i Equador | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Equador

Nom oficial deRepública del Ecuador (es)
Nom oficial deRepública del Ecuador (es)

Estat de l’Amèrica del Sud limitat al N i NE amb Colòmbia, al SE i S amb el Perú i a l’W amb l’oceà Pacífic; comprèn també l’arxipèlag de Galápagos o Colón, que forma una província; la capital és Quito.
Població: 
14.937.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
256.370 km2

La geografia física

Els Andes ocupen el 30% del país i s’estenen al llarg de 400 km entre els nusos de Pasto i Loja; presenten una doble alineació (Cordillera Real i Cordillera Occidental), separades per una depressió tectònica longitudinal. El seu tret distintiu és la presència d’activitat volcànica recent, els materials de la qual han compartimentat la depressió en conques trencades o hoyas. L’altitud minva de S a N; culmina al volcà Chimborazo, de 6.272 m. A l’E de la regió de la Sierra, la d’Oriente, d’acusades condicions equatorials, correspon hidrogràficament a la conca de l’Amazones; és una plana articulada amb cons de dejecció coberta pel glacis húmic i argilós deixat pels rius i inclinada a l’E entre els 800 i els 200 m. La regió occidental del país, la Costa (700.000 km

El volcà Chimborazo, de 6 272 metres d’altitud
© J. Cavero
2), és una plana aixecada al litoral per una sèrie de serres calcàries (Concón, Manabí, Colonches) d’uns 100 m d’altitud màxima. El seu centre és ocupat per les depressions del Huaylas i de l’Esmeraldas, que surt a la mar en el golf de Guayaquil. El clima equatorial, que per la latitud correspondria a tot el país, només es dóna a Oriente (25°C de temperatura mitjana, i pluges de 2.500 mm anuals); a la Costa, les pluges minven de N a S, amb una estació seca de juliol a novembre. La Sierra té clima tropical (18-20°C, i uns 1.000 mm de pluges) fins als 2.500 m, on dóna pas al páramo i les neus perpètues des dels 4.500 m. La xarxa hidrogràfica es caracteritza per l’abundant cabal i per les possibilitats de navegació; al Pacífic desguassen l’Esmeraldas i el Guayas, i a l’Amazones, pel Marañón, els rius Pastaza, Paute, Zamora i Napo, entre altres.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

L’agricultura és poc productiva, i hom només hi conrea el 9,3% de les terres; té una secular estructura latifundista (unes mil famílies representen el 45% de les terres conreades) de baixos rendiments. La Costa proporciona, amb la banana, el cacau i el cafè, el 14,3% de les exportacions equatorianes, la quasi totalitat de les agràries (1983).

Mercat a Saquisilí
© J. Cavero
És el quart productor mundial de bananes i, sovint, el primer exportador. De cacau és el sisè productor i el segon exportador. Dels conreus destinats en principi al consum propi, es fan a la Costa la canya de sucre, el tabac, el cotó, i fruites altres que la banana: cítrics, especialment taronges; papaies, ananàs, mangos. I, com a plantes industrials típiques, les palmeres tagua i toquilla, la fibra de la qual és treballada per a confeccionar capells. A la Sierra hom conrea blat, blat de moro, arròs (aquests dos cereals, també a la Costa), ordi, patates, mandioca, hortalisses, soia i alguna altra oleaginosa. És també regió ramadera. El bosc forneix cautxú, productes de blanqueria, i fusta, en part de fustes dures com la balsa, de la qual és el primer productor. La pesca ha adquirit importància fins a ocupar el cinquè lloc de l’Amèrica Llatina (1982). Hi destaquen els musclos, dels quals és el segon proveïdor dels Estats Units.

La mineria i la indústria

Hom explota petroli a la península de Santa Elena i a la regió d’Oriente. El 1972 hom acabà l’oleoducte de 504 km que, travessant els Andes, aboca el petroli d’Oriente al port d’Esmeraldas, i el país n'esdevingué exportador.

Alausi, població minera de l’Equador
© J.A. Afonso
Els recursos del petroli, però, no són excessius: les reserves provades permetrien el ritme actual (uns 12 milions per any) fins el 2003. Hom també ha descobert gas natural, explotat comercialment abans del 1970; al ritme actual hi ha gas per uns 210 anys. Els altres minerals són escassos. Els dipòsits de ferro, els únics importants, són per explotar. La indústria es redueix a la tèxtil, la cotonera, l’alimentària (cervesa, sucre, conserves i derivats de peix), del tabac, els fertilitzants nitrogenats, la pasta de paper i el treball de la fusta. Persisteixen indústries artesanals al ram de l’alimentació i també al de l’habillament (calçat, capells de palla toquilla anomenats jipijapas perquè procedeixen de la ciutat de Jipijapa). Però han sorgit indústries importants relacionades amb la química (crema de cacau, pneumàtics), la siderúrgia (acer), la construcció (ciment) i l’energia (gas manufacturat, gas líquid, derivats del petroli, electricitat).

Els transports

Guayaquil és el principal port del país i concentra les importacions. Però com a exportador destaca Balao, port petrolier.

Estació de la població de Lita
© J. Cavero
Les relacions comercials amb l’Archipiélago (illes Galápagos), severament controlades a fi de conservar-ne la fauna, són mínimes i es realitzen per avió des de Quito i de Guayaquil. Aquest port enllaça la navegació marítima amb la de la xarxa fluvial del Guayas amb el Daule i el Vinces. La xarxa viària terrestre se centra en dos eixos N-S que segueixen la Costa i la Sierra, enllaçats, per línies transverses. L’única ruta de gran abast és la carretera Panamericana, que vertebra tota la Sierra amb 1 392 km de longitud.

El comerç exterior

D’ençà que el petroli és la primera exportació, el comerç exterior presenta un saldo favorable. Importa la més gran part de les manufactures que consumeix: entre els productes químics, els minerals, l’equipament de transport i la maquinària industrial representen el 57,9% i procedeixen dels Estats Units d’Amèrica en unes dues cinquenes parts. Aquest país és amb unes dues cinquenes parts de les vendes, el primer client.

La geografia humana i la societat

La població és concentrada a la Costa i a la Sierra, regions que representen menys de la meitat del territori però que apleguen més del 98% de la població. L’Oriente és pràcticament despoblat, tot i que recentment s’hi han establert colònies procedents de les muntanyes arran del descobriment de petroli.

Dones joves quítxues de l’Equador
© J. Cavero
És rural en el 50,8% (1982). L’alt creixement demogràfic (3% anual en 1980-83) és causat pel manteniment d’una elevada natalitat (37‰ el 1982) i per la disminució de la mortalitat (8‰ el 1982). Aquesta relació fa que la població sigui molt jove, ja que el 41,9% és menor de 15 anys. Ètnicament, el 41,3% és quítxua, el 40% mestissa, el 10% blanca, el 5% negra i la resta d’altres ètnies. L’idioma oficial és el castellà; el quítxua i d’altres llengües indígenes són molt emprades en medis rurals. El 91% de la població és catòlica, però l’estat es declara aconfessional. L’ensenyament és a cura de l’estat i de les escoles privades. El nivell primari és l’únic obligatori i comprèn els nens entre sis i dotze anys. El nivell secundari és dividit en dos períodes de tres anys, el segon dels quals és diversificat en les opcions d’humanitats i ciències. Hi ha setze universitats.

L’Equador és una república unitària de tipus presidencial. Sobre la base de la constitució del 1979, el president de la república deté el poder executiu i és elegit cada quatre anys per sufragi universal directe, però no pot ésser reelegit. El poder legislatiu és a mans de la Cambra Nacional de Representants, unicameral, composta per 71 membres elegits cada quatre anys per sufragi universal (12 són elegits a nivell estatal i la resta a nivell provincial, en proporció a la població de la província). L’Equador presenta una gran atomització de partits polítics; tot i així, hom pot destacar la Izquierda Democrática, fundada el 1977, el Partido Social Cristiano, fundat el 1951, i la Concentración de Fuerzas Populares, fundada el 1946. És membre de l’ONU, de l’OEA, de l’OPEP i de l’ALADI.

La història

Fins a la independència (1830)

Evolució territorial de l’Equador a partir del 1822
© fototeca.cat
Les primeres poblacions de l’actual Equador foren constituïdes per tribus de procedència asiàtica, de la conca de l’Amazones i del nord que formaren clans independents, però més tard foren creades algunes confederacions poderoses. Cap al segle XII, els inques conqueriren la regió de Quito, organitzaren l’administració i la defensa del territori i traslladaren la capital a Quito.

El 1525 l’imperi es dividí en dos, un amb capital a Quito, i l’altre, a Cusco, circumstància que fou aprofitada per Francisco Pizarro i Diego de Almagro per apoderar-se del país i de les seves riqueses, però fou Sebastián de Benalcázar el conqueridor del regne de Quito. Gonzalo Pizarro, nomenat governador, utilitzà el territori com a plataforma per a les seves reivindicacions contra la corona, però fou vençut per Pedro de La Gasca (1548). L’Equador restà vinculat al virregnat del Perú, i calgué renovar-ne l’economia sobre bases agrícoles i ramaderes. Les ciutats foren governades pel cabildo i per autoritats nomenades des de Lima, fins que, el 1563, fou creada l’audiència de Quito. Les rutes comercials que travessaven el país (situat entre Lima i Cartagena de Indias) influïren notablement en el seu desenvolupament; això no obstant, l’impost de l’alcabala provocà una revolta popular (1592).

Des del 1715, l’audiència de Quito formà part del virregnat de Nova Granada, llevat del període 1723-40, en què estigué novament vinculada al del Perú. Durant el segle XVIII, hi hagué una certa prosperitat econòmica, basada en el conreu del cafè, cacau i tabac, en l’explotació forestal i minera i en les fàbriques de teixits. El primer intent d’independència esclatà el 1809 amb la formació d’una junta sobirana de govern a Quito, però la ciutat fou recuperada pels reialistes i reprimida la revolta (1812). Antonio José de Sucre vencé els reialistes a la batalla del Pichincha (1822), i alliberà l’Equador, que restà annexat a la República de la Gran Colòmbia. A causa d’algunes diferències internes, l’Equador es declarà independent (1830).

De les lluites civils a l’expansió petroliera (1830-1981)

Juan José Flores fou designat president de la República, però les seves mesures repressives l’enfrontaren amb els liberals, dirigits per Vicente Rocafuerte. El 1835, Flores l’ajudà a assolir la presidència, i reeixí a donar un impuls econòmic al país. Reconeguda la independència pel govern espanyol (1840), Flores fou novament president; però la reelecció del president inclosa a la nova constitució provocà una revolta liberal (1845), que expulsà Flores; s’obrí, llavors, un període de lluites civils. El cop d’estat de Gabriel García Moreno (1860) establí una dictadura catòlica conservadora (1861), que impulsà les obres públiques, reformà l’administració i deixà l’educació a mans de l’Església.

Assassinat García Moreno el 1875, les lluites entre conservadors i liberals cessaren amb la instauració, promoguda pel general Eloy Alfaro, d’un règim progressista (1895) en el qual hom establí la separació de l’Església i l’estat i l’ensenyament laic. Alfaro fou assassinat en una rebel·lió dels liberals dirigida per Leónidas Plaza, que governà en 1912-16. L’oligarquia comercial i bancària de Guayaquil (enriquida per l’exportació de cacau), aliada amb els latifundistes, influí en el nomenament dels 18 presidents en el període 1916-40. El crac del 1929 arruïnà el país, el qual, a més, perdé els territoris de la província de l’Oro, ocupats pel Perú (1942).

El 1943, José María Velasco Ibarra assolí la presidència, però l’oposició a les seves reformes el menà a la dictadura i portà a l’elecció de Galo Plaza (1948), el qual restablí les llibertats polítiques i proporcionà un període d’estabilitat. El 1952, Velasco Ibarra es presentà amb un ampli programa de reformes i fou reelegit president, càrrec que obtingué així mateix el 1960, després del govern conservador de Camilo Ponce Enríquez (1956-60) i arran del descontentament popular per l’economia feudal del país. Expulsat entre 1961-65, Velasco Ibarra tornà a la presidència (1968) i instaurà (1970) una dictadura per combatre l’agitació social i la crisi econòmica, però el 1972 fou destituït per un govern militar presidit per Guillermo Rodríguez. Aquest mateix anys s’inicià l’extracció de petroli a gran escala, que convertí l’Equador en un important exportador d’aquesta matèria primera i, al llarg de la dècada, impulsà un cert creixement econòmic.

Rodríguez fou succeït el 1976 pel contraalmirall Alfredo Poveda, i dos anys més tard, gràcies a una nova constitució, aprovada per referèndum (en vigor a partir del 1979), s’inicià el retorn dels civils al poder impulsà la reforma agrària i el sector nacionalitzat de l’economia del país. El 1979 Jaime Roldós, de la Concentración de Fuerzas Populares, assumí la presidència, però morí en un accident d’aviació (1981) i fou succeït pel vicepresident, Oswaldo Hurtado.

Deteriorament econòmic, inestabilitat política i conflictes fronterers (1981-2006)

La recessió econòmica afavorí l’elecció, el 1984, de León Febres, del conservador Frente de Reconstrucción Nacional, com a president, el qual inicià una política de reprivatització i aplicà mesures d’austeritat que donaren lloc a un considerable malestar social. Al març del 1986, Febres hagué d’afrontar la rebel·lió del tinent general Vargas Pazzos que, finalment, fou reduït per les forces progovernamentals. Això no obstant, el 1987 partidaris de Vargas segrestaren Febres, que fou bescanviat per Vargas. Pel juny del 1986, Febres perdé una part substancial dels seus representants en les eleccions legislatives parcials i, pel febrer del 1988, resultà vencedor en les presidencials el socialdemòcrata Rodrigo Borja Cevallos, del partit Izquierda Democrática.La política de Cevallos permeté algunes millores econòmiques, com ara la reducció de la inflació –que del 76% l’any 1979 baixà al 50% el 1990–, l’augment de les exportacions bananeres i la pujada dels preus del petroli, condicions que, malgrat tot, foren insuficients per a eixugar un deute de més d’11.000 milions de dòlars.

Pel juliol del 1992, Sixto Durán Ballén, líder del dretà Partido Republicano, resultà elegit nou president de l’estat. Paral·lelament a una gradual penetració de la droga, l’Equador esdevingué un centre de blanqueig de diner. En l’esfera regional, juntament amb Bolívia, Colòmbia, el Perú i Veneçuela, l’Equador decidí, al maig del 1991, refermar la cooperació econòmica de la regió reforçant el pacte Andí. El programa d’austeritat econòmica que el 1992 dugué a terme Durán Ballén provocà vagues i les protestes del Front Unitari dels Treballadors. A l’octubre del 1993, el Congrés aprovà la llei de privatitzacions, que preveia la venda de més d’un centenar d’empreses estatals, incloses les dels sectors elèctric, petrolier i telefònic. Al gener del 1995 esclatà una guerra entre l’Equador i el Perú a propòsit d’un vell conflicte fronterer; es produïren diversos combats a la serralada del Cóndor, que acabà el més següent gràcies a la mediació de l’OEA. Al llarg del 1996 ambdós països mantingueren negociacions per a fixar la línia fronterera.

A l’agost del 1996, el candidat Abdalá Bucaram, fundador del nou Partido Roldosista Equatorià, resultà elegit nou president. El seu intent de reduir dràsticament el dèficit públic provocà una vaga general al febrer del 1997 que donà lloc a una greu crisi política. El mateix mes el Congrés destituí Bucaram per “incapacitat mental”, però aquesta mesura donà lloc a una situació de caos. Durant uns quants dies l’Equador tingué tres presidents, fins que finalment les forces armades actuaren com a àrbitres de la disputa constitucional i es decantaren pel president del Congrés, Fabián Alarcón, que fou proclamat president i, al maig, ratificat en referèndum.Alarcón, però, es veié impotent davant la corrupció endèmica i l’enfonsament de l’economia, que no rebia ajudes ni crèdits internacionals. A més, s’hagué d’enfrontar a una Assemblea Constituent amb ànims hegemònics, i als efectes desastrosos provocats pel fenomen climàtic d’El Niño (octubre de1997 - maig de 1998), que deixà el país pràcticament en fallida.

Al maig del 1998 se celebraren eleccions presidencials, que guanyà el democratacristià Jamil Mahuad amb el suport dels partits de centreesquerra i de centredreta. El nou president començà el seu mandat signant un tractat amb el Perú destinat a posar fi a un conflicte fronterer de feia cinquanta anys, que li obrí les portes a noves línies de crèdit de l’FMI per a recuperar l’antiga zona motiu de disputa. No obstant això, la crisi ocasionada per la caiguda de la cotització del petroli i l’enfonsament del sistema bancari del país, que obligà l’estat a rescatar les finances privades nacionals, aguditzaren la greu situació de conflicte social durant tot l’any 1999. Una successió de massives mobilitzacions indígenes i camperoles, amb l’aquiescència d’importants sectors de l’exèrcit, portà a un cop d’estat militar que destituí Mahuad i investí president Gustavo Noboa, fins aleshores vicepresident, al gener del 2000. Noboa reestructurà el deute extern substituint la divisa del país pel dòlar, i continuà un inflexible procés de privatitzacions amb una oposició popular creixent. Amb la recuperació del preu del petroli i el canvi de moneda al setembre, l’economia recuperà el ritme de creixement (entorn al 2% i el 3% del PIB). El pla de xoc de Noboa comportà un fort augment del preu dels carburants i l’electricitat i restriccions importants en la despesa pública, mesures que donaren lloc a l’oposició dels sindicats i les organitzacions indígenes, les quals, d’altra banda, protagonitzaren protestes recurrents contra l’explotació dels recursos petroliers a l’àrea amazònica.

En les eleccions presidencials del novembre del 2002, els candidats tradicionals foren rebutjats en favor del coronel Lucio Gutiérrez (un dels artífexs del cop d’estat del 1999). Malgrat el discurs esquerrà, Gutiérrez seguí a la les mesures del seu antecessor. Al desembre del 2004 tingué lloc una crisi institucional quan Gutiérrez forçà la dimissió de la major part dels membres del tribunal suprem i que continuà amb la dimissió del ministre de l’interior i la divisió dels equatorians entre partidaris i detractors de Gutiérrez. La pugna comportà finalment la destitució de Gutiérrez (a l’abril del 2005), que s’exilià i fou substituït pel vicepresident Alfredo Palacio, el qual s’enfrontà al Parlament en l’intent de dur a terme una reforma constitucional. En política exterior, Gutiérrez refermà l’aliança amb els Estats Units, interessats a poder disposar de la base militar de Manta per a la lluita contra el narcotràfic a la veïna Colòmbia, d’on procedia un gran nombre de refugiats que escapaven del conflicte civil en aquest país, i que començaren a crear inquietud en les autoritats equatorianes. Tanmateix, la pressió d’amplis sectors partidaris d’invertir els beneficis del petroli en despesa social i contraris a l’explotació d’hidrocarburs per les multinacionals (especialment nord-americanes) deterioraren aquestes relacions (el 2005 s’aturà la producció de petroli i al març del 2006 tingueren lloc protestes contra un projecte de tractat de comerç amb els EUA i al juny del mateix any fou cancel·lat el contracte d’explotació d’una companyia nord-americana).

El règim bolivarià de Rafael Correa

Al novembre del 2006 l’independent Rafael Correa guanyà les eleccions presidencials i, des de l’inici del seu mandat (gener del 2007) adoptà el discurs populista i esquerrà dels presidents de Veneçuela i de Bolívia, Hugo Chávez i Evo Morales, amb els quals s’alineà. La política socialitzant, nacionalitzadora i redistributiva de Correa l’enfrontà amb el Congrés, el qual desafià a l’abril del 2007 amb un referèndum per a l’establiment d’una assemblea constituent amb l’objectiu de redactar un nou text per a reforçar els seus poders, consulta que guanyà. Diversos diputats, d’altra banda, acusaren el president de persecució. A l’octubre del 2007, el partit de Correa, Alianza País, obtingué la majoria absoluta en les eleccions per a l’assemblea constituent i al mes següent es produí una situació de bloqueig quan el Parlament es negà a dissoldre’s. Les relacions amb Colòmbia es deterioraren progressivament a causa no tan sols del proamericanisme del president Uribe sinó també, i sobretot, per l’activa lluita contra el narcoterrorisme de les FARC, lluita que comportà la destrucció de camps de coca a la zona fronterera entre ambdós països (molt sovint de límits dubtosos) i la incursió de l’exèrcit colombià en territori equatorià i veneçolà en persecució dels membres d’aquesta organització.

Al febrer del 2008 el conflicte arribà a un punt crític quan el portaveu de les FARC Raúl Reyes fou abatut per forces colombianes, cosa que donà lloc al trencament de les relacions de Veneçuela i l’Equador amb Colòmbia, el desplegament dels exèrcits a la frontera i l’intercanvi d’acusacions. Al setembre d’aquest mateix any, Correa guanyà el referèndum constitucional, que li permetia la reelecció per a dos mandats més i li atorgava amplis poders sobre l’economia del país, i a l’abril del 2009 revalidà el mandat amb una victòria clara. Al juliol de l’any següent s’oposà a renovar el contracte sobre l’ús de la base aèria de Manta amb els Estats Units, que expirava aleshores, i també aprovà una llei que nacionalitzava la totalitat del gas i el petroli extret en territori equatorià. Correa desafià novament als Estats Units i els seus aliats en oferir asil al ciberactivista Julian Assange, que des del juny del 2012 es refugia a l’ambaixada equatoriana de Londres per a evitar ser extradit.

D’altra banda, el president es guanyà l’animadversió d’amplis sectors indígenes pels plans d’impulsar l’explotació minera a l’Amazònia. Al maig del 2011, foren aprovades en referèndum l’augment dels poders de la presidència. Dos mesos més tard, propietaris de mitjans de comunicació crítics amb Correa foren condemnats a presó per libel. Al febrer del 2013 Correa fou reelegit per segon cop i poc després, amb la creació d’un organisme amb poders sancionadors, endurí les restriccions als mitjans de comunicació. El govern emprengué també, amb l’argument d’antics casos de corrupció i violació dels drets humans, la persecució d’antics líders polítics i militars. Entre d’altres, fou condemnat en absència l’expresident Jamil Mahuad per apropiació de fons públics. A l’abril del 2016 moriren més de 400 persones a conseqüència d’un terratrèmol de 7,8 graus a la costa. Des del 2014, el projecte del govern de reforma constitucional per a prescindir definitivament de les limitacions del mandat presidencial aixecà fortes protestes. Finalment, el president Correa anuncià (desembre del 2015) que no es presentaria a la reelecció del 2017. En les eleccions celebrades al març i l’abril d’aquest any, els resultats donaren com a guanyador en segona volta l’oficialista Lenín Moreno, davant el candidat opositor, el conservador Guillermo Lasso, que denuncià frau en les votacions.

Data de revisió: 
2017-04-04
Llegir més...