpí, que intentà, sembla, d’unificar el país.

Representació de Tutankamon, faraó de la dinastia XVIII (1361-1352 aC) (Museu del Caire)
© Corel Professional Photos
Amb aquesta unió s’inicia la història egípcia. El seu autor fou Menes, fundador de l'Època Arcaica (3100-2686 aC), que comprèn les dinasties I i II, amb seu a Memfis. Es tracta bàsicament d’un període d’iniciació en què comencen a formar-se algunes de les característiques del món faraònic (adopció de determinades convencions artístiques, gestació del panteó, etc.). Altres realitzacions (escriptura, enterrament sati, etc.), influïdes, sembla, pel món sumeri, són majoritàriament pròpies només d’aquesta època. Escassa és, d’altra banda, la informació sobre l’economia i la política exterior, ja que les fonts són molt migrades, fins al punt que cal recórrer a la famosa paleta de Narmer (identificat generalment amb Menes) per explicar la unificació d’Egipte. Sobirans importants de la dinastia I (3100-2890 aC) foren també Aha, Djer i Den. Més pobres són encara les dades sobre la dinastia II (~2890-2686 aC), en la qual destaquen faraons importants, com ara Peribsen (en el seu regnat es produí una revolució religiosa o bé una escissió del país), Khasekhem i Khasekhemui, idèntic, potser, a l’anterior, que patrocinà una sèrie d’avenços artístics i tècnics. Si l’Època Arcaica fou una fase d’iniciació, el Regne Antic (~2686-2181 aC), que comprèn les dinasties III-VI, constitueix el període de formació per excel·lència tant pel que fa a l’escriptura (la hieràtica apareix ara per primer cop) com pel que fa a l’art (naixement de la piràmide i de l’hipogeu; grans progressos en l’escultura i el relleu), a la religió (el panteó es troba totalment format a la fi del període), a l’administració, etc. També fou innovador en altres camps, especialment en el dels usos funeraris (Textos de les Piràmides, momificació). Un procés complex recolzat en una economia rica que contrasta amb la timidesa de la seva política exterior, sobretot en el cas d’Àsia. En conjunt, doncs, el Regne Antic fou una de les fases més interessants de la història faraònica, juntament amb el Regne Mitjà i el Nou. De la capital del país, Memfis, poc en resta; no és així, en canvi, pel que fa a les diverses àrees de la necròpoli memfita on foren enterrats els seus sobirans: Sakkara (necròpoli de les dinasties III, IV i VI), Gizeh (IV), Abū Sīr (V), Zāwiyat al-Aryan (III) i Abū Ruwayš (IV). La dinastia III (2686-2613 aC) té com a faraó més destacat Djoser I, per a qui Imhotep, el seu visir, construí la piràmide escalonada de Sakkara. La dinastia IV (~2613-2498 aC) es distingí amb quatre sobirans importants: Snefrú, que alçà sembla, tres piràmides, i Kheops, Kefren i Micerí, autors de les de Gizeh. La dinastia V (~2494-2345 aC) presenta unes característiques molt particulars a causa del predomini del culte solar d’Heliòpolis, el qual es traduí, en el pla arquitectònic, en una sèrie d’impressionants temples solars. L’art, especialment el relleu, arribà al seu cim, bé que les piràmides són molt més modestes que les de la dinastia IV, la qual cosa indica, segurament, unes condicions econòmiques menys favorables. Destaquen entre els seus sobirans, Sahuré, Neferirkara-Kakai, Niuserre (temple solar d’Abū Ǧirāb), Djedkara Isesi i Unas (aparició dels famosos Textos de les Piràmides).

A partir de la dinastia VI (~2345-2181 aC), el Regne Antic entrà en decadència política (augment del poder dels nomarques, o governadors de província) i econòmica. És, en canvi, la dinastia més ben documentada del període, la qual cosa permet de seguir-ne la política exterior, bastant activa. Sobirans importants foren Pepi I, Merenre Antiemsaf I i Pepi II, el llarg regnat del qual (94 anys), el més dilatat de la història faraònica, agreujà la decadència de la dinastia. No és rar, doncs, que el Regne Antic donés pas al Primer Període Intermedi (2181-2040 aC). Integrat per les dinasties VII-X i part de l’XI, és concebut com l’època feudal a causa de la degradació de la institució reial i del gran poder dels nomarques. D’ací una política exterior inexistent, fragmentació del país en petites unitats, inseguretat ciutadana, guerres intestines i, sobretot, pobresa, tant econòmica com artística. A diferència, però, del Segon i el Tercer Període Intermedi, hi hagué una sèrie d’aportacions en el terreny literari, lingüístic (formació de l’egipci mitjà) i religiós (democratització dels usos funeraris). De les dinasties VII (2181-2173 aC) i VIII (2173-2160 aC), amb seu a Memfis, hom no sap pràcticament res. Cal recórrer, de fet, a un text literari (Admonicions d’un savi egipci) per adonar-se de la difícil situació del país a causa, sembla, d’una revolta popular. El governador del nomós XX de l’Alt Egipte, Khety I, s’aprofità d’aquest estat de coses i es proclamà rei a Heracleòpolis i fundà la dinastia IX (2160-2130 aC). La rebel·lió, però, de Mentuhotep I, governador de Tebes, posà fi a la casa regnant. Es formaren, aleshores, dues dinasties en part contemporànies: la X (2130-2040 aC), heracleopolitana, i l’XI (2133-1991 aC), tebana. La lluita entre ambdues conegué diverses fases: durant el govern d’Inyotef II (2117-2069 aC), els tebans derrotaren Khety III d’Heracleòpolis i passaren a controlar els deu nomoí o províncies més meridionals. Poc després, fou signada una pau que només fou trencada en època de Mentuhotep II de Tebes, quan Abidos es rebel·là en favor d’Heracleòpolis. Mentuhotep II emprengué aleshores una llarga guerra (2047-2040 aC) que conclogué amb la derrota de Merikare d’Heracleòpolis i la reunificació d’Egipte.

Començà aleshores el Regne Mitjà (2040-1786 aC), integrat per part de la dinastia XI i la XII, que constitueix un dels períodes més brillants de l’Egipte antic. En el pla polític, bé que subsistiren els nomarques, cessaren els bàndols i s’imposà de nou la monarquia, que, mitjançant una sèrie de faraons competents, inicià una expansió cap a Núbia i exercí certa influència sobre Palestina. Paral·lelament, hom reorganitzà l’administració i millorà l’economia, com mostra clarament l’art del període, un dels millors de l’Egipte faraònic. De la dinastia XI, destaca Mentuhotep II. Els seus successors, Mentuhotep III i Mentuhotep IV, no estigueren a la seva altura, especialment aquest darrer, que fou destronat, sembla, pel seu visir Ammenemes I. Capdavanter de la dinastia XII, associà al tron el seu primogènit, Sesostris I, amb la qual cosa instituí una pràctica política (l’anomenada corregència) que, encara que documentada ja a la dinastia VI, fou portada a terme de forma sistemàtica per la XII. Ni el regnat d'Ammenemes II ni el de Sesostris II no foren rellevants, bé que en el d’aquest darrer començà, sembla, l’explotació del Faium. Amb Sesostris III, en canvi, la projecció exterior de la dinastia arribà al seu cim (en el pla interior, hom li atribueix la supressió dels nomarques).

Mapa de l’Egipte antic
© fototeca.cat
El regnat del seu successor, Ammenemes III, marca, per contra, l’apogeu econòmic de la casa regnant (explotació del Faium, aprofitament intensiu de mines i pedreres, etc.). El dinamisme de la dinastia XII, una de les millors de l’Egipte faraònic, contrasta fortament amb l’extrema pobresa del Segon Període Intermedi (1786-1567 aC), que comprèn les dinasties XIII (1786-1633 aC) i XIV (1786-1603 aC), coetànies i autòctones, la XV (1674-1567 aC) i la XVI (1684-1567 aC), hikses ambdues i contemporànies de la XVII (1650-1567 aC), nacional. Fou una època de clara regressió en tots els terrenys: el seu caràcter bel·licós és palès, i la fragmentació territorial en fou la regla (el país estigué dividit entre hikses i egipcis), de la qual cosa es derivà inseguretat ciutadana i pobresa econòmica, com evidencia la manca de monuments rellevants i la poca qualitat de les realitzacions artístiques i literàries. Així mateix, la política exterior fou inexistent (Núbia caigué en poder del principat de Kuš). La dinastia XIII fou un quant temps la fidel hereva de la XII, però a partir de 1720 aC entrà en una ràpida decadència. Paral·lelament, hi hagué la XIV, amb seu a Xois (delta occidental), molt mal documentada. La fi d’ambdues fou obra dels hikses, la victòria dels quals (el 1720 prengueren Avaris, llur futura capital, i el 1674 Memfis) es degué, en part, a l’ús del carro de guerra tirat per cavalls. La dinastia XV tingué un nomarca important, Apopis I, respectat fins i tot a Tebes. Els darrers anys del seu regnat va haver de fer front, però, als capitostos tebans de la dinastia XVII, de primer a Seqenenre Tao II i després a Kamose, el qual inicià la guerra d’alliberament nacional i li prengué l’Egipte Mitjà. La dinastia XVI marca la fi dels hikses, ja que el seu darrer rei, Apopis III, fou derrotat de forma definitiva per Amosis.

Amb aquest sobirà, s’inicià el Regne Nou (1567-1080 aC), que comprèn les dinasties XVIII (1567-1320 aC), XIX (1320-1200 aC) i XX (1200-1085 aC), ben diferenciades, especialment les dues darreres (període ramèssida) respecte a la primera. Mentre la XVIII creà, en efecte, el domini egipci a Síria i Palestina i l’estengué a Núbia, on sobrepassà la quarta cascada del Nil, durant la XIX i XX es produí un clar retrocés en política exterior, tret dels regnats de Sethi I, Ramsès II i Merenptah (dinastia XIX) i Ramsès III (dinastia XX). En el pla interior, la dinastia XVIII assolí el sostre econòmic del Regne Nou i el cim artístic, almenys en alguns camps, de la història faraònica; el període ramèssida (anomenat així perquè la majoria dels so

Egipte La vall de Tebes
© Fototeca.cat
birans portaren el nom de Ramsès) es caracteritza, en canvi, per la migradesa de mitjans i per la matusseria del seu art. Durant la dinastia XVIII, finalment, Tebes esdevingué la capital d’Egipte, condició que conservà en la XIX i XX, bé que aleshores el faraó residia generalment a la seva residència del delta, i el clericat d’Amon adquirí un gran poder i esdevingué un estat dins l’estat en època ramèssida. De la dinastia XVIII es destaquen alguns sobirans importants, com Tuthmosis I, que arribà fins a l’Eufrates; Hatšepsut, una de les quatre dones que exercí la magistratura suprema, i Tuthmosis III exemple pregon del monarca expansionista. En disset campanyes, conquerí Síria-Palestina i arribà, pel sud, fins més amunt de la quarta cascada del Nil. Importants foren també Amenofis III, el regnat del qual marca el cim de la dinastia en el terreny econòmic i artístic i els inicis també de la seva decadència en el pla exterior, que s’accentuà a partir de l’època d'Akhenaton, decadència frenada, en part, per Sethi I, el monarca més interessant de la dinastia XIX. Menys èxit tingué Ramsès II, que després de la seva semiderrota a Kadeš (1300 aC), signà un tractat amb el sobirà hitita Hattušiliš III. El seu fill Merenptah atacà Palestina (estela d’Israel) i repel·lí l’atac dels libis i de cinc pobles de la mar. Tots tornaren a ésser derrotats per Ramsès III, el sobirà més rellevant de la dinastia XX. A l’interior introduí algunes reformes administratives i militars, però augmentà encara més les riqueses del clericat d’Amon (papir Harris I). 

Un cop mort, Egipte inicià una davallada definitiva: el clericat d’Amon s’imposà al faraó, la situació econòmica s’agreujà progressivament, com ho prova el saqueig sistemàtic de la necròpoli tebana (papirs Abbott, Leopold II, etc., dels regnats de Ramsès IX i XI) i es perderen les darreres possessions asiàtiques i les núbies. La situació empitjorà encara més durant el Tercer Període Intermedi (1085-656 aC), que comprèn les dinasties XXI-XXV. Com els dos anteriors, fou una època de pobresa econòmica i artística, d’una política exterior gairebé inexistent, de decadència del poder reial i de fragmentació territorial (la típica dualitat entre l’Alt i el Baix Egipte apareix encara més marcada, amb un clar predomini, ara, del segon sobre el primer). Més notable és la preponderància de l’element estranger (dinasties XXII i XXIII, líbies; XXV, cuixítica o etiòpica) respecte a l’autòcton (dinasties XXI i XXIV). Al començament de la XXI (1085-945 aC), Egipte s’escindí de nou: al nord, Smendes inicià la línia del reis legítims, amb seu a Tanis, mentre que al sud governà Herihor, capdavanter de l’anomenada dinastia dels summes sacerdots d’Amon, a Tebes. Al terme de la casa regnant, els libis, que, malgrat llurs derrotes, havien continuat infiltrant-se a Egipte, prengueren el poder. Es formà aleshores la dinastia XXII (945-730 aC), amb seu a Bubastis (delta), el sobirà més important de la qual fou Šešong I. A l’interior la situació era de fragmentació del país, que anà agreujant-se al llarg de la dinastia (cap al 817, potser, es formà la XXIII, amb seu a Tanis). Ambdues desaparegueren arran de l’expedició de Py o Piankhy, sobirà de Kuš, el qual, després de conquerir Egipte (730 aC), es retirà al seu país. Això permeté a Tefnakht, que juntament amb Bocchoris formà la dinastia XXIV (720-715 aC), d’imposar la seva autoritat al delta. Aquesta situació durà poc, perquè els cuixites, aquest cop per obra de Šabako, sotmeteren de nou Egipte i hi establiren la dinastia XXV (716-656 aC). En el seu decurs, els assiris envaïren el país: en època de Taharka, ocuparen Memfis (671 i 666) i en la del seu successor, Tanwetamani, Assurbanipal saquejà Tebes. La dominació assíria fou, però, molt breu, car Psammètic I aconseguí d’expulsar-los amb l’ajut dels grecs. Aquest sobirà inicià la dinastia XXVI (664-525 aC), amb seu a Sais. Constitueix una mena de parèntesi entre la fase precedent (Tercer Període Intermedi) i la següent (Baixa Època). La situació econòmica millorà, si es té en compte la reactivació de la política exterior, tant a Àsia (victòria de Nekao II sobre Josies, rei de Judà, a Megiddo) com a Núbia (presa de Napata per Psammètic II, 593 aC). Així mateix, l’art de l’època és de bona factura. D’altra banda, la preponderància de l’element grec en l’estament militar i en el comercial creà fortes tensions, ben controlades, però, per Psammètic I, Nekao II i Psammètic II, els sobirans més rellevants de la dinastia. Després d’Apries, sota el qual es constituí, potser, la colònia jueva d'Elefantina, i d’Amasis, que concentrà el comerç grec a Naukratis, la casa regnant arribà a la seva fi en època de Psammètic III, derrotat a Pelusium pels perses.

Amb la Baixa Època (525-332 aC), s’escola la darrera etapa de l’Egipte faraònic. Comprèn les dinasties XXVII, persa, XXVIII, XXIX i XXX, autòctones, i XXXI, novament persa. La situació fou bàsicament la mateixa que havia conegut el país des de la fi del període ramèssida, tret del breu parèntesi de la dinastia XXVI. La conquesta d’Egipte per Cambises significà l’inici de la “primera dominació persa” o dinastia XXVII (525-404 aC), que es caracteritzà per la realització d’importants obres públiques (conclusió, per Darios I, del canal del Nil a la mar Roja) i per una sèrie de revoltes de caràcter nacionalista (regnats de Darios I i Artaxerxes I), en l’última de les quals (del 410 al 404) els egipcis expulsaren els perses. L’autor d’aquesta victòria, Amirteo, és l’únic sobirà de la dinastia XXVIII (404-399 aC). Les dues següents, la XXIX (399-380 aC) i la XXX (380-343 aC), adoptaren una política antipersa i progrega. Però, malgrat la resistència que oposà Nectanebo I a Artaxerxes II i la campanya asiàtica de Teos (ambdós de la dinastia XXX), el seu darrer faraó, Nectanebo II, hagué de cedir el delta a Artaxerxes III. S'inicià aleshores la “segona dominació persa” o dinastia XXXI (343-332 aC), la qual arribà al seu terme després de la victòria d’Alexandre el Gran sobre Darios III a Issos (333 aC). L’any següent, el gran conqueridor entrà a Egipte i fundà Alexandria.

L’Egipte ptolemaic

Els grecs, que, a partir de la dinastia XXVI, s’havien convertit en un dels elements més actius de la població egípcia, esdevingueren preponderants. El fundador de la casa regnant fou Ptolemeu I, al qual tocà Egipte en el repartiment que seguí la mort d’Alexandre (323 aC). Després d’ell, se succeïren quinze reis dits tots ells Ptolemeu. A partir de la derrota d’Àccium, Egipte esdevingué una província romana. Els costums i les idees eren típicament faraònics (divinitat del monarca, matrimoni entre familiars, corregència de pare i fill, centralització de l’estat, ús de la llengua egípcia i els models constructius egipcis), però la seva cultura fou fonamentalment grega (basada a Alexandria) i l’administració estigué en poder dels grecs. El dirigisme a ultrança, la pèssima situació econòmica i l’espoliació dels camperols provocaren freqüents revoltes. Això, juntament amb les lluites dinàstiques, la venalitat dels funcionaris i la intervenció de Roma, fou causa de la seva ruïna.

L’Egipte romà i bizantí

Incorporat a l’imperi Romà per Octavi August (30 aC), Egipte fou convertit en el graner de l’Imperi. Els romans introduïren pocs canvis en l’administració, però en el camp econòmic recuperaren moltes propietats que havien estat patrimoni reial dels Ptolemeus. Els camperols continuaren retirant-se a les regions desèrtiques per formar bandes rebels, i l’antisemitisme, del qual ja hi havia hagut brots en el regnat de Ptolemeu XI, provocà les revoltes jueves dels anys 66 dC i 117 dC. Al segle III la població parlava ja copte. D’aquest segle data també la difusió del cristianisme a Egipte.

A partir de la divisió de l’imperi Romà (395 dC), Egipte formà part de l’imperi d’Orient. És el període que florí la literatura i l’art copte com a reacció contra la civilització grega i que esclatà una dura lluita entre els monofisites i els ortodoxos. Arran del concili de Calcedònia, que condemnà la doctrina monofisita, els sobirans bizantins intentaren d’aplicar llurs disposicions, i s’iniciaren una sèrie de persecucions i revoltes que crearen una atmosfera antibizantina, fins al punt que, quan els sassànides ocuparen Alexandria el 618 o el 619, la població se'ls mostrà favorable. Heracli recuperà Egipte (629), però els seus edictes sobre el monotelisme agreujaren encara més el ressentiment de les masses contra els bizantins, la qual cosa facilità la conquesta àrab. Durant aquest període, a partir del segle IV, Egipte es convertí en el bressol del monaquisme cristià, i la importància dels seus monestirs pesà, des l’aleshores, damunt tota la tradició cristiana. Es destaquen els monestirs de la regió de Tebes, a l’Alt Egipte, els de Sant Antoni i Sant Pau, vora la mar Roja, i, sobretot, els del Wâdi al-Natrûn, a la regió del delta. Entre les figures monàstiques més importants sobresurten sant Antoni Abat, sant Pacomi, sant Macari i Evagri Pòntic.

De la islamització (segle VII) a la campanya napoleònica (1798-1801)

Egipte Vista del Caire amb la mesquita del soldà Hassan en primer terme
© Fototeca.cat
Egipte passà a formar part de l’incipient imperi islàmic amb l’expedició que hi feu ‘Amr ibn al-'Āṣ en temps del califa Omar. ‘Amr ocupà Alexandria (642) i fundà la fortalesa d’Al-Fusṭāṭ, al costat de la qual s’alçà en l’època fatimita la ciutat del Caire. Els musulmans mantingueren, regides per funcionaris coptes, les antigues institucions bizantines, àdhuc el culte cristià. L’àrab, com a llengua oficial, no fou imposat fins l’any 705; però, a causa dels impostos a què era sotmesa la població no musulmana, cent anys més tard hom pot dir que la islamització ja era un fet, i Egipte restà integrat en la marxa general del món musulmà, fins que el governador Aḥmad ibn Ṭūlūn assolí la independència (868) i inicià una època de gran prosperitat, regida pels tulúnides, que arribaren a emparar-se de Síria. L’any 905 l’últim tulúnida era vençut pel califa abbàssida, i Bagdad tornà a enviar governadors a Egipte, bé que per poc temps: el governador Muḥammad es feu nomenar iḫšīd (títol utilitzat pels antics prínceps de Fargana, d’on era oriünd) (935) i fundà la dinastia dels ikhxidites, que es mantingué en el poder fins el 969. Mentrestant, la propaganda xiïta havia aconseguit d’estendre's al Magrib, des d’on al-Ǧawhar, general del califa fatimita al-Mu'izz, entrà a Al-Fusṭāṭ (969). Al-Mu'izz traslladà (973) la capital de l’imperi fatimita a la nova Al-Qāhira al-Mu'izziyya, o ciutat victoriosa d’al-Mu'izz (el Caire), convertida des d’aleshores en el centre cultural més important de l’islam. El vast imperi fatimita no pogué mantenir-se: el Magrib s’independitzà el 1045 i Síria caigué en les mans dels seljúcides (1075), alhora que els croats atacaren repetidament Palestina (pèrdua de Jerusalem, 1099). El turc Saladí, enviat per Nūr al-Dīn a Egipte per contrarestar les perilloses intervencions dels croats, es feu nomenar visir de l’últim califa fatimita (1169) al-'Ādid, a la mort del qual (1171) feu pronunciar la huṭba en nom del califa abbàssida, mesura que significà l’abolició del xiisme com a religió oficial a Egipte. A la mort de Nūr al-Dīn (1174), Saladí, després d’annexar-se Síria i el Iemen, instituí la dinastia aiúbida. En aquesta època ja hi havia relacions comercials de catalans amb Egipte: el viatger jueu Benjamí de Tudela ja n'esmenta (1166-73) la presència a Alexandria, on hi hagué cònsol de catalans des del 1264. Malgrat la prohibició papal de comerciar amb musulmans, Alfons II (1290) i Jaume II (1293) signaren una aliança amb el soldà Qalāwūn, per la qual els reis catalans podien lliurar passaports a llurs súbdits i a tots els cristians que volguessin visitar Terra Santa. La dinastia aiúbida, amenaçada contínuament per les envestides dels croats, hagué de nodrir el seu exèrcit amb un gran contingent d’esclaus (àr: mamlūk), que donaren origen (1250) a una sèrie de dinasties mameluques que detingueren el poder fins que el soldà turc Selim I entrà al Caire i es feu proclamar califa (1517). El govern d’Egipte fou confiat a un paixà; però des de Constantinoble era difícil de mantenir-hi el poder de la Porta, sobretot quan Europa cobejà Egipte per raons d’estratègia comercial: Rússia instigà ‘Alī Bey a la revolta (independència del 1757 al 1773), la Gran Bretanya, amb l’obertura de la mar Roja, obtingué la concessió de fer escala en territori egipci, i Napoleó convencé el Directori per a intervenir-hi, per tal de tallar la ruta a l’Índia dels britànics i desmembrar l’imperi Otomà. La campanya de Bonaparte (1798-1801) s’inicià amb la presa de Malta.

Fonaments de l’Egipte modern: el regnat de Muḥammad ’Alī (1805-1848) i l’ocupació britànica (1881-1954)

Mapa d’Egipte a l’època de Mehmet ‘Alī
© fototeca.cat
Derrotats els mamelucs prop de les piràmides, Napoleó entrà al Caire, però l’armada de Nelson vencé la francesa a Abū Qīr, la qual cosa feu retirar l’emperador i evacuar l’exèrcit. Aquest fet constituí el primer contacte de masses de l’islam amb la civilització occidental. Malgrat que Turquia havia obtingut pel tractat d’Amiens (1802) la restitució d’Egipte, aviat hi perdria la sobirania. Muḥammad ‘Alī (1805-48), cap de les forces albaneses enviades per la Porta en anar-se'n els francesos, aprofitant les dissensions dels otomans i després de diversos èxits militars (campanya d’Aràbia, conquesta del Sudan, 1820-47), aconseguí una independència de fet i, alhora, inicià la formació de l’Egipte modern. Amb l’ajut britànic obtingué l’heretat del títol de paixà, però, un cop instal·lats, els britànics trobaren prou pretextos economicoestratègics (interessos cotoners, control de la ruta de l’Índia amb l’obertura del canal de Suez) per a no abandonar Egipte (condomini francobritànic, 1878). Mentrestant, sorgiren els primers brots nacionalistes, atiats per Ǧamāl al-Dīn al-Afġānī (expulsat de l’Afganistan pels britànics) i pel rector d’Al-Azhar, Muḥammad ‘Abdūh, que propugnaren la unificació dels pobles islàmics enfront de qualsevol dominació estrangera. S'inicià, així, una època de desordres, que culminà amb la revolta militar nacionalista d’'Arabī Paixà (1881), sufocada per l’exèrcit britànic, i Egipte esdevingué colònia britànica (1882). Durant la Primera Guerra Mundial, la Porta declarà la guerra santa a la Gran Bretanya, i els militars egipcis foren obligats a lluitar contra llurs correligionaris turcs en la campanya del desert. En acabar la guerra, Egipte, il·lusionat pels Catorze punts de la declaració del president Wilson sobre el dret d’autodeterminació dels pobles, esperava la independència; malgrat els esforços del Wafd (delegació per a la conferència de la pau que posteriorment donà lloc al partit nacionalista del mateix nom), encapçalat per l’advocat Zaġlul Paixà, els fou repetidament negada. Una vaga general paralitzà Egipte, i el mariscal Allenby (1922) hagué d’atorgar una declaració d’independència, tot mantenint la sobirania britànica al Sudan. El kediv esdevingué rei (Fu’ad I), i Zaġlul, cap de govern. La situació, però, canvià poc: Fu’ad exercí un govern dictatorial on proliferaven els desordres antibritànics, fins que el 1936 fou signat el tractat angloegipci segons el qual les tropes britàniques abandonaren Egipte (bé que encara es reservaren un control al canal), i al cap d’un any Egipte fou admès a la Societat de Nacions. Farūq, fill i successor de Fu’ad (1936-52), continuà la mateixa línia de govern i mantingué difícilment l’equilibri entre les intervencions de l’ambaixador britànic i Nahhas, cap del Wafd. L’any 1947 Egipte presentà a l’ONU un recurs demanant la retirada britànica definitiva, fins i tot del Sudan. El 8 d’octubre de 1951 el Parlament abolí el tractat britànic del 1936 i nomenà Farūq rei d’Egipte i del Sudan. El 23 de juliol de 1952 una junta militar forçà l’abdicació del rei a favor del seu fill, infant encara, i s’establí un consell de regència, presidit pel general Naguib (Muḥammad Naǧīb). Tot seguit foren prohibits els partits polítics i hom proclamà la república (18 de juny de 1953). Posteriorment, fou signat un acord angloegipci referent a l’evacuació del canal (1954).

La República Àrab d'Egipte

Els anys de Nasser: Egipte, capdavanter del panarabisme

El mateix any 1954 el consell de la revolució eliminà Naguib, titllat de dictador, i pujà al poder el coronel Nasser (Ǧamāl ‘Abd al-Nāsir). El 1956 Nasser presentà la Constitució, acceptada per cinc milions de votants, i donà un gran impuls a la reforma agrària. Quant a política exterior, nacionalitzà la companyia del canal, on mantingué la llibertat de navegació, excepte per a Israel, el gran enemic egipci des que constituí un estat guerres araboisraelianes. Nasser cercà l’acostament a l’URSS, gràcies al qual n’obtingué un ajut considerable. A instàncies dels sirians, Egipte es fusionà amb Síria formant la República Àrab Unida (RAU) (1958), presidida per Nasser i capdavantera del panarabisme, de la qual Síria se separà el 1961). La proclamació de la república del Iemen (1962) fou un triomf per a Nasser, bé que l’economia egípcia en restà fortament ressentida. La nova Constitució del 1964 nacionalitzà el 90% de les empreses i fou creat un partit únic, la Unió Socialista Àrab. Després de la guerra dels Sis Dies, amb l’esfondrament de l’exèrcit àrab, Nasser presentà la dimissió (9 de juny de 1967), que l’assemblea nacional l’obligà a retirar. La seva mort inesperada (1970) representà un cop molt fort per a l’arabisme, que perdia el seu líder més brillant.

Anwar al-Sadat: pau amb Israel i viratge prooccidental

El succeí el mateix any Muḥammad Anwar al-Sadat, que el 1971 feu aprovar una nova Constitució i canvià el nom de l’estat pel de República Àrab d’Egipte. Després d’un intent de federació amb Líbia, el 6 d’octubre de 1973 l’exèrcit egipci, ajudat per Síria, la Lliga Àrab i, en darrer terme, la Unió Soviètica, passà a la banda oriental del canal de Suez, ocupada pels israelians, però aquests recuperaren poc dies després les posicions perdudes. L’alto el foc decretat per l’ONU el 22 d’octubre portà a la signatura d’un acord de pau entre Israel i Egipte el 18 de gener de 1974. Després de la guerra araboisraeliana del 1973, el règim d’Anwar al-Sadat s’apartà de la influència soviètica (el 1976 abrogà el tractat d’amistat signat amb l’URSS el 1971) i s’acostà als EUA. La mediació d’aquests feu que Egipte i Israel signessin els acords dits de Camp David (1978) i un tractat de pau (1979) i que restablissin les relacions diplomàtiques. L’entesa egípcia amb Israel feu que els estats àrabs més radicals (Síria, Algèria, Líbia, el Iemen del Sud) i l’OAP adoptessin represàlies econòmiques i polítiques contra el país. D’altra banda, l’ocupació soviètica de l’Afganistan i els conflictes amb Líbia encara acostaren més Egipte als EUA, que hi instal·laren bases militars per a compensar l’influx creixent de l’URSS a l’Orient Mitjà. El 1975 hom obrí novament el canal de Suez; això juntament amb la pau amb Israel —que feu que pogués exportar més petroli— i l’ajut econòmic exterior permeteren al país d’impulsar la seva economia. El 1978, coincidint amb la dissolució de la Unió Socialista Àrab, Sadat fundà el Partit Nacional Democràtic (PND), amb el qual inaugurà, teòricament, una etapa de multipartidisme. En la pràctica, però, les condicions fortament restrictives de la llei electoral vigent garantien l’hegemonia del PND, cosa que es convertí en un dels principals motius de discòrdia entre el govern i l’oposició. Durant els anys 1980-81 la contestació a Sadat s’accentuà, protagonitzada principalment pels fonamentalistes islàmics, la influència dels quals es consolidà cada cop més. Sadat, que respongué amb la repressió (empresonament de dissidents, dissolució de partits, associacions religioses, etc.), fou mort a l’octubre del 1981 per membres del grup fonamentalista Gihad Islàmic.

El règim de Mubārak (1984-2011)

Sadat fou succeït en el càrrec per Ḥusnī Mubārak, que continuà la política de consolidació del poder del PND, decretant l’estat d’emergència i exercint tothora un fort control sobre l’oposició a través de noves restriccions de la llei electoral. Mubārak, que el 1984 guanyà novament les eleccions, contrarestà amb una dura repressió la campanya de l’integrisme islàmic per a islamitzar el Parlament. La greu crisi econòmica, palesa en l’elevat endeutament exterior, entre altres aspectes, desembocà en una crisi de govern i unes noves eleccions, que confirmaren Mubārak en el càrrec de president (octubre del 1987).

En política exterior, Egipte restablí les seves relacions amb els països àrabs moderats el 1987, tot i continuar exclòs de la Lliga Àrab. El seu paper decididament prooccidental el portà a unes relacions tenses amb Síria i Líbia. En el conflicte israelià, Egipte mantingué una posició molt semblant a la de Jordània i, en línies generals, manifestà el seu suport a la línia de Yasser Arafat dins l’OAP fins l’estiu del 1990 —l’any 1989 li fou retornat per Israel l’enclavament de Taba, al Sinaí.

En desencadenar-se el conflicte que desembocà en la guerra del Golf Pèrsic, Egipte fou un dels països que pressionà per buscar una solució negociada pels estats àrabs. Així que aquesta possibilitat es mostrà inviable, Mubārak prengué partit pel bloc occidental i, malgrat la forta oposició popular, participà militarment en la contesa contra l’Iraq. El conflicte del Golf, a més, privà Egipte de les divises procedents del turisme i de les remeses monetàries que els seus treballadors li enviaven des de Kuwait i de l’Iraq, amb el consegüent agreujament de la pressió laboral que significà l’elevat nombre de treballadors repatriats, malgrat que, d’una altra banda, obtingué importants condonacions del deute exterior i crèdits militars dels EUA i del Consell de Cooperació del Golf.

El país afrontà els anys noranta una creixent inestabilitat política i social causada, principalment, per les accions de fonamentalistes islàmics, entre les quals destaquen un intent de cop d’estat (març del 1992) i les matances de coptes (maig del 1992) i de l’escriptor Farag Fudah (juny del 1992), a les quals el govern egipci respongué amb una repressió indiscriminada sobre tot l’espectre islamista, molt especialment els Germans Musulmans, organització de gran influència. Igualment, les lleis sobre sindicats es feren més restrictives.

Després d’haver guanyat  el referèndum del 1993 sobre la renovació del seu mandat per sis anys més, durant el 1994 el règim de Mubārak rebé crítiques del Fons Monetari Internacional per la lentitud a l’hora d’aplicar el programa de reformes cap a l’economia de mercat. Els atacs dels radicals islamistes contra els grups seculars s’incrementaren, i al mes d’octubre del 1994, el premi Nobel Nagib Mahfuz sobrevisqué a un atemptat dels islamistes. La violència continuà contra turistes estrangers, alts càrrecs del règim i efectius militars i de les forces de seguretat, fent perillar un dels pilars més importants de l’economia egípcia, el turisme. L’atemptat de Luxor al novembre del 1997, que ocasionà la mort de 62 persones, 58 de les quals eren turistes, fou determinant en l’augment de la repressió política empresa pel govern els anys següents, que tanmateix no reduí la capacitat de reclutament i mobilització dels Germans Musulmans, malgrat que la llei d’emergència decretada l’any 1981 fou prorrogada fins el 1997.

En l’àmbit extern, la capacitat de mediació de Mubārak en el procés de pau israelianopalestí es veié enfortida pels acords de pau d’Oslo (1993). En canvi, les relacions amb el règim teocràtic del Sudan s’agreujaren per l’atemptat sofert per Mubārak el 1995 a Addis Abeba, en el qual hom veié el suport de Khartum. Mantenint una posició favorable a la moderació, Egipte s’oposà a les operacions de càstig contra l’Iraq protagonitzades pels EUA, amb els quals, malgrat la condició d’aliat, mantingué una certa tensió quan, des de l’administració nord-americana, hom criticà el tracte que les autoritats egípcies dispensaven a la comunitat copta.

El setembre del 1999 se celebrà el referèndum de confirmació del candidat presidencial proposat per l’Assemblea Popular, en el qual Ḥusnī Mubārak fou ratificat per cinc anys més. Els darrers mesos del 2000, Egipte manifestà clares divergències amb Israel en la gestió dels últims esdeveniments als territoris palestins i l’esclat de la segona intifada . Amb una persistent caiguda del creixement del PIB (entorn del 3% anual en 2000-03 enfront d’una mitjana del 5% en 1995-99), el govern egipci es mostrà reticent a aprofundir la liberalització recomanada per l’FMI a causa d’una situació política potencialment molt conflictiva que podria agreujar-se en el cas de l’adopció de mesures impopulars.

Fou també per aquest motiu que, tot i el consegüent increment del dèficit, el 2003 el govern augmentà els subsidis sobre els aliments bàsics. Al gener d’aquest mateix any, el govern deixà flotar lliurement la lira, que estava sobrevalorada, cosa que provocà una forta inflació. D’altra banda, la repercussió en el turisme del terrorisme vinculat al fonamentalisme islàmic (que el juliol del 2005 perpetrà l’atemptat més greu, amb prop d’un centenar de morts), fou un motiu d’inquietud que comportà un continuat flux de crèdits i ajuts (com ara els 10.000 milions de dòlars acordats el febrer del 2002 pels EUA, el Japó, l’FMI, el Banc Mundial i el Banc Africà de Desenvolupament).

Millors perspectives oferí, l’any 2000, la signatura d’un acord entre Egipte, Líbia i Síria per a la construcció d’un gasoducte des dels dipòsits egipcis fins a Trípoli. Des del seu ferri control de la vida política, el govern del Partit Nacional Democràtic (que refermà un cop més la seva hegemonia en les eleccions del novembre del 2000 amb 388 escons d’una cambra de 454), i especialment el seu líder, el president Ḥusnī Mubārak, continuaren practicant l’alternança de tolerància i repressió sobre l’oposició islàmica. El 2000 el Parlament aprovà posposar l’estat d’emergència instaurat el 1981 amb l’assassinat del president Anwar al-Sadat, i els anys següents continuaren les detencions de militants i simpatitzants de la causa islamista i també de l’oposició no islàmica (entre d'altres, la de l’intel·lectual Sa‘d al-Dīn Ibrāhim, la condemna del qual fou revocada el 2001 arran de les protestes internacionals, inclosa la dels EUA).

El 2005, a instàncies dels Estats Units i de la creixent pressió de l’oposició (representada, en primer lloc, pel prohibit partit islamista dels Germans Musulmans), el govern egipci dugué a terme una esmena constitucional que permetia a més d’un candidat optar a l’elecció per a la presidència, reforma que fou aprovada al maig en referèndum. L’organització opositora Kifaya, que agrupava l’oposició ensems secular i religiosa, denuncià, en una onada de contestació inèdita des de feia dècades, els obstacles legals vinculats a la reforma, que anul·laven en la pràctica l’anunciat pluralisme. Al setembre, les eleccions presidencials sota el nou sistema revalidaren el mandat de Mubārak per sis anys més.

Després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, Mubārak mantingué un perfil baix en el seu alineament en la lluita antiterrorista empresa pels EUA. Les sempre contradictòries relacions dels EUA amb Egipte (aliat clau a la regió, malgrat una opinió pública molt antiamericana) passaren un moment de tensió amb motiu de la invasió de l’Iraq: poc abans que aquesta tingués lloc (març del 2003), se celebrà a Šarm al-Šayh (Egipte) una cimera d’onze caps d’estat de la Lliga Àrab, que rebutjaren un desenllaç militar a la crisi entre els EUA i l’Iraq.

Les relacions amb Israel, marcades per una actitud en general conciliatòria, enregistraren a partir del 2001 un progressiu distanciament arran de l’enduriment de la segona intifada , que culminà el 2002 en una suspensió dels contactes diplomàtics. El juny del 2003 el president dels EUA, George W. Bush, i el primer ministre palestí celebraren una cimera a la localitat egípcia de Šarm al-Šayh en què els participants (entre d’altres, Mubārak) expressaren el seu suport al Full de Ruta (que preveia la creació d’un Estat palestí el 2005) i el rebuig al terrorisme. En l’escalada de la tensió israelianopalestina, Israel tancà els mesos de juliol i agost del 2004 el pas fronterer de Rafaḥ entre Gaza i Egipte.

El 12 de novembre d’aquest darrer any se celebrà al Caire un multitudinari funeral per Yasser Arafat. El juliol del 2008 les autoritats egípcies reobriren el pas fronterer de Rafaḥ amb Gaza, per permetre l’entrada de palestins. El març del 2009 Egipte actuà de nou com a mitjancer entre Hamàs i Al-Fatah. Al llarg d’aquest any tingueren lloc detencions de sospitosos relacionats amb Al-Qā‘ida i Ḥizb Allāh, i aquest any es tornaren a produir enfrontaments violents entre membres de l’Església copta i la policia.

Prèviament a les eleccions presidencials de l’any 2011, l’oposició tant musulmana com laica començà a reorganitzar-se, molt especialment entorn de Muḥammad al-Barādi’, antic director de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, a qui molts veien com l’única alternativa amb possibilitats davant de Mubārak o el seu successor. Tanmateix, en les eleccions legislatives del desembre del 2010, l’oficialista Partit Nacional Democràtic obtingué una majoria aclaparadora, resultat denunciat com a fraudulent pels Germans Musulmans i el Wafd.

Del 2011 ençà: Primavera Àrab, caiguda de Mubārak, període islamista i tornada de l’autoritarisme

El gener del 2011, tanmateix, la Primavera Àrab amenaçà la continuïtat del règim. Les protestes s’estengueren amb una progressió incontenible i l’1 de febrer de 2011 tingué lloc una manifestació d’una gran magnitud a la plaça Tahrir del Caire, en la qual s’exigia la dimissió de Mubārak i que el seu cercle abandonés el poder, l’alliberament dels presos polítics i la convocatòria d’eleccions lliures. La manifestació es prolongà al llarg de les dues setmanes següents. Fou crucial la posició de l’exèrcit, que refusà reprimir els manifestants. Mubārak respongué amb una aparició televisiva en la qual manifestà que renunciava a la reelecció, però que continuaria governant fins a les eleccions presidencials de la tardor, proposta rebutjada per gran part de les organitzacions que encapçalaven la revolta. Els EUA, que tenien en el règim un aliat clau al Pròxim Orient, demanaren la dimissió al president i una transició ordenada cap a la democràcia, i el govern conservador d’Israel es pronuncià per la seva continuïtat. La rellevància d’Egipte en el conjunt del món àrab dotà la revolta d’un gran potencial de canvi de repercussions imprevisibles.

Bé que inicialment Mubārak es refermà en el seu càrrec i fins i tot nomenà un nou primer ministre, Umar Sulaimān, considerat de consens, les múltiples pressions comportaren la seva renúncia al càrrec l’11 de febrer. Després de la seva dimissió, l’exèrcit es constituí com a àrbitre: dissolgué el Parlament i prengué el poder un consell militar suprem representat pel mariscal Muḥammad Ḥusain Ṭanṭāwī, que inicià un període constituent sense aixecar, tanmateix, l’estat d’emergència, una de les demandes principals dels Germans Musulmans i d’altres sectors de l’oposició. L’abril del 2011 Mubārak fou arrestat juntament amb els seus dos fills. Acusat d’ordenar atacs contra els manifestants, el mes d’agost fou sotmès a judici, i el juny del 2012 condemnat a cadena perpètua.

El consell militar suprem dugué a terme una reforma constitucional que es limitava sobretot a canvis en la presidència, eliminant-ne el caràcter vitalici de fet. Amb el suport dels dos grans partits (Germans Musulmans i el fins aleshores oficialista Partit Nacional Democràtic), el març del 2012 la Constitució fou aprovada amb el 77% dels vots i una participació del 41% (xifra que es considerà un èxit en comparació amb els percentatges de l’era Mubārak). Tot i els canvis, un sector de l’oposició continuà considerant-los insuficients i excessivament lents. Els manifestants, que durant els mesos següents feren de la plaça Tahrir el centre de les protestes, exigien a més que l’exèrcit deixés de tutelar la transició cap a la democràcia. En la confusió que acompanyà les protestes, tingueren lloc greus episodis de violència contra la comunitat copta, els líders de la qual responsabilitzaren els islamistes.

El gener del 2012 els Germans Musulmans foren clars guanyadors de les eleccions legislatives, i al juny les presidencials foren guanyades pel candidat dels Germans Musulmans Muḥammad Mursī. El nou govern incloïa tecnòcrates i islamistes però n’excloïa els liberals i els partits seculars. Mursī, d’altra banda, entrà en una progressiva confrontació amb l’exèrcit, i en destituí el ministre de Defensa (Ṭanṭāwī) i el cap suprem. A més, vetà als militars participar en l’elaboració de la nova Constitució. Els mesos següents la tensió entre Mursī i els Germans Musulmans, d’una banda, i l’exèrcit i els sectors més secularistes de l’altra continuà augmentant arran de diverses mesures presidencials, com ara l’intent de restar poders a l’estament judicial. Al desembre, l’assemblea constituent aprovà una Constitució de fort accent islamista. Sotmesa a referèndum, la seva aprovació comportà una nova onada de protestes i un agreujament de la violència. Al mateix temps, la situació econòmica es deteriorà progressivament i esdevingué un motiu més d’inestabilitat. El març del 2013 un tribunal aturà la convocatòria d’eleccions impulsada pel president.

El juliol del 2013, en un cop d’estat l’exèrcit deposà Mursī i nomenà ʿAdlī Manṣūr cap d’un govern provisional amb l’encàrrec d’elaborar una nova Constitució, sotmetre-la a referèndum, i, successivament, celebrar eleccions legislatives i presidencials. La deposició de Mursī anà seguida de creixents enfrontaments entre els Germans Musulmans i l’exèrcit. Al setembre els tribunals exclogueren aquest partit de tota activitat pública i al desembre el nou govern els declarà grup terrorista. Mursī i diversos dels seus col·laboradors, per la seva banda, foren processats. Segons les estimacions oficials (contestades per l’oposició), la nova Constitució (que prohibia explícitament els partits religiosos) rebé un ampli aval en el referèndum celebrat el gener del 2014.

Després de renunciar als seus càrrecs militars al març, en les eleccions presidencials celebrades al maig, el general al-Sīsī obtingué més del 90% dels vots, segons els resultats oficials, i al mes següent esdevingué nou president d’Egipte. Els anys següents, al-Sīsī i el govern referen les relacions amb Occident, i el novembre del 2016 l’FMI aprovà importants ajuts per tal que el país pogués sortir de la gravíssima situació econòmica en què es trobava. Tingué lloc la irrupció de l’autoanomenat Estat Islàmic, amb diversos atemptats, alhora que continuà la repressió sobre l’oposició, tant islamista com laica. Les agressions a esglésies i a la comunitat copta també s’intensificaren, i es produí un creixent èxode de membres d’aquesta confessió cristiana. El març del 2018 se celebraren eleccions presidencials, amb la participació única d’al-Sīsī i un antic aliat seu, i amb la resta de candidats vetats o empresonats. Amb més d’un 90% dels vots, segons fonts oficials, al-Sīsī fou revalidat en el càrrec.

Data de revisió: 
2014-06-18
Llegir més...