Redactor d’El Correo Catalán (1963-1972), diari del qual arribà a ser redactor en cap, Tele-exprés (1972-79), Oriflama —fou director del 1968 al 1971 però, el 1974, l’abandonà a causa de les seves desavinences amb Anton Cañellas, que n’era el propietari—, Diari de Barcelona —en fou sotsdirector 1987-88—, La Vanguardia, Avui i Presència.
El 1966 fundà amb altres periodistes el Grup de Periodistes Democràtics, una plataforma que pretenia donar un tomb a la vida periodística catalana. En aquells anys, es distingí pel seu tarannà crític amb la corrupció urbanística dels ajuntaments franquistes i la seva voluntat de dur a terme un periodisme honest i compromès amb la societat.
Destacat lluitador antifranquista, el 1975 fou detingut i empresonat com a conseqüència d’un article suposadament ofensiu sobre l’exèrcit publicat a Tele-exprés. Mentre era a la presó en espera de ser sotmès a un consell de guerra, fou acusat de col·laborar amb l’organització terrorista ETA. Fou condemnat a dos anys de presó, dels quals en complí vuit mesos donat que, després d’una forta campanya de pressió popular, fou amnistiat a l’abril del 1976.
Després del tancament de Tele-exprés, passà a treballar al servei de Premsa de la Diputació Provincial de Barcelona (1980-82) i a l’Ajuntament d’aquesta ciutat.
Posteriorment, s’incorporà a El Periódico, on –entre d’altres funcions– dirigí la popular secció “Las cosas de la vida”. L'abandonà per incorporar-se al Diari de Barcelona com a sotsdirector. Tanmateix, la seva actitud crítica davant d’algunes actuacions de l’Ajuntament barceloní (que era el propietari del Diari) provocà la seva destitució. Aleshores, retornà a El Periódico, del qual fou redactor en cap (1982-86). Alternà la feina de periodista amb la de professor a la Universitat Ramon Llull.
Fou autor de nombrosos llibres, molts d'ells en col·laboració amb el també periodista Jaume Fabre, centrats generalment en Barcelona i amb una clara voluntat de divulgació sociològica i urbanística, de recuperació de la memòria històrica de la ciutat o de denúncia: Tots els barris de Barcelona, 7 vol. (1975-80), Els carrers de Barcelona: com han evolucionat els seus noms (1982); Barcelona: la construcció d’una ciutat. 1888-1988 (1988), Descobrir Ciutat Vella: 14 itineraris (1990), Noticiari de Barcelona: de l’Exposició Universal als Jocs Olímpics (1991), Cent anys de vida quotidiana a Catalunya: del fogó de carbó a l’antena parabòlica (1993) i Els presidents de la Junta d’Obres del Port de Barcelona (1993).
Sobre aquesta temàtica publicà individualment La otra cara de Montjuïc (1969) i, amb altres autors, El Montjuïc del segle XX (1969, amb Jaume Fabre i Josep Martí Gómez); La Barcelona de Porcioles (1976), Monuments de Barcelona (1984), Nou Barris: la penúltima Barcelona (1991); Nou Barris, 25 anys: document gràfic (1997) i Els barris de Barcelona (1997-2000).
Publicà, sol o en col·laboració, diversos llibres sobre temes històrics i de lluita social i obrera: Salvador Seguí 'El Noi del Sucre'. Materials per a una biografia (1974); d.a.: Los hijos de la calle (1978); d.a.: Vint anys de resistència catalana (1939-1959) (1978); Obrers a Catalunya: manual d’història del moviment obrer 1840-1975 (1982); Barcelona en lluita: el moviment urbà 1965-1996 (1996, amb Marc Andreu); d.a.: La ciutat transportada: dos segles de transports col·lectius al servei de Barcelona (1997); d.a.: La Pedrera: arquitectura i història (1999); Burgesa i revolucionària. La Barcelona del segle XX (2000, amb Jaume Fabre); i d.a.: Barcelona com era, com és (2005, amb Gerard Maristany).
Sobre temàtica periodística publicà Les tres vides de Destino (1990, amb Carles Geli); El periodista entre la indefinició i l’ambigüitat (1998); La premsa comarcal al 2000 (1996); 'Mirador'. La Catalunya impossible (2001, amb Carles Geli) i Una història de La Vanguardia (2006). El 1997 publica les memòries Cada taula, un Vietnam (1997).
L’any 1995 dirigí i coordinà l’exposició i el llibre-catàleg 200 anys de premsa diària a Catalunya. Formà part de la Junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en fou secretari i el 2006 en fou elegit degà. Rebé, entre altres guardons, el Premi Nacional de periodisme (1990), la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona (1998), el Premi de Comunicació de la Diputació de Barcelona (2002), premi 'Ofici de periodista' (2005) reconeixement per la seva trajectòria professional. El 2007 es creà el premi de periodisme Josep Maria Huertas i, a títol pòstum, el 2008 rebé la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de la Ciutat de Barcelona i el premi Memorial Francesc Candel.