Carles Puigdemont i Casamajó

(Amer, Selva, 29 de desembre de 1962)

Carles Puigdemont i Casamajó

Polític, periodista i emprenedor.

Vinculat de molt jove al sobiranisme, fou activista de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, i els primers anys vuitanta fou cofundador de la Joventut Nacionalista de Catalunya a les comarques de Girona.

Inicià estudis de filologia catalana i de periodisme, però es decantà finalment per aquesta darrera professió. El 1981 començà a treballar a El Punt. Publicà reportatges i cròniques de temàtica diversa en aquest diari i en la revista Presència, bé que sempre amb un predomini de la preocupació nacional: des del 1988 es dedicà a reunir les referències de la premsa internacional sobre Catalunya, i fruit d’aquesta activitat l’any 1994 publicà el llibre Cata...què? Catalunya vista per la premsa internacional.

Durant els Jocs Olímpics de Barcelona (1992) tingué una activitat destacada contra l’anomenada “operació Garzón”, de detenció d’independentistes. L’any 1998 fou cofundador de l’Agència Catalana de Notícies, iniciativa a la qual donà un accent innovador per l’estreta vinculació amb les tecnologies de la informació i la comunicació. Director de la Casa de Cultura de Girona, de la Diputació, entre el 2002 i el 2004, aquest darrer any fou l’impulsor de Catalonia Today, diari català en llengua anglesa.

Diputat per Convergència i Unió al Parlament de Catalunya des del 2006, l’any 2007 es presentà com a cap de llista per a disputar l’alcaldia de Girona i, després de quatre anys a l’oposició municipal, el maig del 2011 repetí la candidatura i aconseguí l’alcaldia, càrrec que revalidà en les municipals del maig del 2015 i que exercí fins el gener del 2016. President de l’Associació de Municipis per la Independència (juliol del 2015 – gener del 2016), en les eleccions del 27 de setembre al Parlament de Catalunya obtingué l’acta de diputat, integrat a la candidatura Junts pel Sí. La negativa de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) a investir Artur Mas president de la Generalitat comportà la renúncia d’aquest i la designació de Carles Puigdemont per a ocupar el càrrec.

Investit el 10 de gener de 2016, al capdavant de la curta legislatura constituent prevista per a només 18 mesos afrontà l’acció de govern amb el progressiu desplegament de les anomenades estructures d’estat, la greu situació econòmica derivada de la crònica escassetat de les finances públiques, el desplegament de l’acció exterior, les obstruccions de l’Estat espanyol materialitzades en els constants recursos d’inconstitucionalitat i les amenaces de processament de polítics independentistes. A banda, el suport de la CUP esdevingué progressivament complicat malgrat l’acord de legislatura. Les tensions culminaren el juny del 2016, quan la CUP denegà el suport als pressupostos. Com a resposta, Puigdemont presentà una moció de confiança per al setembre, la qual superà. En la mateixa sessió, responent la petició de la CUP i l’Assemblea Nacional Catalana, acceptà la celebració d’un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, que convocà al juny per a l’1 d’octubre de 2017. El desembre del 2016 convocà el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i, a instàncies de Catalunya Sí que es Pot, s’avingué a intentar pactar el referèndum amb el govern espanyol presidit per Mariano Rajoy sense, però, renunciar a convocar-lo en cas que fos rebutjat, com finalment passà. Després del parèntesi dels atemptats dels dies 17 i 18 d’agost a Catalunya, tingué lloc l’accidentat Referèndum de l’1 d’octubre, en el qual Puigdemont hagué de recórrer a un estratagema per a eludir la persecució policial i poder votar.

Fet públic el resultat afirmatiu del referèndum, el 10 d’octubre declarà la independència al Parlament de Catalunya, que suspengué immediatament condicionant-la a una eventual oferta de diàleg o mediació, que no arribà. El dia 26 comparegué novament i traslladà al Parlament de Catalunya la declaració de la independència. El 27 d’octubre, en votació secreta, la cambra catalana aprovà la creació de la República Catalana. El mateix dia, el Senat espanyol aprovà l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola pel qual intervenia la Generalitat de Catalunya i cessava el seu president, que se substituïa en totes les funcions i competències pel cap de govern espanyol Mariano Rajoy. Puigdemont no reconegué el cessament i l’endemà el fiscal general de l’Estat presentà una querella contra ell, els consellers i alts càrrecs de la Generalitat i alguns membres de la mesa del Parlament per rebel·lió, sedició i malversació. Juntament amb quatre consellers més, s’establí a Brussel·les, des d’on encapçalà una campanya internacional de denúncia de les mancances democràtiques de l’Estat espanyol i de reivindicació de l’autogovern català. Al novembre la jutgessa de l’Audiència Nacional cursà una euroordre de detenció contra ell per rebel·lió, sedició i malversació a Bèlgica, que fou retirada el mes següent pel jutge del Tribunal Suprem (que havia assumit la causa) per evitar que hagués de ser processat per menys delictes dels quals se l’acusava a Espanya. Cap de llista de Junts per Catalunya, fou elegit diputat en les eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel president del govern espanyol i celebrades el 27 de desembre.

Tot i presentar la candidatura per a ser investit president de la Generalitat, el març del 2018 els tribunals espanyols li denegaren aquest dret, negativa davant la qual renuncià provisionalment a la investidura i cedí la candidatura a Jordi Sànchez, segon a la llista de Junts per Catalunya, que també fou rebutjat, com ho fou el també pres polític i diputat electe per JxCat Jordi Turull. Finalment, també designat per Puigdemont, la presidència de la Generalitat l’ocupà Quim Torra el mes de maig. Paral·lelament, Puigdemont també presentà una demanda contra l’Estat espanyol al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides per violació dels seus drets fonamentals, i, al juny, conjuntament amb els consellers exiliats, presentà als tribunals belgues una querella per a la recusació del jutge Pablo Llarena per no complir amb els requisits d’independència i imparcialitat com a instructor de la causa contra els acusats pel referèndum. Al juliol Llarena el suspengué dels càrrecs públics juntament amb la resta de diputats al Parlament de Catalunya empresonats i a l’exili. A mitjan març establí a Waterloo (Brabant Való) un centre d’operacions del que anomenà el govern legítim. Des del gener feu viatges a Copenhaguen, Ginebra i Hèlsinki per internacionalitzar el conflicte català. En tornar d’aquest darrer viatge fou detingut per la policia alemanya, que havia estat alertada pels serveis secrets espanyols després que el jutge Llarena hagués reactivat l’euroordre i sol·licitat l’extradició. En presó preventiva a Neumünster (Slesvig-Holstein) des del 25 de març, el 6 d’abril el jutge del tribunal del land decretà llibertat sota fiança i descartà el delicte de rebel·lió. Considerà, però, la possibilitat d’encausament per apropiació indeguda de fons públics.

El juliol del 2018, davant una segona sol·licitud d’extradició de la Fiscalia espanyola per ambdós càrrecs, el tribunal alemany acceptà l’extradició només per malversació (decisió sotmesa, però, a la possibilitat de recurs al Tribunal Constitucional alemany) i, com a resposta, el mateix mes el Tribunal Suprem retirà l’euroordre a Puigdemont i a la resta de consellers exiliats. El mateix juliol retornà a Bèlgica, on organitzà l’activitat de l’exili i presentà la Crida Nacional per la República, una nova formació independentista que celebrà el seu acte fundacional el 28 d’octubre a Manresa (Bages). Dos dies després presentà el Consell per la República, un organisme de caràcter privat presidit per ell amb seu a Waterloo que, coordinadament amb el govern de la Generalitat, té com a objectiu la internacionalització de la reivindicació catalana per l’autodeterminació i la independència. El gener del 2019 renuncià l’escó al Parlament de Catalunya i els primers mesos de l’any continuà viatjant per Europa presentant aquesta causa i denunciant les vulneracions dels drets polítics a l’Estat espanyol (tanmateix, fou vetat al Parlament Europeu).

El 26 de maig, fou el candidat més votat a Catalunya en les eleccions al Parlament Europeu, a les quals concorria per la coalició Lliures per Europa, resultat que el Tribunal Suprem espanyol intentà impugnar declarant vacants els escons obtinguts per ell i pel també exiliat Toni Comín. Suspesos provisionalment com a eurodiputats al juliol, poques hores després que es donés a conèixer la sentència de la causa especial 20907/2017 (14 d’octubre) el jutge instructor reactivà l’euroordre contra Puigdemont (de la qual retirà l’acusació de rebel·lió, en consonància amb el veredicte del judici). El 19 de desembre, en resposta a una pregunta del Tribunal Suprem espanyol a petició d’Esquerra Republicana de Catalunya sobre la immunitat del també eurodiputat Oriol Junqueras (condemnat en el judici contra els líders independentistes, però en presó preventiva quan fou elegit eurodiputat), el Tribunal de Justícia de la Unió Europea reconegué indirectament la immunitat i la condició d’eurodiputats de Puigdemont i Comín. Tots dos ocuparen l’escó el 13 de gener de 2020, amb la incògnita de la seva continuïtat per la presentació d’un suplicatori del Tribunal Suprem a l’Eurocambra demanant-ne la retirada de la immunitat parlamentària. L’any 2021 obtingué l’acta de diputat en les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer, a la qual renuncià el 10 de març, dos dies després que el Parlament Europeu li retirés a ell, a Comín i a Ponsatí la immunitat parlamentària. 

L’any 2018 es publicà La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa, llibre d’entrevistes en el qual Puigdemont exposava la seva proposta d’implicació de la Unió Europea en el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol.