i Girona | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Girona

Antiga forma, utilitzada encara fins al començament del s XX, del nom de la ciutat deGerona, Ciutat romana corresponent a l’actualGerunda
Antiga forma, utilitzada encara fins al començament del s XX, del nom de la ciutat deGerona, Ciutat romana corresponent a l’actualGerunda
Vista parcial de la ciutat de Girona presidida per l’antic nucli fortificat de la Força Vella, a la dreta, i l’Onyar i els ponts que el travessen, a l’esquerra
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de la comarca del Gironès, a la confluència de quatre rius (el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants), encaixat en l’únic pas que les formacions muntanyoses de les Guilleries i les Gavarres deixen entre les comarques de la Selva i l’Empordà.
Població: 
96.188 h
[2009]
Extensió: 
39 km2

Situació i presentació

Limita a septentrió amb els municipis de Sarrià de Ter (NW), Sant Julià de Ramis i Celrà (NE i E), a llevant, a més de Celrà, amb Juià i Quart (E i SE), a migdia amb Fornells de la Selva i a ponent amb Vilablareix, Salt i Sant Gregori. El municipi de Girona ultrapassa considerablement l’extensió de l’antic terme (7,2 km2) —pràcticament del tot ocupat per la ciutat—a causa de les incorporacions i les agregacions dels pobles veïns: Santa Eugènia de Ter (1,2 km2), Sant Daniel (14,7 km2) i Palau-sacosta (6,00 km2) el 1962, i una petita part dels termes municipals de Sant Gregori (3,5 km2) i Celrà (5,8 km2) el 1974 (es tracta concretament de les entitats de Domeny, Sant Ponç de Fontajau o de Taialà, que eren de Sant Gregori, i del poble de Campdorà, que fins aleshores pertanyia a Celrà). El terme va arribar a tenir una extensió de 49 km2 a causa de l’annexió el 1974, molt controvertida, de Salt (6,4 km2) i el 1976 de Sarrià de Ter (4,2 km2) . Però Salt i Sarrià, que ja s’havien manifestat en contra de la integració amb recursos legals interposats pels veïns des de l’any 1968, van aconseguir novament la independència el 1983. La ciutat de Girona, centre del Gironès, capital de la província i seu del bisbat d’aquest nom, exerceix influència sobre una àmplia regió que comprèn, i a voltes ultrapassa, les comarques del Pla de l’Estany, la Garrotxa, l’Empordà i la Selva. Per la seva situació, Girona resulta lloc de pas gairebé obligat per als qui vulguin anar de Barcelona a França, o viceversa, a través de l’autopista AP-7, que passa prop de Santa Eugènia de Ter i per Salt, a ponent de la ciutat i de la N-II. La N-II, el traçat original de la qual travessa pel mig la ciutat de Girona, té una variant que va per l’est, seguint el vessant de les Gavarres. La variant comença prop de Fornells de la Selva i s’acaba prop de Medinyà, havent passat per la frondosa vall de Sant Daniel. Aquest traçat fou controvertit per diverses entitats, que volien preservar l’entorn de les Gavarres, amb els seus boscos d’alzines, suredes i pins.

Entre els anys 2012 i 2014 es construïren els accessos a Fornells de la Selva i a Vilademuls que connecten la N-II amb l'AP-7 al seu pas per Girona. Aquests dos accessos, separats per una distància de 20 km, configuren una circumval·lació gratuïta de la ciutat de Girona a través de l'autopista. De la N-II surten les carreteres C-66 de Besalú a Girona, la Bisbal d’Empordà i Palafrugell, i la C-65, que es dirigeix cap a Sant Feliu de Guíxols per Cassà de la Selva i Llagostera. Les carreteres restants són la carretera N-141 de Girona a Salt i cap a Anglès, la local que surt vers Santa Coloma de Farners, i una local cap a Santa Eugènia de Ter, Sant Gregori i cap a la vall de Llémena. La xarxa de comunicacions queda completada amb la línia de ferrocarril de Barcelona a Portbou; a més, és previst que el tren d’alta velocitat uneixi les terres catalanes amb l’Estat francès. No es pot deixar de banda tampoc l’aeroport de Girona-Costa Brava, situat prop de Salitja al terme de Vilobí d’Onyar (la Selva) i d’Aiguaviva (Gironès), i inaugurat el 1967. Aquest aeroport té la màxima activitat en època turística, entre l’abril i el novembre, amb un bon nombre de vols xàrter, tot i que cal destacar el vol regular Girona-Madrid, suprimit el 1984 i restablert el 1999.

Els sectors

L’antiga ciutat de Girona és situada a la falda de la muntanya, a la dreta de l’Onyar, entre la muntanya i el Galligants, mentre que la part moderna s’estén per la zona més plana del terme, entre l’Onyar i el Güell i, cada vegada més, vers el S i l’W al llarg de les carreteres de Cassà de la Selva cap a Tossa i Sant Feliu de Guíxols, Barcelona, Santa Coloma de Farners i Salt. Girona té per primera característica, que la distingeix de les restants ciutats catalanes, el fet d’ésser travessada per quatre rius: el Ter, el Galligants, l’Onyar i el Güell, els quals, al llarg de la història—abans de regular el cabal d’aigua del Ter—, havien provocat nombroses inundacions i moltes destrosses arreu del municipi, a causa de les pluges tardorals d’origen mediterrani. La presència d’aquests rius fa que la ciutat tingui una fesomia particular i atractiva. L’antic terme municipal de Santa Eugènia de Ter és situat a la dreta del Ter, a 78 m d’altitud. El terreny és pla, regat pel Ter, el Güell, que és afluent de l’anterior per la dreta i coincideix parcialment amb el que era el límit oriental del terme de Santa Eugènia amb el de Girona, i per la Séquia Monar, que travessa el terme. Dins l’antic terme hi ha també el veïnat de la Rodona. També han afectat l’antic municipi els aiguats i les inundacions, especialment de la riera de la Maçana, ara desviada. L’antic terme municipal de Sant Daniel s’estén a llevant de la ciutat, per la vall del Galligants, entre la muntanya de Montjuïc al NW i els darrers contraforts de les Gavarres al S i el SE. Per la banda de Girona l’antic límit voltava per darrere el barri de les Pedreres, incloïa la font de la Pólvora i arribava fins a l’Onyar al sector del cementiri de Girona. El 1937 el municipi adoptà el nom de la Vall de Gallegans. El terreny és muntanyós (l’altitud màxima és 410 m al puig dels Vents, a l’W de la serra de Vall-lloreda) i regat pel Galligants, format per les rieres de Sant Miquel, de la Torre i d’en Vives. Hi abunda la terra roja de les margues, que donà nom a l’agregat de Vila-roja. Dins l’antic municipi hi ha població dispersa i tres nuclis: el de Sant Daniel o la Vall, el de Vila-roja i el de Montjuïc, prop ja del barri del Pont Major. La vall de Sant Daniel ha estat admirada i evocada per escriptors i pintors com Sagarra, Monsalvatge, Palol, Rusiñol, Garcés, etc. Bertrana la descriu “ensementada de casetes pintoresques, com de suro, solcada per torrents manyacs i viaranys abscondits, rodejada de comes suaus, arrecerada per bosquets i embellida per quintanes, flaira a molsa i esparreguera”. El paisatge ha tingut el complement admirable de les fonts: la del Bisbe, la d’en Pericot, la del Ferro, la d’en Fita, la dels Lleons, la d’en Lliure, a més d’altres de perdudes per abandonament. Nascudes sovint en paratges ombrívols, estigueren en temps pretèrit molt relacionades amb els moments de festa i esbarjo dels gironins. Malgrat els canvis en els costums, aquestes fonts tenen avui encara una clientela habitual, i algunes, com la font del Ferro, han estat ben arranjades. Per als gironins, Sant Daniel i la seva vall han constituït un refugi davant el creixement de la ciutat, gràcies al caràcter rural que ha conservat; ja s’ha esmentat l’oposició que va tenir la variant de la carretera N-II, que travessa l’antic terme en direcció N-S. L’antic terme municipal de Palau-sacosta s’estén pels dos vessants de la serra que tanca pel sud el pla de Girona, a l’esquerra de l’Onyar, que forma, en part, el límit sud-oriental del terme. Ocupa, també, una part d’aquest pla, i ha esdevingut una de les zones d’expansió de la ciutat de Girona. És regat per l’Onyar i per diverses rieres d’aquest riu i del Güell, que toca el límit occidental del terme. És travessat per la carretera N-II, per la C-65 i per la línia de ferrocarril de Barcelona a Portbou. El municipi comprenia els nuclis situats a la part baixa: veïnats de la Rutlla i de l’Avellaneda a la carretera de Barcelona a Girona i el poble antic, centrat per l’església parroquial, damunt la costa que es troba mencionada en el topònim.

La població

Sobre la població de la ciutat de Girona ( gironins ), abans del primer fogatjament conegut, que data de 1365-70, se'n sap ben poca cosa. Amb tot, de les restes arqueològiques trobades pot deduir-se que ja a l’època romana hi devia haver un poblament d’una certa entitat, però manquen dades fiables que permetin de fer una estimació del nombre d’habitants que tenia. Així doncs, la primera xifra significativa procedeix del fogatjament de 1365-70, i encara és una informació dubtosa, perquè la conversió del nombre de focs que ens indica dona una població d’uns 8.000 h, mentre que el fogatjament del 1378, uns anys més tard, assenyala només uns 4 760 h. Davant aquesta disparitat, tenint en compte el fet que els anys 1348, 1361 i 1362 Girona patí una greu epidèmia de pesta i una gran mortaldat d’infants, cal creure que la població de Girona devia aproximar-se, al darrer terç del segle XIV, més aviat a la del fogatjament del 1378. A més, com a tot arreu de la Mediterrània, al llarg del que restava del segle les males collites per les irregularitats climatològiques contribuïren a mantenir baix el nivell demogràfic de la ciutat, castigada encara per les guerres, com la del comte de Foix, i per la crisi econòmica. Pel que fa al segle XV, es disposa de dos recomptes de població: el del 1462 i el del 1497. El primer dona una xifra d’uns 4.755 h i el segon un total d’uns 4.750. Diferències, per tant, pràcticament nul·les que revelen un estancament de la població, que no aconsegueix de superar en cap moment el límit a què havia arribat al segle anterior. Girona, per tant, no s’havia recuperat encara dels estralls de les pestes. Cal esmentar també que al llarg dels segles XIV i XV la ciutat de Girona tenia un nucli de població jueva no gens menyspreable; en els moments de màxima esplendor els jueus havien arribat a ésser uns 300, però els assalts sovintejats que patiren d’ençà del 1392 en reduïren molt el nombre. Per això l’ordre d’expulsió del 1492 no va comportar cap minva significativa per a la demografia gironina, perquè en aquest moment devien quedar-ne uns 50 o 60. Més important devia ésser, en tot cas, la pèrdua econòmica que suposà la seva absència. Aquesta situació d’estancament demogràfic es manté sense gaires variacions al llarg dels segles XVI i XVII. Davant l’absència d’una part dels registres parroquials de Girona—durant la Guerra Civil de 1936-39 es van cremar els del Mercadal—resulta certament difícil de concretar els daltabaixos del poblament. Amb tot, les dades dels fogatjaments permeten d’assenyalar una certa tendència al creixement; així, el 1515 Girona tenia uns 4.935 h i el 1553 uns 1.304 focs, que donen una xifra aproximada d’uns 6.250 h. Durant el segle XVI la població cresqué lentament i al llarg del segle XVII, malgrat l’absència de fogatjaments, hi hagué una certa recuperació fins el 1630, any en què s’invertí el signe positiu a causa de les guerres (iniciades el 1635 i que culminaren amb la dels Segadors), amb un clímax de mortaldat arran de la pesta de 1650-54. Els anys que van del 1660 al 1718 són, en línies generals, i malgrat alguns conflictes armats (com la invasió francesa arran de la guerra de la lliga d’Augsburg i de la de Successió), anys de recuperació demogràfica. Especialment negatius són els saldos naixements-morts dels anys 1711, 1712 i 1713. En aquests primers anys del segle XVIII la població es mantingué al voltant dels 5.000 h. En arribar al segle XVIII es disposa ja de xifres més fiables. Dels 4.473 h que recull el cens del 1718 es passà a 8.014 el 1787, fet que palesa un augment considerable. El ritme de creixement va ser sostingut, sense gairebé cap mena de daltabaix digne d’assenyalar-se. A més, es notà una certa modernització del cicle demogràfic, amb un descens acusat de les taxes de natalitat i mortalitat. Poc després del cens del 1787, aquest ascens demogràfic es veié fortament compromès amb l’esclat de la Guerra Gran (1793-95), atesa la proximitat de Girona amb la zona de lluita i les lleves sovintejades que hom hi dugué a terme. Aquest panorama no canvià pas gaire al principi del segle XIX, per la incidència negativa dels setges de 1808-1809 damunt la població i l’economia. Si les estimacions demogràfiques del 1808 calculen uns 8.000 h per a la ciutat de Girona, el 1812 la població només era de 4.667 h i el 1815 de 4.551 h: la fam, les epidèmies i les víctimes del terrible setge endinsaren la població de Girona altra vegada cap a les xifres més baixes de la seva història. A més, les conseqüències d’aquest fet es deixaren sentir almenys al llarg de tota la primera meitat del segle XIX, i això explica que malgrat el gran creixement d’aquesta etapa, el 1857 Girona encara tingués només 14.600 h. Després d’aquesta data, a més, el creixement tornà a esdevenir gairebé imperceptible, perquè continuava havent-hi brots epidèmics, amb una forta incidència de la mortalitat—sobretot del còlera—i també de la tuberculosi i de les malalties del sistema nerviós i circulatori. Durant els anys 1856-57 i 1867-68 les epidèmies anaren acompanyades de fortes crisis de subsistències que afectaren les classes més desvalgudes de la societat, les quals també patiren la mortalitat més elevada. La població de Girona al segle XX seguí dues etapes clarament diferenciades: del 1900 al 1930 el creixement gairebé fou imperceptible: de 20.257 h es passà a 31.219; es produí una forta incidència de la tuberculosi en la mortalitat dels gironins, sobretot entre les classes socials més subalimentades. Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola la població continuà creixent sense gaire empenta fins el 1960 (39.473 h el 1940, 39.987 h el 1950 i 47.283 h el 1969). D’ençà d’aquesta data hi hagué un fort increment causat per tres factors: primer, per l’augment de la natalitat i els avenços de la medicina; en segon lloc, pel rellançament econòmic i l’arribada nombrosíssima d’immigrats procedents d’altres terres de l’Estat espanyol; finalment, per les annexions de pobles veïns ja esmentades, com són les de Sant Daniel, Santa Eugènia i Palau-sacosta, en un primer moment, i més tard les de part de Sant Gregori i Celrà, i les de Sarrià i Salt. Després de totes aquestes annexions, la població de Girona arribà a situar-se en 87.574 h (1981). Durant el període de 1960-75, el conjunt de la ciutat i els municipis del voltant van créixer a un ritme superior al 3% anual acumulatiu, amb un augment demogràfic espectacular: la ciutat passà dels 30 000 h als 50 000, i l’àrea urbana superà els 70.000 h. Però la petita àrea metropolitana de Girona absorbí l’allau d’immigrants amb moltes dificultats, i el fenomen del barraquisme arribà a proporcions dantesques, ja que cap a la meitat dels anys seixanta hom comptà fins a 8.000 persones vivint en barraques. A partir del 1975 el nivell de creixement disminuí i se situà en l’1,5% anual fins el 1981, any en què es registraren 69.258 h, i en el 0,9% durant el quinquenni següent. Tanmateix, aquests percentatges eren superiors al del seu creixement vegetatiu, perquè la zona havia tingut sempre un balanç migratori positiu, estimat en més de 1.000 persones anualment. En aquest sentit, val la pena de fer notar que dels 75.771 h que Girona tenia el 1975 més de 50.000, exactament el 67,4%, havien nascut fora del terme municipal, i la meitat d’aquests procedien de les comarques gironines, en el context de l’èxode del camp vers la ciutat. A partir del 1985, la població de Girona va continuar augmentant a un ritme lent. Segons el cens del 1991 hi havia 68.656 h i el 2001 s’assoliren els 74.879 h. L’increment demogràfic s’accentuà amb el nou segle i el 2005 es registraren 86.672 h, més de la meitat de la població comarcal, xifra que augmenta considerablement si sumem el continu urbà que Girona forma amb Salt i Sarrià de Ter. Pel que fa a demografia de Santa Eugènia de Ter, en el fogatjament de vers el 1380 hi havia 5 focs: 4 d’Església i 1 d’aloer. L’any 1553 se n'hi comptaven 12. El 1718 hi havia 73 h i en el cens de Floridablanca, el 1797, se n'enregistraren 80. El 1860 tenia 296 h, i el 1900, 368. D’ençà d’aquesta darrera data es notà un creixement més intens, lligat a l’expansió urbana de Girona. Així, el 1930 arribà als 1.200 h, i el 1960, a 1.857. El 1378, Sant Daniel tenia 7 focs, Montjuïc 4 i Vila-roja 5, i en el fogatjament del 1553, 15, 9 i 4, respectivament,. A la fi del segle XVIII (1787), a Sant Daniel hi havia 438 h, 30 a Montjuïc i 37 a Vila-roja. El conjunt del municipi aplegava 588 h el 1860, població que augmentà lentament a la primera meitat del segle (622 h el 1900, 912 h el 1930) i més ràpidament després (2 284 el 1960 i 3 411 h el 1970), creixement molt influït per la proximitat de Girona. L’antic poble de Palau-sacosta disposava, vers el 1380, de 17 focs: 12 d’eclesiàstics i 5 d’aloers. El 1553 en tenia 18. L’any 1718 la població era de 103 h i el 1787, de 136. El 1860 arribava a 281 h i el 1900 havia davallat a 264. El 1930, ja sota la influència creixent de la ciutat de Girona, tenia 726 h i el 1960, 1.531.

L’economia

L’agricultura

L’agricultura havia estat una de les riqueses tradicionals dels antics municipis de Girona, Santa Eugènia i Sant Daniel, i si bé ha tingut un clar retrocés, proveeix en una reduïda part el mercat de Girona. És dedicada sobretot al secà. Els principals conreus són els cereals i el farratge. Hi ha, també, entre altres, conreu d’hortalisses i de gira-sol. L’agricultura es complementa amb la cria de bestiar, sobretot porcí. Abunden els boscos de pins, alzines, roures, alzines sureres i castanyers, que havien estat aprofitats antigament. Hom ha explotat també les aigües minerals, carbòniques i ferruginoses de la font de la Pólvora i la d’en Miralles, situades a Sant Daniel.

La indústria

En una revisió de la història econòmica de Girona des de la perspectiva industrial, es pot dir que el segle XVIII gironí es caracteritzà simplement per un cert creixement de les manufactures artesanals. El canvi, tanmateix, es produí al segle XIX: abans del 1820 s’instal·là a Santa Eugènia de Ter una fàbrica de filats. Aquesta indústria, muntada de primer per Joan Rull, era propietat l’any 1850 de la companyia Lefebre i Morell, donava feina a 98 operaris i tenia 3.500 fusos en funcionament. Posteriorment la fàbrica pertangué a diverses altres societats, entre les quals Calaret i Cia, Llorenç Company i Cia, Industrial Mataró Girona i, actualment, Girona Tèxtil. Però no fou fins a mitjan segle XIX—en plena expansió agrícola i industrial de Catalunya—que s’hi començaren a instal·lar les primeres fàbriques de tipus modern, la majoria ran de la Séquia Monar, a la zona del Mercadal, com ara. La Gerundense (1843) i La Aurora (1845, que aprofitava directament les aigües del Ter, al barri de Pedret), capdavanteres en la producció de paper continu; la foneria de la societat Planas, Junoy, Barnés i Cia (1857), que fabricava turbines de la patent francesa Fontaine, amb privilegi exclusiu per a l’Estat espanyol; i, del sector tèxtil, la fàbrica Pau Bosch (1844) —administrada per Barrau—, a més de la que Joan Planes havia posat en funcionament l’any 1823, ambdues dedicades a la filatura i al tissatge del cotó procedent de Nova Orleans. Però l’arrencada va durar poc i, de fet, no arribaria a trastocar substancialment l’estructura social i econòmica de la ciutat, petita i provinciana, amb molts buròcrates, hisendats i botiguers, i amb un pes important de l’estament eclesiàstic. La terra argilosa i refractària de Palau-sacosta va afavorir la instal·lació de diverses bòbiles per a la fabricació de rajols, des de mitjan segle XIX. El fracàs d’empreses com el Banc de Girona (1881-1884) i el Crèdit Gerundense (1881-1886), creades amb capitals procedents en part de les rendes agrícoles i de la indústria, però sobretot del comerç local i regional, posà en relleu la gravetat de la crisi del final de segle i les limitacions d’una industrialització autofinançada subordinada al nucli més fort del país i, a més a més, avortada parcialment quan tot just s’iniciava. Algunes d’aquelles indústries ja encetaven el segle XX força descapitalitzades, com ara La Aurora i La Gerundense—malgrat que sobrevisqueren amb dificultats fins el 1932 i el 1973 respectivament—, i la foneria esdevinguda Planas, Flaquer i Cia, traslladà aviat els seus tallers a Barcelona (1908). Des d’aleshores fins als anys seixanta la industrialització gironina quedà en gran part reduïda a la producció de béns de consum i, per tant, massa subjecta a les fluctuacions d’un mercat dèbil i inestable. Hi mancava la indústria pesant (siderúrgia, maquinària, etc), que és la que ha protagonitzat el desenvolupament industrial del segle XX, ja que només hi havia dues foneries de ferro i una de bronze, creades al principi de segle, els tallers del ferrocarril Madrid-Saragossa-Alacant (1914) i la fàbrica de Palau-sacosta, dedicada a la fabricació d’àcid tartàric (1918). El panorama industrial de Girona durant els dos primers terços del segle XX es completava amb les farineres Ensesa (1898) i Teixidor (1913), la fàbrica Grober (1890) d’articles de merceria, les impremtes, pedreres i bòbiles de Montilivi i Palau, els forns de calç i les petites fàbriques de mosaics, pells adobades, sabó, lleixiu, galetes, begudes refrescants i licors. Es tractava d’una industrialització vinculada des de sempre a l’energia hidràulica de la Séquia Monar, que progressà espectacularment durant els anys quaranta i cinquanta del segle XIX, estimulada per l’augment del consum interior i per la millora en l’articulació del mercat nacional; s’estancà a partir de la crisi de creixement capitalista dels anys seixanta—amb problemes de subsistència i de manca de cotó causada per la guerra civil nord-americana—i reculà posicions des de la forta depressió agrària del final de segle, que enfonsà el mercat de productes industrials per l’empobriment de la pagesia. En termes absoluts, tanmateix, el creixement moderat de la indústria gironina s’allargà fins a la dècada de la Segona República Espanyola i la Guerra Civil de 1936-39, amb tendència a formar una economia mixta. La depressió econòmica de l’etapa autàrquica dels anys quaranta i principi dels cinquanta resultà brutal, tot i que una part de les empreses agrícoles i industrials augmentaren els beneficis, perquè la repressió política, la destrucció dels sindicats tradicionals i la pressió demogràfica sobre el mercat laboral van fer retornar els salaris reals als nivells d’abans de la Primera Guerra Mundial. L’ajuda exterior i un cert grau d’integració en el mercat mundial van fer possible la recuperació dels anys cinquanta i unes taxes de creixement econòmic molt notables. En el cas de Girona, que no havia tingut mai una gran estructura industrial, sòlida i diversificada, el creixement econòmic dels anys cinquanta i seixanta fou protagonitzat per l’auge de noves construccions i la proliferació de petites fàbriques i tallers de maquinària, carrosseria, mobles, embotits, etc, majoritàriament de caràcter familiar i amb pocs assalariats. En el període 1955-1975 els pobles industrials de la perifèria urbana de Girona (Salt, Sarrià de Ter i Sant Gregori) van créixer rapidíssimament, i fins i tot generaren taxes d’activitat més altes que les de Girona i donaren feina a mà d’obra excedentària de la capital. No és estrany que l’escassa tradició industrial de Girona, els dèficits d’infraestructura i els primers símptomes de la crisi econòmica del final dels anys setanta constituïssin punts de referència inevitables de la reflexió i el debat polític a la ciutat durant la transició democràtica, perquè l’expansió industrial iniciada els anys seixanta semblava difícil de consolidar: s’anunciaven fallides i suspensions de pagaments a tota mena d’empreses, el sector de la construcció reduïa dràsticament el ritme d’activitat i entre el 1978 i el 1980 es doblava la xifra global de desocupats. Tanmateix, la xarxa industrial, bastant diversificada, a base de petites i mitjanes empreses, va acabar superant la crisi sense la destrucció massiva de llocs de treball que comportava la reconversió de les més grans, força concentrades a les àrees de major tradició industrial del país. Al principi de la dècada del 1980 encara s’advertia que Girona arrossegava problemes derivats d’una industrialització molt escassa, marginal i secundària respecte de l’àrea barcelonina. En el cas de la construcció, la davallada general de la dècada del 1980 afectava Girona, però aquí sempre va mantenir un ritme més alt que la mitjana catalana; els darrers anys d’aquesta dècada la construcció i el sector del metall van experimentar un fort creixement. Vers els anys noranta es va tendir a valorar positivament el nivell d’activitat industrial de Girona, tant pel que fa referència al nombre d’ocupats que concentrava, que s’havia mantingut força estable, com per l’amplitud i el dinamisme del mateix sector. Es tracta d’una industrialització ben arrelada i, de fet, en procés d’expansió, fet que creà la necessitat de nous espais industrials, com el polígon de Can Xirgu, situat a l’entrada de Girona, entre la sortida sud de l’autopista AP-7 i la carretera N-II, i la zona de Domeny. A més del ram del metall i el tèxtil, cal destacar les activitats d’impressió i arts gràfiques, les vinculades a la distribució d’energia elèctrica i el sector de l’alimentació, amb una factoria de la marca Nestlé.

El comerç, els serveis i el turisme

El sector terciari s’ha convertit, de fet, en la principal activitat econòmica de la ciutat. Cal tenir en compte la importància de l’activitat administrativa i comercial de la ciutat i l’expansió de tota mena de serveis. En entrar al nucli urbà de Girona hom pot copsar de seguida la vitalitat de la ciutat amb l’escampall de botigues que assenyalen la prosperitat del seu comerç. Tota la zona de la Rambla i l’Argenteria, la plaça de Catalunya, la plaça del Vi, el Carrer Nou, el carrer de Santa Clara, la Gran Via i una bona part de l’Eixample denoten la puixança del sector comercial. Al llarg de la història, la ciutat s’ha anat configurant com a centre de mercat i de fira fins a esdevenir, avui dia, la capital del comerç comarcal i provincial. Això es ben palès en el trànsit diari de la ciutat, que s’accentua el matí dels dimarts i dels dissabtes—amb motiu del mercat tradicional—, abans de Nadal i Reis i, sobretot, durant les Fires de Sant Narcís. El comerç ha esdevingut molt especialitzat, i les noves botigues han tendit a instal·lar-se prop de les que són del seu mateix ram. Tot i la quantitat de petits comerços, cal esmentar la instal·lació a la perifèria de grans superfícies comercials; també es disposa d’un mercat majorista permanent, Mercagirona, que es dedica a empreses a l’engròs del sector alimentari de l’horta i la fruita, que és situat entre els municipis de Vilablareix i Girona. Al llarg de l’any a Girona se celebren diverses fires, com la Firatast, a l’abril, dedicada a promoure productes alimentaris, l’E-Tech, al març, sobre les noves tecnologies, i Tot Nuvis, al novembre, entre altres. La màxima concentració d’aquest tipus d’esdeveniments es produeix, però, per les esmentades Fires de Sant Narcís, entre finals d’octubre i principis de novembre, que inclouen la Fira Industrial, Agrícola i Comercial, al recinte firal de la Devesa. Altres fires dins el marc firal i festiu de Sant Narcís són la Fira del Dibuix i la Pintura, la Fira d’Alimentació, la Fira del Mineral, la Fira del Llibre Nou i Vell, la Fira d’Artesania, la Fira del Col·leccionisme (que se celebra, a més, tots els diumenges al matí), etc. Sembla evident que la localització de la ciutat en un punt de pas natural per les vies de comunicació entre Catalunya i França (vora l’autopista i del projectat tren d’alta velocitat), a pocs quilòmetres del litoral turístic de la Costa Brava i ben comunicada amb Banyoles i Olot, pot representar un actiu important per al desenvolupament econòmic de Girona, que tendeix a reforçar la seva capitalitat.

El carrer de Cúndaro, al call jueu de Girona
© Fototeca.cat
Les grans empreses actives a les comarques gironines tenen seu a Girona, des d’on controlen tota la seva activitat. Per aquest motiu, hi ha empreses (entre elles els grans bancs) amb nombrosos treballadors en nòmina, però que en realitat no treballen a la mateixa ciutat. Cal no oblidar que la ciutat és la seu de la Caixa de Girona, fundada el 1940. Com a centre comarcal i provincial, Girona acull les delegacions dels principals ministeris i organismes de l’estat, i els serveis territorials de la Generalitat, a més del Consell Comarcal, com també la seu de la Diputació. La dotació sanitària és formada, a banda de les nombroses consultes privades i dels centres d’assistència primària (CAP), per l’Hospital de Santa Caterina, el centre més antic, l’Hospital Josep Trueta i la Clínica Girona, tots tres de la xarxa pública. A més, cal esmentar les clíniques privades concertades amb la Seguretat Social o amb altres tipus d’assegurances. Pel que fa als serveis d’ensenyament, la població disposa d’un bon nombre de centres, i també hi és representat l’ensenyament superior, amb la Universitat de Girona (UdG), que té diverses facultats i centres vinculats, com l’Escola Superior de Relacions Públiques de Girona. L’actual UdG, que fou inaugurada el 1992, ha concentrat els serveis de l’antic Col·legi Universitari (abans adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona), la Universitat Politècnica (abans adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya) i l’Escola Universitària d’Infermeria, entre d’altres. Disposa del Campus Barri Vell-Girona Centre i del Campus Montilivi. A Girona hi ha també un centre associat de la UNED (Universitat Nacional d’Educació a Distància). Entre els centres especialitzats cal destacar l’Escola Oficial d’Idiomes, el Conservatori de Música Isaac Albéniz, creat el 1941, i l’Escola Municipal d’Art, amb seu al Centre Cultural La Mercè però que també porta a terme les seves activitats en altres centres cívics de la ciutat. Girona disposa d’equipaments esportius públics en diferents sectors de la ciutat, a més dels que són situats a les escoles i als instituts i els que pertanyen a entitats privades. Cal destacar els pavellons municipals d’esports de Palau, de Santa Eugènia, de Vila-roja i de Fontajau, construïts a la dècada del 1990, l’Estadi Municipal de Futbol, a Montilivi, el conjunt esportiu de la Devesa, on es concentren un seguit d’instal·lacions i pistes per a practicar diferents activitats, com la Galeria de Tir Olímpic, i les instal·lacions del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEIEG) a Palau-sacosta, a la Devesa, a Sant Narcís i a Sant Ponç. Els serveis turístics a Girona, a diferència dels d’altres localitats costaneres properes, havien estat de sempre un xic negligits pel mateix govern de la ciutat i per una part de les iniciatives privades, però vers la meitat de la dècada del 1980 es va millorar l’oferta turística. La ciutat aporta una alternativa turística urbana de caràcter cultural i històric, amb un barri vell i un call jueu molt ben conservats. L’esforç de dotar aquests centres amb equipaments recreatius, d’oci i comercials ha servit per a rehabilitar una zona que anteriorment havia estat escassament valorada. Aquests mateixos barris acullen els museus d’art i d’història i els edificis històrics més remarcables. D’altra banda, com a nucli administratiu i de serveis, la zona condiciona una demanda per a reunions de treball, convencions, jornades, conferències, cursos, congressos, fires, etc. , que requereix una infraestructura hotelera i d’oci ben preparada. Per aquest motiu, s’han reformat antics hotels i se n'han construït de nous.

La ciutat de Girona

Morfologia urbana

El desenvolupament urbà de Girona

L’emplaçament primitiu de Girona se situa a la part més elevada de la ciutat, on es troben la Torre Gironella i la catedral. És una situació estratègica, prop de la confluència de quatre rius, en un petit turó dels darrers contraforts de les Gavarres. El caràcter de plaça forta és justificat de bon començament, atesa la seva situació prop de l’únic pas natural existent entre l’Empordà i la Selva. El recinte romà tenia una forma més o menys triangular, amb vèrtexs a la mateixa Torre Gironella, a la placeta de Sant Feliu i als Quatre Cantons. Es conserven alguns fragments de la muralla romana, i restes de torres quadrangulars de pedra sorrenca. Durant el període visigòtic, la ciutat mantingué la seva posició clau en el curs de la Via Augusta. Aquesta circumstància explica el creixement continuat que experimentava. Extramurs de Girona, apareixen habitacles lligats a edificacions religioses que serien l’origen dels futurs barris o burgs medievals de Sobreportes, Mercadal, Sant Martí Sacosta, Sant Pere de Galligants o el burg de Santa Maria. La dominació musulmana s’inicià vers els anys 714-716, en temps d’Abd al-Aziz, que era successor de Musa. És molt probable que els nous ocupants adquirissin la ciutat mitjançant pacte, pagant el corresponent impost, que solia ésser recaptat per les mateixes autoritats locals indígenes.

Vista aèria d’un sector del recinte fortificat de la Força Vella de Girona, presidit per la mola de la catedral amb el Passeig Arqueològic a primer terme
© Fototeca.cat
El domini musulmà a Girona durà solament uns setanta anys, la qual cosa explica la minsa influència i la manca de restes que atestin la seva presència. D’ençà del lliurament de Girona a Carlemany, la ciutat queda integrada en el sistema organitzador de l’imperi franc. L’activitat dels comtes, primer beneficiaris, després hereditaris, entre altres coses, permeté iniciar una activitat constructiva que havia assolit la plenitud a partir de la segona meitat del segle X. Ultra la recuperació de la catedral per al culte cristià, al voltant del mateix temple apareix documentat un conjunt de construccions i habitacles que, recolzats en la muralla nord, sobre la vall de Sant Daniel, constituïren l’anomenat burg de Santa Maria, que s’enfilava en direcció a la Torre Gironella. Pel costat de migdia, l’adquisició del casal comtal per part del bisbe Gotmar III al comte Borrell, motivà la urbanització del sector i de la casa que més endavant seria el palau bisbal. Vers migdia, i extramurs, més enllà del palau vescomtal, es va edificar un altre burg, entre conreus de vinya i oliveres, a redós de Sant Martí Sacosta, la sagrera del qual era utilitzada per als enterraments dels veïns del lloc, habitadors de diverses cases ben documentades. A l’altra riba de l’Onyar, entre els molins fariners i drapers del segle X i XI, s’edifica l’esglesiola de Santa Susanna del Mercadal i apareixen les primeres construccions, seguint preferentment el camí mercader de Girona al Pla de Santa Eugènia i Salt. Vers el N i a la confluència del Ter, l’Onyar i el Galligants, s’expandeix el burg de Sant Feliu, el més important i poblat, per tal com era el lloc de pas obligat de la via Francesca. El monestir de Sant Pere de Galligants, situat a l’entrada de la vall de Sant Daniel, aviat tingué el seu propi veïnatge, el burg de Sant Pere. Al mateix barri, s’hi construïren l’hospital dels Capellans, dependent de la seu de Santa Maria. L’obra de més relleu fou, però, la construcció de la nova catedral romànica del segle XI, obra del bisbe Pere Roger. Al segle XII apareixen obres d’urbanització a l’areny del riu Onyar, relacionades amb els ponts i amb el mercat de bestiar. A dintre la ciutat apareixen les distintes places on es desenvolupava l’activitat mercantil, com la plaça del Vi, la de l’Oli, l’antiga plaça de les Cols, etc. A les darreries del segle XII cal situar la construcció dels Banys Àrabs per concessió reial. El segle XIII representa un moment de creixement dels barris de Sant Pere, Sant Feliu i el Mercadal, a part la construcció de cases a la Cort Reial, les Voltes d’en Rosés i la plaça de l’Oli. També fora de la muralla es construïren edificis ben remarcables, com ara el convent dels dominicans i l’antic Hospital. Al segle XIV la ciutat creix cap al sud fins a la Rambla i la plaça del Vi o de les Albergueries, i hom amplia el nucli del Mercadal. Pere el Cerimoniós ordenà la construcció de muralles als barris de Sant Feliu i de Sant Pere, i també un nou mur encerclà, per les Pedreres, el barri de les Albergueries. És en aquest moment que hom començà a anomenar Força Vella l’antic recinte de la ciutat primitiva. El projecte d’emmurallar el Mercadal no fou possible fins al segle següent (1438). Nous convents es localitzaven al Mercadal: el de Sant Francesc d’Assís i el de Santa Clara. A mitjan segle XV, a la vigília de la guerra contra Joan II, Girona era la tercera ciutat del Principat. La muralla del Mercadal, reduïda en molts blocs a una palissada i unes torres de fusta, envoltava la ciutat baixa, però més enllà de les defenses ja havia sorgit un raval entorn de l’antic hospital de Santa Caterina i el convent de les clarisses. A l’altra banda, el nucli antic s’havia estès vers Pedret i el carrer del Carme. Durant els segles XVI i XVII s’enregistra sobretot un creixement intern, i és especialment notable l’actuació en el terreny defensiu, amb la construcció de baluards a la muralla del Mercadal, fortaleses com el castell de Montjuïc i casernes per a la tropa. El 1506 fou construïda la capella del Pilar, i, a la fi de la mateixa centúria, l’església de la Mare de Déu de la Pietat. Durant aquesta època es basteixen els edificis de la Universitat, força casals senyorials, els convents de Sant Francesc de Paula (1611), el nou Santa Clara (1653), el dels carmelitans (1691), el de Caputxines (1618), el de Sant Agustí (1608), el de Sant Josep, a part del nou Hospital, diversos ponts, les escales de la catedral, etc. La recuperació catalana del segle XVIII és palesa també a Girona, de tal manera que la ciutat assoleix una altra vegada les xifres d’abans de la crisi del segle XIV. En l’àmbit urbà cal destacar l’inici d’un passeig a la Devesa i la construcció de l’edifici de l’Hospici, de la capella de Sant Narcís i de la façana de la catedral. La guerra del Francès, al començament del segle XIX, significà la ruïna urbanística de la ciutat i el retard en el creixement demogràfic i econòmic, a part una configuració social poc apropiada per al progrés. La desvinculació dels convents i de les propietats que aquests tenien a la part del Mercadal, donà lloc a un espai que fou utilitzat per a la instal·lació de les primeres fàbriques modernes i per a l’obertura de nous carrers, com el del Progrés (Carrer Nou), la plaça de Sant Francesc i la de Sant Agustí. El creixement és limitat per les muralles del Mercadal, que dificulten la comunicació entre la part nova que lentament sorgeix a la Rutlla, a la carretera de Barcelona i a la de Santa Eugènia, on apareixen també les estacions del ferrocarril. Les muralles foren enderrocades a partir del 1895. El 1897 un projecte d’eixample de Girona—obra d’Eugeni Campllonch—permeté la regulació de les zones de Figuerola i de la Mercè, alhora que donà forma a l’avinguda de Jaume I (Gran Via). La política urbanística dels anys vint comportà una millora de la imatge urbana que coincidí amb el treball de Ricard Giralt com a arquitecte municipal, que dirigí les urbanitzacions de la plaça de Correus (1924), la del Carril (1926), la del Marquès de Camps (1926), la de la pujada de Sant Feliu (1927), etc. També hi contribueix l’obra que Rafael Masó—ben secundat per un equip d’artistes i artesans—dissenyà per a la burgesia ciutadana en la zona d’expansió. Durant la República, a part la presència de l’art-déco en detalls arquitectònics i establiments comercials, cal ressaltar la construcció d’alguns edificis racionalistes. En temps de guerra (1937) es construïren les primeres cases al carrer del Canonge Dorca i a la Travessia de la Creu. L’expansió més recent de la ciutat satura aviat el terme municipal de forma caòtica i desordenada. El pla general del 1955, revisat el 1961, i el pla municipal del 1971 contribuïren a legalitzar situacions irregulars sense oferir alternatives vàlides. Així apareixen les construccions del pla Perpinyà i altres semblants. L’arquitectura d’aquesta època s’encasella primerament dins el monumentalisme ben visible en els edificis oficials, i esdevé diversificada en les construccions particulars, amb predomini de fórmules consumistes i poc reeixides. Com a construcció ambiciosa de la postguerra, cal citar el barri de Sant Narcís (1944-57), organitzat a partir d’un espai central format per la plaça porxada i l’església i constituït per cases unifamiliars, de dues plantes, i blocs que no superen les quatre plantes. És una bona mostra de la política duta a terme per l’Obra Sindical del Hogar, projectada en aquest cas per l’arquitecte Ignasi Bosch. Mentrestant, la immigració s’instal·la sovint en condicions infrahumanes, a les muntanyes de Montjuïc i de les Pedreres, vora el Ter o als municipis veïns. Les noves zones residencials apareixen a les Pedreres, a Palau i, posteriorment, a Montjuïc. El centre urbà es diversifica vers la zona nova (plaça del Marquès de Camps, Gran Via, etc). Quan el Tribunal Suprem anul·là el Pla General del 1971, es produí un col·lapse urbanístic a la ciutat, atès que el pla que esdevingué vigent fou el de l’any 1955, totalment desfasat. En aquesta situació, el consistori acordà de sol·licitar a la Generalitat la suspensió d’aquest pla i l’elaboració d’unes normes subsidiàries perquè fossin aplicades mentre la vida urbanística de la ciutat no fos actualitzada en funció de la Llei del Sòl. Posteriorment, les actuacions urbanístiques es centraren en la millora de l’accessibilitat a l’àrea urbana i les comunicacions a l’interior de la ciutat. Exemples destacats són l’autovia de Sarrià de Ter i la frontissa del Güell. El 2002, s’aprovà un nou Pla General d’Ordenació Urbana de Girona.

La Girona monumental

La Girona vella és formada pel conjunt d’edificis i carrers situats entre l’Onyar i la Torre Gironella. És un sector allargassat que segueix el curs del riu i per l’altra banda és limitat per les muralles antigues. Al centre d’aquest sector hi ha el nucli central de la Girona antiga, format pel recinte de la Força Vella, que tenia un traçat semblant al de la Girona de l’època romana. D’aquest nucli primitiu resten fragments de muralla al pati de l’antiga universitat i també a la plaça de la Catedral. La Força Vella tenia com a límits el carrer de la Força, la plaça de la Catedral i la Torre Gironella.

Detall de la façana de la catedral de Girona
© Lluís Prats
La catedral de Santa Maria és el primer temple de la diòcesi en l’aspecte artístic i monumental, de la mateixa manera que ho és en l’aspecte religiós. S'alça molt per damunt de les cases que l’envolten i això fa que sigui visible de molt lluny. Juntament amb l’agulla de Sant Feliu esdevé un dels símbols més representatius de la ciutat. L’any 1015 el bisbe Pere Roger restaurà el primer edifici de la seu del qual hom té esment documental. Abans, el 882, ja n'hi devia haver un, perquè se sap que el bisbe Teuter hi havia restablert la vida canonical. Una nova catedral romànica fou consagrada el 1038, el campanar de la qual—construït uns anys més tard—es conserva avui adossat a l’obra gòtica amb el nom de torre de Carlemany. Al segle XII fou bastit el claustre romànic a la banda N: és de planta trapezoidal i té quatre galeries amb capitells ornamentats amb escenes bíbliques i temes decoratius. Annex al claustre hi ha l’antiga capella de Sant Pere, que formava part de la primitiva catedral romànica i que ha estat renovada. La construcció de la catedral gòtica s’inicià al primer decenni del segle XIV per la capçalera. Els treballs continuaren amb lentitud fins que l’any 1604 fou col·locada la darrera pedra. La nau única de la catedral gironina és la més ampla que existeix en arquitectura medieval (23 m d’amplada i 35,2 m d’alçada). La façana principal, barroca, fou construïda entre els anys 1730 i 1733, i no restà acabada fins al segle XX, que ho fou gràcies a la iniciativa del bisbe Cartanyà. El campanar, iniciat el 1580, fou acabat al segle XVII. L’escalinata monumental que hi duu fou iniciada l’any 1690. A l’interior del temple hi ha una trentena de capelles amb imatges i retaules d’un interès variable. Cal destacar el conjunt de l’altar major, amb un retaule d’argent repussat i daurat, acompanyat de pedres i esmalts, que és obra del segle XIV. Darrere l’altar hi ha l’anomenada cadira de Carlemany, càtedra romànica de marbre que pertany a la mateixa escola que treballà l’ara, del segle XI. Són remarcables les nombroses tombes, com les de Ramon Berenguer II i la comtessa Mafalda, obra de Guillem Morei (segle XIV) o la del bisbe Bernat de Pau, una de les obres mestres del gòtic mundial, atribuïda a Mercadant de Bretanya (segle XVI, primers anys). Les rosasses són dedicades a l’Assumpció i a sant Miquel. Entre la catedral i la Torre Cornèlia (del 1362) hi ha les sales capitulars, dedicades al Tresor de la Catedral de Girona (1975). El Palau Episcopal, conserva una part romànica, bastida en temps del bisbe Guillem de Peratallada (1160-67), una altra de gòtica, com la de la sala del tron, i la construïda a partir de les reformes renaixentistes. Acull el Museu d’Art de Girona. Sant Martí Sacosta fou antigament una canònica augustiniana i més tard col·legi dels jesuïtes. Expulsats els jesuïtes el 1767, s’hi establí el seminari conciliar, dotat pels bisbes Tomàs de Lorenzana (1775-96) i Florencio Lorente (1847-62) per tal de subvenir a les necessitats pròpies d’aquesta institució. És la seu de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, fruit de la transformació de l’antic Institut de Teologia de Girona. L’església actual és de la primeria del segle XVII, i la façana barroca data del 1610. El convent de Sant Domènec, entre la Torre Gironella i Sant Martí Sacosta, fou fundat el 1253 pel bisbe Berenguer de Castellbisbal. Ha esdevingut la seu de la Facultat de Lletres de la UdG. L’església gòtica, dedicada a l’Anunciació, ja estava construïda el 1310, però fins el 1339 no hi fou consagrat l’altar major. Té només una nau, amb sis trams de voltes ogivals, i claus de volta esculpides. L’interior i les capelles laterals foren decorats al segle XVIII amb elements barrocs. Entre els religiosos que habitaren aquest convent cal esmentar l’inquisidor Nicolau Eimeric (1320-1399) i sant Dalmau Moner (1291-1341). Ja fora de la Força Vella, però dins la Girona antiga, hi ha l’església de Sant Feliu, alçada damunt un antic martyrium erigit en honor de sant Feliu i del qual resta el record d’haver conservat entre les seves joies més valuoses la corona votiva donada pel rei visigot Recared. L’església actual és una barreja d’estils. La planta és romànica (segles XII-XIII) i fou coberta als segles XIV-XV amb volta gòtica. Del claustre (1344-60), en resten quatre arcades muntades a la porta de migdia. El campanar, iniciat el 1368 sota la direcció de Pere Sacoma, no fou acabat fins al segle XVI. El seguit de guerres que afectaren la ciutat al segle XIV obligà a fortificar el temple. La façana principal, orientada a ponent, és d’estil barroc (segle XVII). La capella de Sant Narcís fou edificada del 1782 al 1792 a la part ocupada pel claustre enderrocat. Té forma el·líptica i les parets són de marbre i jaspi. Francesc Tremulles, el gran pintor i escenògraf del segle XVIII, pintà les voltes de la capella i feu també el gran quadre dit de les Mosques, situat a l’extrem d’una nau lateral, entre la capella de Sant Narcís i l’altar major. A banda i banda s’alcen els monuments dedicats a Álvarez de Castro (projectat per Sunyol i Figueres, el 1880) i a les Heroïnes de Santa Bàrbara (obra dels germans Oslé, 1925). L’altar major és presidit per un retaule gòtic (segle XVI), pintat per Perris de Fontaines i per Joan de Burgunya, molt modificat i reduït. Les pintures que representaven escenes de la vida de sant Feliu es conserven al Museu d’Art del Palau Episcopal. A les parets del presbiteri hi ha encastat el conjunt més important de sarcòfags romans (segles III-IV dC) de la península Ibèrica, que foren importats directament d’Itàlia. Entre les altres peces artístiques que conserva el temple, mereix esment, sobretot, el Crist jacent d’alabastre, de mida gairebé natural, que durant molt de temps fou atribuït a Cascalls, però que finalment s’ha de considerar obra del mestre Aloi (segle XIV). També el sepulcre de sant Narcís, d’alabastre, fet pel mestre Joan de Tournai i acabat el 1328, els fragments d’una estola del segle XI que foren conservats abans dins del sepulcre de sant Narcís i un frontal del segle XV, de procedència anglesa i amb decoració xinesa, que és situat entre la capella de Sant Narcís i l’altar major. L’església de Sant Lluc fou edificada entre el 1724 i el 1729, davant de les torres rodones de Sobreportes, i arran de l’absis de Sant Feliu, per iniciativa de la comunitat de beneficiats de la catedral. La façana de pedra i el campanar quadrangular s’harmonitzen amb les edificacions del voltant. Inicialment fora de la ciutat, però inclosa dins el recinte murallat construït amb finalitats defensives al segle XIV, s’alça l’abadia benedictina de Sant Pere de Galligants, a la part dreta i final del riu del mateix nom. Ja existia a la fi del segle X. El 1117 l’abadia fou agregada al monestir de la Grassa. El 1592 el papa li uní els cenobis de Sant Miquel de Cruïlles i Sant Miquel de Fluvià. El 1835, pel fet de tenir només quatre monjos i l’abat, fou afectat per l’exclaustració. El temple actual pertany a la reconstrucció del 1131. És de tres naus i té un creuer que acaba amb quatre absis, fet que li dona un aspecte de fortalesa. El campanar és format per dos frisos de finestres dobles, ornades amb arcuacions llombardes al capdamunt. El claustre, bastit vers el segle XII, és adossat a la part de migdia; fou alterat per la construcció tardana d’un pis aixecat sobre seu. El claustre és un dels més interessants que ha deixat l’art romànic a Catalunya. Els capitells ofereixen una gran varietat de motius ornamentals. El 1870 l’abadia fou convertida en Museu Provincial, un dels més rics de la seva mena, i actualment és la seu d’una de les extensions del Museu d’Arqueologia de Catalunya. La capella de Sant Nicolau, que s’alça davant mateix de Sant Pere, és un petit model d’església funerària; depenia de l’abadia. Citada al segle XII, té una sola nau i creuer amb tres absis i un cimbori, amb llanterna, de planta octagonal. Adquirida per l’ajuntament de la ciutat el 1936, fou restaurada d’ençà del 1940, i el 1954 hi fou restablert el culte. Al subsol es mostren restes funeràries paleocristianes del segle IV dC. L’antiga església parroquial de Santa Llúcia Sacosta o de Santa Eulàlia, situada al començament de la pujada de Montjuïc, al fons dels carrerons acostats a la muralla, passà a la família Franquet. Es conserven pocs testimonis de l’edifici d’origen romànic. A l’extrem meridional de la ciutat antiga hi ha l’església de la Mare de Déu dels Dolors, edificada al costat del convent de la Mercè, que data del segle XVI. El convent de la Mercè fou convertit en caserna i destinat després a hospital militar, motiu pel qual hagué de ser adaptat a les seves noves funcions. Actualment és un centre cultural. L’església, gòtica, ha estat convertida en auditori i sala d’exposicions del centre. L’església del Carme, a la pujada de Sant Martí, fou començada el 1699 i no fou acabada fins el 1726. Formava part del convent dels carmelitans calçats, conegut també per Can Forn, i després de la desamortització s’hi instal·laren el govern civil i la Diputació, la qual hi roman encara. La capella de la Puríssima Sang, confraria que tenia per missió l’assistència als condemnats a la darrera pena, conserva el gran Crist tan famós per la seva presència a les processons del Divendres Sant. L’antic convent de Sant Josep, dels carmelitans descalços, fou convertit després de la desamortització en dependències estatals (finances, duanes, etc. ) i actualment acull l’Arxiu Històric de Girona. El temple neogòtic del Sagrat Cor, situat al carrer de l’Albereda, fou construït entre el 1886 i el 1901, segons un projecte de Francesc Salvat. L’any 1939 l’edifici va ser molt restaurat. Fins el 1951 l’església estigué al càrrec dels jesuïtes, i l’any 1952 passà a cura dels dominicans. La Pia Almoina, institució benèfica fundada per Arnau d’Escala l’any 1228, arribà a atendre, en alguns moments, ben bé cinc mil pobres. L’edifici que ocupava, al costat de l’escalinata de la catedral, ha estat considerat un dels més notables que ha deixat l’art gòtic a la ciutat. En l’aspecte formal, es destaca la façana N, amb finestres coronelles en forma de V, típiques del gòtic civil català, i la torre central que articula els dos cossos laterals. Fou restaurat per l’arquitecte Josep Danés entre el 1921 i el 1926. Era ocupat per monges escolàpies fins vers el 1974. Posteriorment fou adaptat com a seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya en la demarcació de Girona. L’Estudi General de Girona, situat al costat del convent dels dominicans, a l’edifici de les Àligues, fou començat el 1561 després de moltes vicissituds. Al segle XVII conegué el zenit de la seva glòria. Hom hi pot veure la portalada de pedra picada, on hi ha una làpida amb les àligues dels Àustria (d’on deriva el nom de l’edifici) i l’escut de Girona, obrada el 1570 per Onofre Enric. La Universitat de Girona fou suprimida per ordre de Felip V. Hi havien professat mestres com Jaume d’Agullana, ardiaca de la seu, Antoni Tarroja, teòleg, Francesc Roger, que seria més tard bisbe de Solsona, etc. Hi existí una forta competència amb el col·legi dels jesuïtes. L’edifici, rehabilitat pels arquitectes Josep Fuses i Joan M. Viader (1993), ha esdevingut seu del rectorat de la UdG; de l’antic edifici pràcticament només es conserven la façana, una de les escasses construccions renaixentistes de la ciutat, i algunes parets. Els anomenats Banys Àrabs del carrer de Sacsimort, no són àrabs en realitat, sinó romànics. La primera notícia documentada d’aquests banys correspon al 1194. Modernament han estat novament restaurats i separats del convent de monges caputxines al qual havien quedat annexats des del 1618. Aquests banys públics segueixen els models de les termes romanes, dels banys musulmans i dels micvés jueus, tradició que fou recuperada a partir del segle XI amb el desenvolupament de la vida ciutadana. L’edifici s’inspirà en la tipologia dels banys nord-africans, però els elements arquitectònics són plenament romànics. L’edifici de la Fontana d’Or, al carrer de Ciutadans, és conegut amb aquest nom d’ençà del segle XVIII (es coneix també com a Casa Prim). L’edifici és una construcció romànica sobre murs d’una època encara més antiga. Sofrí ampliacions durant els segles XIV i XV, i hagué de ser reconstruït en bona part després d’un incendi. Ha tingut usos diversos al llarg del temps; el 1973, després d’una llarga restauració dirigida per l’arquitecte Joan M. de Ribot, es va convertir en el centre de l’obra cultural de la Caixa de Girona. La Casa de la Ciutat, o ajuntament, a la plaça del Vi, és un edifici que ha sofert nombroses transformacions i adaptacions d’ençà del segle XIII, en què és documentada la casa del consell municipal. Mereix de ser esmentada la seva façana principal, la porta adovellada que dona accés a la sala de sessions i la del Teatre Municipal, construït el 1860. Les dependències de l’ajuntament ocupen també l’edifici annex, l’antic cafè Vila, on hi havia hagut més remotament la Taula de Canvi de la ciutat, erigida per concessió de la reina Maria l’any 1443. Els carrers i les places de la Girona vella són plens de casals nobles i d’elements arquitectònics variats que conformen un barri antic amb carrers estrets, d’un caràcter molt marcat, i places porticades tan populoses com la del Vi, i la de les Cols (avui Rambla). És una Girona d’edificis de pedra, una pedra grisa que combinada amb els espais ombrívols i alguna font atractiva, com la de la Mare de Déu de la Pera o la de la plaça dels Lledoners, dona el seu caràcter especial al barri vell de la ciutat. És difícil d’evocar Girona sense pensar en el carrer de la Força, la pujada de Sant Domènec, els carrers de l’Escola Pia, del Call jueu (un dels barris jueus més destacables de tot Europa), dels Alemanys, de les Ballesteries, de les Ferreries Velles, de Ciutadans o de la Barca i els petits carrerons que hi menen, en un dels quals apareix l’arc de la Trasfiguera. Des de l’any 1987 s’ha portat a terme la recuperació i revitalització del call jueu; el 1992 es creà el Patronat Municipal Call de Girona, gràcies al qual el call s’ha convertit en un lloc destacat de la Girona monumental i cultural. Entre la munió de cases que mereixen ser esmentades recordarem la Casa Pastors, construïda davant les escales de la catedral, per tal d’instal·lar-hi, al segle XVI, el seminari. Durant el setge napoleònic hi residí el general Álvarez de Castro, i avui hi funcionen els serveis dependents del ministeri de justícia (és seu de l’Audiència Provincial). La Casa Cartellà, amb elements del segle XVIII, fou convent de caputxins (convent de Sant Antoni) i després institut d ‘ensenyament mitjà (1847-1967). Cedida a l’ajuntament, alberga l’Arxiu Històric de la Ciutat, de l’Arxiu Municipal de Girona, i el Museu d’Història de la Ciutat.
Arcada característica que uneix els dos cossos de la casa Agullana, a la pujada de Sant Domènech
© Laura Martínez Ajona
La Casa Agullana, a la pujada de Sant Domènec, és coneguda erròniament com a palau del Vescomtat. L’edifici consta de dos cossos, a banda i banda de la pujada; aquests dos cossos són enllaçats per una arcada que dona un aire molt curiós a aquest indret, que per això ha estat predilecte dels pintors de temes urbans gironins. El 1918 aquest edifici fou declarat monument artístic nacional. A la plaça del Vi, al costat mateix de la Casa de la Ciutat, hi ha l’anomenada Casa Carles, on estigué instal·lat el Museu Diocesà a la postguerra. L’estructura de l’edifici és del segle XVIII, però s’hi conserven alguns elements arquitectònics que daten dels segles XIV o XV. Pertangué a la família Xetmar, que s’hi devia haver instal·lat ja en aquella època. Al carrer de la Força sobresurt la Casa Burguès, dotada d’un interessant fris renaixentista i d’una notable escala. Al carrer de Ciutadans podem esmentar les cases de Solterra (on s’hostatjaren els Reis Catòlics el 1493, arran de llur viatge al Rosselló), Delàs, principal de Caramany, Desbac i Cartellà, Salieti (que data de la darreria del segle XVI), Messeguer, reformada al segle XIX, la casa Berenguer (on s’organitzà l’Associació Literària de Girona), etc. Al carrer de l’Albereda hi ha la Casa del Marquès de Camps, la de la família Ribot i la d’en Ric de Jafre (que és l’edifici del Casino actual). Al carrer de Carreras Peralta hi ha el Palau de Caramany (construcció que data dels segles XVI-XVIII), amb un pati interior que té un aspecte molt notable, i la Casa Eres de Puig (que data del segle XVIII). A la plaça dels Apòstols, la Casa de l’Ardiaca, i a la Cort Reial, la de Martínez Davalillo, especialment remarcable per les columnes que emmarquen l’escala. A la Rambla, la Casa Norat, que data del 1912-1913. L’obra restauradora de Rafael Masó pot contemplar-se a la Casa Masó de les Ballesteries (1911-12), a la d’en Gavaldà (1925-26), del mateix carrer, i a la d’en Ribes Crehuet, del carrer de la Força (1927-28), a més de la Casa Salieti ja esmentada abans. També són dignes d’esment la Casa Pol (1849), a la plaça de l’Oli, la d’en Porcalla (1885), al carrer dels Alemanys, la d’en Domènec (1855) i l’Escola Pia, i molt especialment la de la Pabordia, a la pujada de la Pera, edifici que té un origen molt remot (segles XIII-XIV) i que fou ampliat al segle XVIII.

Els ponts

Girona, banyada per quatre rius i migpartida per l’Onyar, té, lògicament, ponts nombrosos i importants. Estableixen la comunicació entre la ciutat nova i la vella, permetent d’arribar a les zones perifèriques de la ciutat i facilitant-ne la comunicació amb el centre.

Les cases sobre l’Onyar, amb la catedral al fons
© Laura Martínez Ajona
Entre els ponts que actualment fan servei damunt l’Onyar, el més antic és el pont de Pedra, dit oficialment pont d’Isabel II i lligat a l’obertura del Carrer Nou després de la desamortització de Mendizábal. Consta de tres arcs rebaixats i dos pilars. Fou projectat l’any 1849 per Constantí German i fou realitzat, després d’algunes vicissituds, entre el 1850 i el 1856. És sòlid i admet el trànsit rodat. Del segle XIX és també el pont de les Pescateries, per a vianants, que comunica la Rambla de la Llibertat (centre comercial i un dels indrets més animats de la ciutat) amb la zona de Santa Clara i les Hortes. Conegut també amb el nom de les Palanques Vermelles, el seu nom evoca l’antic edifici del mercat de peix que hi havia a l’esquerra de l’Onyar. El projecte és de Manuel Almeda (1876) i fou dut a terme per la companyia Gustave Eiffel. L’estructura del pont és de ferro, sense elements decoratius. De la mateixa època hi ha també el pont de Sant Agustí, inaugurat el 1877 i construït segons el projecte també de Manuel Almeda. En realitat només en queda el pilar central, perquè la resta del pont fou substituïda per una estructura similar, bé que un metre per sota del pont original. També es conserven encara les primitives escales d’accés. Només admet el pas de vianants. El pont del Ferrocarril, també del segle XIX, ha estat modificat amb el pas del temps. Recolza damunt diversos pilars. Antigament tenia una estructura de ferro construïda per la casa Gustave Eiffel. El pont de la Creu Blanca, o pont d’en Gómez, és d’un sol arc i utilitza fins al límit les possibilitats del formigó armat. És una obra projectada l’any 1914 per Lluís Homs, i comunica la pujada de Sant Feliu amb el passeig de Canalejas i Sant Agustí. Només serveix per al pas de vianants. Vers la dècada del 1950, es construí la plaça de Catalunya sobre l’Onyar, on abans hi havia un antic pont de vianants que fou destruït per una riuada. A la part nord de la ciutat, i també damunt de l’Onyar, hi ha el pont que substituí el discutit “passallís” de Pedret, damunt la carretera de Girona a Palamós. Fou inaugurat l’any 1968 i té un sistema de comportes que permet de regular el nivell de l’aigua de l’Onyar. Pel juny del 1971 fou inaugurat el nou pont per a vianants, construït per la secció hidràulica del ministeri d’obres públiques, i que comunica el carrer del Carme amb la zona de la plaça del Mercat. Substitueix el pont alçat després de l’aiguat del 1940, que fou dedicat a l’alferes Huarte, víctima de les inundacions d’aquell any. El pont que comunica el carrer d’Ultònia amb el del Carme fou enllestit a l’agost del 1971, i és el que ara duu el nom oficial d’Alférez Huarte. El seu traçat suscità vives polèmiques. Finalment, el pont de la Font del Rei fou obert al trànsit rodat al juliol del 1972. És situat entre la carretera nacional de Barcelona a la Jonquera (N-II) i la de Sant Feliu de Guíxols, fet que el fa força útil per al trànsit, però, com l’anterior, ha perjudicat la imatge del carrer del Carme. Al costat del pont pròpiament dit, subsisteix una passarel·la per a vianants. Íntimament relacionades amb els ponts de l’Onyar, les cases que tenen llur part posterior damunt del riu formen un conjunt arquitectònic summament original que ha atret sovint l’atenció de pintors i escriptors. Construïdes les unes al costat de les altres, formen una mena de conglomerat de façanes i galeries que té un perfil variat i espontani d’obertures, una imatge urbana amb un caràcter ben definit, que dona molta personalitat a la Girona fluvial. Finalment, damunt del Ter cal esmentar el vell pont de la Barca, que va de la Devesa a la Barca de Sant Ponç. És de ferro i recolza damunt pilastres de pedra. Construït el 1901, té a prop el nou pont, situat aigua avall, de tres arcs i una llargada de 120 m. Aquest pont nou fou inaugurat pel maig del 1967.

Les fortificacions

El caràcter de plaça forta que tingué Girona a l’antiguitat explica que en totes les èpoques passades hagi estat envoltada de muralles. Un primer circuit, de forma més o menys triangular, era el de la muralla romana, que sortia de la Torre Gironella i davallava fins a la placeta de Sant Feliu, corria paral·lelament a l’Onyar pel carrer de les Ballesteries i s’enfilava novament cap a la Torre Gironella pels Quatre Cantons, l’emplaçament de l’antic col·legi de la Sagrada Família i la plaça de Sant Domènec. Aquest perímetre, en línies generals, és força ben conservat i especialment visible a Sobreportes, la plaça de Sant Domènec i la Torre Gironella, al punt més elevat de la qual hi ha una torre quadrangular de carreus de pedra sorrenca molt ben tallats i una porta romana adossada a la construcció medieval. Al pati de l’antiga Universitat es destaca el famós mur ciclopi, format per carreus de pedra calcària i que hom havia atribuït a l’època preromana. A la plaça de Sant Domènec hi havia la Porta Rufina; ara només n'és visible la torre de vigilància. A la placeta de Sant Feliu hi ha un altre tros de mur ciclopi, i a Sobreportes, restes de les torres quadrangulars romanes que defensaven la porta d’entrada a la ciutat per la banda nord. Les restes actuals de la muralla corresponen fonamentalment a la reconstrucció que ja s’havia acabat abans de l’any 300 dC. El recinte romà serví de base a la muralla medieval, que tingué un recorregut semblant i unes torres rodones molt més elevades que les romanes. Durant els segles XIII-XV assolí un relleu especial la Torre Gironella, descrita pel cronista Desclot com a “molt bella, fort e alta, de gros mur, de pedra e de calç”. La primera cita que tenim de l’existència d’un castell a la Gironella data de l’any 1056. Quan els francesos abandonaren finalment Girona, el 1814, abans de partir feren volar la Torre Gironella, que restà en ruïnes fins a temps moderns, en què el sector ha estat objecte de rehabilitacions. Del recinte medieval de Girona cal remarcar les altres torres: les de Sobreportes, la del castell dit Vescomtal i la del Portal de la Força. La muralla que va de la Torre Gironella a l’entrada del carrer del Carme correspon al mur edificat als segles XIV i XV. Pràcticament no es conserva res de la muralla del Mercadal, com tampoc dels baluards edificats al segle XVII. La construcció del Passeig Arqueològic, que segueix el recinte medieval a partir del carrer de Sacsimort, ha permès de revalorar els vells murs defensius de Girona fins al portal de Sant Cristòfol. En la dècada del 1980 fou reobert el Passeig per la muralla que va de Sant Domènec al portal del Carme, la qual cosa va significar la recuperació d’una panoràmica inèdita sobre la ciutat i el pla gironí. El castell de Montjuïc, edificat a despeses del rei Felip IV de Castella, al vessant meridional de la muntanya anomenada antigament Barufa, és una gran fortalesa parcialment ruïnosa que fou alçada per defensar la ciutat dels constants atacs francesos. Després dels atacs del 1653 i del 1809 restà convertit en un munt de ruïnes. En els terrenys de la muntanya s’ha estès la urbanització homònima. La torre d’Alfons XII, construïda a les Pedreres durant la darrera guerra carlina, ocupa un emplaçament estratègic prop del mateix indret on hi havia hagut el reducte de la ciutat. Consta d’una torre rodona, més aviat baixa, i d’un petit recinte murallat, bastits amb pedra de la mateixa muntanya. L’any 1928 s’hi instal·là un dipòsit d’aigües i més modernament un repetidor de televisió. Les casernes situades al carrer d’Emili Grahit i a la carretera de Barcelona, respectivament, foren edificades a partir del 1942. Amb la nova distribució de les forces militars l’espai passà a mans de l’ajuntament, que ha impulsat en aquest sector, ocupat abans per les casernes, un parc i edificis d’habitatges.

La Girona nova

Part nova de Girona creada al voltant del ferrocarril i de la carretera de Barcelona a la Jonquera
© Fototeca.cat
La part de la ciutat estesa a la riba esquerra de l’Onyar, sorgida a partir del nucli del Mercadal, és la Girona moderna, molt més despersonalitzada que no pas la Girona vella. Posseeix, però, indrets interessants, com la plaça de Sant Agustí (oficialment de la Independència) o el parc de la Devesa, i algunes edificacions singulars.

Entre els edificis més destacats d’aquesta zona de la ciutat, cal esmentar l’Hospital de Santa Caterina, dit de les Comarques Gironines en temps de la Segona República. Impulsat pel bisbe Josep Ninot, s’hi col·locà la primera pedra l’any 1666, però l’església, bastida a despeses del doctor Narcís Cassart, ardiaca de la seu, no fou beneïda fins el 1679. La façana és neoclàssica, de pedra, amb magnífics carreus ben tallats que formen un conjunt auster i elegant. Té una escalinata amb accés des del gran pati interior construïda el 1678. A l’edifici original, el 1781 s’hi afegí la casa de convalescència. La farmàcia de l’establiment, transformada en una secció del Museu d’Art, correspon als segles XVII-XVIII. Aquest antic hospital, successor d’un hospital encara més antic del mateix nom que hi havia al segle XII, mantingué les funcions hospitalàries i caritatives fins al seu tancament definitiu, l’any 2004. És seu administrativa de la Generalitat de Catalunya. L’any 2013 fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

L’edifici del vell Hospici fou iniciat l’any 1776 i inaugurat el 1785. La institució havia estat fundada l’any 1763 pel noble Ignasi de Colomer i de Cruïlles i ampliada notablement pel bisbe Tomás de Lorenzana amb la construcció d’aquest gran casal projectat per Ventura Rodríguez. Durant el segle XIX, una part de l’edifici fou utilitzada com a hospital militar, i hi funcionaren també uns tallers gràfics. Actualment s’ha convertit en un centre de cultura on hi ha instal·lats alguns dels serveis culturals més importants de la ciutat, com la Biblioteca Pública de Girona. Arquitectònicament, l’edifici, de planta quadrangular, és sobri i ben equilibrat.

L’església de Sant Josep, a la zona meridional propera als límits de l’antic terme de Palau-sacosta, és un edifici modern, beneït l’any 1952, de planta rectangular i d’una sola nau. Entre els edificis públics de diferents èpoques, cal esmentar l’antic edifici del Banc d’Espanya, a la plaça del Marquès de Camps, dissenyat per Martí Sureda; l’edifici de Correus (1920-22), coronat per una airosa i petita cúpula i que conté escultures realitzades per Frederic Marès; els grups escolars Joan Bruguera (1911) i Ignasi Iglésias (1932), aquest darrer a la muntanya de Montjuïc i dissenyat per Ricard Giralt; el mercat de queviures (1942), obra del mateix Giralt i de Joan Gordillo, i l’edifici d’Hisenda (1955), projectat per Carlos Sobrini d’acord amb els models de l’arquitectura oficial.

L’arquitectura noucentista de Rafael Masó oferí mostres significatives amb l’edificació de la Farinera Teixidor (1910-11), a la carretera de Santa Eugènia; ha estat rehabilitada per l’arquitecte Arcadi Pla (s’ha conservat la casa familiar dels Teixidor però no les velles naus industrials) i inaugurada el 2000 com a seu de l’empresa editora del diari El Punt. Cal esmentar també la casa de la Punxa (1918-22), seu del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics, la casa Gispert Saüch (1921-23) i la casa Ensesa (1913-15). Les propostes dels anys trenta són aplicades per Josep Claret, Ricard Giralt, Emili Blanch i Joan Roca.

Entre les obres representatives d’aquest període racionalista cal esmentar el xalet Tarrús, que data del 1935, obra de Josep Claret, la casa Blanch (1932) i la casa Puig (1934-35), obra de Joan Roca, i l’escola de Montjuïc. Com a monuments commemoratius destaquen el d’Álvarez de Castro, basat en el projecte d’Antoni Parera, el 1894, ofrenat per Ferran Puig, i el del Lleó, commemoratiu dels setges napoleònics, a l’angle sud-oest del ja desaparegut baluard de Sant Francesc, projectat per Josep Ferrer i inaugurat l’any 1909.

El parc de la Devesa és situat entre el Güell, l’Onyar i el Ter, a la zona nord-oest del nucli urbà. Té una extensió propera a les 40 ha i és l’arbreda de plàtans més important de Catalunya. El 1943 fou declarat parc artístic nacional. Ha estat objecte de descripcions i cants dels poetes més importants del país i dels prosistes més destacats. Lloc d’esbarjo i d’activitats d’esplai, la Devesa ha complert, al llarg de la seva història, funcions ben diverses: des de zona forestal destinada a salvaguardar l’indret de les inundacions dels rius, a l’emplaçament actual de les fires, passant per diverses activitats militars, esportives i populars. Les primeres referències documentals de la Devesa daten del segle XV, en què el rei Alfons IV el Magnànim feu donació a la ciutat dels terrenys sorrencs situats arran del Ter. El nom Devesa ja apareix documentat a la primera meitat del segle XVI. El seu origen com a passeig data almenys de la darreria del segle XVIII. Durant la guerra del Francès hom hi feu tales importants per tal de cobrir les necessitats de defensa. Després, durant l’etapa de domini francès, fou repoblada ordenadament i planificada com a jardí i parc, projecte que no s’arribà a fer totalment, atesa la poca durada del domini francès. Fou a mitjan segle XIX que hom es decidí a fer la plantació dels plàtans i a donar-li les característiques que encara manté actualment. Amb tot, l’arbreda ha patit una crisi important, motivada per l’edat dels arbres, el desviament del Güell i la poca atenció que havia rebut durant anys. La deterioració de l’indret fou causada, a més, per la proximitat dels accessos d’entrada a la ciutat, amb el trànsit, la privatització d’algunes zones de la mateixa Devesa i la introducció d’elements arquitectònics que li són estranys. A part el sector reservat a passeigs i jardins, hi ha un petit monument dedicat a l’escultor Fidel Aguilar.

Entre les obres arquitectòniques contemporànies cal destacar la restauració de les cases vora de l’Onyar (1985), la ja esmentada rehabilitació de l’edifici de les Àligues com a seu central de la UdG (1993), l’Escola Politècnica Superior 2 (al campus de Montilivi de la UdG, acabat el 1993), projecte de l’arquitecte Arcadi Pla, l’Escola Oficial d’Idiomes (1994), obra de l’arquitecte Víctor Rahola, el Palau de Justícia (1992), d’Esteve Bonell i Josep Mª Gil i la nova seu del Banc d’Espanya (1990), edifici singular, d’obra vista, projectat pels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio, que va merèixer el premi FAD del 1990. Més recentment, s’inauguraren la nova seu central de la Caixa de Girona (2003) obra de l’arquitecte Arcadi Pla, i el nou Auditori-Palau de Congressos (2006).

La cultura i el folklore

Els mitjans de comunicació social

Girona té una tradició periodística iniciada a la fi del s. XVIII i continuada amb una gran intensitat el s. XIX. Ultra nombroses publicacions periòdiques, aquesta tradició fou recollida el primer terç del s. XX per dos diaris d’un gran prestigi: Diari de Girona (1888-1936) i ‘L’Autonomista’ (1898-1939). Acabada la Guerra Civil de 1936-39, la represa dels òrgans d’informació tradicionals en català fou impossible, i la premsa restà reduïda als mitjans d’expressió governamentals: ‘El Pirineo’ (1939-42) i, des del 1943, el diari ‘Los Sitios’. Aquest panorama tan migrat millorà (1965) amb l’aparició del setmanari català ‘Presència’, que ha estat fins a dates ben recents el capdavanter del periodisme gironí. Mentrestant, la premsa periòdica ha experimentat un canvi substancial amb l’aparició del periòdic ‘Punt Diari’ (1979) i per la renovació de l’antic ‘Los Sitios’ convertit ara en ‘Diari de Girona’. Les publicacions oficials i sobretot les d’entitats civicoculturals i esportives han proliferat arreu, bé que amb diversa fortuna.

Les activitats culturals

En el camp de la cultura, Girona ha estat la ciutat nadiua o adoptiva de coneguts personatges il·lustres. Ja a l’edat mitjana cal destacar les figures de Francesc Eiximenis (1327? - Perpinyà 1404), que va ser un destacat escriptor, i de Molé ben NaDman (1194 – Haifa? 1270), també conegut com Bonastruc de Porta, Ramban o Nahmànides, jueu convers, rabí de l’aljama de Girona i metge; destacà en el judaisme com a filòsof, talmudista i cabalista, com es reflecteix en la seva extensa obra. Vers la fi del segle XIX i l’inici del XX Girona assimilà els corrents modernista i noucentista, i feu una contribució important a la cultura catalana del moment amb revistes i periòdics, amb poetes i escriptors com Prudenci Bertrana (Tordera 1867 - Barcelona 1941), Miquel de Palol i Felip (1885 - 1965), Carles Rahola i Llorens (Cadaqués 1881 - 1934), que presidí l’Ateneu de Girona des del 1922, Laureà Dalmau, Monsalvatje, Tharrats, etc. , i l’obra arquitectònica de Rafael Masó i Valentí (Girona 1880-1935), màxim exponent del Noucentisme. Joaquim Ruyra i Oms (Girona 1858 - Barcelona 1939) fou escriptor i teòric literari; pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans i fou un eficaç col·laborador de Fabra. Els jocs florals de Girona assoliren força relleu en l’àmbit del país i meresqueren l’atenció de les figures de més renom de les lletres catalanes. L’Ateneu de Girona, creat el 1922, promogué un gran nombre de conferències, exposicions d’art, etc., fins a la Guerra Civil de 1936-39. El conflicte bèl·lic i els primers anys de la dictadura franquista reduïren aquesta vida cultural a la mínima expressió; és destacable la creació el 1946 de l’Institut d’Estudis Gironins i algunes figures com Emília Xargay i Pagès (Sarrià de Ter, 1927), pintora i escultora que ha rebut nombroses distincions i l’obra de la qual és representada a diversos museus (São Paulo, Perpinyà, Barcelona), Narcís Comadira i Moragriega (Girona 1942), escriptor, que ha conreat sobretot la poesia, i pintor, Maria Mercè Roca i Perich (Girona 1958), escriptora, Santiago Sobrequés i Vidal (Girona 1911-1973), historiador, especialista en història medieval, i pedagog, Lluís Pericot i Garcia (Girona 1899 -Barcelona 1978), prehistoriador i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Pere de Palol i Salellas (Girona 1922), arqueòleg, fill de Miquel de Palol i Felip. Actualment, el món cultural gironí és realment complex i té una gran vitalitat. El pes de les institucions i de les nombroses associacions ciutadanes permet una vida cultural molt intensa. Entre les entitats que formen la xarxa d’institucions culturals de la ciutat, cal esmentar el Patronat Francesc Eiximenis (1962), que agrupa i coordina diversos centres de les comarques gironines, i en concret de Girona, com l’Institut d’Estudis Gironins, l’Associació Arqueològica de Girona i el Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona. Altres institucions culturals importants són el Centre Bonastruc ça Porta i l’Institut d’Estudis Nahmànides; ambdós porten un dels noms pels quals va ser coneguda la figura més representativa de la cultura i la ciència jueves a la Girona medieval, i es dediquen a la recuperació del llegat cultural dels jueus gironins, dins el marc del Patronat Municipal Call de Girona. El Patronat i el Centre Bonastruc tenen la seu en un ampli espai al barri vell, on els documents antics situen la darrera sinagoga a Girona. Entre les entitats de l’àmbit esportiu cal destacar el Futbol Club Girona, el Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG), que promou també actes culturals, i el Club de Bàsquet Girona, que participa en la lliga ACB. En l’àmbit musical cal esmentar la convocatòria, des del 1991, del premi Xavier Montsalvatge d’interpretació musical contemporània per a piano, i el Festival de Jazz de Girona, des del 1998. Pel que fa a orquestres i grups es pot destacar l’Orquestra de Cambra del Conservatori i l’Orquestra Ciutat de Girona, entre altres, com també nombrosos grups de música pop i rock. Entre les veus més internacionals que ha aportat Girona cal esmentar les de les mezzosopranos Montserrat Comadira i Chantal Botanc. La Fundació Prudenci Bertrana convoca anualment els Premis Literaris de Girona, integrats pel premi Prudenci Bertrana de novel·la, que és el més antic, el premi Carles Rahola d’assaig, el premi Miquel de Palol de poesia, el premi Ramon Muntaner de literatura juvenil i el Cerverí de lletra per a cançó. També es convoca a Girona, entre altres, el premi Manuel Bonmatí d’articles periodístics referits a la ciutat. La ciutat disposa d’un Teatre Municipal, fundat el 1860, que des del 2001 s’està remodelant i és previst que torni a funcionar el 2006. Arran de la revifalla del teatre i de l’animació arreu del país, aparegueren diversos col·lectius teatrals i altres sales, com el Teatre de Sant Narcís, al centre cívic homònim, la sala La Planeta o l’Auditori del Centre Cultural la Mercè.

Claustre del Centre Cultural de la Mercè de Girona
© JoMV
El teatre gaudeix d’una oferta interessant, que es pot veure en el festival internacional de teatre anomenat Temporada Alta (des del 1992), entre l’octubre i el desembre, i en el Festival de Teatre Amateur de Girona (des del 1999), que atreu també companyies internacionals. D’altra banda, cal esmentar el Festival de Cinema de Girona (des del 1989), també amb participació internacional, i que des del 1998 inclou una secció dedicada al cinema jueu. La ciutat té una important xarxa d’equipaments de caràcter cívic i cultural, com el ja esmentat Centre Cultural La Mercè i la Casa de Cultura de Girona, els centres culturals d’algunes entitats bancàries, etc. Entre les biblioteques cal destacar la Biblioteca Pública de Girona, amb una valuosa secció d’incunables i un fons bibliogràfic molt ric. Hi ha també la xarxa de la Biblioteca de la UdG i diferents entitats disposen de biblioteca especialitzada, com el Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, el Col·legi de Metges, el d’Arquitectes de Catalunya (demarcació de Girona), etc. Cal esmentar a més la Biblioteca de Judaica de l’Institut d’Estudis Nahmànides, punt de referència obligat per a tots els estudiosos del judaisme català. Pel que fa a la conservació del llegat cultural gironí, són destacables els fons arxivístics que hom custodia: l’Arxiu Municipal de Girona conté la documentació de la vida ciutadana i del municipi des del segle XIV i un notable arxiu d’imatges; l’Arxiu Diocesà de Girona conserva la documentació antiga del bisbat des del segle IX; l’Arxiu Capitular té fons documentals relatius a l’obra i als béns de la seu Gironina, també des del segle IX; l’Arxiu de la Diputació de Girona té cura de la documentació de la diputació des de la seva creació el 1820 (en depèn l’Arxiu d’Imatges Emili Massanas i Burcet); l’Arxiu Històric-Centre de Documentació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya conté documentació gràfica sobre l’urbanisme gironí força important, i l’Arxiu Històric de Girona conserva documentació de procedència diversa (guarda fons documentals de l’època medieval i té especial interès el seu fons notarial). Girona gaudeix a més d’una bona oferta museística. El Museu d’Art de Girona va ser inaugurat el 1979 i ampliat el 1984. Situat a l’antic Palau Episcopal, és format per l’exposició conjunta de la part medieval i moderna del Museu Arqueològic Provincial i de Belles Arts de Girona i el Museu Diocesà. El museu és un dels més importants de Catalunya pel que fa a la seva col·lecció d’art medieval; n'és especialment destacable el fons d’art romànic. Del gòtic destaquen les taules pintades i una taula de vidrier del segle XIV considerada, l’any 2000, com l’única coneguda al món. Hi ha també seccions d’art modern i contemporani, i una interessant biblioteca. Depèn d’aquest museu la Farmàcia de l’Hospital de Santa Caterina, que mostra una col·lecció de peces on predominen els pots de canó dels segles XVII i XVIII. El Tresor de la Catedral (o Museu Capitular de la Catedral), situat a la catedral de Girona, conté peces úniques al món, com ara el Tapís de la Creació i el còdex del Beatus , i també inclou una col·lecció de peces d’orfebreria, teixits brodats, peces del gòtic català i escultura i pintura dels segles IX al XVIII. El monestir benedictí de Sant Pere de Galligants allotja una extensió del Museu d’Arqueologia de Catalunya, que conté part del fons de l’antic Museu Provincial instal·lat a Sant Pere de Galligants (1876), amb importants col·leccions de prehistòria i arqueologia. En destaquen especialment les restes de la cultura dels camps d’urnes, del període ibèric i del període grecoromà. Hi ha una bona selecció de peces procedents d’Empúries. El Museu d’Història de la Ciutat (1981), a la casa Cartellà, recull la història de la ciutat de Girona des dels seus orígens fins a l’època industrial i disposa de sales d’exposicions temporals. El museu té cura de l’antiga capella de Sant Nicolau, destinada també a usos culturals. El Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol recull amb rigor científic diversos objectes i aparells relacionats amb els espectacles visuals i amb l’evolució tecnològica de la imatge, des de les primitives ombres xineses fins als primers anys del cinematògraf. Un altre museu interessant és el Museu d’Història dels Jueus, situat al Centre Bonastruc ça Porta i obert al públic des de l’any 2000. L’any 2008 fou inaugurat el Centre d’Art Contemporani de Girona (a partir del projecte Bòlit, iniciat el 2002), amb seus repartides en diversos punts de la ciutat a l’espera de la construcció d’una seu definitiva en un espai pròxim al Parc del Migdia.

El folklore

Plaça de Girona decorada en ocasió de l’exposició anual Girona Temps de Flors
© JoMV
Les festes de Girona gaudeixen d’una gran popularitat i tradició; cal destacar-ne el Nadal, amb la representació dels Pastorets al Teatre Municipal, amb text de Mossèn Gai, i la cavalcada de Reis. Per Setmana Santa, el Divendres Sant, té lloc la processó del Sant Enterrament, precedida pel maniple de manaies, derivada d’una tradició documentada des del 1566. Des del 1955, al mes de maig, hom organitza una exposició de plantes i flors anomenada Girona Temps de Flors, que sol durar una setmana i transforma el Barri Vell de la ciutat en un gran jardí. Entre maig i setembre tenen lloc la majoria de les festes dels barris de la ciutat. Finalment, cal remarcar les fires i festes de Sant Narcís, que comencen el 29 d’octubre i celebren una gran quantitat d’actes festius durant una setmana. La vigília de la festa té lloc la penjada d’en Tarlà, personatge de drap i palla, entre dos balcons. El actes més destacats d’aquesta festa són, entre d’altres, les actuacions teatrals, la desfilada de gegants, concursos diversos (de pintura ràpida, de colles sardanistes, de botifarra, etc. ), concerts, balls, exposicions, i les diferents fires i mercats. Les festes de Sant Narcís són documentades al segle XIII, i el rei Martí els concedí un privilegi l’any 1399. A partir del 1732 se celebren sempre en aquestes dates. El 1950 es recuperaren després que s’haguessin deixat de fer en començar la Guerra Civil de 1936-39.

Altres indrets del terme

Santa Eugènia de Ter

L’antic poble de Santa Eugènia de Ter, situat al llarg de la carretera N-141 d’Anglès a Girona, forma un continu urbà amb Girona, amb el veïnat de Salt i amb Salt. La seva parròquia de Santa Eugènia és documentada el 1207, i el 1362 apareix citada en el Llibre verd del capítol de la catedral de Girona. L’església antiga va ser destruïda durant la Guerra Civil de 1936-39. La denominació de Santa Eugènia de Ter data del 1916. Abans era conegut per Santa Eugènia i, més antigament, per Santa Eugènia sobre l’Horta de Girona, com consta en documents des del segle XIV (Sancta Eugenia de supra Hortam Gerunde). Durant la Guerra Civil de 1936-39 el municipi adoptà el nom del Pla de Ter. El veïnat de la Rodona, més proper a Girona, formà part del sector d’expansió de la ciutat de Girona i constitueix un continu urbà amb Santa Eugènia. Entre les construccions arquitectòniques remarcables de Santa Eugènia cal esmentar l’antiga masia fortificada de Can Ninetes, a tocar de la carretera. Dins l’antic terme també hi ha la plaça de toros de Girona, que va ser construïda per iniciativa de Llorenç Alcalde i inaugurada el 1897. La festa major de Santa Eugènia s’escau pel setembre. La història de Santa Eugènia ha anat molt unida a la de la capital, Girona. El 1698 era lloc reial i formava part de la batllia forana de Girona. Cada cop que la capital havia estat assetjada, Santa Eugènia en patia les conseqüències i els estralls.

Sant Daniel, Vila-roja i Montjuïc

L’antic poble de Sant Daniel, dit també la Vall, vora el Galligants, a uns 2 km del centre de Girona, constitueix el nucli principal del vell terme. És centrat pel monestir de Sant Daniel, l’únic monestir benedictí femení (amb Sant Pere de les Puelles) que ha persistit des de l’època medieval, i que es troba, a més, en el mateix solar on fou erigit el 1020. Completen el conjunt de l’antic nucli uns pocs carrers, i en formen part algunes cases de pagès aïllades enmig dels camps veïns. La comtessa Ermessenda hi establí una comunitat de monges benedictines (1020) i el nou monestir fou dotat amb possessions a Montfullà, Vilablareix i altres poblacions de la comarca. Al segle XV hom els donà les rendes dels antics monestirs femenins de Matella i de Vilanera (ambdós a l’Empordà) i el 1550 li fou unit el priorat de Valldemaria (del terme de Maçanet de la Selva). Actualment depenen de Montserrat. L’església del monestir, parròquia del poble, correspon bàsicament a l’edifici romànic del segle XII, molt modificat, i restà incorporat al conjunt dels edificis monàstics, ampliats i renovats als segles XVIII i XIX; a l’església hi ha una petita cripta on es venera el suposat cos del màrtir sant Daniel (procedent, segons tradició, d’Arle) en un magnífic sarcòfag gòtic obra del mestre Aloi encarregat el 1345 pel bisbe Arnau de Mont-rodon. El petit claustre rectangular té dos pisos: l’inferior és romànic (segle XIII), i el superior, molt simple, de factura gòtica (segle XV). Entre les masies més notables arquitectònicament es destaquen el Mas Pi, la Torre, Can Lliure, Can Llinars, les Preses i Can Miralles. En el conflicte remença del segle XV es destacà com a síndic dels pagesos el veí de Sant Daniel Pere Pi, el qual signà amb altres representants de la pagesia i dels senyors la sentència arbitral de Guadalupe (1486). Sant Daniel celebra la festa major al principi de setembre; comença dissabte, i el darrer dia de les festes, dilluns, se celebra la “feixina” a la font del Ferro. Aquest acte té l’origen en les pestes, amb motiu de les quals la gent col·locà feixos i boix a les portes i finestres per purificar l’aire. Un cop extingida la malura van fer una processó a la font del Ferro per cremar-hi el boix. Pels voltants de la font del Ferro han aparegut nombrosos exemplars d’un fòssil característic, anomenat Bulimus gerundensis (estudiat per Lluís M. Vidal el 1883). Inicialment la jurisdicció del poble era eclesiàstica i depenia del monestir, com Montjuïc i Vila-roja, però al segle XVII tots tres llocs eren reials, dins la batllia de Girona. L’agregat de Vila-roja és al sector SE del terme, prop de la carretera C-65 de Girona a Sant Feliu de Guíxols i de la variant de la N-II. S'ha convertit en un barri de Girona i constitueix el nucli més poblat de l’antic terme de Sant Daniel. Vers la dècada del 1960 i 1970 s’hi instal·là majoritàriament població immigrada (com al veí grup d’habitatges de la Font de la Pólvora). Celebra la festa major al juny. L’agregat de Montjuïc s’estén als vessants de la muntanya de Montjuïc, al sector de Sant Daniel. Antigament s’hi havien explotat forns de calç i la pedra calcària. Hi hagué, vers la dècada del 1950, en una de les onades immigratòries gironines, una barriada de barraques, que foren suprimides en ser venuda la muntanya a una constructora dedicada als habitatges residencials, que van modificar lentament l’aspecte d’aquesta zona, coneguda també com el Parc de Montjuïc. Celebra la festa major al setembre.

Palau-sacosta

L’antic poble de Palau-sacosta (140 m d’altitud), al S del terme, és centrat per l’església parroquial de Sant Miquel, que és esmentada el 1182 en el Llibre verd del capítol de Girona. L’església, que primer pertanyia a Sant Feliu de Girona, depengué posteriorment de la de Fornells. L’església actual va ser construïda durant els anys 1940-41, en estil neoromànic. El castell senyorial de les Torres de Palau, davant l’església, va ser bastit el 1495 per Joan Sarriera sobre una antiga fortalesa esmentada ja al començament del segle XIV. Aquest castell, que havia pertangut als Sarriera (després comtes de Solterra), passà a la primera meitat del segle XX al marquès de Caldes de Montbui, que el deixà als marquesos de Montoliu. Ben conservat, el castell és de planta quadrada, de la qual sobresurten només dues torres; una de planta quadrada a l’angle nord-oest, que és la part més antiga de l’edifici i que per l’aparell i altres elements constructius pot datar-se al segle XIII, i l’altra circular, a l’angle sud-est. Prop del castell s’han descobert unes làpides sepulcrals hebraiques que han fet suposar l’existència d’un cementiri jueu. Entre els diversos masos que es conserven és força interessant el de Can Barril. Des de la dècada del 1950 Palau-sacosta s’ha convertit en una de les zones naturals d’expansió de la ciutat de Girona, amb tendència a la substitució del sòl agrícola per l’urbà, destinat essencialment a urbanitzacions amb habitatges unifamiliars. Les festes més importants del poble s’escauen pel juny, festa major del barri de Sant Pau, i al setembre, festa major de Sant Miquel. Palau el 1698 era lloc reial. Des d’aquesta demarcació Duhesme dirigí l’assalt infructuós del 1808 contra Girona. El 1827 Palau fou ocupat per les tropes dels malcontents, que pretenien entrar a Girona i la sotmeteren a un setge que durà un mes.

Sant Ponç de Fontajau o de Taialà, Domeny i Germans Sàbat

Els antics pobles de Sant Ponç de Fontajau o de Taialà, també conegut com Sant Ponç de la Barca, Domeny i part de l’antic terme de Taialà, abans del terme de Sant Gregori, van ser annexats el 1974 a la ciutat de Girona. Són al sector de ponent del terme. Sant Ponç de Fontajau és al sector pròxim a la ciutat. L’església parroquial de Sant Ponç és documentada el 1268 i havia estat possessió de la de Sant Feliu de Girona. Fou enderrocada el 1809. La part de l’antic terme de Taialà que s’agregà a Girona té un alt percentatge de població aglomerada, motivat sobretot per la creació, per iniciativa oficial, del grup d’habitatges Germans Sàbat, que ha recollit part de la immigració gironina. Aquest nucli celebra la festa major al juny, mentre que Domeny ho fa a l’agost i Sant Ponç a l’abril. Al puig d’en Roca, prop de Domeny, s’hi ha excavat una estació del Paleolític inferior, una de les poques estacions d’aquesta època localitzades al NE de Catalunya. Culturalment aquesta estació pertany a la que s’ha anomenat pebble culture , amb estrets lligams amb altres estacions de la rodalia gironina. S'hi ha trobat una important col·lecció de choppers , choppingtools , políedres, discoides i protobifacials. També s’hi han trobat sepulcres de fossa, que corresponen a l’última fase del Neolític.

Campdorà

El poble de Campdorà, al N del terme, va pertànyer del terme de Celrà fins el 1974, que va ser agregat a Girona. És documentat des del 992 i té el nucli antic al coll que uneix les serres de Sant Miquel i de Tramont, a la dreta del Ter. A la plana al·luvial de vora el riu (pla de Campdorà), per on passa la carretera de Girona a la Bisbal i el ferrocarril de Barcelona a Portbou, hi ha una part important de poblament. La seva església parroquial, dedicada a sant Jaume, és documentada el 1182 i depengué fins al primer terç del segle XIX de Santa Eulàlia Sacosta de Girona. És un edifici romànic, del segle XII, modificat al segle XVIII. Al nucli vell del poble hi ha alguna casa amb detalls arquitectònics interessants. Campdorà celebra la festa major pels volts de Sant Jaume, al juliol. L’any 1698 era lloc reial i formava part de la batllia forana de Girona. A la plana al·luvial de vora el Ter, entre la carretera i la via del tren, s’ha localitzat una estació paleolítica. El castell de Campdorà, de propietat privada, ha estat restaurat.

La història

Els orígens de Girona

No hi ha dubte que el topònim Gerunda és d’origen preromà, tot i que se'n desconeix el significat. Segurament es tracta d’una adaptació llatina d’un nom preexistent, perquè—tal com recorda Josep M. Nolla—els romans solien adoptar o adaptar els topònims que sentien als indígenes. Passa el mateix en moltes ciutats de fundació romana: Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró), Barcino (Barcelona) i altres. Per bé que Ptolemeu, al segle II dC, parla de Gerunda com a ciutat del grup ètnic dels ausetans (cosa força discutible, car és difícil d’admetre que una mateixa tribu pogués habitar la plana de Vic i alhora un territori allunyat i separat per muntanyes com és el pla de Girona) i encara que molts historiadors i erudits locals s’han referit a la Girona ibèrica, la qual seria situada a la Torre Gironella, estudis posteriors han restat importància a aquest hàbitat primitiu, ja que ha deixat molt pocs vestigis; hom només ha aconseguit de localitzar-hi una única peça (una copa de ceràmica grisa bitroncocònica) anterior a la conquesta romana. Cal tenir present que els romans desembarcaren a Empúries l’any 218 aC. Així doncs, cal parlar de Gerunda com a ciutat romana i com a nucli originari de la ciutat actual. Al marge d’aquesta constatació, els encontorns de Girona (puig d’en Roca, Sant Julià de Ramis, etc.) han testimoniat arqueològicament la presència de l’home prehistòric des de les etapes més remotes del Paleolític. Hi ha una raó que explica el naixement de la ciutat, i és la seva posició estratègica arran del camí que comunicava la Gàl·lia Narbonesa amb la zona mediterrània d’Hispània. Gerunda esdevingué així un oppidum o plaça forta en el recorregut de la Via Augusta. D’altra banda, oferia alhora la possibilitat d’explotar les terres del pla de Girona i de Salt, de bona qualitat i regables, fet que ajudà al creixement d’aquest nucli que fou ciutat romana amb categoria de municipium . La plaça forta, bastida damunt el turó que s’alça entre l’Onyar i el Galligants, fou envoltada per un recinte murallat de forma més o menys triangular. El territori indicat comprèn unes 7 ha d’extensió, la qual cosa permet suposar que hi podien viure fins a unes 2 500 persones. És possible que les primeres muralles fossin bastides arran de la guerra contra Sertori per tal de vigilar les comunicacions i, alhora, els indígenes del NE d’Hispània que se li havien aliat en aquesta guerra (82-72 aC). Girona, juntament amb Empúries, fou un centre remarcable per la seva romanització, en aquesta zona nord-oriental del país. Segons Plini, els gerundenses formaven part del convent jurídic de la Tarraconense i gaudien del dret llatí. Algunes troballes epigràfiques, com la que inscriu el nom de Gaio Mario Vero , flamen de la Hispània Citerior, i una altra que parla de Plotio Asprenati , tribú de la Legió III Gàl·lica, palesen una estructura i organització municipal. En l’aspecte comercial, Girona no fou un centre important, ja que les monedes que s’hi han trobat són escasses. No tenia teatre, ni circ. Però la seva situació damunt la Via Augusta li atorgà la funció que en un primer moment havia exercit Empúries i que ara havia perdut, suplantada per Girona, arran de la crisi econòmica i social que la ciutat empordanesa patí a la segona meitat del segle II. Durant la gran crisi del segle III, la ciutat de Girona sofrí les conseqüències de l’envestida de francs i alamans (a l’entorn de l’any 260), de resultes de la qual calgué refer les muralles. Poc després, la capa dirigent de la ciutat palesava la seva esplendor amb la importació de vuit sarcòfags de marbre esculpit, procedents de Roma, i ornamentats amb escenes paganes i paleocristianes. Aquesta mateixa oligarquia fou la impulsora del creixement més enllà del recinte urbà primitiu, amb la construcció de vil·les com les de Bell-lloc del Pla, Montfullà, Vilablareix i Sarrià de Dalt, decorades amb bells mosaics que en la majoria dels casos han arribat fins als nostres dies. L’expansió més enllà del recinte urbà és corroborada també per la descoberta, l’any 1890, d’una necròpoli tardana (segle V) a la placeta del Mercadal, és a dir, a l’altra banda de l’Onyar.

Del cristianisme primitiu a la dominació musulmana

La introducció del cristianisme a Girona, segons els indicis històrics, tingué lloc durant el segle III. L’existència d’una comunitat cristiana a la ciutat és provada pel fet que sis dels sarcòfags abans esmentats són decorats amb motius paleocristians. Aquests sarcòfags són encastats al presbiteri de l’excol·legiata de Sant Feliu. També el poeta hispanoromà Prudenci, que visqué a la segona meitat del segle IV, esmenta entre els màrtirs de les diverses ciutats hispanes el nom de Feliu, relacionat amb la “ parva Gerunda ”. Aquest Feliu, segons sembla, fou víctima de la persecució dels temps de Dioclecià (284-305). Cal recordar que aquest màrtir, sant Feliu, és denominat tradicionalment l’Africà , fet que concordaria amb la tesi que sosté l’origen africà del cristianisme hispànic. Hi ha també d’altres tradicions pietoses tardanes que parlen de sant Ponç i de sant Narcís com a primers bisbes de Girona, però són mancades de rigor històric. La primera menció documental del bisbat de Girona consta en una carta del papa Innocenci I als assistents al primer concili de Toledo (l’any 400), en la qual es parla de l’ordenació d’un bisbe de Girona contra la voluntat popular. El primer bisbe conegut pel seu nom data del 526: duia el nom de Frontinià i assistí al concili de Tarragona d’aquell any. De Girona sota el domini dels visigots, en parlen bàsicament les fonts eclesiàstiques i les monedes que hi foren encunyades. L’any 517 se celebrà a Girona un concili provincial sota la presidència del metropolità de Tarragona, amb l’assistència dels bisbes de Girona, Empúries, Barcelona, Ègara, Lleida i Osca. El fet que el rei Recared regalés a Girona una corona votiva d’or, ofrenada a Sant Feliu, és una prova inqüestionable de l’alt prestigi assolit per la ciutat. L’any 673, Girona fou assetjada i presa per les forces del rei Vamba, pel fet d’haver secundat la rebel·lió de Pau, un general bizantí que es proclamà rei a Narbona. Les encunyacions monetàries sorgides de la seca gironina ens parlen, si no d’una època d’esplendor urbana, almenys de la importància estratègica de la ciutat. Es coneixen monedes gironines a nom dels reis visigots Viteric, Sisenand, Khíntila, Recesvint, Ègica, Vítiza i Àkhila II (se'n coneix només una d’aquest darrer, trobada a les excavacions del Puig Rom de Roses). En el tresor trobat a Abusejo (Salamanca) figuraven quatre monedes procedents de Girona. Sembla que la seca de Girona funcionà fins l’any 714 i que el període de màxima activitat fou el situat entre els anys 696 i 701. La conquesta arabomusulmana de gairebé tota la península Ibèrica, duta a terme d’ençà del 711, fou una ocupació ràpida i fàcil, atès que el regne visigòtic patia d’una descomposició molt profunda, que el feu incapaç d’oposar-se eficaçment a l’exèrcit dels invasors, numèricament molt inferior. Cal datar l’ocupació musulmana de Girona cap a l’entorn del 715, en temps d’Abd al-Aziz, successor de Musà després del 714. És molt probable que la ciutat passés a mans dels ocupants sense oposar resistència, a través d’un pacte o capitulació que devia comportar el pagament d’un tribut personal i territorial, la responsabilitat del qual tot sovint era confiada a les mateixes autoritats indígenes. Tot i que aquest període és mancat de fonts arqueològiques i documentals, cal suposar que la dominació musulmana comportà canvis importants per a la ciutat. A part el control militar a què fou sotmesa i l’erecció d’una mesquita, la presència dels nous dominadors afectà ben probablement els béns de l’Església i les propietats pertanyents a l’aristocràcia visigòtica que havia emigrat cap als Pirineus o més enllà. Sembla que la ciutat era governada l’any 752 per Sulaym¯an, el qual apareix com a governador també de Barcelona. El domini musulmà de Girona durà solament uns setanta anys. De fet, la influència aràbiga fou poc decisiva i no pogué fer-hi transformacions gaire profundes. Pràcticament no s’han trobat construccions i restes visibles d’aquest període. L’any 785, els mateixos habitants de la ciutat, segons que revelen els Annales Barcinonenses i la Crònica de Moissac , aprofitant potser un moment de debilitat de les autoritats musulmanes, lliuraren la plaça a Carlemany. Ramon d’Abadal remarca la importància de Girona i aquesta actuació dels seus homes en el procés que duu cap al naixement de la Catalunya posterior.

Del 785 al segle XI. L’època comtal

D’ençà del lliurament de la ciutat a Carlemany, aquest pogué afegir a l’estructura del seu imperi un extens territori al S dels Pirineus que reorganitzà administrativament com a terra fronterera protectora dels seus dominis. Els nous pagi es convertiren així en els comtats de Girona, Besalú i Empúries, amb els pagi annexos del Vallespir i de Peralada. El nou comtat de Girona fou encomanat al comte Rostany, originari de Septimània i que havia intervingut ja anteriorment en els afers del Rosselló per tal de consolidar la nova frontera, que arribava just al S de la ciutat, fins al límit del territori que actualment comprèn la comarca del Gironès. La possessió de les terres gironines no fou pas pacífica. El nou comte Rostany hagué de fer cara a les escomeses dels musulmans barcelonins en diferents ocasions. Cal assenyalar, per exemple, el setge del 793, durant l’expedició d’Abd al-Malik, les forces del qual foren rebutjades. Però el perill subsistí alguns mesos, perquè el cabdill àrab, deixant de banda la Girona inexpugnada, continuà la seva marxa cap al Rosselló i Narbona i arribà fins a les portes de Carcassona, on, a la riba de l’Orbieu, el comte Guillem de Tolosa li barrà el pas i l’obligà a retornar pels camins de la Cerdanya i l’Urgell. Un nou intent d’apoderar-se de les terres de Girona tingué lloc tres anys més tard, el 796, sota la direcció aquesta vegada del cabdill ‘Abd al-Kar¯ım. Tot això demostra que el Califat no es resignava a perdre una ciutat i un territori d’una gran importància estratègica. En recobrar el seu caràcter de ciutat cristiana, Girona s’organitzà com a bisbat, absorbint l’antic bisbat visigòtic d’Empúries. El bisbat de Girona restablert quedà incorporat a la metròpoli de Narbona i és segur que Ataülf, que reprèn la sèrie dels bisbes gironins, era un clergue franc. El 788 ja assistia al concili de Narbona i el 791 obtingué el domini de la vila de Bàscara. Els límits del bisbat, testimoniats documentalment des del 1115, perduraren invariables fins el 1957 i comprenien la vall de Camprodon, tota la Garrotxa (excepte Falgars d’en Bas i de Joanetes), la Selva (excepte el sector de les Guilleries i el terme de Riells), l’arxiprestat d’Arenys de Mar al Maresme i les comarques del Gironès, el Pla de l’Estany i l’Alt i el Baix Empordà. Aquests límits foren modificats el 1957 amb la separació de la parròquia d’Arenys de Mar, retornada després a Girona, l’afegitó de Riells de Montseny, tradicionalment de Barcelona, i la separació de la vall de Camprodon, cedida a la diòcesi de Vic. El bisbat de Girona ha estat sempre un fort aglutinador de les terres gironines. Només hi hagué resistència per part de dinasties dels comtats que integraven la diòcesi, com el comte Bernat Tallaferro de Besalú, que reeixí a formar una petita diòcesi centrada en la seva capital de Besalú entre el 1017 i el 1020, i els comtes d’Empúries, que durant els segles XIII i XIV intentaren també sense èxit de restaurar l’antiga diòcesi d’Empúries amb capital a Castelló d’Empúries. La història de la diòcesi tingué alguns moments destacats a la primera meitat del segle XI quan era regida per Pere de Carcassona (1010-50); aquest es veié ajudat en tot moment per la seva germana Ermessenda, comtessa de Barcelona, i que durant molt de temps es reservà les rendes i la direcció del comtat de Girona. En aquests temps es restaurà la vida canonical (1019) i es refeu la catedral romànica, consagrada el 1038. A la segona part del mateix segle, quan regia la diòcesi Berenguer Guifre (1050-93), fill dels comtes de Cerdanya, Girona esdevingué centre dels concilis de la reforma gregoriana (1068 i 1078), que es continuaren encara fins a l’inici del segle XII. També la diòcesi de Girona és la que té una sèrie més completa i rica de sínodes diocesans, que comencen el 1230, arran de l’aplicació del quart concili del Laterà, i que perduraren fins al segle XIX. Retornant a la història política del comtat gironí, hom constata que els dirigents polítics de Girona no es limitaven a la mera activitat defensiva de la frontera, sinó que, com els pertocava, prenien part en els preparatius de la gran empresa que era la conquesta de Barcelona. L’any 798 tingué lloc l’assemblea de Tolosa, presidida pel rei Lluís el Piadós, en què s’enllestiren els preparatius per prendre aquella plaça tan important, no sense pactar, probablement, amb el valí de Barcelona, Sa'dun al-Ru'ayn¯ım. La participació del comte Rostany de Girona fou molt important, per tal com li fou encomanada la direcció del cos d’exèrcit que havia d’assetjar directament Barcelona, ciutat que caigué finalment per la Pasqua de l’any 801. El successor del comte Rostany al capdavant del comtat de Girona fou Odiló, d’origen desconegut. Sota l’impuls del comte Odiló, ben aviat naixeria el primer monestir de les terres gironines. Després de la presa de Barcelona les turbulències tingueren origen a l’interior mateix de l’Imperi, gairebé en tots els ordres. Els plets dinàstics sorgits en el si de la família imperial tingueren les seves repercussions en la successió de les autoritats comtals, fins després del comte Delà, que governava ja l’any 879 i continuà fent-ho fins almenys l’any 894, que es produí la unió definitiva dels comtats de Girona i Barcelona en la persona de Guifre el Pelós. En tota aquesta etapa del segle IX s’organitza el govern a través dels vescomtes, el primer dels quals fou Guifre, més tard (840) comte de Girona, i dels veguers i els batlles, els quals aplicaven la legislació visigoticoromana, completada pel que es pot qualificar de jurisprudència feudal, origen dels Usatges de Barcelona, compilats sota l’autoritat de Ramon Berenguer I. En aquest mateix període, ocupen la càtedra episcopal gironina una sèrie de bisbes que desplegaven una activitat creixent pel que fa a la consolidació de l’estructura eclesiàstica del territori. El bisbe Guimer (834) assisteix al concili de Reims i obté de Lluís I el Piadós un diploma de protecció dels béns de l’Església de Girona. Successors de Guimer foren Gundemar (841-850), Sunifred (850-858) i Elies (866-870), seguits posteriorment per Teuter, personatge de relleu, que assisteix al concili de Troyes de l’any 878. El 882 introduí la canònica a la seu, institució que tenia molt a veure amb la reforma de sant Benet d’Aniana i que, a part l’aspecte religiós, tanta transcendència havia de tenir en la vida cultural de la ciutat. El seu successor, el bisbe Servusdei, partidari de la legitimitat franca, fou expulsat pels comtes Delà i Sunyer, però gràcies a l’ajuda de Roma i de la corona fou restituït en el càrrec. A la seva mort, el 906, fou elegit Guiu. El nou bisbe pertanyia a la família imperial o almenys era molt introduït a la cort, la qual cosa li permeté desplegar una gran activitat prop dels sobirans francs. Amb aquest personatge l’Església de Girona inicià un corrent d’influències a les terres franques que són molt notables i de llarga durada, una etapa d’esplendor que repercutiria d’una manera clara en la vida de la ciutat, puix que el bisbe exercia funcions civils, delegades pels comtes, fins i tot encunyant moneda, amb la percepció del terç dels beneficis. Ultra l’existència de Sant Feliu, ja citat, neix ara el monestir de Sant Pere de Galligants, també extramurs. Més tard fou bisbe de Girona Gotmar (I), persona molt activa que governà la seu els anys 940-952 i que es distingí tant en el camp de l’administració eclesiàstica com en el de les lletres. Impulsà la restauració de la disciplina de l’Església, construí nombrosos temples. Fou succeït en la seu per Sunifred II (952-54), personatge que hom coneix només de nom, però no per les seves activitats. Hi ha en canvi, en aquesta època, una figura de primer ordre: l’abat Arnulf, personatge d’alt llinatge, que era abat de Ripoll quan fou nomenat bisbe de Girona. Les seves inquietuds intel·lectuals el portaren a potenciar l’escriptori de la seu, fent que no es dediqués únicament a la producció de llibres litúrgics per al servei de les parròquies, sinó que procurà que a la biblioteca del capítol es guardessin llibres d’estudi per a ús de les escoles de la catedral. La biblioteca capitular guarda com una joia el Martirologi d’Adó , que fou copiat durant el seu pontificat pel cabiscol Riquer. El seu successor no fou menys digne que el bisbe abat Arnulf: es tractava de Miró II, comte de Besalú, que ocupà la seu gironina del 970 al 984. Fou un escriptor prolífic i cronista de la seva època. Al principi del segle XI la diòcesi tingué bisbes d’una gran volada que foren protagonistes, al costat dels comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, d’un veritable segle d’or de Catalunya. El comtat i la ciutat de Girona tingueren, en aquest inici del nou segle i fins ben passada la seva primera meitat, una valedora excepcional en la persona de la comtessa Ermessenda, la comtessa de Girona com l’esmenta la documentació de la ciutat. Per raons diverses, ella tingué sempre com a cosa pròpia el comtat gironí i això explica la puixança de Girona en aquesta època. Efectivament, la ciutat començà a expandir-se fora dels murs en els nuclis anomenats de Santa Maria, Sant Pere (de Galligants), Sant Feliu i el Mercadal. El 1015 ja hi ha esment del rec comtal, la Séquia Monar, que permetia l’aprofitament de les aigües del Ter per a regar el pla de Girona, i el funcionament de molins fariners i fargues. Els primers anys del segle corresponen al pontificat del bisbe Ot, que ocupà la seu gironina després d’haver estat abat de Sant Cugat del Vallès. Continuà la tendència dels seus antecessors pel que fa al nivell intel·lectual, però d’altra banda era també un guerrer intrèpid que no defugí de formar part de la cèlebre expedició dels catalans a Còrdova, en la qual rebé les ferides que li ocasionaren la mort, l’any 1010. Fou succeït pel bisbe Pere Roger de Carcassona, potser el més brillant del segle XI gironí. Durant la seva època governaren el Principat el seu nebot Berenguer Ramon el Corbat, sota l’enèrgica influència d’Ermessenda, la seva mare i germana del bisbe. L’obra més destacada del seu pontificat és, sens dubte, la construcció de la catedral romànica (1015-1038). El prestigi del bisbe de Girona es veié coronat per la concessió del privilegi del pal·li, atorgat pel papa Joan XIX. El bisbe Pere també s’ocupà de l’enriquiment espiritual dels seus diocesans i impulsà la còpia de llibres, entre els quals cal citar l’evangeliari carolingi adornat amb cobertes de fusta esculpida, a la manera dels treballs d’ivori, i que hom pot admirar al Museu Capitular. D’aquesta mateixa època es destaca el cèlebre Tapís de la Creació , conservat encara avui a la seu gironina. El bisbe Pere Roger morí l’any 1050. Mentrestant, la comtessa Ermessenda continuà intervenint, d’una manera molt personal, en els afers del comtat gironí. Presidí un judici contra els comtes d’Empúries, als quals reclamava la possessió d’aquella vila, i en el qual intervingué un altre personatge capital d’aquells temps: l’abat Oliba. El primer de març de l’any 1057 la comtessa Ermessenda moria en el seu castell de Sant Quirze de Besora, havent disposat el seu enterrament a la seu de Girona, que tant havia estimat i protegit. La segona meitat del segle XI continua essent un moment d’expansió per a la ciutat de Girona. El nou bisbe Berenguer Guifre, fill dels comtes de Cerdanya, segueix la línia dels seus antecessors. Acabada l’obra de la catedral, s’inicià la dels claustres i dependències annexes. En aquests temps s’afegeix el nou barri de Santa Eulàlia Sacosta als petits nuclis de fora ciutat, al voltant de l’esglesiola romànica del mateix nom. Cap a la fi del segle, encara en vida de Berenguer Guifre, se celebraren a Girona dos concilis provincials presidits pel legat pontifici Hug Blanc, el 1068, i per Amat el 1078. El 1082 moria assassinat a la Perxa de l’Astor el comte Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes, que fou enterrat a la catedral, al costat de la comtessa Ermessenda; el seu cos es conserva, momificat. Les dues tombes eren situades a la galilea o pòrtic d’entrada de la catedral, fins que al segle XIV el rei Pere III ordenà que fossin traslladades a l’interior de la catedral gòtica.

Segles XII-XIV. L’època reial

La mort del comte Ramon Berenguer IV (1162) marca la fi de l’època comtal. La nova etapa reial suposà per a Girona un canvi en les estructures ciutadanes. Fou ampliada l’autoritat del veguer amb la incorporació de Besalú, i fou creada la vegueria ampla de Girona. Quant a la ciutat, cessà l’encunyament de moneda, però per una altra banda fou organitzat el govern municipal, el qual, amb diverses vicissituds, arribà fins al decret de Nova Planta de Felip V (1716). Al segle XIII la ciutat continuà creixent, com a fruit d’una activitat mercantil i menestral força puixant; tots els gremis funcionen i hom pot detectar mercaders gironins que mantenen relacions comercials, no sols amb Barcelona i altres punts importants del país, sinó fins i tot amb llocs de França i dels Països Baixos. La repercussió interior d’aquestes activitats es palesa amb el creixement dels burgs; es van configurant el carrer de la Cort Reial, la plaça de l’Oli i les Voltes d’en Rosés. S'hi estableixen els mercedaris, i també els dominicans, aquests amb un convent que esdevindrà important per a la vida de la ciutat—en resta l’església, magnífic exemplar del gòtic català—. Juntament amb construccions d’altres comunitats, s’edificà l’Hospital de Santa Caterina i s’instituí la fundació de la Pia Almoina, dotada pel bisbe Guillem de Cabanelles, gràcies als béns que li pertocaren en el repartiment de Mallorca. També al segle XIII, en restar organitzades les Corts Catalanes, Girona, com a ciutat reial, hi fou representada per dos síndics designats pel consell de la ciutat. Jaume I convocà corts a Girona els anys 1240 i 1241. Durant el regnat de Pere II, la ciutat fou assetjada pels participants en la croada contra Catalunya dirigida per Felip l’Ardit. Els gironins es defensaren valerosament sota el comandament de Ramon Folc de Cardona, però la fam els vencé i hagueren de retre's als francesos el 5 de setembre de 1285. Un mes després, però, la pesta (atribuïda popularment a un eixam de mosques sortides de la tomba de sant Narcís, que hauria defensat així la seva ciutat) i els atacs terrestres i marítims de les tropes catalanes obligaren els francesos a deixar la ciutat i retirar-se. De pocs anys després—el 1288— data el primer segell de la ciutat de Girona conegut. És una època brillant també en el camp de les lletres, en el qual sobresurt el trobador Cerverí (dit Cerverí de Girona), autor d’importants i nombroses composicions poètiques. En iniciar-se el segle XIV la ciutat continuava creixent gradualment, tant a l’interior de la ciutat com als burgs o barris. Però potser el creixement més notable pot detectar-se a la banda sud, seguint el riu, i a l’W, en el barri del Mercadal. D’altra banda, l’amarga experiència del setge del 1285 obligà els gironins al reforçament de les muralles, que foren ampliades. Hom construí el tram de muralla de Sant Pere i fou coronada la que tancava la ciutat des de la Força Vella fins a l’Onyar. Durant aquest principi del segle XIV, Girona havia arribat a ésser la segona ciutat del Principat pel nombre d’habitants. El 1302, el rei Jaume II rebé a Girona l’homenatge de l’infant de Mallorca, Sanç. El mateix monarca, el 1315, va casar-se en segones noces amb Maria de Xipre. Sis anys més tard, el 1321, convocà les corts als claustres de la catedral, per tractar de la conquesta de Sardenya. El seu fill i successor, Alfons III, atorgà als gironins, el 1330, el privilegi de no poder ser empresonats a causa de deutes amb els jueus. Durant el regnat d’aquest monarca tingué lloc la gran carestia del 1333, que fou coneguda, més tard, amb el nom significatiu del Mal Any Primer o l’Any de la Fam. Gairebé a continuació, vingué la terrible Pesta Negra del 1348 i, finalment, els aiguats del 1367 i del 1380, que foren decisius per a agreujar la crisi de la fi del segle XIV. En el camp religiós, l’activitat fou també variada. El 1316 s’inicià la construcció de la catedral gòtica i fou alçada la nau del mateix estil de Sant Feliu. Els temples foren embellits amb obres escultòriques i sepulcres de personatges importants. Es destaquen els d’Arnau de Soler, que havia pagat el baldaquí de l’altar major de la seu, el d’Elionor de Cabrera, i els ja citats de Ramon Berenguer II i Ermessenda. També cal citar l’estàtua dita de Sant Carlemany, i que, en realitat, és del rei Pere III. El costum ve de la llegenda del pas de Carlemany per Girona, amb motiu de la conquesta de la ciutat als musulmans. La creença popular fou tan arrelada que hom arribà a venerar l’emperador com a sant, fet que explica el nom de l’estàtua. D’altra banda, hi havia també la llegenda de l’existència d’un calze regalat per Carlemany. Tot això feu que el bisbe Arnau de Mont-rodon instituís, l’any 1345, la festa de Sant Carlemany, que se celebrà durant un temps fins que fou abolida per ordre de Roma. El prestigi de Girona es palesa també en aquest segle XIV amb la creació del ducat de Girona com a títol que durien des d’ara els hereus de la monarquia catalanoaragonesa. El primer a dur el títol fou l’infant primogènit Joan (més tard Joan I de Catalunya-Aragó), quan Pere III l’erigí l’any 1351. Més tard, el 1416, fou convertit en principat. Cal també parlar, en aquesta època, de l’existència de la comunitat jueva, car aquesta tenia un paper important en el desenvolupament de la ciutat, sobretot en l’aspecte econòmic. La presència dels jueus a Girona ja s’havia detectat als primers temps de l’època carolíngia i fou obra combinada de les autoritats civils i eclesiàstiques. Consta que cap als anys 888 o 889 foren instal·lades a Girona unes 25 famílies procedents del vilar de Juïgues, prop de Vilamarí, aprofitant uns habitatges que havien deixat vacants uns clergues, els quals passaven a residir en comunitat a les dependències de la catedral, arran de la creació de la primera canònica a la seu per part del bisbe Teuter. D’aquesta manera quedà lloc a Girona per a instal·lar-hi les esmentades famílies jueves. Aquesta acció fou una iniciativa del comte Delà, secundada pel bisbe, a fi d’animar les activitats econòmiques de la ciutat. La comunitat jueva gironina pogué normalitzar la seva vida, dotant-se d’institucions pròpies. La documentació que es coneix i els estudis realitzats permeten de detectar l’existència de tres sinagogues que ocuparen diversos emplaçaments en el decurs dels segles medievals, fins al moment de l’expulsió dels jueus. Sembla, que les relacions dels gironins amb els jueus foren, en general, amistoses i franques, tret d’alguns aldarulls motivats més per situacions de crisi que no pas d’antipatia o recel. Si el 1228 i 1278 els jueus foren atropellats, en realitat sempre s’imposà la normalitat; no debades és en aquest segle que l’aljama assoleix la seva màxima esplendor. Alguns membres de la comunitat jueva assoliren fama per la ciència que cultivaren i pels seus escrits. Entre molts altres caldrà assenyalar, per exemple, Azriel de Girona, membre destacat de la Càbala, autor de comentaris al Talmud, de prescripcions místiques i altres texts molt citats pels autors. Cal esmentar també Mosé ben Nahman o Bonastruc de Porta, protagonista de la cèlebre disputa que sostingué amb el frare dominicà Pau Cristià, en presència del rei Jaume, entre el 1263 i el 1265. El cop més funest que hagué de suportar la comunitat jueva de Girona fou el que tingué lloc el 1391, any en què molts dels seus membres foren ferits o maltractats, fins al punt que s’hagueren de refugiar a la Torre Gironella per tal de salvar la vida. Hi hagué molts motius que causaren aquests atacs als jueus, però principalment el que els precipità fou la crisi. Amb motiu de la pesta del 1348 ja foren inquietats els jueus, acusats d’ésser els culpables de la malura. Malgrat tot, la colònia jueva de Girona es mantingué activa i nombrosa, dedicada als oficis comuns del seu temps. En aquesta època, és a dir, des de la meitat del segle XIV en endavant, es pot afirmar que les relacions amb l’Església de Girona eren de tanta normalitat que fins i tot eren jueus els qui confeccionaven els llibres litúrgics de la seu: relligadors de llibres com Samsó, Bonjús Astruc, els Vidal de Clarmont, etc. , eren proveïdors assidus i a voltes treballaven en col·laboració amb clergues del capítol en treballs de notació i d’il·luminació de determinats manuscrits. Hom troba també jueus proveïdors de fusta per a les obres de la nova catedral i altres oficis. Tot això demostra una actitud de normalitat i franca convivència entre les dues comunitats, la jueva i la cristiana. A Palau-sacosta i a Montjuïc (d’això en ve el nom) hi havia els cementiris jueus, com ho testifiquen les nombroses làpides i sepultures que s’hi han descobert.

El segle XV. Els remences

La guerra contra Joan II incidí de manera directa sobre la ciutat de Girona, que n'hagué de patir greument les conseqüències. La ciutat era en territori més o menys dominat per les forces remences, i la reina Joana Enríquez s’hi havia traslladat amb el seu fill primogènit Ferran, el futur Ferran II de Catalunya-Aragó, que aleshores tenia deu anys. La presència de la reina i de l’hereu del tron, de moment, posà en una situació delicada els jurats i els veïns de la ciutat, que més aviat es decantaven pel partit que defensava la Diputació del General, però es trobaven lligats pel respecte a les persones reials fins que el desencadenament de les hostilitats precipità la situació: la reina, amb el seu fill, el bisbe Joan de Margarit i alguns personatges que els acompanyaven hagueren de refugiar-se a la Força Vella juntament amb un grup de fidels. Mentrestant, arribava a Girona l’exèrcit de la Diputació, comandat pel comte de Pallars, Hug Roger (juny del 1462), que ocupà la part baixa de la ciutat i posà setge a la Força Vella. Durant un temps, la caiguda dels assetjats semblà imminent, mentre el rei s’esforçava sense èxit per auxiliar la reina, que es trobava entre ells. Però el comte de Pallars no pogué forçar la posició dels assetjats, al capdavant dels quals hi havia Pere de Rocabertí. Els reforços enviats al comte de Pallars per la Diputació de Barcelona no foren prou importants ni arribaren prou a l’hora i, mentre això passava, el rei havia demanat l’auxili de Lluís XI de França, el qual envià un exèrcit de 22 000 homes que ocupà el Rosselló (excepte Perpinyà, que romangué fidel a la Generalitat), amb els quals pogué forçar l’alliberament de la reina i de Ferran, mentre les forces del comte de Pallars es retiraven al castell d’Hostalric. Mentrestant, la Generalitat havia establert un pacte amb Enric IV de Castella, convertit així nominalment en rei de Catalunya-Aragó. Aquest envià tropes a Catalunya que assetjaren Girona novament (maig de 1463). Una treva entre Joan II i Enric IV de Castella resolgué la situació, però la Generalitat oferí aleshores la senyoria de Catalunya al rei francès. Girona continuà patint les conseqüències de la guerra, ja que aquell mateix any sofrí un nou setge i el 1467 fou atacada una altra vegada per tropes franceses, comandades pel comte de Lorena, fill de Renat d’Anjou, el qual, al seu torn, hagué d’enfrontar-se amb un exèrcit aragonès al capdavant del qual anava el príncep Ferran, el mateix que hi havia estat assetjat. El 1469, Girona es lliurà al general francès Dubois. El duc de Calàbria entrà a la ciutat i en jurà els privilegis. La notícia de la presa de Girona desvetllà molt d’entusiasme a Catalunya, però els efectes no duraren gaire, ja que l’any següent moria inopinadament a Barcelona el duc de Calàbria. Ràpidament, Girona tornà a mans de Joan II, en gran part gràcies a la influència del bisbe Margarit i a d’altres personalitats. Alhora, passaven al rei les places de Figueres, Blanes, Hostalric i Sant Celoni. La guerra, llarga i penosa, afectà profundament tots els estaments de la ciutat, que patí molt per a refer-se de la crisi.

El segle XVI

Un cop acabada la guerra civil, que havia incidit molt negativament en la vida de Girona els darrers decennis del segle XV, la societat gironina sembla que retrobà una certa recuperació en l’aspecte demogràfic, i fins i tot econòmic, en iniciar-se el segle XVI. L’absència de guerres i d’assots epidèmics de consideració creà les condicions mínimes perquè s’iniciés un període d’una certa revifalla que, sense assolir guanys gaire espectaculars, es concretà en l’augment de les construccions i en l’establiment d’unes bases econòmiques mínimament sòlides. Es construïren, doncs, força cases i casals senyorials—uns de nova planta i d’altres de reedificats—, es produí el creixement de la plaça de les Cols (avui anomenada rambla de la Llibertat), que esdevingué el veritable nucli comercial de la ciutat, i s’acabaren les obres de la muralla del Mercadal, que ja havien estat iniciades al segle anterior. La revifalla en el camp econòmic permeté de posar en funcionament la Taula de Canvi (1568) i l’Estudi General, a l’edifici de les Àligues, el 1572. Pel que fa a la Taula de Canvi, cal pensar que Girona disposava d’un centre mercantil de prou activitat per a endegar un organisme econòmic basat en el canvi i el dipòsit del diner. Aquesta institució era regida per una comissió, formada pels cinc jurats de la ciutat i nou persones més, elegides entre els diferents braços de la població. De tota manera, amb el pas del temps les principals activitats de la Taula foren la custòdia del diner, la guarda de joies, la feina de la tresoreria municipal, la purificació monetària i l’emissió de pòlisses bancàries. La importància econòmica d’aquesta institució en la vida ciutadana de Girona es palesa clarament en l’expressió amb què s’hi referien sovint els jurats, que l’anomenaven “lo joiell més preuat d’aquesta ciutat”. Amb l’esclat de la guerra de Successió, al principi del segle XVIII, la Taula de Canvi entrà en crisi a causa de les despeses exagerades del municipi, i un cop acabada la guerra ja no tornà a entrar en funcionament. Pel que fa a l’Estudi General o Universitat de Girona, malgrat que el privilegi havia estat concedit ja el 1446 pel rei Alfons IV de Catalunya-Aragó, no se n'obtingué la confirmació pontifícia fins el 1605. Altrament, hi ha notícia que durant el segle XVI funcionà a Girona l’anomenada Escola de la Catedral i, d’altra banda, el 7 de gener de 1599 s’inaugurà solemnement el Seminari Tridentí, que més tard fou traslladat al Col·legi de la Companyia de Jesús, arran de l’expulsió d’aquesta (1767). La vida de Girona es veié torbada, al llarg del segle XVI i fins entrat el segle següent, per l’assot del bandolerisme; ja a la primeria del segle XVI apareixen les bandositats sorgides de la rivalitat dels grups capitanejats respectivament per Galceran d’Escala i Joan Campmany. A més, els pagesos, descontents per la sentència arbitral del rei Ferran, estaven en intrigues contínues que amenaçaven d’acabar amb un nou alçament. Mentrestant les bandositats anaren en augment, i tingueren com a protagonistes tant membres de la noblesa com individus marginals esdevinguts malfactors. La primera mesura de la Municipalitat consistí en la creació del càrrec de cap de guaita amb l’objectiu de vigilar la ciutat a la nit i evitar els robatoris i assassinats. El reial privilegi de 24 de novembre de 1515 —moment culminant de les bandositats—li concedia llicència per a constituir-se, tal com es reflecteix en el Llibre vermell de l’Arxiu Històric de la Ciutat. Malgrat això, les desavinences continuaren, com ho prova el continuat enfrontament—a voltes amb ballestes—entre membres de les famílies del canonge Agullana i del canonge Cartellà. Paral·lelament, hom lluità per erradicar el bandolerisme d’arrel popular, i pel 1571 s’intentà posar en pràctica les bases de la concòrdia del 1565 per a l’establiment d’una associació de defensa contra els malfactors anomenada la Unió. Amb tot, a mesura que avança el segle XVII s’assisteix a una davallada del bandolerisme, ben segur per la influència de les guerres contra França i de la guarnició nombrosa que romangué instal·lada a la ciutat.

El segle XVII

El segle XVII fou per a Girona una època d’una depressió profunda, un període de lluites i de franca decadència, i només la gran activitat de les construccions militars pot figurar en el capítol dels fets positius. A Catalunya, el malestar general, que ja feia temps que es covava, esclatà finalment amb la guerra dels Segadors (1640-52). No fou aquesta l’única calamitat del segle, però: cal afegir-hi la pesta del 1650 i les periòdiques inundacions de la ciutat (el 1617, 1623, 1669, 1678, etc. ). La guerra dels Segadors, iniciada a Barcelona el dia de Corpus (7 de juny) de 1640, té també un important ressò a les comarques de Girona. Fou un conflicte de llarga durada i d’efectes devastadors, amb un continuat anar i venir d’exèrcits que sotmeteren els habitants i els espoliaren de tota mena de béns, queviures i collites. Girona, com a plaça forta estratègicament situada, rebé directament els efectes de la guerra, sobretot després de la caiguda de Perpinyà (1642). La ciutat hagué de capitular davant els espanyols l’any 1652 i un any més tard davant els francesos, de manera que des d’aleshores visqué successives envestides de l’exèrcit francès i de l’espanyol mateix. Durant uns quants anys la línia divisòria entre ambdós exèrcits salta del Ter al Fluvià i viceversa, i el manteniment dels francesos a l’Empordà i dels espanyols a la Selva converteix la plana de Girona en l’escenari primordial de la guerra. La fi de la guerra dels Segadors (tractat dels Pirineus, 1659) no comportà la fi dels trasbalsos militars d’aquest segle. La guerra dels Segadors havia palesat la importància de Girona per a les comunicacions i això explica els nombrosos setges que encara hagué de suportar, singularment en els anys 1675, 1684 i 1694. L’any 1675 el conflicte havia sorgit per les aliances que havien dut el govern de Carles II a lluitar contra Lluís XIV de França en l’anomenada guerra d’Holanda. Això motivà la invasió de l’Empordà per part d’un exèrcit francès comandat pel mariscal Schomberg, que escometé Girona per la banda del Pont Major i Montjuïc. Rebutjat aquest atac, l’any següent el duc de Noailles penetrà novament a Catalunya i ocupà l’Empordà, però no arribà a Girona. Quan torna a encendre's la guerra contra França, en 1683-84, Girona no trigà a patir-ne les conseqüències, amb un nou setge per part dels francesos que penetraren al Principat. Pitjor fou el setge del 1694, que acabà amb l’entrada de les tropes del duc de Noailles a Girona després d’haver pres les places de Palamós i Hostalric. Noailles jurà els privilegis de la ciutat i la tornà a la sobirania de Carles II el dia 10 de gener de 1698, en virtut del tractat de Rijswijk. Les conseqüències d’aquestes guerres es feren sentir greument sobre la població i l’economia; el dèficit municipal esdevingué gairebé crònic i la paralització del comerç i de les activitats artesanals col·lapsà l’escassa activitat de la ciutat. Al final del segle XVII la població gironina és governada per un consistori que reprodueix la influència dels diversos estaments ciutadans. Quatre jurats, el primer dels quals és anomenat jurat en cap, representen la noblesa militar, l’estament ciutadà, els mercaders i l’artesanat, com a materialització de l’organització del poder municipal català que s’abolirà després de la guerra de Successió i que significa la imposició dels ajuntaments governats per regidors d’una representativitat nul·la.

El creixement del segle XVIII

Els primers anys del segle XVIII, la situació no millorà respecte als anys anteriors, i l’esclat de la guerra de Successió no feu més que incidir en una societat fortament castigada pels esdeveniments esmentats. En produir-se l’alçament a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, Girona s’hi adherí i li lliurà la ciutat sense lluita. Posteriorment sofrí els setges filipistes dels anys 1710 i 1712 i en aquesta darrera ocasió caigué en mans de Felip V; hi restà durant la darrera part de la guerra. Els efectes d’aquesta guerra provocaren un gran dèficit en el consistori gironí i una pujada de preus desproporcionada amb els salaris que es pagaven. En síntesi, la Girona del 1716 és una urbs preindustrial, amb predomini de l’artesanat enfront de la manufactura, i amb un fort control per part de l’aristocràcia i el clergat. Les darreres conseqüències de la pèrdua de la guerra foren, a més, el tancament definitiu de la universitat gironina per part de Felip V, a més de l’abolició del sistema de govern català, mitjançant el decret de Nova Planta (1716) i l’establiment d’un nou sistema impositiu que al llarg del segle XVIII esdevindrà una eina clau de la recuperació econòmica: el cadastre. En el cas concret de Girona, tot i el creixement que es desprèn de la comparació de les xifres de població entre el 1718 i el 1787 —els dos censos del segle XVIII—, no es produeix paral·lelament una transformació important en el sector comercial, la indústria o la propietat de les terres i les cases. Els obstacles a la transformació es poden sintetitzar fonamentalment en tres: l’estructura de la propietat, la pervivència d’una societat fortament jerarquitzada i la falta d’incidència de moviment il·lustrat, que es mourà de manera aïllada i amb predomini de l’Església. La propietat de les cases i terres es mantingué a mans de la noblesa i el clergat, que posseïen el poder polític i econòmic al llarg de tot el segle. La mateixa Municipalitat esdevingué el feu de les classes privilegiades, i només la reforma de l’any 1766 obrí mínimament la porta a la participació popular. El càrrec de diputat fou ocupat majoritàriament per artesans, bé que el síndic—l’altra peça de la reforma—requeia usualment en un doctor en lleis. La indústria, que hauria pogut ésser el factor que desvetllés la somorta activitat econòmica i possibilités l’aparició d’una burgesia influent, restà limitada a unes quantes experiències aïllades. L’activitat de la indústria, ben escassa, i la tradicional explotació agrícola del pla de Girona reberen un cop molt fort amb motiu de l’esclat de la Guerra Gran (1793-1795) contra la República Francesa. Girona es convertí en el centre neuràlgic de les operacions, de manera que fou la seu del quarter general de les tropes i una de les comarques més afectades per les lleves de soldats i la demanda de subministrament de queviures. En el camp cultural tampoc no es pot parlar de grans avenços al llarg del segle XVIII. Girona no tingué Societat Econòmica d’Amics del País, la qual cosa feu que tota la incidència de la Il·lustració es reduís a les activitats aïllades d’alguns gironins, entre els quals cal destacar Jaume Oliveres, Antoni de Bastero i de Lledó, Benet de Sala i Cella, que era jurat en cap de la ciutat, i d’altres que esmerçaren esforços en distints indrets de les comarques, com ara Baldiri Reixac, Josep Ullastre i Narcís Isern. Tancada com estava la universitat, i sense l’existència d’institucions que poguessin aplegar-los, el moviment dels il·lustrats gironins mancà en tot moment de cohesió. Tanmateix, cal destacar la notable activitat desplegada pel bisbe Tomás de Lorenzana-Butrón e Irauregui al capdavant de la diòcesi de Girona. D’origen lleonès, el seu pontificat s’esdevingué entre els anys 1775 i 1796 i intervingué tant en l’àmbit religiós com cultural i cívic de la seva diòcesi. També es pot destacar la figura de l’il·lustrat Jaume Oliveres: dedicà una bona part dels seus esforços a l’experimentació agrícola, i fou el capdavanter de l’intent de fundar a Girona una Societat Econòmica i una Conferència de Física Experimental i d’Agricultura.

El segle XIX

Els setges de Girona del 1808-1809 són potser l’episodi de la història de Girona que ha fet vessar més rius de tinta per part dels estudiosos. En aquest sentit, cal remarcar d’antuvi que la defensa de Girona tingué uns elements bàsicament heroics, però també cal fer esment de la incidència que aquest episodi tingué damunt la Girona futura. Inicialment, l’any 1808, els francesos mostraren molt poc d’interès en l’ocupació permanent de la plaça forta de Girona, perquè la consideraven sense cap mena de possibilitats per a una defensa prolongada. Més tard, després d’alguns fracassos en l’intent de conquerir-la, ja pel maig del 1809 iniciaren un setge ferotge; després de l’heroica defensa del 19 de setembre, anomenat posteriorment el Gran Dia de Girona , el setge esdevingué un bloqueig; els napoleònics pretenien de fer retre la ciutat per fam i ho assoliren al desembre d’aquell any. Després de la capitulació, Girona tenia uns 4 500 h davant els 8 000 que tenia abans d’iniciar-se els setges, i una cosa semblant passà amb la guarnició, que es veié reduïda de 9 500 a 4 400 homes. D’ençà que els francesos s’instal·laren a Girona hom copsà un gran interès a guanyar-se els habitants de la ciutat: moderació en els seus tractes amb el clergat, respecte—almenys aparent—a la religió catòlica, realització d’un diari (“La Gaseta de Gerona”) en català i francès, pacte polític amb les persones més influents de la ciutat, etc. Hom ha parlat de l’assaig catalanista d’Augereau—inspirat per l’afrancesat empordanès Tomàs Puig—, que a Girona es va intentar de posar en funcionament sense gaires dificultats fins a l’annexió de Catalunya a l’Imperi Francès l’any 1812. L’actuació dels francesos es concretà en una administració més àgil, en una política fiscal més equitativa, i en un intent no reeixit de rellançar l’activitat econòmica. En l’aspecte cultural, els napoleònics intentaren amb èxit d’obrir novament l’escola de primeres lletres a dos sectors de la ciutat i fins i tot convocaren oposicions per tal de cobrir les places vacants de mestres. A més, arribaren a editar dos periòdics—l’esmentada “Gaseta de Gerona”, el 1810, i la “Gazette de Gironne” el 1812—; aquesta darrera, si bé començà a editar-se en català i francès, no trigà gaire a substituir la nostra llengua per la castellana. Per tal de completar aquesta visió de la vida cultural, cal afegir que hom posà en funcionament una biblioteca pública i donà una certa empenta al teatre, que va veure sovint la programació d’obres dels clàssics francesos més importants. També manifestaren els francesos un gran interès en el camp de la sanitat i la higiene. Després que els napoleònics abandonessin Girona, el dia 19 de març de 1814 fou proclamada la Constitució de la monarquia espanyola amb tota solemnitat (hom commemorava, alhora, el segon aniversari de la seva proclamació a Cadis), i l’endemà fou jurada a les parròquies. Se celebraren també eleccions municipals que donaren el càrrec d’alcalde primer a Narcís de Foixà. El procés revolucionari que havia de substituir l’Antic Règim sofrí aviat, però, el primer contratemps quan Ferran VII, en tornar de l’exili (havia entrat a Girona el 24 de març) es decantà poc després per un retorn a l’absolutisme. Així doncs, sota el govern del rei desitjat la ciutat no travessà un període feliç, com s’esperava. La promesa de recompensar l’heroïcitat dels gironins per llur participació en els setges no fou més que una burla, perquè a l’hora de pagar els impostos (havien d’haver-ne estat exempts durant deu anys) no hi valgueren ni protestes ni referències als acords presos uns quants anys abans. El tinent general Juan José García de Velasco, per la seva banda, actuà com a governador de la plaça i tractà el poble i les autoritats amb una duresa excessiva. La feblesa demogràfica, la manca de capitals i el predomini del clergat i de les forces de l’Antic Règim convertiren Girona en un centre poc abonat per a les transformacions socials i l’avanç econòmic. El dia 12 de març de 1820, dos dies després que ho hagués fet Barcelona, Girona es pronuncià a favor de la Constitució del 1812. L’acte fou precedit per un avalot popular, promogut pels oficials de la guarnició i els membres de l’administració, ja que el governador García de Velasco es resistia a proclamar-la. Ben aviat es constituí la milícia nacional, i el 1822 es fundà la Tertúlia Patriòtica, que s’aplegava al teatre i era concorreguda també per italians expatriats. Hom publicà així mateix el periòdic “El Centinela de los Pirineos Orientales”, que duia com a lema “Constitución del año 12 o muerte”. Durant el Trienni Constitucional les lleis de supressió dels ordes monacals i de reforma d’establiments de regulars afectaren les cases de religiosos de la ciutat. Dels nou convents existents només pogueren continuar els pertanyents als dominicans, franciscans i carmelitans calçats. L’oposició al règim constitucional es beneficià del descontentament dels pagesos dels pobles dels encontorns, els quals veieren com alhora que baixaven molt sensiblement els preus agrícoles eren augmentats els impostos. Al desembre del 1821 una partida reialista, reclutada pel Misses i Malavila pels nuclis rurals del voltant, entrà a la ciutat i hi causà un cert enrenou, bé que no pogué assolir l’objectiu d’ocupar-la. Els rebels havien tingut la col·laboració del clergat i d’alguns militars. El dia 2 de maig de 1823 acabà el règim constitucional a la ciutat. Les tropes enviades per la Santa Aliança, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, hi entraren a les ordres del mariscal Moncey i foren rebudes sense cap resistència, fins i tot festivament. Només els més compromesos amb el règim constitucional tingueren temps de fer-se escàpols. Aquest cop l’heroica Girona obrí les portes de bat a bat als francesos, com a alliberadors. Ben aviat s’hi publicà el “Diario de Gerona”, naturalment favorable a la nova situació. Pel setembre va entrar triomfalment a la ciutat el baró de Damas després d’haver derrotat els constitucionals que encara resistien a Llers. Durant l’anomenada Dècada Ominosa (1823-33) es formà un batalló de voluntaris reialistes; en fou comandant l’hisendat Ramon de Manresa, el qual havia format part de l’ajuntament constitucional del 1822. Però la restauració de l’absolutisme no comportà la solució dels greus problemes estructurals que patia el país. Així, el malestar al camp nodrí les partides dels reialistes malcontents, precedents de la insurrecció carlina, que intentaren d’apoderar-se de Girona. Efectivament, la ciutat fou sotmesa a un altre setge que durà del 10 de setembre al 10 d’octubre del 1822, en el transcurs del qual els rebels, dirigits per Narcís Abrés i altres capitosts, a més de proferir amenaces contra les autoritats, dispararen contra la plaça, no hi deixaren circular l’aigua que movia els molins i cremaren una bona quantitat de pallers dels encontorns. L’alçament del setge es produí arran de la crida del monarca des de Tarragona, la qual cosa comportà la capitulació de moltes partides. Entre els anys 1827 i 1831, Girona fou escenari de cinc execucions capitals, entre les quals la del cèlebre Martí Plademunt àlies Becaina, que fou esquarterat. A la mort de Ferran VII, l’any 1833, la ciutat es mantingué fidel a Isabel II, la proclamació de la qual fou celebrada amb l’encunyació de medalles commemoratives i amb festes. Per aquest motiu, el 1834 Girona rebé el títol honorífic de “Molt noble, molt lleial, fidelíssima immortal i excel·lentíssima ciutat”. Com que el paper de la burgesia local fou migrat en la tasca d’implantació del liberalisme, Girona entrà en la nova etapa històrica a remolc de la legislació dictada des de Madrid i sense que es produïssin tensions especials. El mateix 1833 esdevingué capital provincial en la nova divisió territorial, i un any després, per ordre del governador S. Chavier, hi era creada artificialment la Societat Econòmica d’Amics del País que no havia pogut cristal·litzar al segle XVIII. Arran dels fets de l’any 1835, nou ordes religiosos van haver d’exclaustrar-se, però no tingueren problemes amb la població. Els convents de Sant Francesc d’Assís i Sant Agustí foren enderrocats, alhora que els altres eren utilitzats per a diferents dependències oficials. La desamortització de Mendizábal possibilità la nova urbanització de la zona del Mercadal, on també foren instal·lades les fàbriques que iniciaren un procés d’industrialització poc important des del punt de vista quantitatiu, però qualitativament apreciable: La Gerundense (1843) va ser la primera fàbrica de paper continu de Catalunya. Allí mateix funcionaren les empreses tèxtils de Joan Planas i dels Bosch, mentre que a Pedret era bastida una nova fàbrica de paper continu (L’Aurora, 1845). L’any 1843 la ciutat es veié implicada en la revolta de la Jamància , de resultes de la qual va ser assetjada i presa pel general Prim, esdeveniment que coincidí amb un intens aiguat que provocà més de 100 víctimes. Cal apuntar que entre els revoltats es trobava Narcís Monturiol, el futur inventor, que hi publicà el periòdic “El Centralista”, i que durant el setge l’ajuntament es posà a les ordres del general, i abandonà la ciutat. En el terreny eclesiàstic, cal assenyalar que, com a fruit de la ruptura de relacions entre la monarquia espanyola i la Santa Seu, la diòcesi gironina restà sense bisbe els anys 1836 i 1848. El 15 de juliol de 1854 les autoritats de Girona, acceptant la invitació que els fou feta des de Barcelona, s’adheriren al pronunciament dels generals O'Donnell i Dulce, que permeté als progressistes d’accedir al poder. L’endemà se celebrà una parada militar a la Devesa, on es llegí el Programa del Manzanares a les forces de la guarnició. Durant els dies següents, hom passejà el retrat d’Espartero i es donaren visques a Madoz, autor del conegut diccionari geogràfic i un dels homes forts de la nova situació. El 29 de juliol s’instal·là la Junta de Govern de la Província, presidida pel bisbalenc Ramon de Cabrera. Poc després, la ciutat va ser flagel·lada per l’epidèmia del còlera, introduït de Barcelona. Segons els càlculs del metge Porcalla va afectar 513 persones, 158 de les quals moriren a causa de la malaltia. Arran de l’epidèmia, el bisbe escriví una pastoral en què l’atribuïa a un càstig de Déu. Mancada de fàbriques grans i de proletariat, Girona no conegué la rebrotada del problema social que ressonà a la capital catalana, però sí la incidència de la rebel·lió carlina amb l’execució de 16 individus l’any 1855. Quan, al juliol del 1856, O'Donnell s’aixecà contra el règim d’Espartero, les autoritats provincials, amb el general Felip Ruiz al davant, demanaren un esforç per oposar-se a la reacció. Hi hagué concentració de la milícia nacional i es produí un aplegament de forces cap a l’Empordà. Però, vençuda la revolta barcelonina, el mariscal La Rocha entrà a Girona el 27 de juliol, desarmà la milícia i destituí l’ajuntament. La resistència fou inexistent a la ciutat. Aquest esdeveniment s’insereix dins uns mesos de crisi de subsistències, pròpia de l’agricultura de l’Antic Règim, la qual condicionà la pujada ràpida dels preus, sobretot els dels productes bàsics, i agreujà la situació de les classes jornaleres. Els mesos més difícils foren els del primer trimestre del 1857. El migrat procés d’industrialització experimentà alguns avanços significatius. També el gas enllumena els carrers a partir del 1861, arriba el ferrocarril de Barcelona el 1862, i dos anys després s’obre una caixa d’estalvis destinada a les classes populars. La ciutat, controlada per una burgesia molt conservadora i per la influència clerical, s’alterà momentàniament el 23 de juny de 1866, quan el regiment de Bailèn núm. 24, implicat amb els moviments que impulsava el general Prim per tal d’assolir el poder, s’insurreccionà de matinada i, després d’haver concentrat a la plaça de Sant Pere més de sis-cents soldats, abandonà la plaça en direcció a la Mare de Déu del Mont i França. En la repressió que seguí fou afusellat Bartomeu Desprius, que havia estat guia dels insurrectes. La inquietud es repetí a l’agost del 1867, arran de la nova temptativa de Prim, però aquesta vegada afectà més la zona de l’Alt Empordà, on estaven preparades les partides compromeses. El període de depressió econòmica que patí el país a partir del 1864, agreujat encara per la crisi de subsistències del 1868, comportà a Girona la manca de treball, l’enfonsament de la institució d’estalvi, l’aparició de pobres i captaires i l’augment dels preus dels productes bàsics, a part els efectes demogràfics, i el governador civil dictà mesures severes perquè els obrers no pertorbessin l’ordre. La ciutat s’adherí a la Gloriosa el 30 de setembre de 1868, en què s’instal·là la Junta revolucionària provincial—formada per republicans i progressistes—, la qual decretà les llibertats bàsiques i detingué el poder fins que el 24 d’octubre es dissolgué d’acord amb les ordres del govern provisional de Madrid, després que a un dels seus membres—el progressista Enric Climent—li hagués estat atribuït el càrrec de governador civil. Les diverses eleccions dutes a terme—per sufragi universal—entre el 1868 i el 1872 foren favorables als candidats governamentals o als neocatòlics (carlins). Les forces federals hi eren en minoria i no tingueren una actuació destacada en la insurrecció del mes d’octubre del 1869. Élisée Reclus, el 1868, qualificà Girona com una de les ciutats més endarrerides de Catalunya, i els internacionalistes, poc després, hi arrelaren molt precàriament i la consideraren una ciutat gairebé feudal, dominada pel clergat i la reacció. Això no obstant, s’enregistraren alguns conflictes socials. El període, des del punt de vista cultural, sobresortí per l’activitat de les impremtes en l’edició de premsa de tots els partits i tendències, i per la restauració dels estudis universitaris durant quatre cursos acadèmics (1870-74), amb la Universitat Lliure. Durant el 1869 i el 1870 funcionà també un Ateneu de la Classe Obrera, controlat pels republicans. La proclamació de la República, el 1873, fou acollida amb tocs de campana i il·luminacions, però l’ajuntament monàrquic—pressionat pels elements del comitè republicà—presentà la dimissió al governador civil, el qual en nomenà un altre, que fou presidit per l’advocat i escriptor Joaquim Riera i Bertran. Una bona part de l’actuació republicana hagué de centrar-se en obres de defensa i armament per oposar-se a les accions terroristes de la carlinada, que arribà a tocar de les portes de Girona. El caràcter popular de la corporació municipal, sobretot després de les eleccions del mes de juliol, s’explica per la composició socioprofessional del republicanisme, integrat per petits comerciants, menestrals i treballadors. El cop d’estat del general Pavía, al gener del 1874, significà la fi del règim democràtic, la qual cosa comportà la destitució de l’ajuntament, el relleu al govern civil i a la diputació, a més de la suspensió dels periòdics republicans. La vida política, durant la primera etapa de la Restauració borbònica, s’integrà en el sistema organitzat a Madrid pels partits dominants, i transcorregué sense gaires trasbalsos, com a la resta de Catalunya. El corrent catalanista conservador es manifestà als actes de l’Associació Literària i en la “Revista de Gerona” (1876-95), on aparegueren també molts treballs de la primera escola històrica de Girona (Grahit, Girbal, Alsius, Botet i Sisó, etc. ). El 1894 es creà el Centre Catalanista de Girona i sa Comarca i, dos anys després, Botet s’avançava a Prat de la Riba amb una conferència sobre el fet de la nacionalitat catalana. En l’aspecte econòmic, cal ressaltar que el fenomen de la Febre d’Or afavorí l’aparició de dues entitats bancàries que tingueren una vida precària: el Banc de Girona (1881-94) i el Crèdit Gerundense (1881-96). La xarxa ferroviària fou ampliada amb la prolongació del ferrocarril fins a França i l’aparició de les línies de Sant Feliu de Guíxols, Palamós i Olot. La fàbrica Grober (1890) fou també una creació important que ocupà nombrosos treballadors. D’altra banda, l’existència de la fàbrica Planas va fer que Girona fos una de les primeres ciutats catalanes a instal·lar l’enllumenat elèctric als carrers (1886). La Societat Econòmica d’Amics del País, reorganitzada el 1876, acomplí també una tasca activa en defensa dels interessos materials de les comarques. El moviment obrer tingué, durant aquests anys, poca transcendència amb relació al d’altres ciutats i nuclis fabrils de Catalunya, però és evident que hi progressà i sortí al carrer arran de les manifestacions del primer dia de maig, el 1890. A un altre nivell, els dissidents i racionalistes donaren vida a societats maçòniques o espiritistes que aviat foren condemnades per l’Església: així, aparegueren la lògia Unió, el 1881, i la publicació “La Solución”, etc.

Dels inicis del segle XX a la fi del franquisme

Amb l’ascens del regionalisme i del republicanisme, el sistema caciquista entrà en crisi a partir del 1903. El 1906 la ciutat fou escenari del míting de la Solidaritat Catalana que no s’havia pogut celebrar a Barcelona i que esdevingué un acte multitudinari d’afirmació catalana. La repercussió de la Setmana Tràgica (1909) foren les vagues i les detencions, però no s’hi troba el caràcter virulent d’altres indrets. En l’obra empresa uns quants anys més tard per la Mancomunitat de Catalunya, del 1914 al 1923, Agustí Riera, president de la Diputació Provincial, fou un col·laborador eficaç de Prat de la Riba. Aquests anys, l’organització del moviment obrer fou una tasca lenta i pacient, atesa la mentalitat dominant a la ciutat. Bonaventura Discosi hi establí la UGT i cap al 1920 hi aparegué també la CNT. El panorama laboral, d’altra banda, no era gaire brillant. Passada la relativa prosperitat haguda durant els anys de la guerra europea de 1914-18, la crisi havia de tornar a aparèixer en el panorama del treball. El cop d’estat del general Primo de Rivera fou acollit en determinats ambients ciutadans com a regenerador i com a fórmula esperançadora per a solucionar la crisi del sistema de la Restauració, tal com reflectia el “Diario de Gerona”, portaveu dels interessos de la Lliga. Com els seus correligionaris de Barcelona, els homes de la Lliga gironina veurien que s’havien errat, ja que la Dictadura clausurà fins i tot el seu local. Durant l’etapa 1923-30, l’ajuntament fou format pels majors contribuents i després per membres nomenats pel governador de torn, procedents de les capes més conservadores de la societat gironina, que integraren la Unión Patriótica. El farmacèutic Lluís de Puig, l’oculista Joan Tarrús, l’advocat Jaume Bartrina i el procurador Frederic Bassols, que presidí també la Diputació, ocuparen l’alcaldia en els diversos consistoris que se succeïren. La llengua catalana fou retirada de l’activitat oficial, i fins i tot el governador civil ordenà, l’any 1924, que la Companyia del Ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols retolés els noms de les estacions en castellà, mesura que no prosperà perquè la Direcció General d’Obres Públiques la considerà improcedent i pertorbadora. L’Església sofrí també les conseqüències de la Dictadura. Es produïren alguns incidents i intromissions, i el bisbe Gabriel Llompart, d’origen mallorquí i considerat catalanista, fou desplaçat de la diòcesi i substituït pel valencià Vila Martínez, que es mostrà més pròxim a les tesis del règim. En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, Girona, com la majoria de les capitals de l’Estat espanyol, es decantà pels candidats republicans. L’alcaldia recaigué en el professor Miquel Santaló, el qual fou l’encarregat de proclamar el nou règim el dia 14 d’abril. Quan el mateix any fou votat l’Estatut de Catalunya, a Girona hi participà el 60% de l’electorat, amb 3 531 vots favorables i només 119 en contra. Tant el 1931 com el 1933 les forces d’esquerra triomfaren en les eleccions generals. El viratge cap a la dreta, observat en l’àmbit espanyol l’any 1933, es repetí a Girona en les eleccions municipals del gener de 1934. Per poca diferència de vots, la coalició dretana—formada per la Lliga, els tradicionalistes i els monàrquics—superà la candidatura d’Esquerra Republicana. El nou ajuntament fou presidit per l’industrial Francesc Tomàs, de la Lliga. Durant la revolta del 6 d’octubre de 1934, Camps i Arboix, cap de la minoria d’Esquerra, proclamà l’Estat Català després d’haver esdevingut alcalde gestor. La tropa eixí al carrer, que hom havia deixat expressament a les fosques, i proclamà l’estat de guerra. Els rebels es resistiren a la comissaria delegada de la Generalitat i en el tiroteig trobà la mort el comandant Domínguez Otero, membre de la lògia maçònica de la ciutat. Les lluites socials que es produïren durant aquests anys de la República no tingueren a Girona un caràcter extrem ni violent. El governador, Claudi Ametlla, parlava, l’any 1932, de la Federació Local de Sindicats com de l’organització que millor caracteritzava l’obrer genuïnament gironí. Aquesta entitat era a l’òrbita del Bloc Obrer i Camperol. Laboralment, l’any més conflictiu fou el 1933, amb vagues de metal·lúrgics, paletes, transportistes i dels obrers de la fàbrica Grober. Al febrer del 1936 s’enregistraren unes votacions molt igualades entre el Front d’Esquerres i el de Dretes: el primer assolí el 50,9% dels sufragis, i el segon el 49,1%. El 19 de juliol de 1936 l’exèrcit ocupà, de bon matí i sense trobar resistència, els edificis i llocs estratègics de la ciutat. Però els esdeveniments de Barcelona feren tornar endarrere els militars. Aleshores, com a resposta a l’alçament de les dretes, començà la revolució. Foren incendiats la central lletera, els locals dels partits dretans i les esglésies. El comitè antifeixista que es formà tot seguit fou presidit pel cenetista Expedit Duran. Al llarg del trienni, un centenar de gironins caigué víctima del terror revolucionari. Fou especialment tràgic el dia 31 d’octubre de 1936, en què, arran del pretès desembarcament franquista a Roses, hi hagué una reacció apassionada contra els empresonats al Seminari. El bisbe Josep Cartanyà Inglès fou salvat per la Generalitat i embarcat cap a França, gràcies a la intervenció de Ventura Gassol. El 1937 aquest bisbe tractà de convèncer el cardenal Vidal i Barraquer perquè signés la pastoral col·lectiva de l’episcopat espanyol sobre la Cruzada i el 1938 escriví al president Companys recomanant-li la rendició incondicional. D’antuvi l’ajuntament fou format per elements moderats d’Esquerra Republicana, Acció Catalana i el Partit Republicà d’Esquerra. Els partits de classe s’hi integraren a partir de l’octubre, després que fou dissolt el comitè antifeixista, on predominaven. Els fets de maig del 1937 repercutiren, però, a l’ajuntament, puix que ERC i el PSUC propiciaren la destitució del batlle cenetista Expedit Duran amb una votació de censura. Quan arribà l’hora de l’èxode, Girona esdevingué una parada obligada per a milers de catalans. La ciutat, a la darreria del gener del 1939, era dominada pel pànic i la incertesa. Castigada amb bombes incendiàries, les forces d’ocupació franquista pertanyents a la IV Divisió de Navarra la trobaren desfeta i desordenada quan hi entraren el 4 de febrer. Entre el 1939 i el 1945 hi foren executades 510 persones—majoritàriament de les comarques—, entre les quals hi havia l’escriptor Carles Rahola, que havia desistit de fugir. La ciutat de la postguerra, presidida pels alcaldes Tarrús i Quintana, és la Girona negra de la repressió dels vencedors, la dels anys difícils, de la cartilla de racionament i les restriccions, l’època en què més que mai la iniciativa pròpia restà sotmesa a les decisions del govern central i al nacionalcatolicisme. El català fou totalment bandejat dels actes públics i el diari local lloà fins i tot la figura de Hitler. El triomfalisme envaí els actes polítics i religiosos. El panorama canvià d’alguna manera els anys cinquanta, per bé que la recuperació fou lenta i penosa. Girona augmentà la població amb l’arribada de la immigració que s’instal·là a les barraques de Montjuïc, de les Pedreres o del Ter. Algunes entitats mantingueren la torxa autòctona, en la mesura que fou possible: el GEiEC, el Cercle Artístic, l’escoltisme, etc. Però la ciutat era tancada i jerarquitzada, i la vida es desenvolupava en funció dels interessos de les classes dominants. L’expansió econòmica fou especialment palesa a partir dels anys seixanta, cosa que feia parlar els edils d’aquell moment de la “gran Girona”. Es tracta d’annexionar a la ciutat tots els pobles del voltant per tal d’augmentar-ne l’extensió i, de passada, el cens d’habitants. Sant Daniel, Palau-sacosta i Santa Eugènia perden ben aviat la categoria de municipis, la qual cosa prosseguí amb altres termes bé que topant amb més resistències. Són també els anys del turisme, del protagonisme de l’Opus Dei i de l’adaptació postconciliar. El 1965 sortí la revista “Presència”, que fou víctima de nombroses multes i finalment tancada el 1971 per ordre ministerial, bé que pogué reaparèixer el 1974. L’expansió urbana es duu a terme de manera caòtica i desenfrenada. L’alcalde Bonet parlava de l’aspiració a una ciutat acollidora per als visitants i còmoda per als qui hi habitaven, i justament durant aquest temps Girona viu inundacions i discussions urbanístiques, i assisteix impotent a la destrucció arqueològica del seu recinte antic. El 1969 —al cap de cent anys de la primera restauració dels estudis universitaris—s’engega una altra etapa universitària. Un any abans, el premi de novel·la catalana Prudenci Bertrana, sorgit com a contestació al creat per l’ajuntament per a novel·les escrites en castellà, esdevé un gest d’afirmació autòctona que enllaça amb la capital catalana i el país sencer en la tasca de recuperació cultural, en el moment que se celebra el centenari del naixement de Pompeu Fabra. En el terreny polític es poden destacar la manifestació del desembre del 1970 en contra del procés de Burgos i el toc d’atenció que implicà la derrota de la candidatura oficialista a les eleccions de procuradors a corts de representació familiar, corresponents al 1971, en què Botanch i Duran assoleixen més vots que Estapé i Arenas. Al bisbe Narcís Jubany li correspon de viure una etapa de tensions amb l’autoritat, la qual cosa palesa el trencament de l’aliança Església-Estat. Per haver-ho tolerat, l’exèrcit li expressà públicament la seva protesta arran de la processó de Corpus del 1969. La mort del general Franco va obrir una nova etapa sota la monarquia però els primers anys del postfranquisme no foren fàcils per a les forces que començaren a donar la cara i cridaren a la mobilització permanent per a aconseguir les llibertats bàsiques. L’etapa del governador Armando Murga (1976-77) es caracteritzà per les prohibicions contínues, les detencions i les multes, la qual cosa fou l’aspecte negatiu d’uns mesos d’intensa activitat reivindicativa i d’engrescament col·lectiu. El 4 d’abril de 1976 es formalitzà definitivament l’Assemblea Democràtica de Girona, que ja funcionava de manera provisional uns mesos abans, amb l’objectiu de fer efectiva la lluita per la llibertat, l’amnistia, i també per al reconeixement dels drets nacionals de Catalunya i la democratització autèntica del país.

Del restabliment de l’ajuntament democràtic ençà

L’any 1979 se celebraren les primeres eleccions democràtiques a l’ajuntament. El cap de llista del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Joaquim Nadal i Farreras, fou elegit alcalde. Confirmat en el càrrec en les successives eleccions, l’any 2002 cedí l’alcaldia a Anna Pagans, independent que fou confirmada en el càrrec per al següent mandat (2007-11), també en les llistes del PSC. Les eleccions municipals del maig del 2011 posaren fi a l’hegemonia socialista a la ciutat quan Convergència i Unió, encapçalada per l’alcaldable Carles Puigdemont, assolí la majoria relativa al consistori (en el càrrec a partir del mes de juny). En les eleccions del maig del 2015, Puigdemont revalidà el mandat al capdavant d'un equip de govern de CiU. Després de ser investit president de la Generalitat (10 de gener de 2016), fou rellevat en el càrrec per Albert Ballesta (CDC) el 22 de gener de 2016. Tanmateix, les circumstàncies de la seva designació i unes primeres decisions polèmiques desembocaren en la seva dimissió el 8 de març de 2016. El dia 18 d'aquest mateix mes, la independent Marta Madrenas per la llista de CiU prengué possessió de l'alcaldia.  

Data de revisió: 
2016-03-18
Llegir més...