La geografia física
Hi apareixen al descobert els materials del sòcol hercinià; només les valls dels rius hi són reblertes d’al·luvions quaternaris. El nord comprèn els vessants meridionals del Sistema Central, que la separa de Castella i Lleó; s’hi destaquen les serres de Llana, que supera els 2.000 m, de Béjar i de Gata. El peneplà és dividit en dos sectors pels Montes de Toledo, més baixos que a Castella; les serres de Guadalupe, Montánchez, San Pedro i San Mamed separen el peneplà de Càceres-Trujillo del de Badajoz. Al sud, els blocs de la Sierra Morena separen Extremadura de la depressió del Guadalquivir. El clima és continental, atenuat per la proximitat de l’oceà i per l’absència de barreres de relleu que impedeixin l’entrada de les seves influències. La temperatura mitjana del gener és de 7-8 °C, i la de juliol, de 25-28 °C; les pluges oscil·len entre els 474 i 841 mm anuals. La vegetació és en gran part de tipus mediterrani, amb abundància d’alzines i sureres. A les muntanyes, de caràcter més o menys atlàntic, hi ha bosc caducifoli de roure reboll i plantacions de castanyers. El Tajo i el Guadiana en constitueixen els eixos fluvials principals, que travessen la regió transversalment; reben les aigües del Tiétar i Alagón, el primer, i les del Zújar i Matachel, el segon.
La geografia econòmica i l’economia
Extremadura és una regió eminentment agrícola. La participació de la població activa en aquest sector duplica amb escreix la mitjana espanyola (18% de la població activa i 12,5% del PIB pel 8% i el 4%, respectivament, del conjunt de l’estat el 1997).
El camp extremeny es caracteritza pels baixos rendiments, la nombrosa mà d’obra que requereix (baix nivell de mecanització i d’adobaments) i, més acusada a Càceres que a Badajoz, la concentració de la propietat en latifundis, deguda als aprofitaments forestals i a les zones de conreu de deveses de règim molt extensiu (ramaderia porcina, bovina i ovina, suro), que ocupen més del 60% de la superfície. Només hi ha una certa atomització parcel·lària a les comarques de Tierra de Cáceres, Las Hurdes i vall del Jerte. Un terç de la superfície cultivada és dedicada a cereals d’hivern, amb rendiments inferiors a les mitjanes estatals. El regadiu s’estén sobre el 16% de la superfície cultivable (blat de moro, cotó i tabac a la vall del Tiétar, hortalisses a la Vega del Guadiana). L’ús del sòl és molt variat segons les comarques: a la Tierra de Cáceres i al nord de la província de Badajoz es donen alternances intensives entre cereals, vinya i olivera, mentre que a la Tierra de Barros hom conrea els cereals en guaret i hi ha grans extensions d’olivera i vinya. La mineria és escassa; els rendiments són baixos i les explotacions tenen una estructura deficient. Hi ha plom a Azuaga, Berlanga i Guadalupe, magnetites a Burguillos del Cerro i Jerez de los Caballeros, i estany a Càceres, Logrosán i Alburquerque.
La indústria és molt feble (17% del PIB i 10% de la població activa el 1997), i la més important és l’alimentària, relacionada amb la producció agropecuària: indústries càrnies —embotits, pernils—, conserves de pebrot i tomàquet (regadius de la Vega del Guadiana i de La Vera), preparació d’olives (Badajoz), figues seques (Almoharín), farineres, desgranament del cotó (Vega del Guadiana, La Vera i conca del Jerte), rentatge de la llana (Plasència, Mèrida i Torrecillas de la Tiesa), mantes (Hervás, Valverde del Fresno i Torrejoncillo) i manipulació del suro (Montijo, Alburquerque, Fregenal de la Sierra). També destaca la indústria siderúrgica a Villafranca de los Barros. Els embassaments del Tajo i els seus afluents són aprofitats per a la generació d’electricitat (centrals hidroelèctriques i nuclears).
Els serveis són poc desenvolupats. Hom intenta desenvolupar el turisme a partir de l’impuls al patrimoni natural i a la potenciació dels espais naturals. L’èxit d’aquests esforços es veu compromès per la insuficiència de les vies de comunicació. Com a centres comercials sobresurten Badajoz, Càceres, Mèrida, Plasència i, en grau inferior, Don Benito i Villanueva de la Serena. Extremadura és la comunitat autònoma més pobra de l’Estat espanyol: la seva renda per habitant se situava, cap a la meitat dels anys noranta, al voltant del 65% de la mitjana espanyola, i l’atur en el 30% de la població activa.
La geografia humana
Detall de l’amfiteatre romà de Mèrida
© B. Llebaria
Escassament poblada, Extremadura només assoleix els 25,6 h/km2 (1998), densitat molt inferior a la mitjana estatal. L’evolució demogràfica presenta dues etapes clarament diferenciades: entre el 1900 i el 1950 la població cresqué a un ritme superior al de la resta de l’estat, però a partir del 1950 la regió es despoblà, procés accelerat a partir del 1960 per l’emigració des de les àrees agrícoles cap a zones industrialitzades de l’estat i d’Europa occidental. Així, d’una població de 882.410 h el 1900 passà a 1.370.873 h el 1950, a 1.145.376 el 1970 i a 1.050.119 el 1980. A partir de la primera meitat de la dècada dels vuitanta, l’emigració anà minvant a conseqüència de la crisi econòmica iniciada els anys 1973-74 a les zones industrialitzades, fins que, a partir de la segona meitat de la dècada, hom constata una lleu recuperació dels efectius. Aquesta evolució demogràfica amaga una certa varietat comarcal. Si Extremadura experimentà un creixement positiu de més del 50% fins el 1950, algunes comarques com Las Hurdes o Sierra Morena assoliren només el 37% i 36%, respectivament. En canvi, alguns municipis de la Vega del Guadiana aconseguiren increments de fins el 72%. El grau d’urbanització és molt baix, ja que només nou municipis de Badajoz i quatre de Càceres sobrepassen els 10.000 h; xifres no gaire diferents de les de censos anteriors, que indiquen clarament una tendència a la ruralització. Des del 1983 Extremadura és una comunitat autònoma de l’Estat espanyol. L’òrgan legislatiu és un parlament de 65 escons, i l’executiu és al càrrec del govern autonòmic (Junta de Extremadura).
La història
De l’edat mitjana a la Guerra Civil Espanyola
El nom d’Extremadura prové del que hom donava a les terres frontereres habitades pels àrabs durant la Reconquesta. A l’època romana la regió formà part de la província de Lusitània.
El pont romà d’Alcántara, del segle I dC, a la província de Càceres, Extremadura
© B. Llebaria
Al principi del segle VIII caigué en part sota el domini sarraí. El 1086 Alfons VI de Castella-Lleó intentà de recuperar-la, però fou derrotat per l’exèrcit conjunt d’almoràvits i de diversos regnes de taifes a la batalla de Sagrajas. Vuit anys després, Badajoz passà a poder dels àrabs, i el 1169 fou conquerida pel rei de Portugal, bé que no trigà a caure de nou a les mans dels almoràvits.
Alfons VIII de Castella conquerí Plasència (1198), i Alfons IX reconquerí una gran part del territori: Càceres, Mèrida, Badajoz i Montánchez (1227-30). El regne de Lleó repoblà la regió i atorgà terres als ordes militars, amb els quals les ciutats entraren en litigi al segle XIII a causa de la importància d’aquelles concessions. El 1289 esclatà una pugna entre els bejaranos i els portugaleses, que donà la victòria als primers, els quals, però, foren derrotats poc després per Sanç IV, que feia costat als segons.
El 1297 hom fixà les fronteres amb Portugal. La regió sofrí l’expansió de la Meseta, que originà incidents i una emigració notable. Portugal feu diversos intents per a conquerir el país, especialment Badajoz: el 1334 fracassà el del rei Alfons IV davant les tropes d’Alfons XI de Castella-Lleó, i el 1339 els portuguesos assoliren llur propòsit i retingueren la ciutat bastants anys. En produir-se la guerra entre els partidaris de Joana i els d’Isabel, els extremenys es dividiren en dos bàndols, i la sort de la guerra es decidí, el 1479, a la batalla de La Albufera. El 1640 el territori fou, així mateix, escenari de la guerra de secessió de Portugal.
A la segona meitat del segle XVIII el problema agrari s’agreujà força, sobretot a causa de la mesta, que hagué d’ésser doblegada per Carles III. El 1790 restà instituïda la Real Audiencia de Extremadura, que garantia els drets del país. En produir-se la guerra contra Napoleó, hom lluità principalment per la possessió de Badajoz: conquerida pels francesos (1811), fou recuperada pels anglesos l’any següent. El 1833 el territori restà dividit en les dues províncies actuals, corresponents a l’antiga divisió de Baixa i Alta Extremadura. Durant el segle XIX l’emigració fou constant, a causa de la manca de terra i d’indústria, fenomen que continua, a despit dels assaigs recents de desenvolupament econòmic. En esclatar la Guerra Civil de 1936-39, Badajoz fou conquerida (1936) i la regió passà tot el temps de les hostilitats sota el domini del govern de Burgos. Durant el franquisme, Extremadura no sortí de l’endarreriment secular malgrat l’expansió econòmica dels anys seixanta.
De l’establiment de la comunitat autònoma ençà
El juny del 1978 Extremadura obtingué un règim preautonòmic presidit pel senador centrista Antonio Ramallo, que fou substituït més tard pel també centrista Manuel Bermejo i, després de les eleccions generals de l’octubre del 1982, per Juan Carlos Rodríguez Ibarra, del PSOE. L’estatut, tramitat segons l’article 143 de la Constitució, fou aprovat per les Corts Generals l’any 1983. En les eleccions autonòmiques dels anys 1983, 1987 i 1991 el PSOE assolí la majoria absoluta, amb Rodríguez Ibarra com a president.
En les del 1995, tot i perdre la majoria absoluta, Rodríguez Ibarra fou reelegit president, i el 1999 recuperà la majoria absoluta, que revalidà el 2003. L’oposició a la retallada dels fons de cohesió europeus concedits a Espanya, dels quals es beneficia i especialment Extremadura i l’apel·lació a la solidaritat entre els diferents territoris de l’estat han estat dos elements bàsics que han contribuït a la popularitat del discurs de Rodríguez Ibarra.
Per motius de salut, en finalitzar el seu sisè mandat renuncià la candidatura a les eleccions del maig del 2007, que guanyà el també socialista Guillermo Fernández Vara per majoria absoluta. L’octubre del 2008, Fernández Vara criticà els seus companys de partit Marcel·lí Iglesias, Josep Montilla, Manuel Chaves i José María Barreda per estar a favor dels antitransvasaments i, alhora, afirmà que el seu govern estudiaria un transvasament del Tajo al Segura. El 2009, el govern extremeny proposà un fòrum de presidents autonòmics per a buscar iniciatives comunes i cooperació, iniciativa que tingué el vistiplau de Rodríguez Zapatero.
Després de vint-i-vuit anys de govern socialista, en les eleccions del maig del 2011 el govern passà al Partido Popular, el qual, tot i no obtenir majoria absoluta, pogué investir president José Antonio Monago gràcies a l’abstenció dels diputats d’Izquierda Unida.
En les eleccions del 2015, els socialistes recuperaren el govern autonòmic amb 30 escons enfront els 28 del Partido Popular, i amb el suport de Podemos (6 escons) i l’abstenció del PP i Ciudadanos (1 escó) Guillermo Fernández Vara fou investit president, càrrec que revalidà el 2019, en unes eleccions que configuraren un parlament format per: PSOE (34 escons), PP (20), Ciudadanos (7) i Unidas por Extremadura (4).